28.08.2023 - 21:40
A les muntanyes d’Emgekchil hi impera el verd i el marró. Quasi no hi ha arbres ni arbusts, però la vegetació baixa i la terra formen degradats que posen de manifest les diferències orogràfiques de cada zona. Entre aquest paisatge bitonal hi destaca, poc després de la sortida del sol, un punt blanc. És un kalpak, el barret de copa alta tradicional de Quirguísia. Qui el porta es mou lent i encorbat, però amb una determinació que no sembla que tingui vuitanta-quatre anys. En un país on la mitjana d’edat és de vint-i-set anys i l’esperança de vida dels homes de prop de seixanta-vuit, el seu cas és ben extraordinari.
Mentre avança per la muntanya, a 2.400 metres sobre el nivell del mar, ensuma flors, arrenca plantes per veure’n les arrels i talla herbes. El seu ofici, quasi extingit, és molt venerat a la regió. És herborista i ha dedicat gran part de la vida a guarir els altres. Però el seu primer pacient va ser ell mateix.
Sultek Ata, com és conegut a Quirguísia, va treballar durant l’època de la Unió Soviètica a les granges col·lectives. Va ser el 1990 quan va descobrir el poder de les herbes medicinals i de la medicina tradicional. “Vaig estar malalt durant molt de temps, trenta anys”, m’explica en una estança de casa seva. “Vaig passar de ser un malalt a guarir la gent.”
“Hi ha gent que no pot caminar, o que té paràlisi després d’un atac de feridura. N’hi ha que vénen amb cirrosi o dificultats de ronyons. Ací els tractem tots amb herbes remeieres”, proclama. Abans solia visitar tants pacients com podia. Però ara, amb l’edat, li és més complicat de desplaçar-se i només els pot rebre a casa. “Fa tant com pot per guarir-los”, em comenta la seva dona, que ens acompanya en tot moment. “La gent que es guareix ací és molt agraïda amb ell. Quan vénen, la primera cosa que fa és llegir-los el pols. Fa el diagnòstic examinant el pols amb les venes de la mà. Després els pacients es queden tres dies per al primer tractament.”
La teràpia és gratuïta. Els pacients sols han de pagar els medicaments. De fet, sovint aquestes medecines vénen de Rússia. Del 2006 ençà, Sultek Ata col·labora amb un centre de Tomsk que converteix les herbes que ell recol·lecta en píndoles. Això permet que els tractaments siguin molt més precisos i fàcils d’administrar i que conservin més la seva potència tot i el pas del temps. A més a més, també ajuda a fer més amable consumir certs productes, perquè moltes herbes tenen un gust i una olor molt desagradables.
Un producte amb gust i olor desagradable per a molts (tret dels quirguisos) és el kumis (o khumuz), la llet d’egua fermentada que té una lleugera gradació alcohòlica i que és la beguda preferida dels nòmades de Quirguísia. “És molt útil contra qualsevol malaltia”, mussita tot remenant el beuratge dins un barril de fusta. “És molt bo per a la salut. Ací, a la llet, hi afegim arrel.”
La percepció que el kumis té propietats guaridores és estesa per tot el país. Són molts els qui, a l’estiu, se’n van a les jailoo, les pastures altes, a beure aquest producte durant deu dies o més. És l’anomenada teràpia del kumis. Sobretot hi participen gent amb afeccions al sistema gastrointestinal. I no és una cosa exclusiva de la cultura quirguisa. El kumis s’ha consumit històricament a tota l’Àsia central, incloent-hi regions de l’actual Xina i Rússia. Però també en prenien els escites, que es van estendre per Euràsia al segle VII aC. De fet, la primera menció escrita d’aquesta beguda la va fer al segle V aC el científic grec Heròdot, que va documentar els costums dels escites. Fa un mil·lenni va ser el metge persa Abu-Alí at-Hussayn ibn Abdullah ibn Sina, conegut a occident per Avicenna, qui va deixar la primera constància dels efectes sanadors del kumis. Aparentment, va ser capaç de guarir un visir que tenia pedres al ronyó. El 1253 Guillaume de Rubrouck (o Rubruquis), un monjo franciscà, va descriure la producció de la beguda i els suposats efectes diürètics. Fins i tot Tolstoi, després d’emmalaltir, se’n va anar a l’estepa amb els baixkirs, un poble turc amb passat nòmada que habita a Rússia, per “respirar aire fresc i beure kumis”.
No anaven pas desencaminats. Hi ha tot d’estudis que asseguren que la llet d’egua fermentada té certs beneficis quan es consumeix en les quantitats adequades. Els més destacats són l’impacte positiu en el sistema gastrointestinal, el càrdio-vascular i el nerviós; en el metabolisme i en els ronyons, com ja va deduir Avicenna fa mil anys. A més a més, es fa servir en teràpies per a perdre pes i en pacients anèmics.
Sultek Ata m’ensenya caixes plenes d’herbes. En té el magatzem ple. “Aquestes arrels són per a la hipertensió”, m’explica mentre mostra unes arrels assecades d’uns cinc centímetres de llargada. També treu “arrel d’or”, un producte que es fa servir per suportar l’estrès, el fred i el cansament, per exemple. Tot i la seva devoció per la medicina tradicional, l’herborista creu ferventment que ha de ser un complement de la moderna. “Els doctors moderns i els tradicionals són pràcticament una mateixa cosa”, considera. “Si no pot ajudar els pacients, els diu que visitin el metge”, afegeix la seva dona.
El sanador no va tenir cap educació, de jove. Es va limitar a aplicar els coneixements que els més vells li havien passat d’una manera natural. Feia trenta anys que estava malalt i no es podia guarir seguint la medicina convencional. Llavors es va dedicar a agrupar tots aquests coneixements per guarir els altres. Amb el pas de les dècades, s’ha convertit en tota una eminència que ha impartit seminaris pel país i, fins i tot, a l’estranger. De fet, el seu darrer viatge va ser a Mongòlia, on ja vaig poder comprovar fa uns anys que la medicina tradicional continua ben viva.
Aquests últims anys ha compartit allò que sap amb un grup de joves que han mostrat interès per aprendre sobre herbes medicinals. S’anomenen a ells mateixos “els fills de Sultek Ata”, en senyal de respecte envers el mestre. Per a ell és una manera de mantenir viva la saviesa del seu poble i de continuar ajudant aquell qui ho necessiti, un objectiu que ha tingut d’ençà que es va guarir de la seva prolongada afecció gràcies, assegura, a aquests coneixements ancestrals.
Així i tot, la percepció del guaridor és que els joves “ni respecten ni els importen” els més vells. “Antigament, els joves respectaven els més grans, ni tan sols passaven davant seu. Per respecte, tractàvem els vells amb timidesa. Ara és totalment diferent.” Segons ell, avui ens trobem en un moment “inestable, amb molts alts i baixos”. De fet, ho compara fins i tot amb temps de guerres, quan hi ha fam i deshidratació greu. “Quan la vida és difícil, apareixen noves malalties”, conclou. “Vivim en abundància però les intencions de la gent s’han torçat. En compte de saludar la gent gran, els joves miren fixament això”, diu, tot assenyalant un telèfon mòbil. “És el món que ens ha tocat de viure.”
