Avui volem parlar de les biografies lingüístiques, un subgènere de la biografia que dóna una magnífica oportunitat als individus de fer emergir les llengües que posseeixen i amb què conviuen, de donar-los el valor que tenen.

La biografia, del grec βίος, bíos (‘vida’) i γράφω, gráphō (‘escriure’) és un gènere literari antic, del qual es coneixen les primeres mostres a l’Antic Egipte i a Mesopotàmia. Un gènere que s’ha anat adaptant a les èpoques i les modes històriques i ha fet un llarg camí fins a la cerca del rigor científic en la seva expressió. Són biografies els Evangelis, les Vides dels dotze cèsars de Suetoni, la popular Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, del segle XIII, que recopilava cent vuitanta vides de sants, les vidas dels trobadors provençals… O, saltant segles, diversos textos d’André Maurois, Stefan Zweig o Josep Pla.

Al llarg de centúries, les biografies han tingut la forma de narracions escrites que facilitaven el registre de les vides (memòries, semblances, diaris, retrats, autobiografies). Els relats biogràfics també s’han expressat i transmès oralment, tant en cultures àgrafes com en cultures amb escriptura, confiades al fràgil registre de la memòria. I al llarg de la història també han pres formes visuals com, per exemple, les representacions iconogràfiques dels retaules religiosos. Adaptant-se als mitjans moderns, la biografia també s’ha fet un lloc molt destacat en la cultura visual contemporània per mitjà del cinema. Pensem en films com Gandhi (R. Attenborough, 1982), Amadeus (M. Forman, 1984), o Churchill (J. Teplitzky, 2017).

El gènere biogràfic ens ha ofert durant molts segles la vida d’individus escollits, cèlebres per la seva activitat o les seves idees, l’existència dels quals aportava uns ensenyaments o un testimoni considerat memorable. Durant molt de temps aquests personatges excepcionals han estat figures religioses o polítiques, com ara sants i monarques, a les quals se n’han afegit altres ja deslligades de l’exercici d’una mena de poder o altra.

Encara que no fossin biografies lingüístiques, les grans biografies de tots els temps ens aporten detalls i circumstàncies sobre la ideologia i els usos lingüístics dels personatges biografiats i les seves èpoques. Posem-ne un exemple: el Llibre dels fets, la primera de les cròniques medievals catalanes, dictada pel mateix rei Jaume I. El text, tal com indicaven Josep M. Nadal i Modest Prats en la seva Història de la llengua catalana, mostra diverses escenes de la vida de l’època en què es palesa una qüestió crucial per a determinar la naturalesa catalana de les varietats valenciana i balear de la llengua: el relat fa evident que al segle XIII els conqueridors catalans i les poblacions autòctones necessitaven intèrprets per a comunicar-se; en els territoris conquerits es parlava, ras i curt, en àrab, i no en un pretès romanç autòcton independent.

Les biografies lingüístiques van més enllà d’un testimoniatge lingüístic anecdòtic. Les entenem com un registre reflexiu de la vida des del filtre de la llengua o el llenguatge. Considerem biografies lingüístiques textos ben diversos, com ara: La llengua salvada, d’Elias Canetti; L’analfabeta, d’Agota Kristof (on l’autora parla amb un sentiment colpidor de les llengües ‘enemigues’); La llengua nòmada, de Norman Manea, el relat de qui conviu al llarg d’una vida amb l’alemany, el jiddisch, l’ucraïnès, el polonès, el rus, l’hebreu, el francès, l’anglès… però que declara que només el romanès ha estat la seva veritable ‘llengua-domicili’ i també afirma, en una metàfora original, que per a un escriptor la llengua és la seva placenta. També titllaríem de biografies lingüístiques textos com Les mots de ma vie, de Bernard Pivot, on l’autor afirma: ‘notre mémoire est pleine de mots. Il suffit de puiser dedans’. O textos com Gaudir de la llengua, de Karmelo Ayesta, o Vivir entre lenguas, de Sylvia Molloy. En aquest darrer l’autora ens diu que aprendre una llengua és una ‘manera de romper con lo seguro’. En totes aquestes i en tantes altres obres trobem un autor que mostra una vida a través d’unes vivències i unes reflexions essencialment lingüístiques.

El terme ‘biografia lingüística’, però, té en rigor un sentit molt concret que no podem deixar de banda. Va saltar a la palestra fa uns anys quan el Consell d’Europa va idear el Portafolis europeu de les llengües (PEL), en paral·lel al llançament del Marc europeu de referència per a les llengües (MECR, 2001), del qual volia ser, precisament, un instrument d’aplicació. El PEL té per objectiu ajudar l’individu a consignar el seu coneixement de llengües, a reflexionar-hi, a recollir-ne evidències. I també vol ajudar-lo a aplegar les seves experiències interculturals. El PEL té tres seccions: el passaport de llengües, la biografia lingüística i el dossier. La biografia, en concret, és on l’autor del PEL pot autoavaluar-se (fent servir les denses taules del MECR, llengua a llengua, destresa a destresa) i on pot reflexionar sobre experiències de mobilitat, interculturalitat, plurilingüisme o les estratègies que aplica en el seu aprenentatge. Fins i tot hi pot establir els seus plans de futur respecte això darrer.

Tot i ser força recent, aquesta expressió ja ha fet un llarg recorregut en l’ensenyament de les llengües (el Termcat la va recollir fa uns anys a la Neoloteca referint-se al PEL: ‘apartat del portafolis europeu de llengües destinat a l’autoavaluació i la planificació personal en què es descriuen les experiències de formació en llengües del titular’) i ha generat també força recerca en la lingüística aplicada. En l’ensenyament de les llengües la biografia lingüística ha confluït amb altres pràctiques d’exploració del jo lingüístic dels alumnes. Si la necessitat de promoure la consciència i l’autoconeixement lingüístics a les escoles ja era ben rellevant abans del MECR i el PEL, el factor migratori ha donat ales a la necessitat de fer emergir les vivències lingüístiques. Les biografies lingüístiques i altres formes similars de relatar la vida lingüística han estat, sens dubte, una via per a conèixer en les aules realitats de llengua desconegudes, han ajudat molts alumnes a prendre consciència de la complexitat del propi plurilingüisme (fins i tot, de vegades, de la seva existència) i també han permès de mostrar com a models algunes experiències d’aprenentatge reeixit del català o de vivències naturals no traumàtiques, de plurilingüisme en altres indrets del món. Fora de l’escola, diverses experiències editorials (també televisives) han aplegat igualment vides lingüístiques (pensem, per exemple, en un llibre com Tots els colors de la llengua, de Mariona Casas i Agustí Danés).

Cap on va avui la biografia lingüística? Si una cosa se’ns fa evident és que el terme impulsat pel PEL ha estat alliberat dels seus constrenyiments d’origen. Una biografia lingüística és més que una secció d’una eina d’autoconeixement lingüístic, és més que la resposta a uns formularis estandarditzats, és més que una tasca feixuga d’autoavaluació lingüística a partir d’uns descriptors. Aquesta idea és tan poderosa que ha esbotzat les tanques del PEL. Així ho han entès diverses iniciatives com els concursos de biografies o autobiografies lingüístiques que han llançat aquests darrers anys centres com el Servei de Llengües de la UAB, el Consorci per a la Normalització Lingüística o el mateix GELA, amb el seu ja consolidat concurs d'(auto) biografies lingüístiques, que enguany ha arribat a la cinquena edició.

Des d’aquí volem defensar les biografies lingüístiques no com una regurgitació de dades, ni una col·lació d’evidències d’aprenentatge, ni una llista de certificats dels nivells d’idiomes assolits, ni un exercici obligat de mantenir actualitzat un currículum de llengües. Ens agrada veure la biografia lingüística com un exercici lliure, amb base emotiva o intel·lectual, de plasmació de la dimensió lingüística de l’ésser humà. La biografia pot ser escrita o oral, i basar-se en el llenguatge audiovisual o no. Hi pot predominar la voluntat de recordar, l’apunt erudit, la finalitat artística. Hi pot ser essencial la dimensió de relat, o, en canvi, la focalització en un aspecte concret. No oblidem que el mateix Consell d’Europa, pocs anys després de promoure el PEL, va dissenyar un nou instrument, lAutobiografia de trobades interculturals, que, tot defugint el relat, convidava els aprenents a cercar moments puntuals rellevants de la seva vida relacionats amb les llengües i les cultures. La biografia ho pot ser d’un moment, d’una anècdota, del sentit (personal, familiar, col·lectiu, general, espuri) d’un mot, de la vivència d’un malentès. Pot fer una biografia lingüística algú que coneix moltes llengües o algú que només en sap una, perquè cada llengua és un pou inexhaurible d’humanitat, de vida.

Concebem la biografia lingüística, doncs, com un espai de llibertat i no com una pràctica forçada o engavanyadora. La biografia lingüística, d’altra banda, no ho és d’uns escollits, com ho havien estat les biografies durant segles: tothom en té, homes i dones hi poden prendre la paraula, democràticament, explorant allò que els fa sapiens en un fenomenal exercici d’autoconeixement i d’aflorament d’una riquesa lingüística massa desconeguda i massa valuosa per a mantenir-la oculta.

Ens podríem preguntar, encara, si la biografia lingüística s’adiu al nostre temps i a la cultura digital que l’afaiçona. Pensem que sí: la xarxa no ha fet que invisibilitzéssim gens ni mica la nostra experiència, el nostre jo, sinó tot el contrari: ens ha donat veu. Els usuaris d’Internet, nosaltres (‘You’, com es llegia en la mítica portada de la revista Time de l’any 2006 que sintetitza l’eclosió del web social) som protagonistes. Les oportunitats d’opinar, d’aportar, d’intervenir, d’explicar, de crear, ja són consubstancials a la vida a la xarxa. Com ho és també l’oportunitat de compartir. Que lluny ens trobem, doncs, ara, del magatzem tancat que eren els PEL, dels quals el Consell d’Europa afirmava que l’autor era el ‘propietari’. Uns portafolis que van ser molts anys i molt majoritàriament en paper i que, si en alguns casos van arribar a ser electrònics, no oferien cap opció de compartir les vivències lingüístiques a les xarxes socials.

La biografia lingüística és, avui, una activitat amb sentit. Haurem d’estar oberts, amb tot, a la seva evolució i a les seves noves formes d’aflorament. La biografia lingüística ja es basa més en el vídeo que en el text escrit; ja s’expressa amb mitjans nous com els mapes conceptuals digitals, les infografies, o les línies de temps hipermedials; anirà perdent sentit si no és compartida i oberta al comentari i continua essent, en canvi, un dipòsit de dades privades. Potser haurem de revisar, també, la noció mateixa de registre i acceptar com a natural una emergència de la vida lingüística més instantània, volàtil, espasmòdica i superficial; tant com una efímera piulada a Twitter. I qui sap si temps a venir no ens tocarà rebutjar, com a biografies lingüístiques ‘no autoritzades’, les que faran de nosaltres sense emoció aplicacions inhumanes que gosaran ‘escriure’ la nostra vida lingüística a partir de les traces que haurem deixat al ciberespai.

Enric Serra és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb