Alexandre Solano: “Quan arriba la República, Barcelona es troba sense res i amb un deute de 800 milions”

  • Entrevista a l’autor del llibre ‘La Barcelona que mai va ser’ (Editorial Base), politòleg i historiador

VilaWeb
Ot Bou Costa
06.02.2023 - 21:40
Actualització: 07.02.2023 - 11:20

Alexandre Solano i Budé (Dosrius, Maresme, 1992) és politòleg, doctor en història contemporània per la Universitat de Barcelona i habitualment el podeu llegir a VilaWeb. Acaba de publicar el llibre La Barcelona que mai va ser (Editorial Base), un recorregut curós i minuciós, de lectura molt àgil, per la Barcelona republicana. Solano repassa amb deteniment i amb noves informacions un període extraordinàriament interessant, però que fins ara s’ha estudiat poc. Mirant la Barcelona somniada pels republicans que va estroncar el franquisme, el llibre dóna claus per a entendre molts problemes de la Barcelona d’avui, una ciutat que, com escriu Solano, “seria radicalment diferent si s’haguessin desenvolupat les millores proposades pels ajuntaments republicans, que s’avançaven dècades a les reformes que finalment es van acabar fent”.

Per què heu estudiat el llegat de l’ajuntament republicà de Barcelona?
—Fins ara no hi havia una obra que l’estudiés cronològicament. I trobem coses estranyes, com ara que l’ajuntament esmenti com a alcalde Francesc Jaumar i de Bofarull, que va ser interí, i, en canvi, no esmenti Jesús Ulled, que ho va ser deu dies. No sabem res de Casimir Giralt, figura clau, líder radical a Barcelona. Sabem que es va morir a Barcelona el 1957 perquè La Vanguardia ho va publicar, però no sabem què va fer. Hi ha molt desconeixement encara sobre què va passar, sobre les crisis que hi va haver, sobre per què es va formar l’ajuntament automàtic.

A què atribuïu el desconeixement i la imprecisió sobre aquest període?
—Ningú no l’ha reivindicat perquè va interessar més la guerra civil. Els alcaldes Jaume Aiguader i Carles Pi i Sunyer no són figures gaire conegudes i eren tan influents com els presidents Macià i Companys a la Generalitat. Tampoc ningú no ha reivindicat els radicals, per exemple.

Títol del llibre: La Barcelona que mai va ser. No va ser-ho perquè la va estroncar la dictadura o perquè hi havia problemes estructurals?
—Durant la República s’intenta fer un model de ciutat nova. Els republicans modernitzen l’ajuntament. Miren quin és estat de les finances, on treballa cada funcionari… Miren d’esmenar coses, però no poden fer-ho abans del 1936. Hi ha coses que haurien canviat l’estructura de Barcelona i que després van anar vint o trenta anys tard, o fins i tot no es van poder dur a terme. L’àrea metropolitana, que semblava una cosa immediata, no es va posar en funcionament fins l’any 74; les obres ferroviàries, fins els anys 50 o 60. I després n’hi ha unes altres en què encara s’hi hauria hagut de batallar molts anys i que no se sap si s’haurien aconseguit o no.

El franquisme ho interromp.
—A tall d’exemple, el 1936 hi ha un acord perquè el govern espanyol doni més de cinc milions de pessetes per a construir les escoles que ja s’havien fet i el compromís de finançar la meitat de les noves. El projecte és fer quaranta-cinc nou grups escolars a Barcelona. Després mires les escoles que hi ha i penses: “Si s’haguessin fet aquests quaranta-cinc grups nous, Barcelona hauria passat a ser una de les ciutats europees més potents en educació.” I com això, moltes altres coses.

La vostra tesi: “No es pot entendre la lentitud com una incompetència o ineptitud, però sí que és una mostra de feblesa.” I la feblesa d’on ve?
—El 1931 es proclama la República però hi ha els mateixos jutges, els mateixos tribunals i les mateixes empreses. Hi ha un canvi de govern, però en cap cas no hi ha una revolució.

És un canvi molt administratiu.
—És clar: la Lliga Regionalista t’accepta el canvi, l’Església catalana també, els militars també. Hi ha un cas molt il·lustratiu: quan comença el franquisme, 900 treballadors de 6.000 deixen l’ajuntament o els en fan fora. En el canvi de la dictadura de Primo de Rivera a la República tan sols se’n fan fora set treballadors. Durant els cinc anys d’abans de la guerra en tornen a contractar cinc. Ens quedem amb dos. A més a més, diuen: “Ep, que n’hem fet fora, set però potser vindrà un tribunal i dirà que els hem de tornar a contractar i els hem de pagar el sou que no els hem pagat fins ara.” És clar, si comences a fer una revolució amb la por que et sancioni el jutge…

L’acceptació de la Lliga, de l’Església i dels militars ja és força indicativa.
—Tot això permet una transició molt ràpida, sense violència, diguem-ne “de la llei a la llei”, però amb la contrapartida de no donar marge de maniobra al govern que hi havia en aquell moment.

ERC acaba tenint un paper gairebé hegemònic en un moment que justament hi ha molta disputa per veure qui ocupa la centralitat. A què ho atribuïu?
—Abans de les eleccions municipals, ni els dirigents d’Esquerra no creien que obtindrien aquest resultat. Però, després de vuit anys de dictadura, hi havia hagut una mena de convergència entre catalanisme i moviments progressistes d’esquerra; fins i tot tenien sindicalistes amb certa afinitat a la CNT. Si observem els resultats electorals, no és que Esquerra domini tot Barcelona, sinó que té capacitat d’obtenir bons resultats a Gràcia, a Sant Gervasi, a Sant Martí, a Ciutat Vella… Dels deu districtes que té Barcelona, Esquerra és primera o segona força en nou. La Lliga té la seva zona i d’allà no surt, i el Partit Radical té dos o tres districtes i fora d’allà ja no obté res més.

Però l’avantatge d’ERC per a obtenir aquest resultat és que amalgama casals, entitats i associacions?
—Sí: llavors, la militància a ERC era indirecta. Hi havia uns centres de partit –menjadors socials, escoles– que decidien a qui donaven suport. Esquerra va tenir la força d’unir el suport de molts centres. I no s’esperaven que la força fos tan grossa. Quan es prepara el moviment revolucionari, Jaume Aiguader, que ve d’Estat Català, diu: “Jo tinc quaranta homes.” Companys diu: “Jo en tinc cinquanta.” Són un centenar de militants. És clar, quan han de fer les llistes han de repetir: Companys és diputat a Madrid, diputat a Catalunya, regidor a Barcelona… Té les tres actes més importants del país en aquell moment, i encara havia estat governador civil. L’any 33, Esquerra té prop de 100.000 militants.

Al llibre recordeu el cas de Salvador Vidal Rosell, conseller de Macià, que és contrari que el català sigui l’única llengua vehicular. No tothom rema en el mateix sentit, ni tan sols amb Macià.
—Macià intenta de formar un govern tan plural com pot. Vidal Rosell és el representant de la UGT i el PSOE, que no procedien del catalanisme. La Unió Socialista de Catalunya, que s’havia presentat amb Esquerra, es va fer justament per desavinences amb la UGT i el PSOE. No podem dir que tots els representants d’aquell govern de la Generalitat fossin d’esquerres i catalanistes. Aiguader mateix es refereix a Vidal Rosell com a socialista espanyol. I també hi havia Carrasco i Formiguera, que no poden definir d’esquerres. De fet, Campalans, que ara el reivindiquen tant els socialistes, va marxar del PSOE a la USC per les desavinences amb el control centralitzat des de Madrid.

El batlle Aiguader diu, sobre l’Estatut del 1932, que els catalans han votat l’emancipació de la pàtria.
—Feia dos-cents anys que Catalunya no tenia autogovern, tret de la Mancomunitat, que en realitat era la unió de les quatre diputacions. D’això, passem al 1934, en què el català es converteix en un requisit a l’Ajuntament de Barcelona i donen un any als funcionaris municipals perquè l’aprenguin. Per a Aiguader i per als dirigents catalans, l’estatut és un punt de partida. A partir d’aquí, ja evolucionarem. Però per als republicans espanyols és un punt final. I la dreta espanyola directament s’hi oposa.

Quin és el llegat de Jaume Aiguader com a batlle?
—Aiguader arriba a un ajuntament gairebé noucentista i hi posa ordre. Ell fins i tot hauria anat més enllà. Canvia el model per a posar la ciutadania al centre.

Democratitzar.
—Sí. Fins llavors no hi havia ni un sol govern municipal. Hi havia reunions setmanals on es despatxava cada tema. En la República n’hi comença a haver: es miren les finances, es vol quadrar un pressupost. Una de les seves obsessions és el transport. Elabora un pla d’enllaços, però no és a temps d’aplicar-lo. I Aiguader és sobretot un metge. Està molt preocupat per la salut dels ciutadans. Hi havia zones de la Ciutat Vella amb una mortalitat del 20% anual. Sense renovació, en cinc anys et quedes sense població.

Això passa a molts dirigents en moments de transició. Una gran part de la tasca és resoldre l’endarreriment.
—Sí, a més a més amb un gran deute. A Viena hi havia un 30% d’habitatge públic. A París tenien hospitals consolidats. Barcelona es troba sense res, amb un deute de 800 milions i amb unes autoritats espanyoles que s’havien desentès de moltes coses. El marge de maniobra era molt minso. Els edificis, per exemple, els aconseguia gràcies a donacions de grans mecenes. Però no tenien ni una partida pressupostària de les finances espanyoles per a poder fer escoles. Ho van fer com van poder.

I Carles Pi i Sunyer, quines són les principals reformes que projecta?
—Els primer mandat són pocs mesos, del gener a l’octubre del 1934. En el segon mandat, es tanca a Montjuïc unes quantes setmanes i els diu: “Ja tornaré.” I fa un pla de pressupost excepcional per a sanejar la Ciutat Vella. D’aquí en surt l’enderrocament de dotze edificis insalubres, l’asfaltatge de les zones pendents, el clavegueram. Són coses molt bàsiques que faltaven. Dins Esquerra Republicana, Pi i Sunyer és dels més pragmàtics. Diu: “Em sembla molt bé aquest pla que desenvolupem però fem-ho ara.” I el tanca. Resol la desocupació del subsidi obrer. Acaba la reforma dels menjadors socials. Endreça la ciutat. Posa les bases d’un projecte que hauria transformat totalment Barcelona. I això en només uns quants mesos el 1934 i uns quants mesos el 1936.

Es troba amb gaire entrebancs?
—Hi ha oposició, els jutges els aturen coses, però amb els anys se’n surten. Hi ha uns plans que sembla que són viables, que tenien dotació pressupostària, i que per tant s’haurien acabat fent. Per això La Barcelona que mai va ser: és una Barcelona que ens podem imaginar com hauria estat, però no es va poder fer efectiva.

VilaWeb
VilaWeb

Després dels Fets d’Octubre de 1934, vénen els governs gestors, encapçalats per Pich i Pon. És una època de reformes urbanístiques importants. Quines es reconeixen encara en la Barcelona d’avui?
—La destrucció de les Drassanes, l’obertura de la Rambla al mar, o l’obertura del carrer de Fortuny, tot i que la va afavorir un incendi. Cal dir que dels governs gestors en va quedar poca cosa: tot el que van intentar d’aturar, després es va revertir i ja està. També volien fer un edifici a Colom on hi hagués tota l’administració espanyola de la ciutat. La idea era un gran edifici al costat del Govern Civil per a deixar de pagar tots els lloguers que tenien repartits per la ciutat.

Ara es parla molt dels límits de les competències de l’ajuntament. En l’època republicana, malgrat tota l’oposició que pogués trobar, l’Ajuntament de Barcelona tenia prou competències per a totes les reformes que volia fer?
—Moltes vegades, el problema era que no en tenia la competència i, per tant, no en tenia la dotació pressupostària. Però ho assumia. Sobretot en educació. Es va crear la xarxa d’una escola innovadora amb edificis que quedaven de l’Exposició, amb donacions, etc. La ciutat de Barcelona, administrativament, tenia més o menys els mateixos treballadors d’ara, tenint en compte que ara s’hi compten els bombers i la Guàrdia Urbana. Eren molt superiors en volum de treballadors. L’Ajuntament tenia una capacitat d’incidir sobre la vida de la ciutadania molt més gran que no pas ara.

És a dir: quan es trobava problemes competencials, l’Ajuntament republicà desobeïa i tirava pel dret?
—No diria que desobeís el règim competencial, però assumia responsabilitats deixades de la mà de Déu. En aquell moment es fa un informe que diu que hi ha desenes de milers de nens sense escola. Al govern espanyol tant li era si es feien escoles, perquè ja no se’n feia càrrec. Sobre moltes altres coses, l’Ajuntament assumia competències perquè ningú no les assumia.

Com és la relació de l’ajuntament amb la Generalitat republicana?
—Aiguader era la mà dreta de Macià. L’ajuntament dóna una part important del pressupost. La Generalitat se centra sobretot a desenvolupar l’autogovern. Amb les primeres lleis amb què topa amb el govern espanyol ja s’escapça, com es veu amb la llei de conreu. El 1936, la Generalitat no ha aconseguit tots els traspassos. Per tant, la Generalitat tenia menys treballadors i menys pressupost que l’Ajuntament de Barcelona. Tenia un caràcter simbòlic molt fort, d’encapçalar l’autogovern de Catalunya, però la institució que incidia sobretot en la vida dels ciutadans era l’ajuntament. No hi ha cap xoc perquè al parlament hi ha una majoria d’Esquerra del principi al final.

Però l’ajuntament mirava d’incidir més enllà de la ciutat de Barcelona?
—Sí. És clar. Qui pensa, per exemple, en la construcció de l’aeroport és l’Ajuntament de Barcelona. Fins i tot en el pressupost del 1936 hi ha la previsió d’allargar la Gran Via fins al mar. Això passa per l’Hospitalet i per on calgui.

VilaWeb
VilaWeb

Hi ha un problema fonamental, que encara no s’ha resolt des d’aleshores, que és el de les deficiències del sistema de ferrocarril.
—De fet, en gran part, els problemes actuals són causa de no haver fet en aquell moment allò que es va dir que es faria. Fins aleshores, el sistema de ferrocarril s’havia desenvolupat segons la iniciativa privada. Allò que els sortia a compte. Coses que no quadraven amb el desenvolupament de la ciutat. I ens trobem uns trens que fins als anys seixanta o setanta encara anaven per fora, pel mig del carrer d’Aragó. Les companyies no volien assumir les inversions. Les havia d’assumir un moviment coordinat de Generalitat, govern espanyol, Ajuntament de Barcelona, però això no es va intentar fer fins al cap de vint o trenta anys, quan Barcelona ja no era el que era. Els governs franquistes que van venir després no van pensar tant en termes de ciutadania. Què hauria passat si s’hagués aconseguit? Tot hauria anat diferent.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any