Jaume Figueras: “M’ha sabut greu que TV3 no substituís ‘Cinema 3’ per un altre programa de cinema”

  • Entrevistem el veterà cronista cinematogràfic, guardonat recentment amb el Premi Gaudí d'Honor per l'Acadèmia del Cinema Català

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
09.12.2022 - 21:40
Actualització: 09.12.2022 - 21:43

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Durant la Mostra de Venècia de 1993, Jaume Figueras va entrevistar Sigourney Weaver. Hi presentava Alien, el film que la va acabar de catapultar. Entre pregunta i pregunta, l’actriu no va poder evitar d’elogiar-lo: “Teniu bona memòria!”, li va dir. El seu comentari no estranyarà els teleespectadors catalans que durant molts anys van comprovar la facilitat amb què Figueras recitava els títols de la història del cinema.

La seva tasca com a cronista de cinema –no li agrada que li diguin crític– en múltiples programes de televisió, ràdio i mitjans escrits com Fotogramas, on serà recordat per sempre més com a Míster Belvedere, el van convertir en un personatge icònic. Sobretot pel duet que va fer amb Àlex Gorina i l’etern programa Cinema 3. Després de vint-i-sis anys d’emissió, el programa va tancar la barraca. Figueras lamenta que no cerquessin un relleu per a continuar parlant de cinema: “Hi ha un desinterès general en totes les cadenes per la cultura”, es lamenta.

La setmana passada l’Acadèmia del Cinema Català va reconèixer la seva trajectòria i va anunciar que li atorgarà el Premi Gaudí d’Honor 2023. L’hem entrevistat al seu estimat barri de Sant Antoni de Barcelona, molt a prop de la granja Canigó, on va néixer fa vuitanta-dos anys.

Aquí al barri encara sou “el nen de la lechería”?
—[Riu] Per als més veterans sí, però ara ja no m’ho diuen tant. Els meus pares regentaven una granja on es despatxava llet, nata, mantega i tot de productes derivats de la llet. També hi havia algunes taules on se servia. I vivíem just a dalt, una cosa molt habitual en els botiguers de l’època.

Com ha canviat el barri?
—Jo no m’he mogut mai del barri, perquè ara visc una mica més amunt del carrer d’Urgell, i et diré que no ha canviat especialment. Sí que molts bars i cafeteries són ara en mans d’orientals, com aquesta on som ara, i són molt eficaços i funcionen bé. Però el barri no ha canviat gaire. Encara em trobo gent de tota la vida del barri que tampoc no s’ha mogut de lloc.

Inspirat pel cinema, no vau tenir mai la temptació de viure fora de Barcelona?
—No, perquè els meus pares eren molt grans. I quan anava als festivals, ja aprofitava per quedar-me uns quants dies a les ciutats, fos Venècia o Berlín. Però instal·lar-me a fora m’hauria fet mandra.

No sou gaire mitòman?
—Sí, però fins a cert punt. Pensa que alguns mites, quan els tens davant, els trobes molt humans. François Truffaut, de qui jo n’adorava el cinema, quan va venir a Barcelona, va ser molt seriós, molt nerviós i no estava per les coses. Vaig pensar que potser era el seu esperit, però costava molt arribar-hi. A més, la premsa es va interessar més per la història que vivia amb Catherine Deneuve que no per ell mateix.


Qui més heu hagut de desmitificar?
—L’experiència més negativa que he tingut va ser amb Lauren Bacall. Va venir a Barcelona per a un programa de l’Àngel Casas i hi havia un acord amb TV3 que abans de l’entrevista amb el Casas, que era més superficial, en féssim una parlant de cinema. I noi, ella estava rebotada. Crec que perquè li havien planxat malament el vestit a l’hotel. No vaig trobar la manera de remuntar-ho. Fins i tot durant l’entrevista vaig rescatar pel·lícules antigues que ella havia filmat i ella ni se’n recordava. És una entrevista de la qual estic bastant penedit.

Però no per culpa vostra.
—Però jo tampoc no vaig trobar la manera. Sempre he procurat d’arribar a tenir una conversa de tu a tu més que no pas una entrevista. Quan veus que la conversa és impossible perquè ella et contesta de manera molt breu i vol passar del tema, malament.

Quina figura us va quedar pendent d’entrevistar?
—Moltes. Katharine Hepburn, però com que no donava entrevistes, no vaig ser cap excepció. Hi ha un director que està molt poc valorat que és Joshua Logan, el director de Camelot, Bus Stop o la Llegenda de la ciutat sense nom. Em semblava una persona molt intel·ligent, molt oberta de ment i les seves pel·lícules sempre m’han entusiasmat. Però va morir relativament jove i no va venir mai a Barcelona. Però també guardo bons records.

Com quin?
—Alan J. Pakula, un molt bon director nord-americà. Vam fer una entrevista a Madrid per una pel·lícula que es deia Presumpte innocent, amb Harrison Ford. I l’entrevista va anar derivant cap a molts temes i ell, cosa estranya, va demanar que prorroguessin l’estona de l’entrevista. Però el millor record que tinc és el de Gregory Peck. Era un senyor de cap a peus. Va venir a Espanya a presentar Old Gringo (Gringo viejo), una de les últimes pel·lícules que va fer. I va ser d’una cordialitat extrema. Va passar una cosa amb què em vaig treure el barret. Abans que jo li fes l’entrevista, l’havia entrevistat un company de Canal 9 de València. I just abans que comencés jo, va entrar aquest noi, molt desesperat i demanant perdó. “No se m’ha gravat”.

Moment de suor freda…
—Li va demanar si la podien repetir i Gregory Peck li va dir, “oh i tant, cap problema, moltes vegades he de repetir escenes en els rodatges”. I la van tornar a fer. Això et passa ara amb qualsevol d’aquests principiants que surten en una sèrie d’Antena 3 i et diuen que ja t’apanyaràs.

Quins són els primers records que teniu del cinema?
—Els meus cinemes de tota la vida eren el Floridablanca, on de molt petit vaig veure Spellbound (Recuerda), una pel·lícula sobre psicoanàlisi. Crec que em va marcar molt perquè tot i ser molt petit, la tendència i la intenció de ser psiquiatre m’atreia molt. També teníem altres cinemes al barri, com l’Excelsior a Gran Via, el Rondas, el Dorado o el Cine Gloria. Era molt de cinemes de barri i els caps de setmana, perquè hi anava amb els companys de col·legi. Però com que els meus pares tenien molta feina el cap de setmana, els dies de cada dia també anàvem al cinema, els agradava molt. Sobretot al Windsor, a la Diagonal tocant a Via Augusta. Era el cinema de més luxe i de més bon gust de Barcelona i on emetien les superproduccions de la Metro. Tot plegat, feia que veiés més cinema del que era habitual en un noi de la meva edat.

Recordeu el moment en què vau saber que us volíeu dedicar al cinema?
—Jo estudiava a l’Acadèmia Barcino que hi havia a Gran Via amb Villarroel, i cada dia quan anava a escola passava per davant el cinema Excelsior. Hi havia unes vitrines en què cada dilluns posaven la programació de la setmana següent. Quan hi passava pensava que algun dia m’agradaria programar un cinema. I al final, d’alguna manera, ho vaig acabar fent.

Molts no recorden que no únicament heu escrit sobre cinema, sinó que amb Círculo A vau ser dels primers a emetre cinema d’autor a Barcelona. I en plena dictadura.
—Tot això comença perquè Antoni Kirchner, que era molt amic meu, i Pere Ignasi Fages tenien contactes amb una distribuïdora que havia aconseguit de posar-se d’acord amb el ministeri per a estrenar pel·lícules en versió original i sense censura. Aleshores, ens vam posar d’acord amb la sala Publi, que exhibia documentals i pel·lícules d’en Tom i Jerry, una fórmula que estava en decadència. Vam convèncer el propietari del Publi i el juliol del 1967 vam fer el primer passi amb Repulsion (Repulsión), de Roman Polanski, que va ser un èxit increïble. Va ser el començament de tot.

Va ser la vostra època més estimulant?
—Jo feia moltes coses. M’ocupava, sobretot, de la publicitat i la promoció de les pel·lícules. I això ho feia molt bé perquè sempre havia tingut una debilitat per la publicitat i aleshores m’inventava coses divertides. Nosaltres no érem els empresaris, érem els programadors. I això es va acabar quan els empresaris es van adonar que el negoci podia funcionar bé portant-lo ells. I així va ser, i molts es van ensorrar i es va acabar.

Va ser durant l’època de Círculo A que vau fitxar un joveníssim Àlex Gorina, oi?
—Sí. Ell havia escrit molt al consultori de Míster Belvedere de Fotogramas. Escrivia unes cartes manuscrites amb una cal·ligrafia microscòpica, gairebé havies d’utilitzar lupa per a llegir-les. La seva mare, quan va veure que jo, des de Fotogramas, li donava corda, em va enviar una carta demanant que parés, que el nen s’havia de dedicar als negocis de la família i això el distreia molt. Però jo li vaig dir que si ell volia seguir aquest camí, que ho fes.

Després vau continuar la vostra carrera com a crític de cinema, tot i que crec que aquest denominatiu no us agrada gens.
—Sempre he defensat que era un cronista de cinema. Crític de cinema té una connotació negativa en el sentit que ets el que vol destrossar les coses. Jo em considero un cronista, un comentarista, un divulgador del cinema.

Us costava criticar i ser dur?
—Jo crec que és bo. Per a un director, català, espanyol o americà, que fa una primera pel·lícula que a mi em sembla un desastre, penso que és bo de dir que és un desastre perquè no en faci més. Perquè no ens torturi amb més collonades. I a la televisió m’estimava més parlar de les coses que ens agradaven perquè parlar-ne significava donar-li una petita rellevància.

Quants films mireu cada setmana?
—En cinemes, tres o quatre pel·lícules la setmana. A casa, veig el que veu tothom. Els clàssics de Movistar, alguna sèrie… Però que la gent no es pensi que em passo vint-i-quatre hores el dia pendent de la pantalla.

Sou home de plataformes?
—Sóc home de plataformes, perquè tinc Filmin, HBO… La segona part de Knives Out ha estat una setmana als cinemes, i d’aquí a quinze dies sortirà en plataforma. Doncs escolta, per comoditat, ja la veuré a casa. La que no aniré a veure és Avatar 2. A la primera em vaig avorrir sobiranament. I em va semblar ben lletja, estèticament. Ara m’he de passar tres hores més al cinema?

Sempre amb versió original?
—Versió original, sempre. Però no sóc un fanàtic i sempre he defensat que un bon doblatge pot estar molt bé. Sobretot el doblatge de les pel·lícules antigues, on podies reconèixer les veus dels dobladors. I hi ha films que ja no es poden tocar. Allò que el vent s’endugué es va doblar l’any 1950 i és un doblatge que s’aguanta meravellosament. I per això no l’han tornat a doblar més. També et diré que hi ha certes comèdies, com les dels Germans Marx, que no tenen cap sentit en versió original, perquè els jocs de paraules moltes vegades no són traduïbles. I aquí es va traduir i es va fer d’una manera diferent i divertida.

El vostre pas per TV3 és el més recordat pels espectadors. Amb Cinema 3 vau ser vint-i-sis anys en pantalla, fins al 2016. Per què es va acabar?
—”Entre tots el van matar i ell sol es va morir”, que dirien. Cinema 3 va anar canviant d’horari, de canal i al final va acabar emetent-se dissabte al matí. I jo, com que ja era gran, vaig dir que si volien, ho deixéssim estar. I em van respondre que cap problema. La cosa que m’ha sabut greu és que TV3 no el substituís per un altre programa de cinema. En aquests moments la informació de cinema a TV3 és més aviat precària.

Us va decebre que no us oferissin de continuar, encara que fos en un altre programa o un format diferent?
—La veritat és que no hi va haver cap insistència ni per part seva ni per part meva. Però no tot es va acabar aquí. Una de les últimes coses per les quals em van cridar i de les quals estic més content va ser un programa que es deia Fora de sèrie, on em van demanar qui em vindria de gust entrevistar, i vaig dir Julieta Serrano. I és de les coses més enriquidores que recordo. Estic molt content d’aquell programa i va ser fora dels meus compromisos habituals amb TV3.

Per què creieu que TV3 no opta pel cinema? Àlex Gorina em deia en una entrevista que la cadena havia fet molt de mal al cinema català.
—Jo crec que hi ha un desinterès general en totes les cadenes per la cultura. A Betevé també feien un programa que estava molt bé, La cartellera, i el van tancar. L’únic programa que queda és Días de Cine, a TVE, que ho fan molt bé, però es nota que els fan la guitza amb els horaris. Jo crec que fan un servei important, però sembla que als directius de les cadenes, com menys parlis de cultura, millor.

Curiosament, el cinema català viu un dels èxits més aclaparadors dels darrers temps amb Alcarràs. La pregunta és tòpica, però com veieu l’estat de salut del cinema català?
—És la pregunta del milió, eh? Jo crec que el cinema català no té un problema de talent, té un problema de diners i indústria, perquè hi ha moltes productores que funcionen amb una certa continuïtat. De tant en tant surt algun fenomen, com Alcarràs o Pa negre fa uns anys, i aleshores sembla que tot això hagi d’incentivar una millora. Però mira ara. S’ha estrenat Suro i no ha funcionat, no ens hem d’enganyar. I és una pel·lícula que té unes qualitats importants. Falten diners, però també planificació. Perquè moltes pel·lícules que són finalistes als premis Gaudí no s’han ni estrenat al cinema. No fem pel·lícules perquè la gent no les vegi i es quedin en un armari.

També falta cultura perquè la gent vulgui veure una producció en català?
—Ja saps que la majoria de gent filma cinema a Catalunya en castellà, perquè els consta que estrenar en català, encara que sigui subtitulat, no és ben rebut. En Cesc Gay, per exemple, que és un cineasta que té un pes específic, filma sempre en castellà. En l’última pel·lícula que ha fet i que passa tota a Barcelona, no s’hi pronuncia ni una sola paraula en català… També t’ho dic, el públic en general, llevat de quatre molt interessats, tampoc els motiva gaire. Si la troben en català, la van a veure en català, i si no, no passa res. Tant de bo Alcarràs fos un punt d’inflexió, però…

Creieu que Alcarràs pot guanyar l’Oscar?
—Els Oscar són una tómbola total. Hi ha noranta-una pel·lícules estrangeres que aspiren a la millor pel·lícula estrangera. I ningú sap que fan uns comitès en què els acadèmics de més edat que tenen més temps són els que visionen més pel·lícules, però no tots les miren totes. Alcarràs és un producte local que té una lectura internacional. Per tant, tot pot passar.

Així, no la veieu guanyant l’Oscar?
—No, massa complicat. Per això que t’he dit.

Última pregunta. Teniu un film predilecte, aquell que pugueu mirar i remirar tantes vegades com calgui?
—Oh, i tant! Els quatre-cents cops, de Truffaut. Té una banda sonora molt enganxosa que quan la miro fins i tot l’acabo taral·lejant. I una altra que em va marcar molt de petit, Rocco i els seus germans, de Luchino Visconti. Totes dues pel·lícules, quan les veies, t’obrien una nova visió del món.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes