El president del PP espanyol ha vingut a Palma i ha fet el numeret de sempre, a què ens tenen tan acostumats els del seu partit. Primer ha negat la unitat del català i després s’ha inventat quatre llengües catalanes: el mallorquí, el menorquí, l’eivissenc i el formenterer, en les quals, miraculosament, el seu auditori semblava entendre’s de manera automàtica i sense haver-ne d’estudiar cap de les quatre. La broma sempre ajuda a passar el mal humor, però ja cal que entenguem que no és pas casualitat, de cap manera, que els parlants del català i només els parlants del català hàgem d’aguantar aquesta murga.

Normalment en diem “secessionisme lingüístic”, d’aquest fenomen, que consisteix a pretendre implantar de fora estant diverses llengües allà on només n’hi ha una. Però cada vegada estic menys convençut que siga el terme adequat. Perquè els qui promouen la secessió normalment no la parlen, la llengua, i per tant no fan secessió de res. En algun paper que ara no tinc a mà recorde haver vist l’expressió “llengües per elaboració”, que em sembla bastant més ajustada a la realitat. Des de fora ens elaboren tantes llengües com siga possible, per a partir-nos en tants bocins com siga possible. Tanmateix, aquesta denominació tampoc no acaba d’explicar l’essència del fenomen, que és precisament la incitació des de fora, des de fora de l’àmbit lingüístic, des de fora de la llengua que es vol ferir.

Això que en diuen “secessionisme lingüístic” (del mallorquí, del valencià, dels dialectes de la Franja) no es pot comparar, per exemple, amb la separació del serbo-croat en un reguitzell de llengües en teoria diverses o en la divisió del gallec i el portuguès. Allà hi ha gent que viu lleialment en croat o en gallec i vol que el seu dialecte particular siga considerat una llengua amb tots els ets i els uts. Ací, en canvi, els separadors sempre vénen de fora i són seguits per alguns indígenes per pura estratègia política i també perquè als seus adeptes, al final de tot, el valencià o el formenterer no els importa gens ni miqueta. L’inventor d’Unió Valenciana suava, tenia palpitacions i se li inflaven les venes del coll cada vegada que arengava les masses afirmant que valencià i català eren coses diferents. Però després, quan havia de vendre els productes de la seua empresa a Valls o a Reus, bé parlava amb els compradors i s’hi entenia, sense diccionaris ni traductors de cap classe. No hi ha secessionistes locals que no ho siguen per raons polítiques o, directament, d’ignorància total, de no saber llegir ni el cató. I aquesta és la noció imprescindible que hauríem de tenir sempre al cap per a entendre la realitat: en el cas del català, el secessionisme lingüístic és una maniobra espanyola, una més. I si s’hi vol respondre, i reeixir, ha de ser partint d’ací i essent-ne conscients.

Però és una cosa de mal fer si una part molt influent del nacionalisme català, i de l’independentisme, continua suïcidant-se cada dia, de mica en mica, a còpia de negar a la llengua catalana la importància creadora de la nació de la qual ningú no havia dubtat mai. El paper determinant com a fonament d’allò que som.

De totes les errades que hem hagut de suportar per culpa del procés, aquesta barbaritat de negar el paper central de l’idioma en la creació i consideració d’allò que som és una de les més tenebroses. Benjamin Akzin va voler definir la nació amb allò que, molt encertadament, anomenà patró de semblança-dissemblança. Ningú no sap què és una nació ni quins en són els elements constitutius. O, més ben dit, ningú no és capaç de posar-se d’acord amb el veí sobre la qüestió. De manera que Akzin, jurista brillant i nacionalista apassionat, va mirar de racionalitzar el debat fent servir aquest patró. I això implica, doncs, que una nació és l’organització de la dissemblança amb la nació del costat. Si el patró és semblant, molt semblant, massa semblant, aquell grup humà té molts punts de ser el mateix que el veí. I a l’inrevés, com més dissemblant l’un de l’altre, més nació s’és.

En el món d’avui hi ha marques de dissemblança de tota mena i condició que es poden reclamar d’una manera raonable. El dret propi escocès, per dir-ne un d’un país on ja gairebé no tenen llengua. Però els catalans no tenim cap element de dissemblança respecte dels francesos i, sobretot, dels espanyols més explícit i rotund que la llengua pròpia, el català, i per aquesta raó l’ataquen sense repòs per terra, mar i aire. I és per això també que banalitzar-la enaltint un suposat bilingüisme que no és sinó diglòssia, com fan fins i tot els partits independentistes, és literalment una operació suïcida. Que casa perfectament, i es complementa curiosament, amb les animalades del senyor Casado. En definitiva, allò que els uns i els altres aconsegueixen és de dessingularitzar-la, trencar-la, empetitir-la, conflictivitzar-la, fer-la prescindible. I ho fan a Barcelona o a Palma, tant si ho saben com si no –tant se val–, per a retirar el caràcter de marcador de la nació. Per a desarticular-nos com a poble.

Per això, per a rectificar i canviar de ritme, per a recuperar el camí, cal ser conscients de la gran importància de la llengua catalana. I no tenir por, ni prevenció a dir-ho en veu alta, com jo faig avui.

PS1. Dissabte una difamació perpetrada per dos periodistes amb clara intencionalitat partidista, em va obligar a fer aquest editorial especial, per posar els punts sobre les is. Amb això ja he dit tot el que havia de dir sobre la qüestió, llevat que em sent amb la necessitat d’agrair l’allau de missatges de solidaritat rebuts i també d’altes de nous subscriptors –altes que, sens dubte, entenc, i agraesc, com la millor mostra de solidaritat possible. Defensar la llibertat de premsa és defensar la premsa lliure i no hi ha cap escut millor per a VilaWeb, ara mateix, que els seus subscriptors.

PS2. Avui publiquem “Multimilionaris a l’espai: la joia de la corona del capitalisme postpandèmic“, un petit assaig del professor Tim Jackson que analitza l’espectacle dels Branson i Bezzos volant a l’espai, de la perspectiva de la crisi climàtica, la destrucció del planeta i els valors socials. Us el recomane d’una manera molt especial.

PS3. Dissabte es va morir el coronel Otelo Saraiva de Carvalho, el gran estrateg de la Revolució dels Clavells portuguesa. Otelo ha estat un referent imprescindible per a molts de nosaltres, un dels grans herois de la millor Europa. Va dirigir les operacions de la insurrecció armada que va portar la democràcia a Portugal el 1974 i els anys vuitanta no va dubtar a criticar la deriva burgesa de la revolució i va ser condemnat a quinze anys de presó, acusat de terrorisme, sense proves. Fou una de les primeres mostres de guerra judicial (lawfare), de la qual ell sempre va acusar el Partit Comunista Portuguès.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.