Tono Folguera: “‘Alcarràs’ és filla d’una època nefasta del cinema en català”

Entrevista a Tono Folguera, productor de ‘Alcarràs’, ara que ha començat el camí cap als Oscar

VilaWeb
Txell Partal
26.08.2022 - 21:40
Actualització: 27.08.2022 - 17:59

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

És ben sabut l’èxit que ha tingut Alcarràs, i que encara té. D’ençà que es va estrenar el mes de febrer a la Berlinale no ha parat de donar alegries a l’equip. Però què hi ha darrere aquesta història d’èxit? En parlem amb un dels productors del film, Tono Folguera, de Lastor Media, que confessa: “En realitat, Alcarràs és un petit miracle, no és exemple de res.” Folguera diu que “la pel·lícula és filla d’una època nefasta del cinema en català”, i que el fet que fos una proposta de Carla Simón, “que venia de fer un èxit com Estiu 1993”, va permetre que aconseguissin un finançament “molt anormal”. “Vam assolir de finançar una pel·lícula en català com un film normal europeu. Feia molts anys que això no passava. I el resultat és clar: quan als nostres directors els donem les eines que hi ha a escala europea, s’obtenen els mateixos èxits.”

Parlant sobre la possibilitat d’aconseguir una nominació als Oscar, Folguera ho té clar: “Ja no és un somni impossible. Haver guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale ens situa en bona posició”. Serà Alcarràs el primer film català a guanyar un Oscar?

Acaben d’anunciar que Alcarràs és un dels films pre-seleccionats per l’Acadèmia de Cinema espanyola per anar als premis Oscar. No para de donar-vos alegries, aquest film.
—No sembla que hàgim arribat al final, encara. Acostuma a passar amb les pel·lícules que funcionen. Tenen un recorregut molt llarg. Passa un any, des que una pel·lícula va a un festival fins que acaba tot. Quan les coses surten bé, tenim un any de moltes alegries. Ara fa poc també es va saber que hem estat pre-seleccionats per als premis de l’Acadèmia Europea. Pel que fa a l’anunci d’aquesta setmana, és veritat que teníem força esperances de ser-hi. Però ara ve el més complicat: que ens escullin entre les que hem estat pre-seleccionades. Totes tres pel·lícules són bones. Malgrat tot, estic molt esperançant. Poques vegades hem tingut un candidat tan clar a poder guanyar.

És possible guanyar?
—Haver guanyat l’Ós d’Or de la Berlinale ens situa en bona posició. Sempre costa molt que els acadèmics americans et coneguin. Moltes vegades, la dificultat és que hi ha una llista de més de vuitanta pel·lícules i no les poden mirar totes. T’han de conèixer, per poder competir als Oscar. Aquesta vegada, nosaltres juguem amb un avantatge, que és l’Ós. Tenim un lloc privilegiat. Sabem segur que la miraran i la valoraran. De la mateixa manera que va arribar al jurat de Berlín, i a tots els distribuïdors del món que han comprat la pel·lícula, estic convençut que si ens trien, podrem donar guerra i jugar amb possibilitats de ser, com a mínim, a la primera fase on s’anuncien quinze pel·lícules. La nominació als Oscar ja no és un somni impossible.

Per tant, l’Ós d’Or ha obert moltes portes internacionals?
—En el cinema, com tot, més enllà de fer un bon producte, també cal situar-lo i que la gent el conegui. I moltes vegades, el cinema independent, malgrat que fem pel·lícules molt bones, ens falta arribar a la gent i que se sàpiga de la nostra existència. En aquest cas, l’Ós d’Or ens ha donat una visibilitat única. Guanyar-lo ens ha significat ser tot un fenomen al nostre país. A Catalunya vam celebrar aquell èxit com una Champions. I això, evidentment, es reflecteix en el cinema. La gent coneix la pel·lícula, n’ha sentit a parlar i la va a veure. I a sobre, Alcarràs, malgrat que és cinema independent, que en principi requereix un esforç per part de l’espectador, arriba directament a les grans audiències. El boca-orella ha funcionat molt bé. A Catalunya s’han aconseguit xifres pre-pandèmiques. I a la resta de l’estat també ha funcionat molt bé. Evidentment, no com a Catalunya, però hem estat número u en molts cinemes de l’estat. En l’àmbit internacional, guanyar l’Ós fa que tots els distribuïdors es barallin per tenir la pel·lícula. Una cosa que normalment costa moltíssim, i més amb un film en català. Per això, ens fa especial il·lusió. Gràcies al premi, hem venut el film a pràcticament tots els països que tenen cinema. Es podrà veure la pel·lícula a tot el món.

Veníem d’un moment molt complicat per al cinema català. En els darrers premis Gaudí, l’Acadèmia del Cinema va alertar que el sector passava per un moment crític. En un any, es van fer tan sols cinc films en català. Ara sembla que vivim un moment dolç. És una flor d’un dia, amb Alcarràs, o realment hi haurà un canvi?
Alcarràs serà important perquè arriba en el moment oportú. Aquesta pel·lícula és filla d’una època nefasta per al cinema en català. És finançada i produïda quan el govern català encara no havia reaccionat i no hi havia a la taula prou ajuts per a produir en català. Passa que era una proposta de Carla Simón, que venia de fer un èxit com Estiu 1993. En realitat, Alcarràs és un petit miracle. No és exemple de res. Va néixer en un moment molt complicat. Però era una pel·lícula amb una directora d’èxit, amb un guió molt bo i amb unes productores i distribuïdores darrere conegudes. Entre tots vam aconseguir un finançament que és molt anormal en el cinema en català. Vam assolir finançar una pel·lícula en català com un film normal europeu. Feia molts anys que això no passava. I el resultat és clar: quan als nostres directors els donem les eines que hi ha a escala europea, s’obtenen els mateixos èxits. Fins ara, el cinema en català era una cosa voluntariosa. Teníem salaris, amb sort. Estaven produïdes amb una manca de mitjans terrible. Tot i que, com que som molt bons, i tenim directors, tècnics i guionistes molt bons, amb pocs diners hem aconseguit grans èxits a diversos festivals. Però per guanyar l’Ós necessites un nivell de producció més gran. Lluites amb el top de produccions a escala europea.

Què ha canviat en aquest temps?
—Des de fa un any i mig, el govern català s’ha posat a treballar. Ara ha decidit de finançar correctament el cinema en català. Intentaran que cada any es produeixi un parell de pel·lícules amb aspiracions comercials, i tres o quatre pel·lícules d’autor, però amb un pressupost normal. La combinació de l’èxit d’Alcarràs i aquest canvi farà que tinguem uns anys molt bons. Almenys, si es manté tot com ara i la Generalitat no es fa enrere. Ja sabem que en aquest país som especialistes a espatllar-ho tot, quan ho tenim ben dissenyat. Encreuem els dits perquè no passi.

I ha canviat res amb Movistar, Filmin o Televisió Espanyola? Optaran més per films catalans?
—Segurament, sí. En realitat, Movistar i Televisió Espanyola ja ens han donat suport aquests anys. El problema el teníem amb la quantitat que aconseguia el territori català. No podem pretendre que el cinema català l’encapçalin econòmicament empreses de fora de Catalunya. No podem demanar a Movistar que sigui el líder del cinema en català. Això no passa a cap país. I per desgràcia, durant un temps, passava això. Estic segur que Movistar, Televisió Espanyola o Filmin continuaran donant suport al cinema català. De fet, ens n’han donat amb diverses produccions que tenim plantejades amb llengua catalana. Per exemple, ara al setembre tenim una bona notícia. Suro, que és una producció en català, ha estat escollida per ser a la secció oficial de Sant Sebastià, una cosa que feia molts anys que no passava. I aquesta pel·lícula està participada per Filmin i Movistar. Ells són socis que s’hi apuntaran, però no poden encapçalar els projectes.

També hi ha una part de responsabilitat del públic? Pot ser que aquests darrers anys el públic no estigués tan obert a anar a veure cinema català?
—Com que no teníem pressuposts, només podíem treballar amb talent. I amb això, es poden fer pel·lícules d’excel·lent qualitat, però segurament amb una ambició de públic més reduïda. Per això ha costat portar el públic al cinema. Encara que he de dir que també costa portar-los en castellà. Al final, el cinema passa un moment complex. És curiós, perquè per contra, quan TV3 emet un documental o una pel·lícula en català, té unes audiències brutals. Nosaltres vam fer el documental de Balandra, i va tenir un gran èxit, vam fer un 26% de quota de pantalla. I La mort de Guillem també va tenir un rècord d’audiència. Per tant, el públic no té por d’anar a veure produccions en català. Però anar al cinema requereix un esforç extra. Ara per competir a les sales de cinema i que sigui un èxit has d’anar-hi amb coses molt especials. Però el cinema no és l’única finestra per a l’espectador, hi ha les plataformes i televisions.

A part de Movistar i Filmin, quin paper tenen les altres plataformes?
—Movistar i Filmin han demostrat que produir en català no és un problema per als seus clients. I estic segur que les altres plataformes aviat s’hi apuntaran. De fet, el documental de Balandrau l’ha comprat HBO. No va tenir cap dificultat a comprar un documental en català. Es van fent les primeres passes en aquest sentit, tot i que sempre costarà més, no ens enganyem. Finançar o produir una pel·lícula en català costarà més que no pas una en castellà, i aquesta costarà més que una en anglès. És una qüestió de mercat. Però per això hi ha les administracions públiques, per ajudar una mica i pervertir aquestes regles del mercat. Les plataformes ja es fixen en productes en català. Ja som en aquest camí. Però ens costarà més que apostin per fer productes originals en català. No crec que sigui mai la norma. Seran casos excepcionals. Els francesos no esperen que els americans aprovin la seva cultura. Qui ha de protegir la nostra cultura som nosaltres. Cal que ho fem bé, perquè després arribin tots aquests grans socis.

És irreal pensar que ara hi haurà més films que faran les xifres d’Alcarràs?
—No serà fàcil. Feia vint anys que no guanyàvem cap premi a la Berlinale, l’última vegada va ser amb Agustí Villaronga. I no havíem guanyat mai un Ós d’Or. Per tant, costarà igualar les xifres de la pel·lícula de Carla Simón. Però jo tinc esperances. Sé de diferents projectes que es fan ara que són molt ambiciosos i amb aspiracions d’arribar al gran públic. Confio que d’aquí a un parell d’anys començarem a veure èxits. Això sí, necessitem una mica d’estabilitat. Si els ajuts es mantenen com ara, hi haurà un canvi de paradigma. Veurem més èxits com el d’Alcarràs.

Malgrat tots els elogis, Alcarràs no s’ha escapat de la polèmica. A Twitter hi va haver queixes perquè s’havia subtitulat al castellà. I també es va doblar.
—A Catalunya s’ha vist en versió original en català en el 99% de sales. Sí que és cert que en algunes hi va haver subtítols en castellà i en anglès. Al meu entendre això és una cosa positiva per a la cultura i la llengua catalana. Era una pena perdre aquesta oportunitat, que gent que no havia anat mai a veure una pel·lícula catalana s’animés anar al cinema a veure’n una gràcies als subtítols. El catalanoparlant la pot veure perfectament, i la persona que viu a Catalunya però parla castellà o anglès també hi té accés. No havia passat abans. Però és perquè no teníem pel·lícules catalanes que interessessin els no-catalanoparlants. Fins ara, fèiem pel·lícules molt militants, hi anàvem els catalanoparlants, quasi com un acte de militància. Si les coses van bé, ens haurem d’acostumar a aquesta nova realitat. És un bon senyal.

Al País Valencià va costar poder veure el film en català…
—Cert. Entenc que els cinemes coneixen la seva clientela. A València hi ha un sector que té un problema amb la llengua, i hi ha alguns cinemes que han preferit passar-la doblada. Normalment, són cinemes comercials on, per regla general, una pel·lícula com Alcarràs no hi arriba. Ells van creure que la manera d’animar els espectadors a anar-hi era amb la versió doblada. Seria ideal que haguessin ofert totes les versions, però els cinemes són empreses privades, hi ha riscos que no volen córrer. Encara que he de dir que també hi va haver cinemes que van apostar per la versió original. És una cosa que vam veure a tot l’estat espanyol. És bonic, veure que a la resta de l’estat s’anima a veure una pel·lícula en català.

Per què vau decidir de doblar-la?
—Que la doblessin no era per un boicot a la llengua, era més aviat un boicot als subtítols. Vivim en un país que té un greu problema amb les pel·lícules subtitulades. La gent encara prefereix veure-les doblades. És un dels pocs països on encara passa això. La majoria de cinemes espanyols no projecta pel·lícules subtitulades. Si tu vols ser en aquestes sales, has de doblar la pel·lícula.

Recordeu el moment que us va arribar a les mans el projecte d’Alcarràs?
—Sí! Em va arribar el guió per la Maria Zamora. De primeres, era la Carla Simón, i llavors saps que tens una joia a les mans. Ho saps, fins i tot, abans de llegir-lo. I un cop llegit, vaig tenir dues sensacions. Vaig pensar que era una passada. Només llegint el guió em va caure la llàgrima. I això no és fàcil d’aconseguir. Però, per altra banda, em va espantar. Intuïes que era una pel·lícula molt coral, amb molts protagonistes. Hi havia molts punts de vista, era una mica caòtic i complex de llegir. Per tant, era un repte. A més, ja sabíem que la Carla volia treballar amb gent de la zona. Volia una veritat per a reflectir la gent del territori. I llavors no podia parar de pensar que era difícil fer un guió tan complicat com aquest, amb actors no professionals. Vaig pensar que teníem una joia a les mans, però que seria molt complicada de fer.

Un desafiament que, a més, es va acabar de complicar per la pandèmia…
—Va ser un drama. Aquesta era una pel·lícula condicionada a la temporada. No podíem filmar-la quan no hi hagués préssecs. Això ens va condicionar molt. El rodatge va ser un infern. Es va fer en un moment en què la pandèmia era molt present. Era una pel·lícula que tenia previst d’aprofitar moltes festes majors, per filmar-hi dins, i no va poder ser. Es van haver de fer força renúncies en l’àmbit formal. Però, per sort, la Carla és una cineasta molt intel·ligent i molt hàbil, i va aconseguir fer els retocs necessaris perquè, amb aquestes mancances, la pel·lícula continués tenint la veritat que té.

I quan vau pensar que seria un èxit?
—Quan vaig llegir el guió ho vaig tenir clar. Penseu que treballar amb la Carla Simón és com si et diuen si vols que en Messi vingui a jugar al teu equip. Amb ella saps que jugues sobre segur. La pel·lícula era bona de totes passades. És impossible que en faci una de dolenta.

Què recordeu d’aquell procés?
—Vam tenir un procés de muntatge complex, molt difícil. Hi va haver moments de dubtes i de por. Però un cop vam agafar la línia correcta, ja va anar tot rodat. Sabíem que no era una pel·lícula fàcil per a l’espectador, però que arribava molt endins de la gent. Ho vam veure de seguida. La gent hi connectava.

I com arribeu a la Berlinale?
—Ens van seleccionar in extremis. Vam ser l’única pel·lícula seleccionada. El festival era al febrer, i nosaltres vam acabar el muntatge al desembre. Imagina’t. Va ser una carrera contra rellotge. Com a productors, sabíem que una selecció en un festival com aquest per una pel·lícula com Alcarràs ja era un èxit. Vam anar a Berlín molt relaxats, pensant que ja havíem fet la feina que havíem de fer. Tot allò que va venir després era una loteria. Depèn de mil coses, perquè totes les pel·lícules són molt bones. Però en aquest cas ens vam emportar la cirereta del pastís, que va ser l’Ós d’Or.

Us l’esperàveu?
—No mentiré, no ens l’esperàvem. Però va ser una sorpresa agradable.

I la millor promoció possible…
—He tingut la sort de fer pel·lícules que han tingut cert ressò i han aconseguit certs premis, però mai havia viscut res com Alcarràs. Guanyar l’Ós és molt important, però crec que per entendre el fenomen també hem de ser conscients que vam arribar en un moment que aquí estàvem necessitats d’una bona notícia. Amb cap pel·lícula no havia viscut una rebuda així. La gent s’ha sentit seu l’èxit.

Ja treballeu amb el pròxim èxit? Heu parlat de Suro
—Espero que sí. Suro és una opera prima amb una producció més petita. Però ser a la selecció oficial de Sant Sebastià, essent una opera prima i en català, és un èxit. El problema serà de cara als premis. Tenir dues criatures competint entre elles és una llàstima. Tenim dues grans produccions en català. Fa molts anys que no teníem una promoció així. Des de Pa Negre que no passava… Fa deu anys. Esperem que no hagin de passar deu anys més.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes