12.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.03.2023 - 07:27
Avui publiquem una entrevista d’Assumpció Maresma a Alfons Cornella. Potser alguns de vosaltres ignoreu qui és. No és senzill de descriure’l, però en alguns llocs del món dirien que és un eminent futuròleg. Fa trenta anys que llisc els seus texts i procure escoltar-lo perquè és una persona amb una visió documentada –no sempre agradable, però sempre documentada– del món. I sobretot perquè és un home que sap veure cap on ens porten les grans tendències emergents. En l’entrevista, Cornella explica que som un país d’una creativitat desbordant, d’unes capacitats enormes. I, això ja ho dic jo, és evident que aquests darrers anys, de resultes de la dispersió geogràfica dels individus, aquesta creativitat s’ha anat escampant per tot el món. Hi ha, efectivament, catalans a tot arreu fent coses molt extraordinàries, però, tal com ell remarca, no hi ha una narrativa de país, no hi ha un relat d’allò que els Països Catalans –o Barcelona, si ho voleu reduir a la mínima escala– volem ser.
Aquests darrers dies la casualitat ha volgut que me’n trobàs uns quants, d’aquests personatges, cara a cara. Vaig tenir, per exemple, la sort de poder xarrar una llarga estona amb Albert Cardona, un dels científics que ha reconstruït per primera vegada un cervell, el d’una larva de mosca, neurona per neurona, que va entrevistar Ot Bou fa pocs dies en aquest mateix diari. Després d’anys de treballar en primera línia arreu del món, Cardona confessava en aquella entrevista que les condicions materials per a la recerca a Catalunya, condicionades per l’espoliació fiscal però també per la mediocritat administrativa, són insofribles, i que no tens més remei que anar-te’n a l’estranger per poder “aportar al món”.
Hores després, durant la Nit de les Telecomunicacions i la Informàtica, vaig poder saludar finalment Jordi Baylina, un home molt conegut perquè fou un dels espiats amb el Pegasus durant el Catalangate, però que destaca sobre manera com una de les autoritats mundials sobre la cadena de blocs (o blockchaine). I, essent un dels referents mundials d’aquesta tecnologia tan important, la seua descripció a Twitter ho diu tot d’ell i de molts catalans com ell: “Blockchain developer, Ethereum fan, white hat hacker and Catalonia Freedom fighter”. Lluitador per la llibertat de Catalunya.
Potser alguns direu que em deixe endur per les casualitats personals, però resulta que l’altre dia Jordi Goula ens aportava context en la seua Píndola quan explicava que Barcelona és l’imant industrial del sud d’Europa i ens situava en la realitat d’un país que, tot i les dificultats, atreu precisament per la creativitat. Goula, que és un mestre del periodisme, sempre fa preguntes encertades i, en el cas d’aquest article, el diàleg que sosté amb Joan Romero i la comparança entre què és Barcelona i què és Madrid, són dignes de ser llegits i subratllats.
Però torne a l’entrevista amb Alfons Cornellà. I ho faig per a preguntar per a què voldríem tot això que som i què en farem com a país? I la resposta que ell dóna, en la seua línia de gran comunicador, és tan directa com emocionant: “per a aportar-ho al món”. Si no tenim res a aportar al món no som res, diu. I com podríem no ser res amb tanta riquesa intel·lectual i científica com tenim, amb tanta creativitat científica i artística com tenim, amb tanta capacitat de treball personal com tenim, amb tanta inventiva com tenim i hem tingut durant segles? Fa temps que em volta pel cap una dada explicada per Oriol Amat, que em va impressionar molt quan li la vaig sentir. Catalunya, el Principat, representa l’u per mil de la població mundial, però l’u per cent de la ciència mundial. Com a país, la combinació entre aquestes dues xifres, la constatació que fa Cornella i els exemples personals és brutal. Però, efectivament, no tenim discurs per a afermar-nos en aquesta realitat i créixer-hi al voltant. Potser perquè no tenim país, de veritat, encara. Potser perquè no sabem crear la narrativa de la confrontació, de la voluntat de sorgir com a nació reforçats de l’esclavatge polític de segles, a la manera com ho van fer els holandesos durant la Segona Guerra Mundial. Per exemple.
Arribe al final i allà on volia anar a parar. Ahir l’Assemblea Nacional Catalana em va convidar a participar en l’acte de cloenda de la Conferència Nacional del Moviment Civil Independentista, per a moderar un diàleg entre Àngels Martínez i Marcel Vivet, que podeu trobar ací. I en aquest diàleg Àngels Martínez va insistir d’una manera molt lúcida i incisiva en la necessitat de no defugir ni un dia més el conflicte i d’assumir que guanyar-lo és el missatge, el discurs que necessitem, precisament per a trencar les inèrcies que ens porten a respectar el relat hegemònic espanyol basat en el nostre sotmetiment a la força.
Els polítics, en general, han optat per defugir el conflicte, bé prou que ho sabem això. O simplement no han sabut quin relat ha d’impulsar avui la nostra rebel·lió. Però, siga per les converses recents o potser per la fermesa i la decisió que l’Àngels i en Marcel personifiquen, a mi em ve al cap que una de les vies de retrobar-nos i impulsar-nos és acordar que allò que volem és tenir la llibertat de fer una aportació catalana al món. Simplement. Des d’una pàtria, seguint la fórmula d’Estellés, “lliure, lluminosa i alta”. Millor, per tant, molt millor d’això que tenim ara.
No puc sinó estar-hi plenament d’acord: aportar alguna cosa al món. Alguna cosa positiva. I fer-ho nosaltres amb total disposició de la nostra personalitat.
I sense defugir el conflicte, clar, que aquest és un tret essencial de la personalitat adulta.