25.02.2026 - 21:40
|
Actualització: 25.02.2026 - 22:31
La desclassificació dels papers del 23-F ha acabat essent, anant molt bé, un exercici controlat de transparència: prou documentació per a poder dir que s’ha obert el calaix, però no necessàriament tota la que hi havia dins. No sabem si s’ha desclassificat tot. De fet, tot fa pensar que no. I, naturalment, el relat continua orbitant sobre Madrid, com si els tancs que molts vam veure als carrers de València no haguessen format part del mateix dispositiu de pressió i fossen una anècdota perifèrica i prou.
Tanmateix, és veritat que cada operació d’aquesta mena deixa escapar alguna peça significativa. I aquesta vegada el detall revelador és un informe dels serveis secrets espanyols del 1981 que advertia que una eventual declaració d’independència de Catalunya implicaria la intervenció de l’exèrcit. L’informe anticipava que l’independentisme no es vehicularia principalment amb violència, sinó mitjançant les institucions d’autogovern.
El document és fred, analític, gairebé clínic. El març del 1981 afirmava que el “separatisme violent” no tenia una gravetat preocupant. Però advertia que el conflicte vindria –com així fou, efectivament– del nacionalisme “no revolucionari”, articulat per les institucions autonòmiques o amb el seu consentiment, amb capacitat d’enterbolir la relació entre l’estat i la comunitat autònoma.
Llegit amb perspectiva, el diagnòstic impressiona per la lucidesa. No descrivia una anècdota: descrivia una trajectòria.
Aquesta constatació encaixa amb més experiències personals que fa temps que m’inquieten i em fan pensar molt. I que tenen molt a veure amb aquesta estranyesa que cause en alguna gent cada vegada que explique que no estic preocupat pel procés d’independència ni tinc cap dubte que és viable.
Als anys vuitanta, analistes militars nord-americans ja especulaven amb una possibilitat de conflicte greu entre Catalunya i Espanya –una guerra que em vaig trobar publicada en un llibre interessantíssim. Després un polític letó, en un debat públic, em va dir –i em va deixar mut perquè no vaig saber què respondre– que l’error dels catalans havia estat no proclamar la independència el mateix dia de la mort de Franco, quan el context internacional ho hauria fet comprensible. Ara, amb aquest informe del 1981, la imatge es completa: fins i tot quan l’independentisme polític era absolutament marginal, els aparells de l’estat ja preveien el desenllaç que s’ha acabat acomplint com una possibilitat versemblant.
La pregunta, per tant, no és si el conflicte existeix. La pregunta és per què alguns el veien amb tanta claredat fa quaranta anys i nosaltres encara avui no sabem sinó discutir-lo en termes conjunturals, de picabaralla del dia a dia i de tots contra tots.
Quan actors tan diversos com analistes militars, dirigents polítics estrangers i serveis d’intel·ligència arriben a conclusions semblants sobre una mateixa realitat, això indica que el tema en qüestió no és cap accident històric. No és cap reacció emocional transitòria ni el producte de cap lideratge carismàtic ni de cap situació electoral inesperada. Ben al contrari: és una tensió estructural.
I què vol dir, exactament, estructural? Doncs vol dir que el conflicte no depèn de qui governa ni de l’estat d’ànim col·lectiu d’un any concret, ni del resultat d’aquest o aquell sondatge o elecció. Significa, en canvi, que ha arrelat en la naturalesa de la relació entre un estat que es concep de sobirania única i una comunitat nacional que es percep a si mateixa com a subjecte polític diferenciat. I aquesta contradicció no desapareix amb concessions administratives ni amb canvis de to, ni amb el pas dels anys, ni amb nous dirigents. Pot restar momentàniament latent, es pot modular, però no s’esvaeix mentre no trobe solució.
Per això el conflicte entre els Països Catalans i Espanya no comença el 2012 ni el 2017. Tampoc el 1975. Ni el 1931. Les mobilitzacions multitudinàries, els referèndums, les victòries electorals, les sentències, les presons, els exilis i les suspensions d’autonomia no són l’origen del problema: són tan solament moments d’intensificació d’una tensió permanent. L’independentisme no crea el conflicte: simplement el canalitza i el fa visible als ulls de tothom. Perquè el conflicte nacional existeix, fins i tot al marge que existesca l’independentisme.
I la conseqüència d’això és incòmoda però clara: mentre la causa estructural no es resolga –és a dir, mentre no es redefinesca la titularitat última de la sobirania–, el conflicte reapareixerà sempre. Amb més intensitat o menys. Amb més dramatització o menys. Però reapareixerà. I Espanya no pot evitar-ho de cap manera.
Ara, la diferència substancial entre el 1981 i avui és que això que ells sabien també ho sabem nosaltres, ja. Allò que abans era una hipòtesi dels serveis secrets espanyols avui és una evidència empírica i universal.
Però, per la nostra banda, em demane si entenem realment l’abast d’aquesta constatació. Si assumim que tot plegat no és un malentès resoluble amb més pedagogia o amb una negociació tècnica, sinó un conflicte nacional en el sentit clàssic i rotund del dret internacional i de la teoria política.
I ho demane perquè quan es té consciència clara d’un conflicte estructural, l’angoixa personal i col·lectiva disminueix i l’estratègia guanya centralitat. La història es deixa de viure com una successió d’ofenses inesperades i es comença a entendre com un procés amb direcció i sentit. La pregunta deixa de ser “què ens passa?” i esdevé “com gestionem allò que inevitablement passarà?” És allò que he constatat jo –la lliçó que he après– en tots els països que he vist fer-se independents i –lamente haver-ho de dir així– és allò que, malgrat el gran salt endavant d’aquests darrers vint anys, no veig encara ací.
Perquè si ho entenguéssem no viuríem aquests anys amb l’angoixa vital, la ràbia, la por i la paranoia ridícula amb què els vivim. No ens desfaríem com a col·lectiu humà –els independentistes– barallant-nos com uns imbècils, deixant-nos obsessionar per l’última facècia de qualsevol indocumentat o perdent el cap per la darrera demagògia política. Siguem seriosos: la consciència clara d’un conflicte estructural no porta mai angoixa, ni odi violent al compatriota, ni ziga-zagues populars en massa darrere de qualsevol encantador de serps. La consciència clara d’estar immergits en un conflicte estructural porta solidesa i serenitat. La que vaig veure de primera mà en els estonians i els eslovens, per exemple.
PS1. Hi ha molts més detalls a gratar en els papers del 23-F desclassificats Cap de substancial, però alguns de cridaners. Ens ho explica en aquest article Alexandre Solano.
PS2. A VilaWeb Televisió dimecres és el dia de La taca d’oli. En l’emissió d’ahir Ot Bou conversava amb Laia Angrill, pagesa de cal Rosill, a Peramola (Alt Urgell), que després d’estudiar el grau d’estudis globals se’n va tornar a tenir cura de la granja familiar: “La lluita pagesa contra la burocràcia i els peixos grossos”.
PS3. Per una altra banda, Pol Baraza ha parlat amb Marina Parés, portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, sobre la convocatòria de la manifestació de dissabte i la situació actual: “El bloc progressista fa les mateixes polítiques d’habitatge que el de dretes”.
PS4. Carles-Jordi Guardiola, sens dubte un dels noms més destacats de l’edició al nostre país, acaba de publicar un llibre de memòries que porta per títol Memòria imperfecta. 1942-1969. Joan Safont l’ha entrevistat: “Vaig néixer amb un llibre sota el braç”.
PS5. Aquest vespre presentaré a Olesa de Montserrat Entendre els mapes. Si us vaga de venir, l’acte serà a les set a l’Auditori de la Casa de Cultura.
