Els embolics del conseller Nadal

  • Que la reflexió cartesiana de Nadal cause una desautorització pública del govern diu més dels problemes del govern que no pas del pensament del conseller

VilaWeb

Quan Pere Aragonès va anunciar els noms del seu nou govern vaig avisar que el colp d’efecte –el foc d’artifici, crec que vaig dir– s’esgotaria en unes poques hores, però que després el president hauria d’aguantar cada dia els seus exòtics consellers i les eixides que pogueren tenir.

I ja ho tenim ací. Ahir mateix, la portaveu del govern va haver de desautoritzar el conseller Nadal, que en una entrevista havia dit ni més ni menys que ara tocaria un retorn “a les essències més pures de l’estatut del 2006”. Descartada la independència, s’entén. Patrícia Plaja el va disculpar, afirmant que dins el govern conviuen punts de vista i referències diferents –cosa que és indiscutible però que, curiosament, quan passa dins altres partits és presentat poc menys que com un drama insuperable.

Quim Nadal no és cap novençà. En res. No és algú que puga sorprendre, després d’una carrera tan dilatada com la que ha fet. O que puga adduir desconeixement de les regles de funcionament del negoci de la política. Nadal és un gat vell i com tots els gats vells té vicis que ja no canviarà. Com, per exemple, pensar per ell mateix quan parla amb els mitjans o no ser especialment reservat ni discret. Fa uns anys va publicar un llibret, una mena de dietari, on va posar en boca de dues persones uns comentaris sobre mi que se suposava que eren confidencials i que els protagonistes de l’afer no haurien volgut mai que m’arribessen. Però Nadal es va quedar tan ample escrivint-ho negre sobre blanc i va descobrir alegrement els noms i cognoms dels personatges en qüestió. He de dir que per a horror seu. El conseller és així.

És així quant a la discreció, però és així també quant a la seua manera d’entendre la política. A diferència de molts altres, ell pensa. I quan dic que pensa vull dir que no es limita a creure’s la consigna que li envien cada matí. I el que va dir en l’entrevista, això del retorn a l’estatut del 2006, pot indignar molt pel fet que ve d’un conseller d’un govern teòricament independentista que se suposa que, efectivament, hauria de tenir aquesta pantalla passada, però no és cap bajanada. La qüestió està molt ben situada, per més que el debat que presenta no convinga, propagandísticament, al govern. Però si aquest govern no aspira a fer la independència, haurà de tenir alguna idea alternativa sobre què vol fer amb la situació institucional anormal del país –el Principat continua governant-se d’acord amb un estatut que no han votat ni la població ni el parlament. De manera que Nadal, en definitiva, no fa sinó exposar una obvietat: si la cosa tracta d’acceptar l’autonomia i acomodar-s’hi, caldrà, com a mínim, recuperar alguna cosa que s’hi assemble. O no?

I el fet que aquesta reflexió cartesiana, freda, gairebé professoral, cause un daltabaix i obligue el govern Aragonès a eixir a la palestra a desautoritzar qui la fa, crec que evidencia més el problema que té el govern que no pas el problema que té qui fa la proposta. Perquè si això ja no tracta de fer la independència, president, aleshores què?

 

PS. Em permetreu que destaque molt aquest article de Jordi Goula que despulla, amb les xifres a la mà, les mentides i les manipulacions econòmiques que ara fa cinc anys, el 2017, es van fer per provar de frenar el procés d’independència. Absolutament imprescindible. Per a desar-lo.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor