26.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.01.2025 - 07:41
Ara fa aproximadament un mes que Elon Musk va desencadenar una campanya furibunda contra el primer ministre britànic a propòsit d’allò que l’home més ric de la història de la humanitat presentava com una situació horripilant. Segons ell, el govern britànic i l’esquerra en general encobrien políticament la violació en massa de xiquetes a les mans de grups de paquistanesos –supose que tots ho deveu recordar. I els periodistes i la premsa en general, tots i sense distincions, n’érem còmplices, perquè no en parlàvem i amagàvem informació als nostres lectors i censuràvem. Tot era una enorme manipulació, com tantes i tantes vegades.
Doncs bé, ha passat tan sols un mes, trenta dies, d’aquella alarma i ara resulta que no en parla ningú ja.
No en parla Elon Musk, que té joguines noves i més divertides per a entretenir-se. Ni en parlen ja tots aquells altaveus de l’extrema dreta que van eixir com un sol home copant les xarxes socials per insultar-nos, als periodistes, mirant de presentar-nos com uns pervertits i interessats, disposats a fer qualsevol cosa per enganyar els ciutadans i viure de la rifeta i de les subvencions. I ja no en parla, evidentment i en conseqüència, aquella gent normal i corrent que, en molts casos de bona fe, es va alarmar moltíssim perquè es va arribar a creure que aquella barbaritat que li explicaven era certa.
La història concreta, la manipulació que es feia dels fets, ja la vam radiografiar. Jo vaig fer aquells dies aquesta Pissarreta, per exemple, en què explicava de quina manera més barroera Musk manipulava fets esdevinguts en el passat per atacar el primer ministre britànic i per mirar de desacreditar el periodisme, una nosa evident per al seu projecte d’establir règims autoritaris a Europa.
En aquella Pissarreta explicava els fets constatables, manipulats per la campanya, però també denunciava aquesta tàctica de Musk, i en general de l’extrema dreta, que consisteix a causar angoixa, a partir de temes extrems, en bona part de la població. Angoixa física. Angoixa real. L’angoixa que ells després utilitzaran per trencar les nostres societats, esberlant tots els acords socials amb la intenció de confrontar-nos violentament entre nosaltres –ara encara d’una manera verbal, però, quan toque, d’una manera física també.
Recuperaré a continuació unes quantes frases a l’atzar i, sense fixar-me ni en qui en són els autors –no sabem ni tan sols si són persones reals, en molts casos. Però aquesta és una mostra petita de la classe de comentaris violents i de piulades ofensives que vam haver de veure proliferar ara fa un mes. I els recupere perquè crec que llegir-los en el silenci absolut que envolta avui aquella polèmica ja desapareguda és una gran lliçó. Tant per als qui els van escriure sense aturar-se a pensar ni un moment com per als qui els vam llegir.
“Aquesta barbaritat [milers de violacions i abusos sexuals] que els mitjans i polítics woke han amagat durant més de vint anys farà esclatar el Regne Unit.” “Al·lucino que cap mitjà no faci seguiment de les violacions a Regne Unit.” “800.000 denúncies per abusos sexuals (BBC) i aquí ens n’hem d’assabentar per Twitter. On són els periodistes?” “Els mitjans de la Corpo Catalana s’han proposat aconseguir el rècord mundial de temps sense dir res sobre el cas superbèstia de les violacions a menors del Regne Unit.” “Deixeu-me felicitar VilaWeb per la gran lliçó de periodisme que suposa no dir absolutament res sobre la violació sistemàtica i organitzada de 250.000 nenes durant 50 anys al Regne Unit.” “Els mitjans són menyspreables, hauríem de cremar les redaccions amb els periodistes dins.” “En comptes de publicar la notícia de milers de nenes violades al Regne Unit durant anys per paquistanesos, què fan? Uns ho menystenen i uns altres, com El País, acusen Musk.” “És la notícia més greu dels darrers anys a Europa i aquests gossos no saben fer res més que amagar-la.” “Hi ha una part de la població que us informeu a TV3 i RAC1 i teniu el cervell tan rentat que esgarrifa i tot.” “Els violadors en tenen la culpa, però i la culpa dels periodistes que censuren aquesta informació mentre avui milers i milers de nenes continuen essent violades? A la presó haurien d’anar tots.” “Deixarem que violen les nostres filles abans de prendre mesures contundents contra aquesta xusma i contra la premsa col·laboradora?”
El relat –he volgut refrescar la memòria del to que s’emprava per si de cas ja no ho recordàveu– se’ns presentava ara fa un mes amb un to apocalíptic, immediat i d’una urgència inajornable: semblava que el món s’havia d’acabar aquell mateix dia i que el Regne Unit esclataria. Hi havia qui parlava de milions de xiquetes violades, sense ni aturar-se a reflexionar sobre la barbaritat estatística que expressava.
Segons els manipuladors, tots havíem de deixar qualsevol tema que féssem per concentrar-nos a publicar i escampar la seua propaganda. Perquè si no ho publicàvem, si no els seguíem el joc, aleshores resulta que no era que professionalment haguéssem arribat a la conclusió que no tenia sentit ni importància, que no tenia trellat publicar-ho, sinó que de sobte resulta que ens havíem convertit tots, per art de màgia i d’avui per demà, en censors –aquesta brama que som uns censors és la nova moda ultra.
Però el temps passa implacablement i el fet, duríssim i impossible d’amagar avui, és que un mes després ningú no en parla. Literalment. Ningú no en diu res ja. I que tota aquesta gent que pretenia fer-nos creure que la manipulació de Musk era la notícia més important en dècades a Europa, aquells qui s’atrevien a acusar-nos de censura i manipulació perquè no els seguíem el ball, aquells qui s’atrevien a qüestionar des del seu partidisme polític la nostra professionalitat, resulta que un mes després s’han oblidat completament de la historieta. Desvergonyidament.
Al Regne Unit, per això, aquest cap de setmana ningú no s’hi ha referit. S’ha parlat d’una tempesta enorme a Irlanda, de l’expansió, polèmica, de l’aeroport de Heathrow, de tres o quatre assassinats i successos escabrosos i dels incidents en un partit entre el Manchester United i el Rangers. Ah!, i d’unes declaracions de Donald Trump de dissabte sobre el primer ministre Starmer –aquell que fa un mes era el dimoni amb banyes i cua, violador multicultural i woke globalista– de qui ha dit que “és una persona molt decent i fins ara ha fet una feina molt bona.”
Mentrestant, però –i aquesta és la mare dels ous–, Elon Musk, tot cofoi ell, participava en un acte electoral de l’AfD, el partit de l’extrema dreta alemanya –un partit que, diguem-ho tot, ha vist créixer aquest cap de setmana les mobilitzacions convocades pels partits democràtics que els impedeixen obertament de fer campanya amb les seues paradetes al carrer.
Alerta, doncs amb tot allò que llegiu.
Però alerta, sobretot, amb allò que us fan a molts i amb els monstres en què us volen convertir.
PS1. Divendres vaig tenir la sort d’entrevistar Craig Calhoun, un dels pensadors sobre el nacionalisme més reconeguts del món, que era a Barcelona convidat per la Fundació Irla. N’ha eixit aquesta entrevista: “Trump no podrà fer tot el que vulgui”.
PS2. Un terratrèmol a l’epicentre de la justícia espanyola. Dimecres, el fiscal general de l’estat espanyol, Álvaro García Ortiz, s’asseurà al banc dels acusats per declarar davant un jutge. L’han encausat per un delicte de revelació de secrets. Ot Bou, en aquest article, trau l’entrellat d’aquest cas, que també té implicacions en la resolució de la llei d’amnistia.
PS3. Avui fa vuitanta anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau. Alba Tebar ha parlat amb el professor Joan Albert Vicens i amb dos familiars de persones que hi van ser mortes o detingudes, Teresa Sala i Fèlix Arias. Tots reflexionen sobre què hi va passar i l’impacte en la condició humana: “Auschwitz, 80 anys després: ‘Pot tornar a passar’”.
PS4. Comença el compte enrere per al desallotjament de Casa Orsola i Emma Granyer ha parlat amb un dels veïns, per escoltar el seu raonament: “Quan vaig arribar-hi, pensava que seria per sempre”.
PS5. Eva Bach (Manresa, Bages, 1963) és pedagoga, mestra i un dels pioners en la introducció de l’educació emocional en els àmbits educatiu i familiar a casa nostra. Clara Ardévol ha parlat amb ella, en aquest article, arran de la publicació del seu llibre Disbarats emocionals: ja n’hi ha prou!
