Els diners avui s’han encarit… i al juliol, encara més

No hi ha hagut sorpreses en el món de la política monetària. A banda i banda de l’Atlàntic, cadascú ha actuat com s’esperava. Allà s’ha fet una pausa i aquí s’ha pujat un altre esglaó, com preveia el guió que els analistes havien anat confeccionant dia rere dia. Als EUA, on més del 70% dels analistes preveien una pausa en l’enfilada dels tipus d’interès de la Reserva Federal (Fed), es va complir fil per randa el seu pronòstic. El juny, doncs, és com un replà dins l’escala de deu esglaons, corresponents a tantes altres pujades d’aquests últims mesos. Però això no vol dir que s’hagi arribat al punt terminal, com es va encarregar d’aclarir a la conferència de premsa posterior el president de la institució, Jerome Powell. A Europa no som tan afeccionats a calcular probabilitats cada dia sobre un fet i després analitzar com han evolucionat, però hi havia quasi la seguretat que Lagarde actuaria com ho ha fet. Alguns, fins i tot, parlen del 95% dels analistes.

Vegem què va dir ahir Powell: “Gairebé tots els participants del Comitè Federal del Mercat Obert creuen apropiat d’augmentar una mica més les taxes d’interès enguany, però en aquesta reunió, considerant el camí recorregut i la rapidesa amb què ens hem mogut, jutgem prudent de mantenir estable avui el tipus per a permetre que el comitè avaluï tota la informació addicional i les implicacions en la política monetària.” Aquestes paraules semblen donar la raó als qui apunten que la Fed apujarà les taxes encara d’uns 50 punts base abans del tancament de l’any, fins al 5,75%.

No cal dir que les paraules de Powell han estat examinades amb lupa, per mirar si contenen cap indicació amagada que pugui posar una mica més de llum sobre el futur de la seva actuació. Difícil tasca, quan les decisions de la Fed segueixen tan de la vora la marxa de l’economia real. No passem per alt, per exemple, que amb aquesta decisió la Fed disposarà d’un trimestre en total per monitorar l’evolució de totes les variables econòmiques, en compte d’un període “normal” de sis setmanes, amb vista a la cita del 26 de juliol.

De totes maneres, en l’anàlisi del seu discurs, molts analistes creuen que hi ha un fet cabdal. La Fed és conscient que encara no ha aconseguit de controlar la inflació, per la qual cosa, malgrat que els membres del comitè van optar ahir per fer una pausa en el procés d’alces de tipus, opinen que serà momentània. Per això ara pensen que la taxa terminal seria si fa no fa del 5,75%. Ahir sembla que va quedar molt clar que es descarta completament –si no apareix cap factor nou i imprevist– que la Fed pugui abaixar els tipus d’interès de referència enguany, com s’ha anat especulant ara i adés aquestes darreres setmanes.

Jerome Powell ahir va aconseguir una cosa: augmentar el nombre d’analistes que creuen una mica més en la possibilitat d’obtenir un aterratge suau de l’economia. La clau és que el president de la Fed va aprofitar l’avinentesa per revisar a l’alça les seves estimacions de creixement econòmic per al 2023: del 0,4% del març a l’1% actual. També va rebaixar les previsions de la taxa d’ocupació. Vet aquí dos cops guanyadors en una sola tirada. Malgrat tot, en acabar la conferència de premsa, la sensació generalitzada era que la lluita monetària contra la inflació serà llarga i que la Fed no escatimarà esforços per rebaixar aquesta variable fins al seu objectiu inicial del 2%.

I avui a migdia s’ha fet realitat l’altre pronòstic. El BCE ha augmentat de 0,25 punts bàsics el seu tipus de referència fins a deixar-lo al 4%. Cap sorpresa, però l’expectació dels analistes era sobre què diria la presidenta. I ha deixat anar una galleda d’aigua freda. Les previsions que ha fet no han estat gens positives.

D’acord amb les projeccions macroeconòmiques publicades pel BCE, els experts de l’entitat han rebaixat lleugerament les seves projeccions d’evolució econòmica, i ara preveuen que l’economia creixerà d’un 0,9% el 2023, d’un 1,5% el 2024 i d’un 1,6% el 2025. Pel que fa a l’IPC, la institució ha revisat a l’alça les seves projeccions d’inflació –exclosos l’energia i els aliments–, és a dir, la subjacent, especialment per a aquest any i el vinent, “atesos els inesperats augments anteriors i les implicacions de la solidesa del mercat de treball malgrat el ritme de desinflació”, segons que s’ha explicat en un comunicat. Quina pena que no hagin anat un pas més enllà els especialistes del BCE, per dir quins són els problemes reals a què ens enfrontem. Per què ho han fet?

Alhora, el BCE ha destacat que les pujades anteriors dels tipus, acordades pel consell de govern, es van transmetent amb força a les condicions de finançament i afecten gradualment tota l’economia europea. “Els costs de finançament han augmentat molt i el creixement dels préstecs es va alentint. L’enduriment de les condicions de finançament és un dels motius principals que fan preveure que la inflació continuï disminuint cap a l’objectiu, perquè s’espera que la demanda es freni cada cop més”, assenyala el comunicat del BCE. Això, dit altrament, apunta cap al camí de la recessió o d’un creixement molt minso de l’activitat.

En definitiva, la presidenta del BCE, Christine Lagarde, ha deixat molt clar que, a diferència de la Reserva Federal dels EUA, el “guardià de l’euro” no pensa a fer cap pausa en l’actual cicle de pujades de tipus, que ja acumula vuit augments consecutius. I ha anticipat que, llevat d’un canvi substancial en les condicions, l’entitat tornarà a apujar els tipus d’interès a la reunió del juliol. Particularment, les decisions sobre tipus d’interès es basaran en la seva “avaluació de les perspectives d’inflació en veient les dades econòmiques i financeres que es rebin, la dinàmica de la inflació subjacent i la solidesa de la transmissió de la política monetària”.

Algues veus crítiques amb la decisió del BCE recorden el risc que implica que el banc emissor continuï augmentant per inèrcia el cost dels diners. “Hauria de començar a avançar en sentit contrari, per evitar riscs excessius de recessió per a l’economia i costs excessius per als balanços dels grans deutors de la zona euro. És a dir, els estats sobirans amb els seus enormes deutes públics.”

Hi ha opinions de tota mena. El fet cert és que és una situació nova. En què una bona part de la inflació que es combat l’ha causada un fet aliè –la guerra– i un d’intern –la creació de diners desmesurada per mirar de salvar una situació límit per a l’economia. A partir d’això, anem a les palpentes, encara que ningú no ho pugui admetre. És la primera vegada que ens encarem amb una situació com aquesta. I és lícit de pensar, objectivament, que les decisions dels bancs centrals tant poden ajudar a regenerar la situació de l’economia com acabar-la de fer caure en una nova recessió, més dolorosa per a la població. Vet aquí el gran risc. Hi ha arguments en favor de totes dues possibilitats, però d’experiència real del passat, referència on poder-se agafar, cap ni una.