Jacint Carafí (Cintet): “Els joves anem perdent la cuina tradicional”

  • Parlem amb el cuiner Jacint Carafí, que comparteix receptes de tota mena a les xarxes socials · És un defensor aferrissat dels aliments de proximitat i de la cuina tradicional catalana

VilaWeb
Jacint Carafí, a la redacció de VilaWeb (fotografia: Albert Salamé).
Pol Baraza Curtichs Albert Salamé (fotografies)
20.01.2024 - 21:40
Actualització: 21.01.2024 - 00:46

És conegut com a Cintet i té molt d’èxit a les xarxes socials amb unes receptes que fan salivar. Jacint Carafí (Sant Sadurní d’Anoia, 1994) havia de ser fisioterapeuta o jugador d’hoquei professional, però la vida és plena de tombs de guió. A setze anys va treballar a la cuina d’un hotel d’Escaló (Pallars Sobirà) i es va enamorar de l’ofici. Va estudiar a l’escola d’hostaleria de Girona i fa tres anys que treballa al grup Ametller Origen, primer, a la cuina, i ara compartint receptes a les xarxes. També en penja al seu perfil d’Instagram i TikTok, en què reivindica els productes de proximitat i la cuina tradicional catalana. “Tots volem aprendre a fer sushi i la millor pizza, però potser no sabem fer els millors caragols o un bon arròs”, diu. Li agrada fer “cuina fresca” i té un objectiu engrescador: obrir un restaurant. Mentrestant, continuarà compartint trucs i plats amb els seguidors.

D’on us ve la fal·lera per la cuina?
—Suposo que de casa. La mare i el pare són grans cuiners. Jo havia de ser fisioterapeuta. Però un estiu, quan tenia setze anys, mon pare em va dir d’anar a un hotel d’uns amics a Escaló, un poble que és una mica més amunt de Sort. Hi anava a fer una miqueta de tot. Però el bon rotllo que hi havia a la cuina em va encantar. I vaig dir, calla, podria treballar d’això.

De petit éreu d’aquells que passava més estona a la cuina que al carrer?
—No. Tenia una cuineta de fusta i hi jugava molt. M’agradava molt la cuina i cuinar amb la mare, això sí.

Tinc entès que ho teníeu tot encaminat per ser jugador d’hoquei patins professional. Com és aquest canvi tan brusc?
—Sí. El meu ofici en un moment va ser jugador d’hoquei. M’hi vaig dedicar uns quants anys a Àustria. La cuina i l’esport no eren gaire compatibles. Perquè hi ha uns entrenaments a la tarda, i al vespre és quan treballes. I va haver-hi un moment que vaig dir que potser no calia. L’hoquei, com a afició, està bé, però com a estil de vida, arriba a un punt que…

L’ofici de cuiner on l’heu après?
—A Girona. En aquell cas, vivia amb la meva ex a Banyoles i estudiava a l’escola d’hostaleria.

I en acabat, ja vau començar a treballar?
—Quan en vaig sortir, va arribar la covid. Havia de fer les pràctiques a Noruega, tenia moltes ganes d’anar-hi. Però, au, cap a casa.

Teniu molt d’èxit a Instagram i a TikTok. Però dieu que no ens sabíeu gens, d’això de les xarxes.
—Tenia Instagram i hi publicava alguna foto, casual o jugant a hoquei. Fa tres anys que sóc a l’Ametller i creo contingut per a ells. Em van fitxar per treballar a la cuina, però em van dir que era bastant extravertit i que no tenia por de les càmeres. I apa, vaig començar a fer vídeos. En un bon principi, era com el showman de l’Ametller, anava a tots els esdeveniments i les obertures de botigues.

Us guanyeu la vida, amb això dels vídeos a les xarxes?
—No. A veure, si surt alguna col·laboració, potser sí. De moment, no.

I l’objectiu és aquest, viure’n?
—L’objectiu és donar-me a conèixer. El dia de demà m’encantaria, que no sé si serà possible, tenir un restaurant. I ensenyar la cuina que m’agrada. L’Instagram creia que podia ser una via per a començar a fer alguna cosa, de no començar de zero.

Per a qui no us conegui, quina mena de contingut publiqueu? Dieu que feu “cuina fresca”.
—Ara m’has enxampat, perquè no sé com descriure-ho. Per mi, cuina fresca és que hi hagi cítrics, coses fresquetes. No sóc gaire de xup-xups o guisats. De tant en tant faig algun fricandó o canelons perquè m’agraden. Però no és la meva base. M’agraden més els tàrtars, amanides divertides, que hi hagi fruita, verdura, peix… I molta llimona, herbes fresques i iogurt.

I en català. Hi ha hagut un esclat d’aquesta mena de continguts. Com més va, més n’hi ha.
—Cada vegada hi ha més contingut en català. És igual, gastronòmic o no. I m’encanta. Tampoc no ho veia d’altra manera. Perquè si em poso a parlar castellà, a mitja frase hauria de tornar a començar perquè no és l’idioma que faig servir cada dia. És veritat que cada dia hi ha més creadors de contingut en català i me n’alegro. Feia molts anys que no en veia.

Com és?
—M’hi inclouré, parlaré en plural. Abans, potser teníem por de crear continguts en català. Por que no hi hagués prou públic perquè a vegades et pot la fama. No ho sé. Però m’alegro que hi hagi català a tot arreu.

VilaWeb
VilaWeb

Tots els vídeos que feu segueixen el mateix patró. El so del xup-xup, el so del tall dels ganivets o el so de les fusions de les salses. Per què és tan important per vós que se senti allò que es fa a la cuina?

—Abans de començar a publicar vídeos, vaig fer recerca. Al final, sempre he seguit molta gent del sector i em mirava els vídeos que m’agradaven. Vaig fer una pluja d’idees i vaig dir, mira, els meus vídeos han d’aglutinar tot això, els sons del menjar, de tallar, de fregir, quan bulls. Tot això m’encanta. És com una cançó que creia que s’havia de sentir. I per això als meus vídeos se sent poc la música.

Això és el que es coneix com a food porn (pornografia gastronòmica)?
—El food porn és tota allò que té una bona imatge.

Doncs els vostres vídeos hi contribueixen. Per què ens agraden tant?
—Doncs no ho sé. I a sobre és allò que veus vídeos de receptes, i te’n deses molts, i a vegades –fins i tot em passa a mi– dius de fer-ne alguna i al final, res. Va, no ens enganyem!

Treballeu amb tota mena d’aliments, però destaqueu la cuina tradicional catalana. La perdem?
—Malauradament, sí. Hi ha llocs que intenten de seguir-la. L’altre dia vaig sentir l’Ada Parellada i va dir una cosa que em va encantar. Que si no fem un fricandó i el servim en pa bao, no funciona. I té tota la raó. Es perden les tavernes, els bars, els restaurants de cuina clàssica catalana. I per això faig una sèrie de vídeos de clàssics catalans, amb el meu estil. Que tendeixen a ser fresquets, dins el que podem trobar. Aviat ens trobarem algun fricandó, esqueixada de bacallà o empedrat. Coses d’aquestes, en què dono el meu toc.

“La cuina és maca, però necessita el nostre afecte”, dieu en un vídeo molt reivindicatiu mentre cuineu canelons.
—Cada dia comprem més plats preparats. Cada dia demanem més per Glovo o per a emportar-se. I cada dia cuinem menys a casa. Llavors, és molt maco dir que m’encanta el fricandó i que vull que els meus fills també en mengin. Bé, primer l’has d’aprendre a fer, després ja els el deixaràs tastar i els l’ensenyaràs a cuinar. Per això deia que se li ha de donar aquest afecte. S’ha de cuinar.

A Barcelona és més fàcil menjar un sushi que un bon fricandó.
—Cada dia hi ha més sushis, kebabs… Més cuina d’arreu i menys d’aquí.

Sí, i sorprèn.
—Cada vegada costa més de trobar cuiners que facin o sàpiguen fer cuina tradicional catalana. Tots volem aprendre a fer sushi i la millor pizza, però potser no sabem fer els millors caragols o un bon arròs.

Falten cuiners?
—No sé gaire com està el sector, però arran de la covid, molts restaurants pleguen perquè no troben personal.

De la vostra promoció, treballeu tots?
—Sí. I en llocs ben parits. Algú és al Mas Marroch del Celler de Can Roca, un altre acaba d’obrir conjuntament amb uns socis un restaurant. Tots estan col·locats en un lloc o un altre. De feina, n’hi ha, i qui vol treballar treballa.

A part de la cuina tradicional catalana, també reivindiqueu molt el producte de proximitat.
—[Riu.] Exacte. Mon pare sempre m’ha dit que si dónes menjar al teu veí, ell farà el mateix per tu. De carxofes, en trobaràs a Camarles, al Maresme o al Marroc. Una carxofa és una carxofa. Pot ser més bona o més dolenta. Però si es consumeix la d’aquí, dónes menjar al d’aquí. O amb els alvocats, millor els de Màlaga que els de Costa Rica. S’ha de cuidar el producte local perquè és gent que potser coneixes.

Aquest alvocat que teniu tatuat al braç, és de Màlaga o de Costa Rica?
—[Riu.] Pot ser d’on vulguis! Me’l vaig tatuar a Mèxic. Hi vaig viure sis mesos amb el meu cosí, i abans de marxar vaig dir, calla, deixa’m fer un alvocat que potser no torno.

També feu tallers de cuina. Qui hi va?
—Hi ha de tot i depèn de la temàtica. Ahir va venir en Llorenç Porta, un home que a Instagram es diu Kitmesures i també crea contingut en català. Va venir a fer un arròs i la gent era més gran. Però el dia abans, vaig fer un taller sobre alimentació i esport. I la gent era totalment diferent. Gent jove, atletes.

Quins són els valors que mireu de transmetre als alumnes?
—Al final, promociono tota la fruita i verdura que tenim a l’Ametller. Totes les receptes que fem són saludables. Intentem que siguin amb pocs greixos. Però al final que et facin sentir bé. Que en puguis menjar cada dia, et doni idees perquè en puguis fer fàcilment a casa i te’n puguis emportar a la feina. Idees per si fa uns quants mesos o dies que menges malament. Doncs, vinga, fem cas al Cintet.

Els joves com més va menys temps passem a la cuina. Arrossos d’un minut al microones i a funcionar.
—El missatge aquell del vídeo dels canelons, el de l’afecte, era per a la gent jove. Els nostres pares, poc o molt, han hagut de cuinar i cuinen. Els avis, no cal dir-ho. Els joves anem perdent tota aquesta cuina tradicional. Sigui d’aquí o d’allà, és igual. Però és que no cuinem. Volem les coses ràpides. Aquestes receptes de dos ingredients en un minut. Cinc minuts i tens el menjar fet de tota la setmana. Es perd i em sap greu. Però intentaré de donar-hi la volta i a veure si la gent s’anima.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any