Encarar el conflicte com a condició per a poder aportar al món

  • Hem de crear un discurs del conflicte amb Espanya que explique que guanyar-lo és una peça essencial per a poder fer la nostra aportació al món

Vicent Partal
12.03.2023 - 21:40
Actualització: 13.03.2023 - 07:27
VilaWeb
Debat amb Àngels Martínez i Marcel Vivet, ahir.

Avui publiquem una entrevista d’Assumpció Maresma a Alfons Cornella. Potser alguns de vosaltres ignoreu qui és. No és senzill de descriure’l, però en alguns llocs del món dirien que és un eminent futuròleg. Fa trenta anys que llisc els seus texts i procure escoltar-lo perquè és una persona amb una visió documentada –no sempre agradable, però sempre documentada– del món. I sobretot perquè és un home que sap veure cap on ens porten les grans tendències emergents. En l’entrevista, Cornella explica que som un país d’una creativitat desbordant, d’unes capacitats enormes. I, això ja ho dic jo, és evident que aquests darrers anys, de resultes de la dispersió geogràfica dels individus, aquesta creativitat s’ha anat escampant per tot el món. Hi ha, efectivament, catalans a tot arreu fent coses molt extraordinàries, però, tal com ell remarca, no hi ha una narrativa de país, no hi ha un relat d’allò que els Països Catalans –o Barcelona, si ho voleu reduir a la mínima escala– volem ser.

Aquests darrers dies la casualitat ha volgut que me’n trobàs uns quants, d’aquests personatges, cara a cara. Vaig tenir, per exemple, la sort de poder xarrar una llarga estona amb Albert Cardona, un dels científics que ha reconstruït per primera vegada un cervell, el d’una larva de mosca, neurona per neurona, que va entrevistar Ot Bou fa pocs dies en aquest mateix diari. Després d’anys de treballar en primera línia arreu del món, Cardona confessava en aquella entrevista que les condicions materials per a la recerca a Catalunya, condicionades per l’espoliació fiscal però també per la mediocritat administrativa, són insofribles, i que no tens més remei que anar-te’n a l’estranger per poder “aportar al món”.

Hores després, durant la Nit de les Telecomunicacions i la Informàtica, vaig poder saludar finalment Jordi Baylina, un home molt conegut perquè fou un dels espiats amb el Pegasus durant el Catalangate, però que destaca sobre manera com una de les autoritats mundials sobre la cadena de blocs (o blockchaine). I, essent un dels referents mundials d’aquesta tecnologia tan important, la seua descripció a Twitter ho diu tot d’ell i de molts catalans com ell: “Blockchain developer, Ethereum fan, white hat hacker and Catalonia Freedom fighter”. Lluitador per la llibertat de Catalunya.

Potser alguns direu que em deixe endur per les casualitats personals, però resulta que l’altre dia Jordi Goula ens aportava context en la seua Píndola quan explicava que Barcelona és l’imant industrial del sud d’Europa i ens situava en la realitat d’un país que, tot i les dificultats, atreu precisament per la creativitat. Goula, que és un mestre del periodisme, sempre fa preguntes encertades i, en el cas d’aquest article, el diàleg que sosté amb Joan Romero i la comparança entre què és Barcelona i què és Madrid, són dignes de ser llegits i subratllats.

Però torne a l’entrevista amb Alfons Cornellà. I ho faig per a preguntar per a què voldríem tot això que som i què en farem com a país? I la resposta que ell dóna, en la seua línia de gran comunicador, és tan directa com emocionant: “per a aportar-ho al món”. Si no tenim res a aportar al món no som res, diu. I com podríem no ser res amb tanta riquesa intel·lectual i científica com tenim, amb tanta creativitat científica i artística com tenim, amb tanta capacitat de treball personal com tenim, amb tanta inventiva com tenim i hem tingut durant segles? Fa temps que em volta pel cap una dada explicada per Oriol Amat, que em va impressionar molt quan li la vaig sentir. Catalunya, el Principat, representa l’u per mil de la població mundial, però l’u per cent de la ciència mundial. Com a país, la combinació entre aquestes dues xifres, la constatació que fa Cornella i els exemples personals és brutal. Però, efectivament, no tenim discurs per a afermar-nos en aquesta realitat i créixer-hi al voltant. Potser perquè no tenim país, de veritat, encara. Potser perquè no sabem crear la narrativa de la confrontació, de la voluntat de sorgir com a nació reforçats de l’esclavatge polític de segles, a la manera com ho van fer els holandesos durant la Segona Guerra Mundial. Per exemple.

Arribe al final i allà on volia anar a parar. Ahir l’Assemblea Nacional Catalana em va convidar a participar en l’acte de cloenda de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista, per a moderar un diàleg entre Àngels Martínez i Marcel Vivet, que podeu trobar ací. I en aquest diàleg Àngels Martínez va insistir d’una manera molt lúcida i incisiva en la necessitat de no defugir ni un dia més el conflicte i d’assumir que guanyar-lo és el missatge, el discurs que necessitem, precisament per a trencar les inèrcies que ens porten a respectar el relat hegemònic espanyol basat en el nostre sotmetiment a la força.

Els polítics, en general, han optat per defugir el conflicte, bé prou que ho sabem això. O simplement no han sabut quin relat ha d’impulsar avui la nostra rebel·lió. Però, siga per les converses recents o potser per la fermesa i la decisió que l’Àngels i en Marcel personifiquen, a mi em ve al cap que una de les vies de retrobar-nos i impulsar-nos és acordar que allò que volem és tenir la llibertat de fer una aportació catalana al món. Simplement. Des d’una pàtria, seguint la fórmula d’Estellés, “lliure, lluminosa i alta”. Millor, per tant, molt millor d’això que tenim ara.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Perera
Ramon Perera
12.03.2023  ·  22:21

No puc sinó estar-hi plenament d’acord: aportar alguna cosa al món. Alguna cosa positiva. I fer-ho nosaltres amb total disposició de la nostra personalitat.
I sense defugir el conflicte, clar, que aquest és un tret essencial de la personalitat adulta.

Josep Usó
Josep Usó
12.03.2023  ·  22:31

Molt d’acord. Som allò que som; però sota la llosa de la pertinença a Espanya. I no podem resoldre un conflicte sense abordar-lo. Hem de seguir endavant.

Xavier Clèries
Xavier Clèries
12.03.2023  ·  22:37

Espanya ben corcada deu ser ja, però cal estirar ben fort per totes bandes.

joan rovira
joan rovira
12.03.2023  ·  23:27

Sr. director, per aportar al món, en primer lloc, cal ser revolucionari de tu mateix i, en segon terme, el país ho ha de permetre. En cas, contrari, de jove marxes o, lluites amb moltes dificultats contra una organització política i administrativa endogàmica i clientelar.

El Primer d’octubre, és la prova manifesta, que per a una gran majoria de ciutadans ens hi cal un país propi amb cultura de llarg recorregut per a continuar avançant i col·laborant tant des del país com fora en aquest canvi d’era d’una manera lliure i plena.

Pel que fa a Barcelona, en l’article que esmenta del Sr. Jordi Goula, s’està convertint com feia un subscriptor en la “Xina del Sud Europa” en tant, també, com apuntava per ser una economia subsidiària, com a colònia, de la resta del continent, per diferents motius.

Breument, salaris baixos, molta mà d’obra emigrada que competeix amb l’autòctona, beneficis tributaris de la Zona Franca, etc. Impedint l’espoli fiscal la possibilitat d’atendre i resoldre de manera adequada ni les demandes dels autòctons ni dels migrants.

A no ser que formi part dels pactes entre els lobbies internacionals, espanyols i catalans i els partits de les coloraines polítiques i la premsa en general mentre no es denuncien de manera sovintejada les mancances; així com, les nul·les estratègies polítiques per a resoldre-ho.

El 33,4% d’infants a Catalunya viuen en situació de pobresa o exclusió social, segons Save the Children. Això implica a 462.000 infants. Segons l’IDESCAT la població de Catalunya és de 7.747.709 persones de les quals el 9,91% d’atur amb un nombre total 767.798 persones aturades. Etc.

Algú coneix cap proposta per part de la gestoria o dels partits polítics, I dels col•legis professionals respecte a l’espoli fiscal, la manca de transport públic, d’habitatge social i la seva implementació segons totes aquestes problemàtiques. I de la premsa en general?

Mentrestant, el nostre “càndid” de la gestoria emulant al seu mentor “pangloss” se’n va a fer El DORADO a les Amèriques com si no tinguéssim un espoli del 8%, judicialització, anorreament de la llengua i, com no tenim ni pobresa ni atur oferim el 0,7% de tots a canvi de què i en benefici de qui?

Aquesta és la situació real oficial que cal descodificar per tal que s’acabi la dissonància entre les creences d’uns quants que segresten i esbiaixen la informació referent a les persones amb el seu benestar quotidià i la possibilitat de ser com la resta del continent. Ho estem, però encara no ho som. I, com diu l’editorial, no s’ha d’amagar.

jaume vall
jaume vall
12.03.2023  ·  23:28

No enganyar-nos a l’analitzar el conflicte, les nostres fortaleses …i malauradament les nostres debilitats, també ens pot fer encarar una dinàmica guanyadora.
Deixem que els espanyols s’ofeguin en les seves mentides, que si un gran país, que si la quarta economia europea, que si corredors atlàntics i mediterranis que esdevenen mesetaris, que si estimen Catalunya,si un estat descentralitzat. Un projecte construit sobre la mentida, sobre pilars de sorra i sal, com canten els Coldplay, s’ensorra.
Ara bé, no ho fem nosaltres, tampoc. Ni som un sol poble, ja s’ha vist, ni som independentistes de pedra picada, ni tenim líders equiparables als que es mereixen seguiment -el MHP Puigdemont és l’excepció, i aquest fet cou als mediocres-, i si tenim una sanitat i educació de bon nivell, estem empitjorant-les acceleradament.
L’espanyolitat, i tot el que això representa, menyspreu per la transparència, per la meritocràcia, tendència al servilisme, a la falta d’autocrítica, i per què no dir-ho, una picaresca menor, però incrementant-se, no ens presagia una societat sana i forta.
No ens enganyem, tampoc. No ens recomfortem amb paraules buides.
No siguem espanyols.

Josep Ramon Gil
Josep Ramon Gil
12.03.2023  ·  23:47

Brillànt !!!!!!

Jaume Riu
Jaume Riu
13.03.2023  ·  00:11

APORTAR AL MÓN, I EXPLICAR-HO
Mai ningú recolzarà una revolució que no té contrapartides, que no retorna res.
Perquè Catalunya sigui acceptada com un estat d’Europa independent del regne d’Espanya en forma de república, cal obtenir la complicitat dels altres països.
L’estratègia d’èxit consisteix a provar què podem aportar al món, i explicar-ho

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
13.03.2023  ·  00:36

No podria estar més d’acord amb Alfons Cornellà, i m’ha fet gràcia perquè així he enfocat durant més de dues dècades les meves classes de cultura catalana a tres universitats del Canadà. Des de la primera classe parlo de què ha aportat Catalunya al món en el passat, què aporta i què podria aportar sense l’opressió, espoli i interferència d’Espanya –si fossim lliures. I ho sé fer molt bé i engrescar molts estudiants, no perquè jo sigui res d’especial sinó senzillament perquè en tinc molta experiència, aquí al Canadà. He rebut moltes crítiques de catalans, i fins i tot insults, per dir que molts catalans que vivim a l’estranger tenim una perspectiva que ens fa veure allò que passa a Catalunya amb més claredat que molta gent que viu a Catalunya (parlo de catalans que estan al dia de tot el que passa), però ho continuo mantenint. I, sí, ens cal un discurs sobre “aportar al món”.
Gràcies, Vicent.

Francesca Parera
Francesca Parera
13.03.2023  ·  00:44

L’Octubre del 2017 vam guanyar un Referèndum malgrat els perversos propòsits d’un govern castellà agressor. Però els nostres polítics van optar per escapolir-se de les seves responsabilitats. Vergonyós que algú fes de “papa protector” i un altre de malalt imaginari. I persisteixen. Sols els ciutadans podem reconduir aquesta situació. Perquè jo vull un país on el civisme, la responsabilitat, la decència i l’educació estiguin ben presents i siguin un objectiu que persegueixi millorar la vida dels catalans. No vull corrupció, ni delinqüència, ni trampes, ni incultura. Sols els ciutadans, organitzats, podem aconseguir que els nostres polítics rectifiquin. I no cal esperar 20 0 30 anys. Ni a les eleccions del 2025. Tan sols es tracta d’exigir que compleixin amb el seu compromís aquells que ens van abandonar a la nostra sort pensant, tal vegada, que el Referèndum seria un fracàs. Persistir en creure que Espanya canviarà i serà justa i generosa amb nosaltres, els catalans, és de somiatruites. I molts som els que ja n’estem farts.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
13.03.2023  ·  07:03

Molt d’acord, és molt positivista aquest punt de vista. Sobre la qüestió que molts polítics han defugit el conflicte, s’ha d’afegir sens falta que també l’han defugit molts ciutadans de Catalunya. I si no, què ho fa que estiguin votant repetidament ERC com a primera opció?

Albert Miret
Albert Miret
13.03.2023  ·  07:28

Que espanya ens estigui anorreant, que utilitzi tots els mitjans repressius, una espècie de justícia basada en la injustícia, ens robi, es vanti de què ens han destruit la sanitat, que ens hagi fins i tot destruït la política catalana inhabilitant els nostres polítics electes i tota mena d’aberracions, ja ho sabem. Ho patim cada dia de la nostra vida. El que no sabem ni entenem és què espera treure’n la Unió Europea d’estar mantenint, recolzant i amagant-l’hi autèntiques barbaritats per a fer-nos tant de mal com li és possible. Tan absurda i maligne contra les minories és la Unió Europea? O és que són tan corruptes com espanya? Som orfes europeus nosaltres?

Pep Agulló
Pep Agulló
13.03.2023  ·  08:29

QUALSEVOL ESPAI, ARA MATEIX…

Discurs, relat, narrativa… Expressar la voluntat de la nació en un llenguatge de confrontació que el món entengui, i això només ho poden fer els referents intel·lectuals que de moment no enlluernen…

Quanta mentida que ens han colgat…

PS. Bona tasca Shaudin Melgar!

Francesc Clarà
Francesc Clarà
13.03.2023  ·  09:15

Però si això d’aportar al món els catalans ja ho sabem fer de primera! Cada any aportem 20.000 milions d’euros sense retorn a l’estat, malgrat la nostra insignificància política som contribuents nets nord enllà a l’europa neta i feliç i escampem talent pel món a dojo una vegada educat i financer aquest talent amb els nostres diners i esforç…la pregunta sería: com ho hauríem de fer per aporta menys al món i que el món ens aporti una mica més a nosaltres. Salut!

Francesc Clarà
Francesc Clarà
13.03.2023  ·  09:15

Però si això d’aportar al món els catalans ja ho sabem fer de primera! Cada any aportem 20.000 milions d’euros sense retorn a l’estat, malgrat la nostra insignificància política som contribuents nets nord enllà a l’europa neta i feliç i escampem talent pel món a dojo una vegada educat i financer aquest talent amb els nostres diners i esforç…la pregunta sería: com ho hauríem de fer per aporta menys al món i que el món ens aporti una mica més a nosaltres. Salut!

Víctor Torguet
Víctor Torguet
13.03.2023  ·  10:19

Catalunya i espanya son com la llum i la foscor, com l’aigua i l’oli, com la calor i el fred. La incompatibilitat és manifesta i serà eterna malgrat els intents de l’espanya colonitzadora i dels seus agents fake-indepes interns.

Amb les onades continues migratòries que n’hi ha hagut i n’hi haurà, que han anat superant la població autòctona progressivament, encara no s’han pertorbat la major part dels trets que ens fa ser diferents d’espanya: creativitat, progrés, esperit d’esforç i superació, pragmatisme, societat d’acollida i integració,… Milions de ciutadans catalans tenen els orígens personals o de generacions immediatament anteriors en zones espanyoles o de països estrangers que segurament mai sortiran de la pobresa i de la dependència, tanmateix aquestes persones aquí han contribuït al progrés d’una forma que mai ho hagessin fet als seus territoris d’origen. Mentre puguem garantir aquest fet diferencial serem el dia i la nit envers l’espanya feudal i destructiva.

És cert que hi ha alguns trets molt i molt importants que són fonamentals i icònics de la nostra identitat, com la llengua, que sobreviuen heroicament sota un atac permanent des de fa segles (el darrer dels Decrets de Nova Planta data del 1719), però com recorda VW, Catalunya (i, a un altre ritme, els Països Catalans) segueix mantenint una essència que ens diferencia de la natura d’etern estat decadent i fallit que és espanya.

Com els matrimonis o parelles irreconciliables, cada minut que passi sense consumar la separació definitiva és un patir estèril. És un llast insofrible.
Oblidem-nos dels partits i organitzacions fake-indepes, organitzem-nos en un segon embat del Procés i consumem el més aviat possible la Independència.

Llista Cívica ja !!!
(amb o sense l’ANC. És urgent !!)

Carles Serra
Carles Serra
13.03.2023  ·  10:26

Amb el seu comentari Sr. Francesc Clarà 09:15 ja estaria tot dit; només faltaria incloure l’espoliació que també patim per part dels polítics d’aquesta gestoria, mal anomenada govern.
És veuen més encoratjats fer l’espoliació amb aquells que diuen defensar, abans que enfrontar-se amb aquesta espaÑa que ens roba, ens reprimeix i fa el genocidi de la nostra cultura i llengua.
Però alçades d’ara crec que ja s’obren més comentaris, els despropòsits i l’hipocresia es tant evident que fa esgarrifances.

Josep Soler
Josep Soler
13.03.2023  ·  11:42

Estem d’acord amb l’editorial i òbviament pel que diu Alfons Cornellà encara més, perquè t’obliga a tornar-te a fer l’eterna pregunta, la pregunta del perquè un país amb una història com la nostra, amb un potencial com el nostre (no oblidem que en art som una veritable potència mundial) encara estem dubtant de si necessitem o no de la independència.
Encara estem dubtant de si dins de les estretors i les limitacions que en tots els àmbits ens comporta viure sota el control d’un amo aliè, que a sobre d’espoliar-nos ens detesta. Jo diria que la resposta a aquesta pregunta també te a veure en el que: NO SABEM LLEGIR que ens cal fer en benefici nostra.
Si ens esforcéssim una mica mes. Si fóssim mes valents i generosos. Si entenguéssim que no son primers els nostres interessos personals, sinó els del col·lectiu, aleshores entendríem la nostra pròpia escriptura.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
13.03.2023  ·  12:00

Completament d´acord aquesta capacitat tant cientifica com artística la podriam distribuir a tot Europa, i no defugir de la nostra lluita

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
13.03.2023  ·  12:35

No comparteixo la grandiloqüència de “fer una aportació al món”. Dita aportació en realitat és molt més modesta i mundana. És senzillament el fet de ser, d’existir a la nostra manera, a la manera catalana. I que no estarà mai exempta de pressions i opressions ecternes, ja siguin castellanes, granceses, europees, russes o americanes o asiàtiques. Perquè tots els qui existeixen s’interconnecten i s’inter-influeixen. I que per conseqüent el mer fet de ser i existir implica confrontar el conflicte permanent, amb qui sigui. I això ho saben bé tots rls qui són. D’una manera o una altra. O és que l’estat espanyol no té conflictes amb Portugal, Regne Unit, França, el Marroc o Argèlia; i els confronta? Doncs això. Ni més ni menys.

Però hi ha grans poetes que ja ho han expressat abans. És el famós “Ser o no ser” de William Shakespeare a Hamlet. I és la nostrada “I caminem per poder ser / I volem ser per caminar” de Lluís Llach a Venim del Nord, venim del Sud. Aquesta és la talla de Lluís Llach com a cantautor.

Justament aquestes cites mostren l’exemple d’allò que els catalans podem aportar al món. Però que no ens ha de preocupar la contribució que fem sl món; doncs contràriament al que afirma en Cornella i que subscriu en Partal, a ningú no li amoïna que fem aportacions o no fem aportacions. Com a molt pot preocupar que suposem una font d’inestabilitat. I en aquest sentit, en la mesura que no manifestem i confrontem el conflicte, som menys inestabilitzadors oprimits i assimilats que independents. Mentre que el que hem de fer evident és que independents serem menys instabilitzadors que confrontant el conflicte. I per això, i no per cap altre motiu, cal confrontar el conflicte.

Marià Puig
Marià Puig
13.03.2023  ·  15:17

Editorial bonica, encoratjadora i amb un clar missatge d’esperança.

Antoni Sans
Antoni Sans
13.03.2023  ·  16:51

Escriu Rosa:
D’acord amb Agustí Delgado. La majoria de la gent tem el conflicte. En la vida pública i en la privada.

Per això canvien de llengua davant dels espanyols, per això voten ER i polítics mediocres, per això s’aferren a la idea que ho podem tenir tot però sense sacrificis.
Per això els bons se’n van. Al món d’avui no s’aconsegueix res sense confrontar-se al que faci falta per aconseguir-ho.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
13.03.2023  ·  20:52

La gran aportació, per experiència, que podria fer al món el poble català és explicar a les nacions sense estat que, si volen assolir la independència, mai, mai han de creure els discursos dels seus partits polítics.

El problema és que el mateix poble (independentista) és més partidista que independentista.

Marc Mateos
Marc Mateos
13.03.2023  ·  21:03

Encara no en som conscients de l’efecte multiplicador en molts camps que tindrà quan, per fi, tinguem un estat propi i siguem quelcom de remarcable al món, més enllà d’un peu de pàgina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any