Magda Pla, la policlínica de nines i un món que no tornarà

  • Entrevista a la propietària de la “clínica de nines” de les Galeries Maldà, en què durant setanta anys es van reparar ulls, braços i cames de nines i ninos i se’n van cosir els vestits

VilaWeb
Magda Pla, aquesta setmana a casa seva (Foto: Adiva Koenigsberg)
Carme Escales
04.02.2023 - 21:40
Actualització: 05.02.2023 - 12:44

Magda Pla Rigol (Barcelona, 1953) es defineix a si mateixa com a cirurgiana, infermera i modista de nines i peluixos. Ha estat més de trenta anys darrere el taulell de la Policlínica de Bebés, a les Galeries Maldà. Hi despatxava nines i els feia els vestits. Encara avui cus roba i recompon mans, colls, ulls o algun membre més de nines i ninos, “que tenen ànima”, com li agrada destacar.

El 16 de gener de 2017 va haver de tancar el negoci. Aquell dia s’acabava el contracte de lloguer de la botiga que l’any 1946 va començar a portar la seva mare, Maria Rigol Mestres, que era carnissera d’ofici i primer havia estat dependenta en una sabateria d’aquelles mateixes galeries, fins que va decidir d’obrir una botiga pròpia. Feia tres anys que havien inaugurat les Galeries Maldà, l’assortiment de botigues distribuïdes per passadissos, amb entrada per la plaça del Pi, el carrer del Pi i el de la Portaferrissa. Durant els primers anys, Maria Rigol començava el dia fent de dependenta en una carnisseria, i després anava a vendre i reparar nines i peluixos a la “policlínica de nines”, que va engegar tota sola. Dos jornals, a vint-i-un anys, per a poder retornar al seu tiet, i padrí, els 25.000 euros del traspàs del local a les galeries on la seva filla, Magda Pla, va seguir les seves passes fins ara fa sis anys. El preu del lloguer ja no era assumible.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Recordeu quant pagava de lloguer de la botiga la vostra mare, al començament?
—Aleshores ja eren unes dues-centes o tres-centes pessetes el mes, que tampoc no era gens barat. Me’n recordo que venia l’administradora de les galeries, la senyoreta Anglès, a cobrar a cada botiga.

De qui eren, les Galeries Maldà?
—Del marquès de Vilallonga i comte de Castellbell. Recordo que cada matí passava a donar el bon dia a totes les dependentes. Duia un monocle. Ell i la seva família vivien a l’entrada del carrer del Pi i les cavalleries les tenien al mateix carrer.

A quina edat vau començar a ajudar a la botiga?
—A treballar-hi, a onze anys, però sempre hi vaig ser, a la botiga. Si la meva mare es descuida una mica, gairebé hi neixo. Quan vaig començar a ajudar-la, anava al Col·legi de les Dominiques de la Presentació, al carrer Bellafila. Vivíem al carrer de Montsió, al costat dels 4 Gats, i jo agafava el Portal de l’Àngel, i els carrers del Bisbe i de Ciutat. I quan sortia d’escola cada tarda, passava pel carrer de Ciutat, la plaça de Sant Jaume, el carrer del Call, dels Banys Nous, el passeig de l’Ave Maria i, per la plaça del Pi entrava a les galeries. A la botiga em posava a vendre nines i vestits. La meva mare cosia els vestits i calces, i feia peücs de mitja, i després m’ho va ensenyar a fer tot. Recordo que m’explicava l’anècdota del primer vestit que va fer.

Què deia?
—Va fer un vestit per a una Guendolina –la primera nina de la firma alacantina FAMOSA (Fábricas Agrupadas de Muñecas d’Onil)– i no li va sortir gaire bé, perquè era el primer que feia. La clienta era la mestressa d’una fàbrica de tiretes que hi havia a Mataró i, quan va venir a buscar-lo, la meva mare li va donar, però no li volia cobrar. Li va dir: “No em donis res perquè és molt mal fet.” I aquella senyora li va dir: “Tu cobra’m, que la feina l’has feta. Per mi millor si és mal fet, perquè així sempre sabré que era el primer que vas fer.”

“Érem setanta-dues botigues a les galeries i fèiem una germanor total. La nit de Reis tancàvem a les sis del matí i compartíem cava i canapès entre nosaltres i amb els clients”

Fins a quina edat vau estudiar?
—Fins a catorze anys vaig anar al Col·legi de les Dominiques i després vaig estudiar a l’Escola de la Dona, al carrer de la Pietat. Allà t’ensenyaven a fer de tot: a brodar, a fer punta de boixets, puntes de coixí, a planxar i a cosir, a màquina i a mà. Al matí estudiava i a la tarda feia treballs manuals i anava a la botiga a ajudar la mare. Després vaig haver de fer el Servei Social, perquè, si no, no em podia treure el carnet de conduir.

Vivint a Barcelona, en aquell temps, per què volíeu saber conduir?
—Per sentir-me lliure. Vaig tenir un Renault 8 i un SEAT 1430. He fet més quilòmetres que el bagul de l’actriu Celia Gámez. I una nit de Sant Joan vaig conèixer el pare del meu fill i em vaig enamorar. Encara ara ho estic i ja fa anys que és mort. Tenia una finca a Osona i jo tancava la botiga el dissabte, posava el meu fill al cotxe i hi anava. També anava a Pineda de Mar i pertot arreu. Ara fa uns quinze anys que ja no condueixo, però no em faria res. Encara tinc el carnet i me’l continuo renovant, tant com em va costar tenir-lo! Per la teoria no, però en les pràctiques sempre quedava mal posada entre els cons per a aparcar. Sempre m’ha agradat molt conduir. El 1430 el posava a cent vuitanta, anava molt segura perquè era a l’autopista.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Com era la Barcelona d’aquell temps?
—Era una Barcelona viva. La gent dels comerços vam viure una època daurada en aquesta ciutat, des dels anys seixanta i fins que va entrar aquest govern d’ara. En aquell temps no hi havia tantes botigues de vint-i-quatre hores com ara, que, al mateix temps, veus com molts comerços de tota la vida van tancant. I així és com una part del més maco d’aquesta ciutat es va destruint, amb el tancament de botigues com la d’El Indio o Can Xacó, la camiseria que va tancar essent centenària. És una llàstima que es perdi això. Penso “beneït sigui Déu!” quan camino per carrers com ara el Gran de Sant Andreu. M’hi sento feliç i acollida del tot, perquè encara és ple de petits comerços. Hi ha unes botigues d’embotits que et mors. Els petits comerços et fan sentir com a casa.

“‘Beneït sigui Déu!’, penso quan camino per carrers com ara el Gran de Sant Andreu. M’hi sento feliç i acollida del tot, perquè encara és ple de petits comerços”

I a les galeries, fèieu un bon caliu entre els botiguers?
—Tots els botiguers ens ajudàvem molt. Érem setanta-dues botigues. Tan sols de roba de criatura, n’hi havia onze. Hi havia la Saiga, de moneders, Roura de roba de senyora, Bosses de Mà Dama, el Virós, que venia roba a metres i després roba feta, la Gavín de moneders i colònia a granel, i la perfumeria Astroreina, la Montijo de roba de senyora, i la Granja Maldà, on abans hi havia hagut la sala de ball Saratoga, i anteriorment una barberia. Tots els comerciants fèiem una germanor total. La nit de Reis tancàvem a les sis del matí i compartíem cava i canapès entre nosaltres. Cadascú posava una cosa. Els clients venien perquè sabien que teníem obert i els donàvem una copeta de cava. Alguns havien vingut amb les seves filles, dies abans, a la meva botiga per veure en quines nines es fixaven i jo me les emportava a mirar l’aparador, mentre deixaven una paga i senyal perquè els guardés allò que havien triat perquè els ho portessin els Reis. Em deien: “Et deixo tres-centes pessetes a compte.” Va ser una època molt bonica.

Reis era el dia més fort de l’any?
—Sí, sobretot era aquella nit quan més feina teníem. Vaig néixer l’any 1953, i als anys seixanta i setanta el dissabte també era un dia de molta venda. Vam notar molt quan els barcelonins van començar a tenir segones residències per a anar a passar el cap de setmana, però aleshores el dissabte era el dia que sempre dèiem “les comarques ens visiten”, perquè venia la gent de fora de Barcelona. Venien en tren fins a la plaça de Catalunya, anaven a Can Jorba, a Can Montes, on ara hi ha el Corte Inglés… Bé, també he tingut molts clients d’uns altres països que venien aquí a estiuejar, i alguns encara ara em porten alguna nina perquè els l’arregli. Són nines que tenen un valor emocional grandíssim. Si no, no les portarien a arreglar.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quina mena de nines veníeu i arreglàveu?
—Totes eren de categoria. La majoria eren de porcellana, però també n’hi havia de cera, de ciment, de cel·luloide i de vinil. N’havíem reparat fins i tot alguna feta de pell de plàtan. Les nines més venudes eren la Mariquita Pérez, que era madrilenya, i les Giseles i Pepes catalanes. La Berta i l’Albertito, la Dulcita, eren de Barcelona. Dos germans italians van posar dues fàbriques, Novogama i Ibèrica Comercial, i les feien allà. La major part de les que veníem eren fetes a les fàbriques d’Ibi, al País Valencià, com la Guendolina i la Nancy. Unes altres venien d’Alemanya o de França. Me’n recordo que l’any 1957 hi va haver uns grans aiguats al País Valencià. Jo tenia cinc anys. Van arribar totes les nines molles, perquè el camió portava tan sols un tendal al remolc. I la meva mare va haver de deixar eixugar les nines per tota la casa. Teníem les habitacions, l’alcova, tot ple de capses de cartó, i les nines estirades per tot el nostre pis del carrer de Montsió.

Quant pot costar una nina d’aquelles, avui?
—Mira, una nina té el valor que li vulguis donar. És el mateix que una obra d’art. N’hi ha que, fins i tot, les porten a subhasta i algun col·leccionista pot pagar tot el que en demanis i més, 1.000, 1.500 euros, el que sigui.

“L’any de les grans pluges al País Valencià, el 1957, van arribar totes les nines molles. Teníem les habitacions, l’alcova, tot ple de capses de cartó, i les nines estirades eixugant-se per tota la casa, al nostre pis del carrer de Montsió”

Les nines de les clientes en una botiga com la vostra deuen haver deixat moltes anècdotes.
—La mare li va comprar un nino a una senyora que no havia pogut tenir fills i anava amb el nino a tot arreu. Fins que el seu home li va dir: “O el nino, o jo.” I la senyora el va portar a la mare i li va dir: “Si em promets que el nino no sortirà de casa teva, ni te’l dono, ni te’l venc, dóna’m cent pessetes i te’l deixo.” I aquell nino sempre més l’hem guardat a casa. Encara el tinc. I no oblidaré mai el matí que vaig anar a portar una nina a l’hospital a una senyora que era de Ripoll i me l’havia feta arribar per missatger. Em va trucar un dia i em va dir que estava molt malalta, que era soltera i no tenia fills, però que volia que arreglés la nina per donar-la al seu nebot i a la seva dona. Un matí vaig tancar la botiga per anar-li a portar a l’hospital. Em va fer un taló i em va dir que baixés al banc i tornés a l’habitació per dir-li si m’havien pagat. I així ho vaig fer. Al cap d’uns dies vaig trucar i em van dir que s’havia mort.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

No trobeu a faltar la feina a la botiga?
—Molt. Enyoro molt la botiga i també les clientes, perquè amb moltes d’elles vam arribar a ser amigues. Encara avui hi estic en contacte, amb algunes, i em demanen que els arregli alguna nina. Però a les Galeries Maldà no hi vaig, no m’agrada veure-les, m’entristeixo molt. Tot ha canviat tant. Al costat de la meva botiga van aixecar un mur per tallar el pas i retallar l’espai de les galeries. Dels setanta-dos botiguers que havíem estat, ja n’hi ha ni un. Tampoc no tinc gaire temps de passejar-me. A part de cosir alguns vestits i arreglar algun nino, soc voluntària de la Fundació Viaclara. És una entitat que fa l’acompanyament de persones amb diagnòstic de malaltia mental que són a l’hospital, en residències o a casa seva. Els visito, els ajudo a menjar, si els cal, o els porto a fer un passeig. He cuidat persones a casa des dels onze anys, entre les quals el meu pare i la padrina del meu fill.

“Cada clienta té una història, i més en aquest ofici, perquè cada nina també té la seva història”

I la cura i estima a les nines també compta, en el vostre cas.
—I tant que compta! Les nines tenen ànima. I quan me les porten, ja reconec les que han estat estimades i les que han estat maltractades. Això de seguida es veu en una nina, igual que en un ésser humà. No ha d’haver estat maltractada, evidentment, per la persona que te la porta a arreglar, pot haver estat un germà o germana que no la tractava bé. En l’ofici de botiguer, cada clienta i client té una història, i en el meu cas, cada nina que em porten també en té la seva.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor