En mans de qui estan els nostres diners?

El 1637 és un any que no apareixerà en gaires llibres d’història. Se situa en un segle de predomini de la teoria econòmica del mercantilisme, que més tard donaria lloc al capitalisme. La gran potència del moment era el que avui és Holanda, font de comerç i bressol d’artistes com Rembrandt. Tot i la distància, aquell any hi va tenir lloc un fet que no és gens llunyà. Va ser l’esclat de la primera bombolla especulativa de la història, que va afectar ni més ni menys que el mercat de les tulipes. Aquestes flors van assolir uns preus astronòmics en un episodi que historiadors coneixen com la tulipamania.

Gairebé quatre segles més tard, la història es continua repetint. Si llavors van ser les tulipes, el 2008 van ser els habitatges. La crisi financera mundial va arribar a l’Estat espanyol en forma de crisi immobiliària. Davant d’aquesta situació, moltes mirades van dirigir-se cap al sector bancari, que havia obert l’aixeta de molts crèdits que després no es podien retornar. Van ser sobretot les caixes les que es van enganxar els dits. Ara bé, per concedir préstecs algú els ha de demanar i assumir-ne la responsabilitat. Hi va haver un excés de confiança per part dels ciutadans? Ens van preocupar pels riscos que hi havia? Vam ser conscients dels nostres límits?

A continuació fem una radiografia del sistema bancari perquè serveixi de guia pràctica per conèixer com funciona la seva activitat. Perquè si els bancs gestionen els nostres diners, no hauríem de mirar-los amb lupa?

Les caixes, cosa del passat

El model de caixes d’estalvi ha tingut una llarga tradició a Catalunya. Les primeres entitats van aparèixer a la primera meitat del segle XVIII per tal d’oferir un servei a la classe treballadora cada vegada més nombrosa. La funció social era la seva raó de ser i no tenien ànim de lucre. Als inicis donaven préstecs als més necessitats a canvi de penyores, que es tramitaven a través dels Monts de Pietat -encara avui Caixabank conserva una figura d’aquest tipus que empenyora joies-. Aquest és l’origen de l’element més distintiu de les caixes: l’obra social.

De mica en mica, aquesta vocació social va deixar de tenir un paper central, i van créixer els lligams amb la política. En alguns moments, com la dictadura franquista, fins i tot podem parlar de nacionalització de les caixes. Tot va canviar el 1977, quan un decret del govern espanyol va equiparar els tipus d’operacions de les d’aquestes entitats amb els dels bancs. Segons l’economista Arcadi Oliveres, aquest va ser el principi de la caiguda de les caixes. Això va permetre a aquestes entitats financeres ampliar el seu negoci i començar a fer ombra als bancs. Les caixes no havien de donar beneficis a accionistes perquè no en tenien, i per tant podien acumular més capital, cosa que els bancs van veure com una competència deslleial. Oliveres assenyala que una part d’aquests beneficis es repartia entre els directius, mentre que la resta es destinava a obra social a través de les fundacions. Ara bé, ningú es preguntava per l’origen d’aquests beneficis.

Un altre gran canvi va afectar la governança. Es van establir uns nous criteris de representació, que a la pràctica van comportar l’entrada de l’administració pública en la direcció. Els controls sobre la qualificació dels directius es van estovar, i van prevaldre els interessos polítics. Evidentment, no totes les entitats eren iguals, i les menys polititzades, com la Caixa, van tenir una gestió més empresarial.

El vent bufava a favor i les caixes van aprofitar per enlairar-se. Van iniciar un procés de fusions i es van expandir fins al punt que abans el 2008 controlaven un 54% de les oficines del territori. Al mateix temps, van créixer en tots els números: estalvis recollits, crèdits i obra social. Ara bé, darrere aquest creixement s’amagaven forts desequilibris. No hi havia prou dipòsits per cobrir tots els crèdits, i la major part d’aquests eren en el sector immobiliari. Seguint la política original de servir a les famílies, les caixes donaven més crèdits hipotecaris que els bancs. Quan va esclatar la bombolla, en van pagar les conseqüències.

Sota el paraigua de la reestructuració, el 2010 les caixes van començar a mutar fins a convertir-se en bancs. Els processos de transformació van ser diversos: fusions -com Bankia-, absorcions -com BBVA a Catalunya Caixa- o conversions directes -com La Caixa d’Estalvis-. Però amb això no n’hi havia prou, i les arques públiques van haver de sortir al rescat de moltes entitats amb una aportació total de més 60.000 milions d’euros. El resultat d’això és un panorama devastat: de les 45 entitats que hi havia el 2010 només han quedat intactes les petites caixes d’Ontinyent i Pollença. L’obra social ha passat a ser una activitat més dintre l’estructura dels bancs, i des del 2008 s’ha reduït a la meitat.

Després de tota aquesta sacsejada, qui n’ha sortit més perjudicat? Els principals afectats han estat l’erari públic i les mateixes caixes, que s’han extingit com a model. Per la seva banda, els clients han salvat els seus dipòsits, especialment els superiors a 100.000 €, que no estaven assegurats per un fons de garantia. Però per sobre de tot hi ha hagut una gran damnificada: la confiança de la societat en el sistema bancari.

La banca sempre guanya

Un dels grans beneficiats de l’ensorrament de les caixes ha estat el sector bancari. Com menys comensals hi ha a taula, en menys trossos s’ha de partir el pastís. A més, la desaparició o absorció de pràcticament totes les caixes ha deixat el mercat de les finances sense aquestes entitats i la seva funció social. De fet, segons un directiu d’un banc estatal, ‘es parla de crisi bancària quan és una crisi de les caixes d’estalvi’. Aquesta circumstància ens ha portat a un escenari on el lucre és la principal finalitat perseguida. ‘La banca, com a empresa privada, no ha de fer cap benefici social’, admet ell mateix. Oferir un servei social passa a ser una qüestió voluntària de cada empresa.

Aquest sector no sempre s’ha sostingut de la mateixa manera. Abans de la crisi, el gran negoci dels bancs era el del cobrament dels interessos pels préstecs i crèdits concedits. Els tipus d’interès s’havien disparat i això va animar a la banca a obrir l’aixeta sense mirar gaire on queia el doll de diners ni estudiar a consciència si existien garanties de cobrament. Malauradament, el final d’aquesta història és sabut per tothom i avui en dia encara es pateixen les conseqüències d’aquell descontrol. Amb l’aixeta tancada una altra vegada, el negoci dels bancs ha passat a ser el de les comissions.

En línia amb la funció social, els bancs poden aplicar voluntàriament codis de bones pràctiques a l’hora d’oferir crèdits, que sovint serveixen com una eina de màrqueting. Ras i curt, la seva política d’inversions es podria resumir de la següent manera: finança tot allò on hi hagi possibilitats de treure rèdit econòmic. Aquesta màxima ha portat a aquestes entitats a realitzar algunes inversions de dubtós caràcter ètic. En aquest sentit, són una excepció aquells bancs que no participen del negoci armamentístic mitjançant concessions de préstecs i crèdits, o a través de fons d’inversions en empreses productores d’armes.

El Centre Delàs d’Estudis per la Pau, una entitat dedicada a donar a conèixer els efectes perversos de les armes i el militarisme, investiga les activitats financeres que es donen entre els bancs i les empreses armamentístiques. Jordi Calvo, investigador del centre, explica que algunes d’aquestes empreses, com Indra, Oesia o Maxam, són finançades per algunes de les entitats de crèdit espanyoles més destacades. D’entre el que és públic i no està sotmès al secret bancari, sabem que el BBVA és el banc espanyol que major volum de diners dedica al negoci de les armes amb una xifra de 2.746 milions d’euros. A continuació trobem al Banc Santander, amb un total estimat de 1.518 milions, seguit d’altres grans del sector com Bankia, La Caixa o el Banc Popular.

‘Tenint en compte aquella informació a la qual tenim accés, pensem que pels bancs la inversió en armes és una part petita del seu negoci‘, explica Jordi Calvo. ‘És només una qüestió de negoci i un problema de base del sistema: si no hi vaig jo, hi arribarà abans un altre’. Des del centre Delàs entenen que aquestes inversions bancàries són prescindibles i animen als bancs a retirar-se d’aquest negoci com un argument comercial. Ara bé, segons Calvo, ‘és possible que la relació econòmica entre bancs i empreses armamentístiques no sigui molt lucrativa, però sí molt rellevant políticament’.

Més enllà dels bancs

La dita diu que quan es tanca una porta se n’obre una altra, i això és el que ha passat en el context bancari arran de la crisi. Els bancs convencionals han perdut crèdit social i ha sorgit una nova manera de fer finances amb uns principis diferents. És el que s’anomena la banca ètica o responsable, que pretén que el seu nom deixi de semblar una contradicció. Però què s’amaga darrere la paraula ètica?

People, Planet, Profit. Aquesta és la màxima de la banca ètica, és a dir, el servei a les persones i al medi ambient abans que el guany econòmic. Com apunta Joan Melé, subdirector de Triodos Bank a Espanya fins al 2015, ‘el benefici no és l’objectiu, és un resultat a final d’any’. Triodos Bank va néixer a Holanda el 1980 com un projecte alternatiu a la banca tradicional, i avui s’ha convertit en una referència del sector a tota Europa. Va aterrar a l’Estat espanyol el 2004 i ara ja compta amb més de 200.000 clients.

El que dóna sentit als principis de la banca ètica és la seva política d’inversions. A diferència de les caixes i la banca convencional, la banca ètica delimita clarament els sectors en què aporta finançament. Per exemple, Triodos finança projectes socials, com l’ONG Oxfam Intermón, culturals, com els cinemes Verdi, o d’hosteleria i medi ambient, com l’Hostal d’Empúries de la Costa Brava. Per contra, té marcades línies vermelles en àmbits com l’energia nuclear o l’agricultura intensiva. Totes les iniciatives finançades es publiquen a la seva web en un exercici de transparència.

Però ser coherent de cap a peus mai és fàcil, i Triodos no n’és una excepció. Com altres bancs, també gestiona els diners d’inversors privats en diferents fons. Entre aquests, hi ha quatre dels anomenats fons d’inversió socialment responsables (SRI), que es destinen a empreses amb uns mínims de sostenibilitat i serveixen per incentivar les seves bones pràctiques. Res sembla contradictori fins que mirem el llistat d’empreses presents: BBVA, Coca-cola, BMW, Renault o Inditex en són alguns exemples. Què porta a Triodos a posar diners en aquestes empreses? ‘Hi vam entrar per convicció, no per negoci’, explica Melé, que ho considera necessari per provocar canvis a escala mundial. ‘Mentre seguim posant benzina, hem de veure com canviem les grans multinacionals’, diu. Aquests fons no es comercialitzen a Espanya, però l’exdirectiu admet que no hi posaria mai els seus diners.

Amb tot, des de l’esclat de la crisi, aquest model bancari no ha parat de créixer. Segons el Baròmetre de les finances ètiques i solidàries del 2015, els estalvis recollits per la banca ètica a Espanya s’ha multiplicat per tretze des del 2007. El volum dels bancs clàssics encara queda molt lluny, però des del sector reconeixen que aquesta no és ara per ara la seva lluita.

Accionistes o socis

Pel que fa a la forma jurídica no totes les entitats són iguals. Triodos és una societat anònima, i per tant ha de repartir uns beneficis entre els seus accionistes. No és el cas de Fiare, l’altra banca ètica que ofereix els seus serveis a l’Estat. Aquesta entitat d’origen italià s’organitza com una cooperativa de socis, així que no té cap ànim lucratiu. Els mateixos clients en són els propietaris i poden influir en les decisions que es prenen. Avui hi participen unes 5.500 persones a tot l’Estat. Tot i aquesta diferència, els dos bancs ètics coincideixen en una cosa: més diners no et donen més poder de decisió.

Una altra alternativa l’ofereixen les cooperatives de crèdit. Aquí la diferència respecte a la banca clàssica es troba en el model d’empresa, que no es basa en fer negoci. Tots els beneficis es reinverteixen en l’activitat o es retornen als seus socis. A més, poden realitzar les mateixes operacions que els bancs, però amb una atenció preferent a les necessitats dels seus socis.

Aquestes entitats s’inspiren en les seccions de crèdit de les cooperatives, que funcionen com un servei de la mateixa empresa pels seus socis. Les cooperatives de crèdit, però, actuen com empreses independents amb la missió d’oferir exclusivament serveis financers. És el cas de la Caixa d’Enginyers, que el 2015 va augmentar un 8,6% el nombre de socis, i avui ja supera els 140.000. Un grup específic dintre les cooperatives de crèdit són les caixes rurals, que actuen en l’àmbit local i estan lligades a propietats agràries. Aquestes entitats també han viscut processos de fusió, i avui la majoria estan unides en el grup Cajamar.

Davant del mirall

Ara per ara, doncs, els bancs són els amos del mercat financer. En un context amb dificultats per fer negoci i uns controls cada vegada més estrictes, els bancs s’uneixen en grans estructures per reduir despeses i mantenir-se vius. Mentre avança aquesta dinàmica de concentració, queden enrere les caixes, i les seves connotacions ètiques originals són adoptades per la banca ètica.

Tot i aquests canvis, però, continua sent necessari que algú s’encarregui de guardar i deixar diners. El sistema financer, tal com està muntat, no pot sobreviure sense generar un deute futur. Per tant, l’existència de la banca, en qualsevol de les seves formes, és imprescindible. Ara bé, tal com el tiet de Peter Parker li va dir al seu nebot, ‘un gran poder comporta una gran responsabilitat’. I efectivament, la societat té la capacitat de decidir quin camí vol recórrer. El poder d’escollir una opció bancària o una altra, i el deure de considerar què és acceptable i què no volem de cap manera.

El 2008, la teranyina, no la de l’home aranya sinó la de l’especulació, va tornar a atrapar-nos. Aquesta vegada qui va adoptar el paper del Follet Verd, com el color dels diners, va ser la banca, però també podrien haver estat uns mercaders de tulipes. Per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, primer de tot caldrà que ens mirem al mirall i assumim què fem amb les nostres butxaques.