David Minoves: “Hi ha un trencament emocional preocupant en l’independentisme”

Avui fa cinc anys de la humiliació que Felipe VI va patir a Barcelona en la manifestació de rebuig dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils del 17 i el 18 d’agost de 2017. La imatge que ho va simbolitzar la va protagonitzar, involuntàriament, David Minoves, president del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (CIEMEN), que sostenia, a poca distància del rei espanyol, una pancarta que deia “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”. En parlem amb ell en aquesta entrevista, en què Minoves reflexiona sobre el moment en què es troba l’independentisme cinc anys després.

—Com us vau plantar davant de Felipe VI amb aquell cartell?
—Sabíem que Felipe vindria a la manifestació que havia convocat la societat civil per donar resposta als atemptats. Vam acordar que en una primera línia de la manifestació hi hauria d’haver personal dels cossos d’emergències que havien donat assistència a les víctimes; que en una segona línia hi hauria les organitzacions convocants i just darrere hi hauria les institucions i la ciutadania. Hi havia un primer eslògan, el “no tenim por”, però n’hi havia un altre que era “les vostres polítiques, els nostres morts”, que assenyalava els responsables indirectes d’haver alimentat i fet créixer el terrorisme. I entre aquests, hi havia aquells que havien finançat els governs que alhora havien finançat els terroristes per mitjà de fundacions.

—Com el de l’Aràbia Saudita.
—Sí, no solament per l’orientació wahhabista de l’islamisme violent, sinó perquè havia finançat directament organitzacions terroristes. I l’Aràbia Saudita és un país receptor de la venda d’armes de molts països, i especialment de l’estat espanyol, d’empreses espanyoles. Sovint, aquestes empreses, en els seus viatges de promoció dels productes, eren acompanyades no només per representants dels governs del moment sinó que tenien com un dels seus principals valedors el rei espanyol. Per això, entre els cartells que vam fer aquell dia hi havia el que deia “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”.

—I li’l vau posar davant els nassos…
—En aquella manifestació crec que hi va haver un error de protocol de la casa reial, que l’entrada del rei a l’espai d’autoritats va ser per la part de baix del passeig de Gràcia, des de la plaça de Catalunya. El rei va voler saludar els cossos de seguretat de l’estat espanyol que hi havia a la capçalera, la van obrir perquè pogués passar, i, just després d’on hi havia el personal d’emergències, policies, bombers, etc., hi érem les entitats, amb les nostres pancartes. Jo era allà, i casualment duia aquesta pancarta. I quan el rei va pujar cap amunt, la fotògrafa Sònia Pau, del Punt Avui, va captar la imatge en què jo li ensenyava la pancarta. Va ser una casualitat.

—Però no era una imatge anecdòtica, era un estat d’ànim col·lectiu.
—En aquell moment, hi ha un moviment d’emancipació nacional en ple procés de convocar un referèndum d’autodeterminació. Hi havia molta gent que sortia al carrer i que es mobilitzava permanentment. Una situació en què la gent era conscient de les responsabilitats del govern espanyol i del cap de l’estat amb la venda d’armament a règims que vulneren els drets humans i que financen el terrorisme. Sense oblidar un context general a Catalunya d’animadversió envers la monarquia. Tot plegat servia en safata a la gent la possibilitat d’expressar aquest rebuig quan va arribar Felipe VI.

—I perquè el rei volia aprofitar-se de la commoció dels atemptats.
—Sí, i després hem sabut, per l’ex-comissari Villarejo, que ens van voler fer un ensurt als catalans i que hi hagués una situació d’inseguretat i de desgovern, que la Generalitat es veiés superada per una situació sobrevinguda i extraordinària. Per això era important de sortir al carrer, perquè després d’un atemptat la gent agafa por i deixa d’ocupar els carrers. Però els va sortir malament, perquè la reacció popular va ser dir que no teníem por i que no els necessitàvem. La resposta per part dels Mossos i del servei d’emergències va ser espectacular, i molta gent va dir que havíem actuat com un estat, amb una administració preparada, responsable i competent a l’altura d’aquella emergència.

—Això ho van fer pagar en la resposta de l’estat espanyol contra l’1-O, i en el discurs del rei?
—El rei va ser humiliat per la resposta de la gent, que després s’ha anat repetint sostingudament a Catalunya cada vegada que ha vingut. Això devia generar-li una percepció d’una població contra la seva figura, devia ser conscient que tenia un país en contra, i especulo que el devia animar a fer la resposta que va fer el 3 d’octubre. Perquè la gent va demostrar que estava preparada per fer el torcebraç a l’estat. I la primera prova de foc fou aquell 26 d’agost. La gent va ocupar el carrer per dir que no deixaria de fer allò que volia fer malgrat l’amenaça terrorista.

—Però ara el rei trepitja Catalunya i no hi ha protestes. Què ha passat?
—Hi ha fets importants que canvien el context. En primer lloc, l’evolució mateixa del procés d’emancipació nacional, que encara és en un procés de dol. També hi ha hagut tot un context de repressió contra l’independentisme i les mobilitzacions al carrer, i això té conseqüències sobre la voluntat de la gent de manifestar-se. I encara cal tenir en compte que la casa reial ha decidit que les visites del rei a Catalunya s’han de fer amb una distància física entre el rei i la ciutadania, de manera que tan sols ve quan té controlat l’auditori, cosa que li garanteix una acceptació raonable de la seva figura. En les darreres visites a Barcelona han posat molta distància i policia pel mig. Saber que una protesta no tindrà l’impacte esperat desincentiva.

—També és desincentivador que la gent no vegi políticament de què serveix, en vista de la direcció política de l’independentisme.
—És evident. No hi ha una relació directa entre la mobilització i els resultats. Això és fruit del moment que viu el procés d’autodeterminació. Ens havien dit que de la llei a la llei entraríem en una fase resolutiva del procés d’autodeterminació i que a partir d’un referèndum, seguint uns paràmetres de votació homologables, el resultat hauria de ser acceptat, i això no va ser així. Ara som en un procés de dol en què ens hem adonat que tan sols amb la nostra voluntat i mobilització no n’hi ha prou per fer efectiu el nostre projecte polític. Això fa que una part d’aquesta ciutadania s’hagi sentit decebuda, i s’ha frustrat i ha cregut que sortir al carrer no era eficaç.

—La decepció no ve perquè els dirigents polítics no ofereixen un camí clar?
—Jo repartiria responsabilitats. Esperar que només amb la força de la voluntat, la mobilització popular i un referèndum no reconegut hi hauria una reacció per part de l’estat i la comunitat internacional favorable era una visió naïf. Sí que estic d’acord que els dirigents haurien hagut d’explicar que feien un torcebraç i que era molt difícil d’anar de la llei a la llei sense que l’estat activés els seus mecanismes d’autodefensa; es va menysprear la reacció de l’estat espanyol. La nostra part de responsabilitat és ser conscients que després d’haver caigut ens hem de tornar a alçar.

—No s’ha malbaratat una capacitat de mobilització de l’independentisme que el pas dels anys ha anat demostrant que és molt gran?
—Quan hi va haver la sentència, es va mantenir la mobilització, però no es va modificar la correlació de forces entre el 2017 i el 2019. El 2017 la convocatòria del referèndum necessitava alguna cosa que ara també manca, que és la capacitat de donar un incentiu a l’altra part per forçar-la a acceptar la teva voluntat.

—Com dónes aquest incentiu?
—O tens la força coercitiva per fer valer la teva voluntat contra la de l’altra part, o l’altra part s’hi veu abocada per raons més enllà de la seva voluntat, és a dir, per pressions internacionals, i ha d’acceptar un fet consumat. Però per això cal tenir prou força, i, si no en vas tenir prou l’octubre del 2017, què et fa pensar que la tens l’octubre del 2019 solament perquè hi ha una sentència? I amb l’independentisme afeblit per la divisió interna.

—Però el 2019 ja tens un govern independentista a la Generalitat i constates que la capacitat de mobilització al carrer és enorme. Què fas?
—Però és un govern no cohesionat i que no té una diagnosi compartida del 2017, i és en ple procés de dol. I la mobilització al carrer és reactiva, no proactiva. El Primer d’Octubre fèiem una proposta proactiva d’agenda pròpia per construir un nou estat, però el 2019 sortíem al carrer per protestar contra la repressió. El context canvia. I no hem recuperat la proactivitat, no tenim una agenda pròpia. I la que tenim en aquests moments, i que crec que s’ha de fer valdre independentment dels resultats que té, és la taula de diàleg i negociació, que permet de crear un espai de diàleg per al conflicte amb un govern de l’estat espanyol, amb un color diferent de l’anterior, que desescala el conflicte políticament tot i que no l’ha desescalat judicialment. Perquè el control judicial no el té el govern espanyol.

—Pot designar el fiscal general de l’estat espanyol, que, si vol, dóna unes directrius, i això no passa. Vegeu la insistència a perseguir els síndics de l’1-O, o Tamara Carrasco.
—La taula no implica que l’altra part estigui predisposada a arribar a acords a curt termini, sinó que tothom guanya temps per enfortir posicions. El govern espanyol no vol parlar d’amnistia ni d’autodeterminació, sinó guanyar temps per desescalar, sentir-se més fort i avançar en la seva agenda. Però es veu obligat a establir aquesta taula, que dóna l’oportunitat al govern de la Generalitat a guanyar temps, també.

—Per què voldria guanyar temps, el govern?
—Perquè si l’1-O la correlació de forces no ens permetia de fer efectiu el referèndum, ens cal guanyar forces, acumular-ne més. I crec que no podem tornar a caure en el parany del 2017, que va ser menystenir l’adversari.

—Però quin incentiu té per a moure’s, el govern espanyol, en aquesta taula de diàleg?
—El govern espanyol ara mateix en té dos: que vol diferenciar-se de l’actuació del govern del PP, ancorat cada vegada més en l’extrema dreta, i sobreviure en el govern. Com que li cal sobreviure, li calen suports parlamentaris i tenir una situació de negociació i diàleg permanent amb aquells que van aprovar la moció de censura de Rajoy i la seva investidura. Però no té sentit que ens sorprenguem que a l’altra banda hi hagi algú que no acceptarà l’autodeterminació, perquè no serà per voluntat sinó per necessitat.

—Sí que sorprèn que en la represa de la taula de diàleg la part catalana es comprometi per escrit a no moure’s de l’ordre constitucional.
—Ens enganyaríem si creguéssim que un govern autonòmic posarà negre sobre blanc que subvertirà la legalitat.

—Però tampoc no cal posar negre sobre blanc tot el contrari.
—D’acord. Segurament l’expressió escrita del darrer paper de la negociació no és la més afortunada. Però és cert que no som en un procés insurreccional. I quan l’independentisme ha proposat de fer efectiu el mandat, però alhora no ha posat sobre la taula que això implica un procés insurreccional i uns costos socials, ha causat frustració, perquè hi ha una distància abismal entre la proposta d’horitzó que tu presentes en campanya electoral, dient que aixecarem la DUI, i la capacitat real de fer-ho amb les eines que tens, que són el parlament i el govern de la Generalitat. No hem d’enganyar-nos ni prendre la gent per idiota. Si fem un procés d’acumulació de forces, l’únic objectiu és crear incentius a l’altra banda perquè acceptin algunes de les nostres propostes. I que les acceptin no per la nostra capacitat coercitiva, perquè no és un procés que es basi en l’ocupació del territori i el manteniment del poder per mecanismes coercitius. Has de crear l’incentiu a l’altra banda, i necessites guanyar temps.

—Lluís Llach diu: “Esquerra era el gran partit que podia haver vehiculat el procés cap a la independència. Però, de cop, han decidit que els importa més ser hegemònics.” Com a militant d’ERC i ex-dirigent, què en penseu?
—Admiro i respecte de fa molts anys en Lluís Llach. En aquest cas no coincideixo amb la seva opinió. El procés cap a la independència encara no ha conclòs, encara som en període d’acumulació de forces en un context de repressió. Dir què hauria pogut ser ERC quan aquest procés encara no és a la porta de la fase resolutiva penso que és especular. És la meva opinió. I diu que ERC ha preferit ser hegemònica. Dels molts fronts que té oberts aquest conflicte, un és assumir les màximes quotes de poder institucional, i això vol dir ajuntaments, diputacions, consells comarcals i el govern de la Generalitat. En aquest moment, mentre no hi ha hagut una diagnosi compartida ni una estratègia compartida, és perfectament legítim que cadascun d’ells faci la seva proposta per gestionar aquests espais d’autogovern i explicar quina és la seva posició per a construir aquesta estratègia compartida. Com que és legítim, tant ERC com Junts i la CUP es presenten a les eleccions, les regles de les quals són conegudes per tothom. I tots lluiten per tenir l’hegemonia en els seus espais de poder. I hi juguen tots. No crec que ERC tingui més responsabilitat en la situació actual de manca d’estratègia compartida que Junts o la CUP.

—I com veieu el paper de l’ANC, vós que en vau ser membre del secretariat?
—Vaig viure el meu procés de dol amb l’ANC. M’hi vaig presentar la primavera del 2018 amb la intenció que l’entitat recuperés la transversalitat que pensava que havia perdut a les acaballes del 2017, quan va donar suport explícitament a la candidatura del president Puigdemont. I perquè volia treballar amb més gent per evitar una temptació populista de l’independentisme. I em refereixo al populisme antipolític, que crec que és un error. I creia que calia que gràcies a l’ANC hi hagués un espai per mobilitzar-se independentment de les diferències entre partits polítics i la seva confrontació electoral. Però no me’n vaig sortir. Vaig donar suport a la presidència d’Elisenda Paluzie perquè la diferència de vots en favor seu era abismal, però no estic d’acord amb com ha portat la presidència.

—Per què no?
—Perquè creia que la seva manera de fer no facilitava una diagnosi compartida ni els ponts necessaris amb totes les expressions de l’independentisme, no va ser transversal, es va escorar i va caure en la temptació de jugar electoralment en el procés de Primàries, que va ser un fracàs sonor i que ara som a punt que es torni a fer. He llegit que la presidenta actual proposa una llista cívica que en comptes de fer la feina per la qual molta gent ens vam fer de l’ANC, que és garantir l’espai de mobilització al carrer a favor de la independència fora de la controvèrsia partidista, torna a caure en el mateix parany.

—Parlàveu d’una tendència populista antipolítica en l’independentisme. Què voleu dir?
—Aquesta tendència ha emergit de manera preocupant, especialment a les xarxes socials. I l’ANC no ha estat capaç de fer cap acció per revertir-la.

—Això no s’hauria de confondre amb la necessitat i el dret de poder criticar allò que fan malament els partits.
—No. I jo ho faig constantment. Sóc president del CIEMEN d’ençà del 2015 i m’he passat aquests darrers cinc anys demanant una estratègia compartida, i una diagnosi compartida. I no me n’he sortit. Sóc crític amb tots els partits polítics perquè no han fet l’esforç necessari perquè hi fos, i perquè hi hagués aquesta diagnosi i es posessin després d’acord amb una estratègia. Ha arribat un moment en què això no ens pot paralitzar, i arran d’això entenc i dono suport a l’estratègia majoritària de l’independentisme, que ara encapçala ERC, d’intentar la taula de diàleg. M’hauria agradat que hagués estat per aquesta diagnosi compartida de l’independentisme. No sé si això és possible ara com ara, perquè veig un trencament emocional que em preocupa molt, que no és racional ni basat en una anàlisi de les estratègies, sinó en actuacions parlamentàries.

—Expliqueu-vos.
—Hi ha un acarnissament a les xarxes entre independentistes que tan sols beneficia la recepta d’Aznar segons la qual Catalunya abans es trencarà. Aquells que insulten uns altres independentistes en manifestacions, en actes públics o a les xarxes socials. Per sort, no hi ha les petites expressions no reeixides de l’extrema dreta independentista, que les hem d’assenyalar i rebutjar sempre. És clar que es pot ser crític, però veig com un risc aquest acarnissament entre independentistes, de caçar botiflers i fer-nos mal, perquè ens debilita.

—Són tan perjudicials l’insult i l’acarnissament com la magnificació d’aquest insult i prendre l’anècdota per la categoria.
—I tant. L’única frontera que crec que no es pot tolerar que es traspassi és la de l’odi, i la de l’extrema dreta.