Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Enguany, el creador vinarossenc Carles Santos hauria fet vuitanta anys. Les activitats commemoratives que la Fundació Caixa Vinaròs tenia previstes –com tantes altres coses–, se les ha endutes la covid-19, però la tasca minuciosa i callada de catalogació del seu llegat continua i trau a la llum cada dia un gavadal de sorpreses que amplien encara més l’empremta d’un artista infinit i compromès.

Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017) ho tenia tot per a ser un nen prodigi. De fet, a cinc anys tocava el piano amb una tècnica considerable i quan en tenia deu va fer el primer concert públic. També ben prompte, però, va decidir que el seu camí era un altre i que la seua genialitat no es deixaria encotillar per cap etiqueta, per molt clàssica i prestigiosa que fos. Una formació musical exquisida –a Vinaròs, a Barcelona, a París, a Suïssa– va ser només el punt de partença per a un artista que volia anar més enllà dels paràmetres establerts. Era un gran intèrpret, sí, i també un compositor extraordinari, però la seua energia creativa no admetia ni categories ni límits. Les col·laboracions amb creadors tan diversos com els músics John Cage i Charlie Morrow, el poeta Joan Brossa, el cineasta Pere Portabella i el ballarí Cesc Gelabert foren per a Santos un magma del qual sorgiren espectacles molt personals i inclassificables en què la musica, l’escenografia, el vestuari, les coreografies i també els cartells i les fotografies portaven la seua empremta inequívoca.

Però precisament aquesta concepció global de l’espectacle i el tarannà ‘genial’ del seu autor –amb totes les implicacions–  fan que accedir al seu llegat no siga avui gens fàcil. Ni tan sols la seua obra musical és a l’abast del públic, que s’ha de conformar només amb alguna mostra parcial. L’actitud de Carles Santos respecte del futur de la seua obra va ser ambigua. Per un costat, a partir de la inauguració de la Fundació Caixa Vinaròs, Carles Santos, sempre fortament lligat a la ciutat natal, va decidir de col·laborar-hi i en el seu testament, redactat l’any 2014, va establir que aquesta fundació seria l’encarregada de gestionar el seu llegat; però per un altre, mantenia una manera de treballar personalíssima, moltes vegades difícil de comprendre, i considerava que tant els seus espectacles com la música que feia tan sols tenien sentit en el moment de la interpretació… i, per tant, no calia preocupar-se per la pervivència.

El musicòleg Joaquim Ortells, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, va dedicar la tesi doctoral a l’obra musical de Carles Santos. És la primera aproximació rigorosa a l’univers de Santos, però ell mateix reconeix que no és de cap manera completa. ‘Per començar –manifesta–, em vaig centrar exclusivament en l’obra musical: pianística, vocal, escènica, orquestral, per a banda… i Carles Santos anava molt més enllà. Però, a més, la manera de treballar de Santos fa molt difícil de catalogar-ne tota la música. Ben sovint, no posava nom a les composicions i a més reutilitzava molt la seua obra. Una part de l’espectacle sobre els Borja, per exemple, es converteix en una cantata i després, amb una reinstrumentalització, es fa servir en la cerimònia d’inauguració del Campus de la Universitat Jaume I; són obres que poden tenir una base comuna però a la vegada són ben diferents. I d’algunes no en tenim ni rastre. Per a posar un exemple del tarannà de Carles Santos, moltes vegades ni tan sols es molestava a retirar el material dels faristols quan havia acabat la representació d’algun espectacle, i tot allò es perdia; també, mentre visqué, refusà de fer una edició crítica i metòdica de la seua obra: en declaracions textuals va dir més d’una vegada que pensava que la seua música moriria amb ell.’

Afortunadament, no va ser així; tot i que encara no hi ha cap edició de la seua obra musical completa i que molts dels treballs editats són introbables o totalment exhaurits –com ara Lo bo ve per baix, la compilació en 4 CD de les seues creacions per a piano–, la Fundació Caixa Vinaròs, fidel a la confiança que hi va depositar Carles Santos, s’ha encarregat de la catalogació, que aporta descobertes inesperats. ‘La relació de Carles Santos amb la Caixa de Vinaròs –explica Nati Romeu, amiga personal del creador i responsable del seu llegat– començà en el moment que l’entitat va haver de crear un ens dedicat a l’obra social per poder sobreviure com a caixa independent. Era l’any 2000 i Carles Santos va prometre als responsables de l’entitat que quan tingueren un espai físic per a fer la seua programació cultural els regalaria el seu piano Bösendorfer gran cua.’ I així va ser: el piano de Carles Santos ocupa avui l’auditori que porta el seu nom a l’antiga terrassa de la Casa Membrillera, un palau renaixentista al centre de Vinaròs. Aquell espai, que també va ser l’escenari de la capella ardent de l’artista, es va convertir en el seu lloc de treball quotidià.

Partitures, fotografies i cintes de vídeo

Complint els desigs de Carles Santos, la Fundació porta a terme una tasca de catalogació i promoció de la seua obra. ‘Els objectius –explica Nati Romeu– són per una banda conservar tant com siga possible “l’univers Santos”, i això implica registrar tota la seua obra i després guardar-la convenientment, i tenim des de partitures o fotografies fins a vestuaris o escenografies; i, per una altra banda, mantenir viu el seu llegat, programant exposicions i facilitant que els espectacles es representen.’ Amb un creador de les dimensions i la multiplicitat de Santos, la faena és immensa, i apassionant. El treball en la seua darrera residència aporta una bona quantitat de sorpreses.

‘Hem descobert més d’un centenar de cintes de so –continua Nati Romeu–, en diversos formats i estats de conservació. N’hi ha que estan tan malament que s’han desfet abans que les poguéssem sentir, n’hi ha que estan registrades en formats actualment en desús i no és fàcil d’esbrinar què hi ha. A voltes tenim sort, perquè a la casa també hi havia l’aparell per a poder-les sentir, però no sempre.’ A més de les cintes de so també han aparegut unes quantes cintes amb imatges i partitures, moltes partitures, sense identificar. Què deuen contenir? Són partitures d’obres ja conegudes de Carles Santos o, per contra, corresponen a obres inèdites? No és fàcil de saber-ho, cal llegir-les i interpretar-les, ‘però Carles Santos –ens comenta Joaquim Ortells– componia música d’una manera molt personal i particular, ni tan sols escrivia la clau, per exemple. Hem fet l’experiment de donar les partitures a gent amb bons coneixements de música i no han sigut capaces de llegir-les, perquè ell defenia per damunt de tot la llibertat de l’intèrpret a adaptar la forma de fer la seua música segons l’espai, el públic i el moment de la interpretació.’ Carles Santos era també un apassionat de la fotografia i un col·leccionista d’aparells fotogràfics molt diversos; en molts hi han aparegut les targetes d’imatge amb les instantànies corresponents; algunes han format part d’exposicions i cartells ja coneguts, però algunes altres eren desconegudes fins ara.

Entre els anys 70 i 80 del segle passat, Carles Santos va tenir una fecunda relació amb el cinema, tant musicant obres dirigides per altri –per Carles Duran, Agustí Villaronga i sobretot per Pere Portabella–, com dirigint les seues creacions. Ara precisament és l’estudi amb què treballa Pere Portabella l’encarregat de digitalitzar tota la seua obra, incloent-hi les troballes que van apareixent. ‘La tasca de digitalització serà llarga –diu Nati Romeu–, sobretot per la diferència de suports, però és imprescindible per a poder fer una bona catalogació. Hi ha cintes que estan simplement en blanc però en algunes altres ja sabem que hi ha enregistraments molt interessants i que fins ara no coneixíem o teníem per desapareguts.’

Reinterpretant ‘Els segadors’

Una d’aquelles interpretacions que semblaven perdudes ha recordat el compromís polític amb el país que Carles Santos va mantenir tota la vida. De fet, una de les seues darreres aparicions públiques va ser durant la consulta sobre el futur de Catalunya organitzada el 9 de novembre de 2014, quan va visitar la Ràpita per donar suport a la convocatòria. El compromís li venia de lluny: entre el juliol i el novembre del 1972, Carles Santos va ser un dels responsables tècnics de la ràdio clandestina que havia impulsat l’Assemblea de Catalunya. No sols s’encarregava de les qüestions tècniques sinó que també cercava els pisos des d’on s’emetia, que canviaven sovint per esquivar la persecució de la policia, i interpretava al piano la sintonia inaugural del programa, una peça ben coneguda: ‘Els segadors’. Els qui coneixien personalment Carles Santos saben ben bé que sempre havia dit que ‘Els segadors’ era musicalment una peça molt pobra –ell ho deia amb més rotunditat– i en canvi considerava ‘increïble’ la Muixeranga. I, això no obstant, entre les cintes trobades a sa casa ha aparegut una interpretació seua molt particular –fàcilment identificable per l’estil i la contundència– de l’himne de Catalunya; era la que obria cada setmana aquell programa radiofònic amb què l’Assemblea de Catalunya volia informar i encoratjar el poble català. També, entre les partitures encara inèdites, ha aparegut l’himne que Santos mateix va compondre per a l’Assemblea.

Però, a més de la digitalització i la catalogació del material inèdit, també queda pendent posar a l’abast del públic interessat el material que es va arribar a editar i que, per motius diversos, ara és difícil de trobar. Per una banda, hi ha tot allò que Carles Santos va publicar abans de llegar la seua obra a la Fundació Caixa Vinaròs: els drets d’autor pertanyen a persones i companyies molt diverses, de vegades desconegudes. ‘Quan, per exemple –comenta Nati Romeu– es va intentar reeditar en un format més actual el seu disc Voice tracks, publicat el 1981 a Nova York en format de vinil, aparegué una dona als Estats Units –a qui Carles Santos anomenava ‘la russa’–  que va demostrar que ella havia pagat aquella edició en canvi de quedar-se’n els drets d’autor… i la quantitat que demanava per a permetre’n una nova edició era inassolible…’ A més, també resten els seus espectacles. Molts pocs van ser enregistrats amb la intenció de convertir-se en un producte audiovisual. De la majoria només en queden imatges parcials. Això no obstant, en alguns casos i amb l’ajut d’una bona edició, hi ha prou de material per a conservar almenys una imatge orientadora d’allò que va ser aquell muntatge irrepetible. ‘Falta molt per a fer i les nostres possibilitats són limitades –diu Nati Romeu–; la Caixa Vinaròs al capdavall és una caixa de gent treballadora i de les empreses de Vinaròs. Des de l’any passat, la Generalitat Valenciana ens ha concedit una subvenció anual de 20.000 euros, que representa una ajuda important, però sabem que la responsabilitat és nostra i som plenament conscients que Carles Santos volia que el seu llegat es quedara al seu poble, a Vinaròs. I això és un gran privilegi. Podria ser a València o a Barcelona, però no seria igual: Vinaròs i Santos estan totalment incardinats. Tenim molts projectes i la idea final és establir un gran espai Carles Santos, on el seu llegat convisca amb noves propostes… Costarà, però no defallim.’

Joaquim Ortells reivindica encara més facetes del llegat del geni de Vinaròs. ‘Amb el grup d’investigació EDARSO de la Universitat Jaume I (Educació, Art i Societat) –ens explica– fem una revisió crítica de la música que va escriure per a banda, volem que el treball i “l’esperit” de Carles Santos forme part del repertori bandístic, que tinga la projecció popular que ell volia donar-hi. I també és importantíssim que la seua obra pianística passe a estudiar-se als conservatoris, perquè ell tenia una perspectiva totalment diferent de la música que pot enriquir molt els nous músics. Per a ell la puresa tècnica no era tan important com l’energia en el moment de la interpretació, la capacitat d’adaptar-se al públic i les circumstàncies del moment. I per fer això l’intèrpret havia de ser lliure; Carles Santos va demostrar que això era possible.’ I no era la llibertat, al capdavall, l’ingredient fonamental del món infinit de Carles Santos?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.