Elina Norandi: “Sempre hi ha hagut dones artistes en la història de l’art català”

  • Univers Art edita el volum ‘Cent dues artistes’, coordinat per la historiadora de l’art Elina Norandi, a qui entrevistem · Us oferim una selecció d’obres d’una desena d'aquestes artistes

VilaWeb
Remedios Varo. 'Mimetisme'. Oli sobre masonita. 1960. Museo de Arte Moderno. Ciutat de Mèxic.
Montserrat Serra
23.12.2022 - 21:40
Actualització: 24.12.2022 - 14:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

En pocs anys, el segell Univers Art, dirigit per l’editor Joan Ricart, s’ha consolidat com un referent en l’àmbit del llibre d’art: monografies de períodes artístics, estudis i assaig sobre art, memòries d’artistes, etc., amb la participació de noms com Vicenç Altaió, Joan M. Minguet, Francesc Torres i Àlex Mitrani. El darrer volum és dedicat a les dones artistes catalanes i a artistes que han desenvolupat la seva carrera a Catalunya, nascudes entre el 1850 i el 1980. És una obra coordinada per la historiadora de l’art Elina Norandi.

Elina Norandi és especialista en l’artista Olga Sacharoff, a la qual ha dedicat setze anys d’estudi i la seva tesi doctoral. A més de Sacharoff, també ha fet recerca sobre moltes artistes del segle XIX i XX, la majoria completament desconegudes, no tan sols pel gran públic, sinó també pel món de l’art.

Al volum Cent dues artistes, Norandi fa visibles moltes artistes invisibilitzades. El treball és essencial, perquè sense elles no s’explica en conjunt la història de l’art català. Parlem d’una història silenciada, la d’unes artistes a qui, per raons de gènere en una societat patriarcal, durant el segle XIX i la primera part del XX, no es reconeix la condició d’artistes i són relegades a l’àmbit privat de la família. En aquell temps, les dones no tenien dret de ser artistes professionals i el seu art quedava marginat i relegat a una mera afecció, en el millor dels casos, i, en el pitjor, a l’abandó.

Elina Norandi, autora i coordinadora del llibre ‘Cent dues artistes’ (Univers Art). Fotografia: Albert Salamé.

Elina Norandi, que ha comptat amb la col·laboració de divuit especialistes, explica que tenia una llista de dues-centes artistes que, per raons del format del llibre, ha hagut de reduir a un centenar. I assegura: “Em deien: ‘I ja trobaràs cent artistes femenines?’ I jo: ‘Si tinc una llista de més de dues-centes i podria tenir-la de tres-centes!’ Hi ha un desbordament de creativitat femenina, passa que no són tan conegudes. Perquè hi ha una qüestió de gènere que ho travessa tot.”

Per superar tots aquests entrebancs, les dones que finalment van mantenir la condició d’artistes devien ser molt singulars. Perquè ho van fer lluitant pràcticament contra tot, en la societat que els va tocar viure i també dins el món de l’art.
—Potser per això estic tan enganxada a aquest tema i fa tant de temps que estudio aquestes dones. T’enganxen perquè eren dones que malgrat tot eren artistes i la necessitat que tenien de crear era molt forta. Fins i tot quan es casaven i els marits les obligaven a deixar la carrera artística, elles continuaven creant, perquè la seva necessitat artística es mantenia, era una necessitat vital. Eren artistes i eren dones lliures, si més no, tal com ho deia Virgínia Woolf: en pensament i en esperit. I això, malgrat els rols de gènere que prevalien en la burgesia barcelonina. I quan creaven eren dones molt lliures. Per això penso que cal reivindicar-les, mostrar-les, i m’agrada molt la idea del llibre, perquè més que una cronologia és una genealogia.

Per què ho dieu?
—És aquesta idea que cadascuna ha tingut una mare. Les primeres artistes són mares i àvies simbòliques de la resta. Per això volia que el llibre tingués aquesta visió de genealogia de creativitat femenina a Catalunya. Són dones que han obert camins i algunes han pagat un preu molt alt. Per exemple, les que més van treballar, les més prolífiques, les professionals, ho van ser a costa de no formar una família i de romandre soles, com Lluïsa Vidal (Barcelona, 1876-1918) i Lola Anglada (Barcelona, 1892 – Tiana, 1984). Perquè és evident que quan les artistes es casaven desapareixien de l’espai públic. Això es veu molt clarament repassant la premsa.

Lluïsa Vidal. ‘Mestressa de casa’. MNAC. Oli sobre tela. 1905.

Fins i tot expliqueu que d’això no se’n salvaven ni les dones d’artistes, que quedaven relegades a vetllar per l’obra i la carrera del marit. Per tant, ni en un context familiar aparentment més favorable.
—En el cas de les dones d’artistes, els passava igual. En el moment que aquestes dones tenien fills, elles es quedaven a casa, mentre que el marit continuava la seva carrera artística.

Fins i tot sense fills, també quedaven relegades a l’àmbit privat. En el llibre poseu l’exemple de la dona de Xavier Nogués, Teresa Lostau (Barcelona, 1884-1923).
—Cert. I en el cas d’algunes artistes que es casaven amb artistes, la pressió era tanta, que en molts casos continuaven vinculades al món de l’art donant suport i promocionant la carrera del marit. Això va passar amb Manolita Piña, dona de Torres Garcia. Va deixar completament la seva carrera i es va dedicar tota la vida a difondre l’obra d’ell. És també el cas de Teresa Condeminas (Barcelona, 1905-2002), dona de Lluís Muntané, també pintor. Va quedar eclipsada. No té comparació possible el reconeixement que té ell i el que té ella ara.

Lola Anglada. ‘Plaça de Catalunya’. Llapis i aquarel·la sobre paper. 1910. Fons historicoartístic de la Diputació de Barcelona.

La genealogia comença el 1850. Fins al 1950 us centreu, sobretot, en dones que pertanyen a la burgesia. És una classe social en ascens, té diners. En l’educació d’aquestes noies, la cultura (l’art, la música…) té un cert paper, sobretot per a exhibir-les. D’aquest període, quantes artistes aconsegueixen professionalitzar-se? N’hi ha cap que provingui de les classes populars?
—Hi ha el cas de Soledad Martínez (1901-1996), que era una dona que havia nascut a Andalusia i provenia d’una família força humil. Es va traslladar a Barcelona i va començar a desenvolupar la seva carrera de dona d’avantguarda. És molt poc coneguda encara. En el llibre he combinat artistes més conegudes amb algunes gairebé o completament desconegudes. El cas de Soledad Martínez és el més evident. Venia del món obrer i es va comprometre molt amb la República. Després de la guerra es va exiliar a Mèxic.

Soledad Martínez. ‘Deià, Mallorca’. Oli sobre tela. 1929. Col·lecció particular.

Ser artista era malvist, donava mala reputació. Però amb l’arribada del segle XX comencen a passar coses: neix la revista Feminal el 1907, fundada per Carme Karr. Aquesta revista comença a dignificar les dones i a visibilitzar les seves creacions.
—La importància de Feminal és que deixa molt clar que el moment d’emancipació femenina, que anomenem “primera onada feminista” (algunes consideren que és la segona), la de les sufragistes, va néixer en l’àmbit burgès. Feminal ho deixa claríssim. Perquè hi ha qui es pensa que les sufragistes provenien del món obrer, i no. Van ser les dones burgeses, fartes d’estar tancades a casa i sense poder intervenir en l’espai públic, que no tenien accés a l’educació perquè no podien anar a la universitat però tenien ànsies de coneixement, les qui comencen a moure’s (són les qui tenen temps i una certa educació). Així comença el moviment feminista a Londres i als Estats Units. I les dones catalanes van rebre aquestes influències, també de París. Feminal és el feminisme burgès. I són elles, que s’acosten a les dones obreres. Feminal és una revista de dones burgeses catòliques que mostra unes dones molt inquietes. I és una revista que dóna suport a les artistes, perquè és l’única en aquella època on trobes que els dediquen petits reportatges i que parlen de la seva obra amb respecte. Perquè aquest és un altre problema amb el qual es trobaven.

Pel fet de ser dones, la seva obra valia menys?
—Fora de Feminal, es publicava una crítica d’art que era absolutament misògina. A Feminal, a més, no tan sols es parlava de pintores, sinó que també es dedicava espai a les escultores, alguna fotògrafa, dones que feien música, escriptores… Aquesta publicació va ser importantíssima i pionera a Catalunya.

I va coincidir amb les primeres avantguardes.
—De fet, les avantguardes a Catalunya van arribar una mica més tard, i trobes poques dones d’avantguarda a Feminal, que es va tancar el 1917. Hi surt la pintora Mela Muter (1876-1967) i alguna artista polonesa que va exposar amb ella a les Galeries Dalmau. Feminal es va dedicar sobretot a les artistes més acadèmiques, de caràcter més noucentista. Amb tot, a Catalunya, a l’última època de Feminal, ja hi ha força artistes d’avantguarda que vénen de fora. A més de Mela Muter, trobem Olga Sacharoff i Sonia Delaunay. Però són artistes que van fer molta pinya entre elles i gairebé no van entrar en contacte amb les artistes d’aquí.

Olga Sacharoff. ‘Un casament’. MNAC. Oli sobre tela. 1921

Podríem dir que la majoria d’artistes catalanes exposaven a la Sala Parés, mentre que les avantguardistes que venien de fora tenien tirada cap a la Sala Dalmau.
—Sí, sí, les catalanes eren de la Sala Parés. Però contràriament al que es creu, una artista com Olga Sacharoff no va exposar mai a les Galeries Dalmau. Va exposar a les Galeries Laietanes. Ella no va exposar fins després de la Primera Guerra Mundial. És arran de la Primera Guerra Mundial que les dones conquereixen l’espai públic, perquè els homes són al front, tot i que continuen mantenint-se a l’espai públic. A Catalunya hi ha algunes dones molt actives, com és el cas de Lola Anglada o el cas d’una artista menys coneguda, però que té una obra increïble de cronista de la guerra civil, Maria Freser (Vilassar de Mar, 1874-Valls, 1964). També destacaria Carme Cortés (Santa Coloma de Gramenet, 1892-Ciutat de Mèxic, 1979), que era la dona de l’alcalde de Barcelona, Jaume Aguadé, que després va anar-se’n a l’exili.

Carme Cortés. ‘Retrat de Núria Aguadé Cortés’. Oli sobre tela. 1946. MNAC. ©Hereus de Carme Cortés.

Moltes artistes compromeses amb la República van acabar a l’exili.
—Sí, són dones que es van professionalitzar i comprometre completament amb la República, període en el qual van ser molt actives. Aquestes dones, quan acaba la guerra, o bé agafen el camí de l’exili o tornen a quedar relegades a les feines de la llar, tot el contrari del que passa a Europa.

Maria Freser. Aquarel·la sobre paper. Museu Enric Monjo.

Parem-nos al període de la República, un moment de conquesta de drets civils. Per a les dones és un gran moment. I durant el conflicte bèl·lic també s’apoderen. Què destacaríeu d’aquest període?
—Durant la República es van assolir molts drets que després hem trigat molt a recuperar. Moltes dones catalanes es van sentir apoderades i moltes artistes van posar el seu talent al servei de la República. Van treballar en revistes, sindicats. Moltes es van dedicar a la il·lustració infantil, perquè hi havia aquesta idea d’educar la canalla en la igualtat. Hi ha publicacions precioses de llibres infantils. Totes aquestes dones continuen compromeses quan esclata la guerra, però aleshores el seu art gira cap a la propaganda bèl·lica, amb l’afany de comunicar-se amb la població, donar instruccions, mantenir la moral alta… Moltes dones pintores i il·lustradores es van dedicar al cartellisme durant la guerra.

Qui destacaríeu en l’àmbit del cartellisme?
—Per exemple, Lola Anglada, que també va fer moltes cobertes per a revistes del republicanisme català; Maria Freser, com comentàvem abans, que va deixar centenars de dibuixos i esbossos del que vivia i veia. I després hi ha moltes dones que vénen a Catalunya quan el govern de la República es trasllada aquí. Les citem també: Manuela Ballester (València, 1908 – Berlín, 1994), Elisa Piqueras (Albacete, 1912 – València, 1974)… Però pràcticament totes les dones compromeses amb la República es van haver d’exiliar i van quedar oblidades.

Carme Gotarde. ‘Retrat de la poeta Concepció Carreras’. Fotografia a les sals de plata sobre vidre a la gelatina obtinguda per revelatge. 1912-1930. Arxiu Comarcal de la Garrotxa.

En l’època de la República i la guerra, també va prendre molt de protagonisme la fotografia. Parleu de fotògrafes internacionals que passen per aquí: Tina Modotti, Dora Maar, Margaret Michaelis… Va destacar alguna fotògrafa catalana?
—A Catalunya, la que hem posat i que és d’abans és Carme Gotarde (Olot, 1892-1953). Les dues fotògrafes més antigues que he trobat que surten a la premsa són Maria Codina i Carme Gotarde. Tot i que n’hi ha més, perquè la fotògrafa Colita ja va fer un treball de recerca de dones fotògrafes. Ara, de fotògrafes reporteres de guerra catalanes, no n’he trobat, encara. Però estic segura que n’hi ha, perquè moltes fotografies de l’època són signades només amb les inicials, i segur que algunes eren dones.

Amb la pèrdua de la guerra i l’arribada de la dictadura, moltes dones han d’anar-se’n a l’exili. N’hi ha que això les afavoreix professionalment i se’n surten amb nota, com ara Remedios Varo. Hi ha més casos?
—Jo conec bé l’exili mexicà i parlo de Remedios Varo, i també de Carme Cortès, que ja hem esmentat, i també la seva filla, Carme Aguadé. També parlem de Marta Palau (Albesa, 1934 – Ciutat de Mèxic, 2022), que va arribar a Mèxic de ben petita i aquí és molt poc coneguda, i també poc reconeguda, tot i que la van nomenar doctora honoris causa per la Universitat de Lleida. A Mèxic i als Estats Units és una artista molt reconeguda, molt famosa. Malauradament, es va morir quan corregíem les galerades del llibre i no el va poder veure. I em sap greu, perquè li feia molta il·lusió aquest volum. Amb l’exili sóc molt sensible, perquè jo mateixa sóc filla d’exiliats uruguaians. Vaig arribar aquí de petita, però m’ha quedat aquesta cosa de l’exili. Com els va passar a Marta Palau i a Carme Aguadé, perquè encara que facis l’exili de petita, ets una exiliada tota la vida, d’alguna manera.

Marta Palau. ‘Cascada’. Instal·lació. 1978. Museo Universitario de Arte Contemponáneo. Ciutat de Mèxic.

Una de les raons de la invisibilitat de les artistes catalanes radica en el fet que ni en les col·leccions públiques d’art ni en les col·leccions privades no s’ha adquirit obra d’aquestes artistes. Per exemple, la gran col·lecció Plandiura conté obra de dones artistes?
—En Plandiura va comprar obra de l’Olga Sacharoff, segurament perquè venia de Montparnasse, de París, i era la dona del nebot d’Oscar Wilde i era russa, exòtica… Però és una excepció. La xarxa de museus d’art de Catalunya penso que fa una feina molt bona d’uns anys ençà comprant obra de dones artistes, però sobretot compra obra dels anys seixanta i setanta del segle XX.

Per què?
—Si volguessin comprar obra anterior, potser tampoc la trobarien per comprar-la o potser no trobarien l’obra més significativa i bona. S’ha perdut tanta obra! I no tan sols arran de la guerra. Pensa que moltes obres d’aquestes dones artistes que van deixar de pintar, van acabar a les escombraries. Jo he anat a cases d’artistes on els descendents m’han dit: “Ai, nena, amb la de coses que hem llençat!” Amb l’exposició de Feminal, que ara es pot veure al Museu d’Art de Girona, fent la recerca, jo mateixa vaig treure obra d’un container en un poble de Saragossa.

El valor d’aquesta obra, en les famílies, ni tan sols era sentimental, es veu.
—Per exemple, Elvira Malagarriga (Barcelona 1886-?) apareix a Feminal amb unes obres boníssimes. On són aquestes obres? Jo d’ella només en conec tres. I Carme Karr lloava molt els nus que dibuixava Elvira Malagarriga, que no els podien exposar per evitar la mala reputació. On són aquests nus? Jo crec que ja serà molt difícil de trobar aquesta obra.

Elvira Malagarriga. ‘Paisatge’. Oli sobre tela. Col·lecció particular.

Hi ha algunes excepcions, com el cas de Lluïsa Vidal, a qui van dedicar una exposició al MNAC, o el de Lola Anglada, l’obra de la qual és propietat de la Diputació de Barcelona.
—Es va conservar una obra extensa de totes dues. Però, és clar, per fer un estudi a fons d’un artista en necessites molts exemples. No pots fer un estudi a fons amb tres obres. Hi ha molts casos de dones artistes de les quals no s’ha recuperat prou obra. Mira, de Montserrat Casanova (Campdevànol, 1909 – Lisboa, 1990), una artista boníssima, sabem de moltes de les seves obres perquè apareixen en premsa de l’època, però l’única obra que vam trobar va ser la que mostrem en el llibre.

Destaqueu algunes artistes de la dècada dels seixanta i setanta. El títol d’aquest capítol ja diu molt: “Allò que és personal és polític”.
—D’aquesta dècada, la cosa que més en destacaria són les dones que van dur a terme el Saló Femení de l’Art Actual. Són les primeres a les quals els van arribar els inputs de la segona onada feminista. Tot el que passa a Califòrnia, a París, Londres… I algunes d’elles, com Asumpció Raventós (Sant Sadurní d’Anoia, 1930), Núria Llimona (Barcelona, 19017-2011) i Glòria Morera (Terrassa, 1935), van tenir la idea de crear un saló només amb obres de dones. I vam trobar una foto a la premsa que és molt bonica. Totes elles tan ben vestides… Eren pioneres en una societat que no ho era. Quina força que tenien, aquestes dones, que segurament la majoria eren mestresses de casa. Van posar en relleu les dificultats que tenien per professionalitzar-se, perquè no trobaven marxant, perquè no les exposaven, perquè no tenien galeria… I d’aquí van sortir artistes que avui són molt conegudes, com Maria Girona (Barcelona, 1921-2015).

Em penso que en el llibre comenteu que només Montserrat Gudiol (Barcelona, 1933-2015) tenia marxant.
—Exacte. I el que és terrible és veure la crítica que feien a aquestes artistes. Crítics molt reconeguts dient que no sabien què mirar, si les obres o les artistes. Constantment feien referència als cossos de les artistes. Semblava que se les volguessin lligar.

El gran crític d’art de l’època fou Alexandre Cirici Pellicer. També hi va caure, en aquest sexisme?
—Alexandre Cirici Pellicer tenia una germana pintora, Maria Cirici. És completament desconeguda. No va fer gaire per a fer conèixer la seva germana, no. Però també he de dir que va escriure un article molt bonic sobre Olga Sacharoff, en què no cau en la misogínia. Però en general no va parlar de dones artistes. Ara, si he de fer una llista de crítics misògins, ell no hi seria.

Per acabar, tot i que ha canviat molt el paper de la dona en el món de l’art, actualment, quins objectius queden encara per complir?
—Per mi, hi ha dos objectius fonamentals: que les col·leccions públiques a Catalunya tinguin a les sales obres representatives d’aquestes dones artistes. I si no són les més representatives, igualment que hi siguin, a les sales, que no es quedin als magatzems. Han de tenir molta més presència. Les dones actuals que volen ser pintores necessiten referents. I, per altra banda, hi ha dones que ja tenen més de vuitanta i noranta anys que es troben completament desprotegides, amb pensions mínimes, que viuen de manera precària, perquè no han pogut professionalitzar-se ni vendre les seves obres per l’època que els va tocar viure, que han treballat tota la seva vida d’artistes i també de mestresses de casa i no han tingut la sort de trobar galeristes. Tenen l’obra a casa i aquesta obra s’acabarà perdent. Hi ha dones que són molt grans i estan soles amb la seva obra. M’agradaria que hi hagués algun programa de suport per a aquestes artistes.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes