El dia més feliç de la vida, política

L'esforç titànic que la nostra societat ha fet aquesta darrera dècada ha de desembocar en un instant com aquest de Xile, en què el poder torna a començar de zero i el futur és un full en blanc, a punt per a ser escrit per tantes mans com siga possible

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Diumenge a la nit seia a casa mirant en directe la retransmissió de la Convenció Constitucional de Xile. Amb enveja. I de sobte es va anunciar que la senyora Elisa Loncón en seria la presidenta. Loncón, catedràtica i acadèmica de nació maputxe, es va alçar de la cadira i va avançar pel passadís central de la sala amb la bandera del seu poble, la wenufoye, agafada fermament amb les dues mans i desplegada amb orgull davant tothom. A la presidència la va rebre la responsable del procés electoral, Carmen Gloria Valladares, que li va cedir el micròfon i la cadira presidencial. Loncón i ella van bescanviar uns mots inaudibles abans que Valladares proclamàs que ja havia acabat el seu paper i que la convenció era sobirana a partir d’aquell moment per a decidir el futur de Xile i dels xilens. Sense cap límit, ja no hi ha res que es puga considerar legal ni il·legal, ni que puga condicionar qualsevol norma que es puga acordar. El futur és un full en blanc on la gent podrà escriure allò que es vulga. I Elisa Loncón, en un d’aquells moments que la història registra singularment, va agafar el micròfon i va parlar: “Mari mari pu lamngen, mari mari kom pu che, mari mari Chile mapu…” Sí, féu un discurs en la llengua que els conqueridors van intentar d’ofegar i fent servir el tractament –lamngen– que la llengua mapudungun reserva a allò que avui en diríem la sororitat. El primer so del nou país va ser en una llengua indígena marginada i perseguida d’ençà de la formació d’això que avui anomenem Xile, i per a saludar, com a una germana, la terra; la terra que era allí i acollia els pobles originals d’ençà de molt abans de l’arribada dels europeus i del genocidi.

En política hi ha moments que emocionen, que se t’enduen els ulls i l’ànima encara que no passen al teu país i encara que no t’afecten directament. Són els moments més grans i feliços. Aquells moments que cada poble hauria de poder viure cada generació o cada poques generacions. El moment en què el poder torna a flor de terra, al punt d’on emana, i una nació viu de sobte l’enorme privilegi de dibuixar el futur. Sense cap trava, sense cap impediment, sense haver de respectar cap privilegi ni cap tradició.

I els catalans ens mereixem aquest moment. L’esforç titànic que la nostra societat ha fet aquesta darrera dècada ha de desembocar precisament en un instant com aquest en què el poder torne a començar de zero i el futur siga un full en blanc disposat a ser escrit amb tantes mans com siga possible, a pit descobert, sense estalviar cap il·lusió. Aquest precisament hauria estat el nostre camí, la nostra feina primera, el novembre del 2017 si no s’hi hagués interposat la violència espanyola fent-nos entrar en aquesta etapa que encara vivim avui. És això que ens van robar momentàniament. Però ens mereixem justament això, i no res menys. Ens mereixem discutir amb plena llibertat sobre com ens desprendrem d’una manera de fer que ens mena a aquest malviure permanent. Ens mereixem armar el somni lletra a lletra.

En l’editorial d’ahir vaig fer un advertiment –que ha tingut un ressò que m’ha sorprès– sobre la possibilitat que en les cúpules dels partits dels uns i dels altres, dels espanyols i dels catalans, puga instal·lar-se un consens sobre el control social, i que vulguen fer-nos perdre entre tots “la lluminositat del Primer d’Octubre” –aquest nostre moment més gran i feliç. Després d’una dècada meravellosa, del 2017 ençà, passen coses que no m’agraden gens i que van accelerant-se cada dia. Intents descarats de desmobilitzar el carrer, de tornar la política als despatxos i prou, de desarticular la societat, de professionalitzar el debat, d’establir categories i privilegis –jo he fet això i tu no–, d’acomodar-se en la gestió d’allò que ja hi ha i renunciar explícitament a allò que volem ser. Aquests tres darrers anys la repressió, pensada perquè tingués aquesta conseqüència, ha segrestat el moviment i els somnis, ha enfosquit les idees i els projectes.

Però ara que s’insinua el tomb, ara que Espanya comença a tastar les conseqüències d’allò que va fer, potser ens hauríem de conjurar a reprendre d’una manera positiva el debat sobre la nació nova que farem, aquella faena que vam començar al parlament el setembre del 2017. Com un tractament que sane el nostre cos i ens torne forts, més forts que mai.

En aquesta línia, tenim a les mans iniciatives poc connectades que si les sabéssem fer esclatar en conjunt, coordinadament, podrien tornar a posar en relleu que en aquest país nostre no tan sols volem canviar de bandera o de gestors, sinó també de vida. El Debat Constituent que encapçala Lluís Llach és una iniciativa dissenyada magníficament, amb una metodologia per a discutir-ho tot, que fa enveja. I el Consell per la República, per una altra banda, ens proposa de triar una Assemblea de Representants nascuda de la legitimitat republicana i amb unes regles de funcionament diferents. Ho podem fer servir tot plegat, i més encara, més gent, més organitzacions, per a recuperar l’impuls? Podem, amb aquests elements, tornar a posar el focus principal de la nostra actuació en el futur que volem lliure, més enllà del present reprimit permanentment?

Evidentment, quan dic això no vull comparar un procés institucional amb tots els ets i els uts, com el xilè, amb un procés d’organització nacional que ara seria un pas però que solament tindria trellat, efectivament, quan guanyàssem definitivament.

Però, sabeu què? Tampoc no podem perdre de vista on som ni què hem aconseguit de fer. La tardor del 2019 hi havia quatre revoltes que concitaven l’interès de tothom i que tenien unes semblances clares. A Hong Kong, al Líban, a Catalunya i a Xile. A Hong Kong el terror xinès i la violència sense límits s’han abatut sobre una societat de les més interessants i vibrants del món, que avui, emperò, viu horroritzada. I al Líban tot ha estat molt complicat i ningú no sap ben bé cap on va. Però a Catalunya el terror espanyol i la violència sense límits han caigut sobre una societat que ha sabut resistir molt i que, a diferència d’Hong Kong, ha pogut jugar unes cartes en el tauler internacional que ja acorralen els repressors. I a Xile han sabut anar més enllà i tot, després de guanyar eleccions, però també després de jugar-se la vida als carrers. I han arribat al moment més bonic de la política. Un moment plasmat en la imatge d’una gran dona maputxe que només d’obrir la boca i parlar ha enderrocat una constitució feta a partir del model de la constitució espanyola. L’una, la constitució xilena del 1990, deien que era una constitució tan intocable com l’altra, l’espanyola del 1979. Deien, sense discussió possible, que era impossible de canviar-la. Com ens diuen que no es pot canviar aquesta. I tanmateix avui ja sols és la romanalla d’un passat que es vol deixar enrere. Perquè la voluntat del poble, tossudament alçat, ha prevalgut sobre tots els condicionants, sobre la repressió, sobre la violència i sobre els intents, també, de control social. Sí que es pot.

 

PS. I encara, si ho voleu així: l’equivalent català –per revolucionari– a l’ús de la llengua dels maputxes, seria que el debat constituent i tot allò que fem deixàs de fer-se a partir de l’òptica reduccionista de permetre de participar-hi només a aquells catalans, els del Principat i prou, que Espanya diu que són catalans. Cosa que passa, tot siga dit, amb el Debat Constituent.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Coll
Joan Coll
05.07.2021  ·  22:18

Debat Constituent només de les quatre províncies??

Josep Usó
Josep Usó
05.07.2021  ·  22:21

Continue pensant que ho aconseguirem. Quan els “professionals” volen vetar l’accés al debat de la gent és perquè es saben prescindibles. I el país veí deu estar molt malament. Quan s’anuncia un debat sobre una llei que qüestiona la propietat privada, vol dir que no saben per on pegar. Continuem caminant, que davant nostre només queden les restes de l’enemic. No cal córrer. es tracta de continuar caminant.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
05.07.2021  ·  22:40

Llegint els editorials d’ahir i d’avui, en que hi estic totalment d’acord, només mostrar la meva estranyesa i estupefacció en sentir les declaracions de na Carme Forcadell en el sentit que la unilateralitat ja no és la via!?! Ella que havia proclamat alt i clar “presidentttt, posi les urnesss!!!” En fi, la repressió ha fet i seguirà fent molt de mal fins que no ens desempalleguem d’aquest indecent estat que en diuen espanya

Jordi Pruneda
Jordi Pruneda
05.07.2021  ·  22:56

Hem de partir de la vigència de la Llei de Transitorietat Política de setembre del 2017… El Debat Constituent també

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
05.07.2021  ·  23:07

Guanyarem definitivament quan deixem de ser manipulats per les institucions i els partits del règim del 78 actuals, tant espanyoles com les autoanomenades catalanes o independentistes i fem una onada de sobirania.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
05.07.2021  ·  23:16

Eslogans per l’11 S d’enguany:
NI DOS ANYS NI SIS MESOS: IMPLEMENTAU LA DUI, JA.
EL REFERENDUM JA ESTÀ FET I GUANYAT.
DECLARAU EL PRIMER D’OCTUBRE COM A FESTA DE LA INDEPENDÈNCIA DE LA REPÚBLICA CATALANA.
NI INDULTS NI AMNISTIA: INDEPENDÈNCIA
EL MOMENTUM ÉS ARA MATEIX https://twitter.com/jaumemoll/status/1412127882969862157?s=20

Solidaritat és implementar la DUI ja, no esperar dos anys i anar regalant doblers a l’enemic. Aval de la generalitat i independència abans de que el facin efectiu … o millor independència ja.

Jaume Riu
Jaume Riu
05.07.2021  ·  23:40

Les idees revolucionàries que es poden expressar amb una sola frase poden ser idees d’efectes determinants, definitius. L’exemple d’avui el veig resumit en un concepte clau:
“Hi pot haver una altra Constitució”.
Reflexions sobre aquesta idea:
1. Del Procés Constituent en sortirà la Constitució de Catalunya, partint de zero.
2. El regne d’Espanya també pot tenir, si ho volen, una Constitució diferent de la de 1978, partint de zero.
3. El Parlament britànic no té una Constitució com a llei marc, perquè no els cal. El marc de referència és el conjunt de totes les lleis aprovades i en vigor. I no passa res.
4. Als USA fan esmenes a la seva Constitució quan ho necessiten. I no passa res.
5. Xile ja ha fet efectiva la idea revolucionària que s’expressa amb una sola frase: “Hi pot haver una altra Constitució”.

Gerber van
Gerber van
05.07.2021  ·  23:51

Trobo molt més important el Consell per la Repùblica, conjunt amb els Consells Locals, que el debat constituent. L’ultím veig com a fer una casa comencant amb la taulada i per a entretenir el personal. El primer és la clau de tot: el control sobre el territori.

Tan de bo m’equivoco.

Teresa Queralt
Teresa Queralt
06.07.2021  ·  04:31

Debat Constituent foragita els catalans a l’exterior que no tenen dret a participar-hi. Lleig, molt lleig i injust.

josep soler
josep soler
06.07.2021  ·  08:07

El Consell per la República és la Generalitat autèntica a l’exili, és on hi pot viure en llibertat la política del nostre país. En el govern de Vichy actual hi tenim els vividors de la política. Hem de comprendre que en la Catalunya ocupada militarment pel franquisme, el PArlament i la Generalitat no podran tenir mai cap legitimitat política. Per tant, nosaltres mateixos l’hem de rebutjar com a institució on hi ha la representació democràtica. Actualment només són agències de recolocació de càrrecs polítics amorrats a la menjadora.

Joan Benet
Joan Benet
06.07.2021  ·  08:29

Article excepcional, molt emocionant.
Dels millors que li he llegit.
Gràcies.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.07.2021  ·  08:56

LLUITÀREM CONTRA FRANCO…I ENCARA

Quan es lluita, el premi de la llibertat hauria d’abastar el temps de tota una vida. No excedir-lo. És cruel morir abans de veure la llum de la llibertat… Viure i morir en un país ocupat.

Les mil formes de repressió des de l’Estat, però també dins les nostres files, no podrà amb la consistència de la nostra voluntat d’acabar el proclamat el 27-O. Tornarem a ser grans, no en tinc cap dubte.

Potser no ho veuré…

Josep Castelltort
Josep Castelltort
06.07.2021  ·  09:17

Actualment, la definició de català és: “espanyol censat a Catalunya”. Si no és espanyol, no compta, i si és espanyol i no vol ser català, sí que compta. Ens hem d’atrevir a fer front als nostres tabús polítics.
Als repatanis de respectar escrupulosament els drets dels vinguts de fora (que s’ha de fer), trepitjant els nostres drets (que no s’ha de fer) cal dir-els-hi que no hi ha dret a obligar a ser català per força als espanyols residents a Catalunya que no volen ser catalans.

Pau Ferret
Pau Ferret
06.07.2021  ·  09:30

Podríem obrir també el Consell per la Republicà a tots els Països catalans i no només al Principat.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
06.07.2021  ·  09:31

Tot d’acord, excepte dir que hi ha hagut una violència sense límits per part d’Espanya. Precisament la violència mesurada és el que ens ha fet entrar en aquesta via de fals diàleg.

Joan Montagut
Joan Montagut
06.07.2021  ·  09:35

Gràcies per l’editorial de cada dia. Especialment el d’ahir i el d’avui.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
06.07.2021  ·  09:46

Què important és el descans Vicent !!
Els teus editorials previs a la parada que acabes de fer m’electritzaven, em tensaven els músculs i m’impulsaven a buscar, exigir o si més no anhelar una solució a partir dels teus impecables plantejaments sobre la situació que vivim.
La reflexió teva d’ahir la vaig llegir (i subscriure) amb més calma, però l’editorial d’avui, certament, ha estat tan emocionant que ens hauríem d’obligar a somiar col·lectivament amb coses que ja han passat (com a Xile), que són possibles també aquí (encara que amb molta dificultat), i perseguir junts aquest somni (que no utopia), amb la potència de la majoria i de la legitimitat.
La teva presència entre nosaltres és vital, Vicent. Els teus descansos necessaris i benvinguts, doncs es veu de lluny que el teu cap no s’ha aturat.
Però també necessitem més confiança en nosaltres, menys por, més organització, més auto-empoderament, menys tacticisme, més set de justícia.
Ens calen més líders (no només d’opinió) com tu Vicent, més iniciatives com el Debat Constituent, un Consell per la República més actiu, participat i eficient i, sobre tot, un partit polític indepe sortit del carrer, sense polítics professionals i que complementi eficaçment un carrer / un poble mobilitzat i convençut que aquest somni és totalment possible i la millor font a curt termini de justícia i més benestar per TOTHOM que visqui a Catalunya.
Tenim aquesta legislatura per canviar el taulell de joc i dependre més de nosaltres. A què esperem?

ramon Feixas
ramon Feixas
06.07.2021  ·  10:09

Com al seu moment l’arròs, és temps d’inundar els camps. Els països catalans són fèrtils en sintonització amb la dinàmica evolutiva de l’espècie, i és imprescindible una sana consciència col·lectiva de la funció de les normes i lleis per a una societat constructiva. Ara tots sabem pel que no ha de servir la llei i la seva aplicació. El poble i els representants legítims pateixen les conseqüències d’una concepció inquisidora, corrupta i colonialista d’aquests conceptes. Ara ja qui més qui menys veu la trampa aznariana de provocara divisió partidista dins el col·lectiu triat com a víctima de la rabior franquista i l’orgull de les glòries taurines. No és el mateix un continent desarmat que van anar a arrasar-lo amb la creu i l’espasa, que no pas un espai de devoció i contrició a dins del propi temple peninsular. Però el gran botxí és el mateix, allà vigorós i imparable, aquí envellit i corcat per una corrupció viciosa insostenible a les velleses. Els franquistes diuen que la llei hi és per complir-la (alhora que se la fan a mida), quan és evident que el sentit que té la llei és garantir els drets i deures equitatius per a la convivència. Fins ara han aconseguit de que si algú paga per quelcom ja s’ha fet justícia. “Quien la hace la paga”, diuen. Quelcom que és més vegades al revés que no pas així, sobretot quan els jutges jutgen més en base al qui que no pas el què. Més sacralitzar unitats imperials , que no pas construir una societat més humana, amb la seva funció pròpia dins la naturalesa.
Si l’esforç és enfocat a sumar per una societat millor entra en contradicció amb la moral competitiva que els estats militaristes porten a extrems com és el cas d’aquells que el més sagrat que tenen és la unitat territorial fruit del premi d eles seves guerres i que són la més gran expressió de l’obsolescència de l’organització humana per estats, encara que al darrere vingui quelcom tan bèstia com caure les brases del capital que fa cendres tots els teixits culturals de fibra humanista.

Berta Carulla
Berta Carulla
06.07.2021  ·  10:20

Benvolgut Vicent, no oblidem que el nostre govern suposadament independentista recolza un partit espanyol que avui està per armar la població civil, que va néixer en complicitat amb el franquisme, que va segrestar torturar, assassinar i enterrar en cal viva, dos nois de 18 anys que lluitaven per la llibertat del seu país, un partit que fa veure que sí però que veritablement és pitjor que cap, i aquest partit es diu P$O€ i governa espanya i al Congreso té el suport d’un dels “nostres” suposadament: ERC.

No tornéssim a fer tard.

jordi Rovira
jordi Rovira
06.07.2021  ·  10:32

Dos editorials, la d’ahir i la d’avui, lligades i connectades per un mateix fil conceptual. Avui, i seguint l’actualitat que centrem a Xile, trobem resposta a la pregunta que es feia al respecte de la voluntat de la classe política de l’estat espanyol d’establir un nou pacte. Un pacte no constituent, sinó que només transaccional, a l’estil del que aquí es va anomenar “transició”. Un pacte de les elits i per a les elits, velles o noves, seguint la mirada d’allò que anomenem ” peix al cove”. Res gaire diferent al model que es va acabar adoptant a Xile, i que allà ha tingut un final sancionat. No és doncs gens menyspreable l’exemple de Xile. No ho és per les semblances, per l’ús d’aquest model espanyol que ha viatjat en una direcció, i per la manca de raons de tota mena que impedeixen que la solució xilena també viatgi ara de retorn a la vella Espanya. I per acabar de matisar l’article d’ahir, la mirada d’avui, més internacionalitzada, ens dóna fe de l’estat actual de les noves corrents de força en l’escenari internacional. Queda del tot explicitada l’estratègia dels gegants asiàtics emergents, l’embolic sistèmic i cultural enorme existent en el món àrab, i per contraposició, la possibilitat de modificar el model hispànic i la seva influència a l’Amèrica anomenada llatina. Així doncs, el poc nivell democràtic i funcional del model d’estat “a l’espanyola” ( sovint també “bananero” ) topa amb el que esperen i potser necessiten els socis internacionals. El cas espanyol s’esdevé paradigmàtic. En aquestes circumstàncies, doncs, la idea d’una Catalunya motor de transformació, és per a ser tinguda en compte. Tant com ho és tot allò que recull la frase: ” El dia més feliç de la vida, en la vessant política”.

Gerard Palacín
Gerard Palacín
06.07.2021  ·  10:35

Aquest fet ha passat molt desapercebut pels mitjans espanyols. Cosa que és de lamentar. Xile ara tornarà a ser un país com cal, si estan de sort i ningú (el privilegiats de la dreta) hi posa impediments. S’hauran tret la llosa de sobre dels cops d’estat militars i dels diferents governs de dreta més que d’esquerra. I la presidenta de la Convenció Constitucional era una senyora maputxe.
Aquí no tenim maputxes, però sí privilegiats que bloquegen qualsevol intent de progrés i democràcia. A Xile el 1973 encara estava en mans de colpistes militars. Aquí el 1978 vam fer el simulacre d’una Constitució que avui peta per les costures i no es vol (per les forces més progressistes de la història) reformar i fer-la de cap i de nou.
Tinc enveja de Xile! Tinc vergonya d’Espanya!

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
06.07.2021  ·  11:23

Estic molt satisfet pel que passa a Xile, un pais que he visitat mantes vegades, i que tenen el que tenen perquè s’ho han treballat molt. Aquí cal facilitar a la gent la participació en el Debat Constituent, que serà una referència molt important quan ens decidim a fer la independència, i que de fet serà ja anar-la fent. Tota la meva estimació i gratitut a la Presidenta Forcadell! Però els soldats no han de fer cas de les ordres o recomanacions dels generals capturats per l’enenmic, com va dir el savi xinés….

Ens cal mobilitzar-nos i sortir i ocupar els carrers perquè sense això cap estratègia serà bona! I la Independència és sempre essencialment una decisió unilateral, per definició! No ens deixem esporuguir per la criminalització de algunes paraules (unilateral, impossible, emcara no, ….)

JOSEP ROQUÉ
JOSEP ROQUÉ
06.07.2021  ·  12:20

Per a comprendre millor la realitat xilena, us recomano la pel.lícula ‘El botón de nácar, de Patricio Guzman (la podeu trobar a Filmin)

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
06.07.2021  ·  13:12

A Itàlia, quan un nen o una dona o una persona indefensa és assassinada, el pitjor periodisme es desencadena i van tots a buscar els familiars més pròxims per a preguntar-los si han perdonat a l’assassì.
En un pais profundament catòlic (subconscientment catòlic), els pobres desgraciats immersos en el dolor, no es veuen amb cor de dir la veritat. Però fa pocs anys, finalment, va haver-hi un pare que va respondre: no, no els ho perdonaré mai… perqué a ells els condemnaran però un dia, sortiran de la presò mentre que a mi m’han condemnat a la cadena perpètua mès cruel, la del dolor permanent i infinit.

Bé, cada cop que algú diu: “Tots els respectes per la Carme Forcadell, però….” o “Tots els respectes per en Junqueras, però….” em vé al cap aquell senyor que, honestament, va dir la veritat.

Cap respecte, senyors, pels qui han trait, estan traint o trairan (que aquest viacrucis sembla que no s’acaba) l’esperit del 1-O i la unilateralitat.

Cap respecte.
Fins que no siguem sincers amb nosaltres mateixos, no avançarem.

Felicitacions per als xilens, però posem-nos les piles i siguen honestos que ni el Procès Constituent ni el Consell per la Republica estan fent res per preparar el “famòs” nou embat que, se suposa, ha d’arribar des del carrer.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
06.07.2021  ·  14:01

El botón de nácar, documentari de Patricio Guzmán, de debades, en aquest enllaç.

https://www.documaniatv.com/social/el-boton-de-nacar-video_4f2cb6f2b.html

Núria Cabré
Núria Cabré
06.07.2021  ·  14:57

Per que tot està per fer i tot és possible. Quin model de societat volem, on volem ser d’aquí 20 anys? a nivell territorial, social, d’infraestructures,… per això un moviment com el d’Eixarcolant, del sector primari, també aposta per revolucionar el nostre model de consum i donar un cop de mà al sector, tant denostat, tant menystingut. Feu un cop d’ull al seu projecte: http://www.eixarcolant.cat.
Hem de Tornar a sortir als carrers i conjurar les bones vibracions de finals del 2017! I sí, com ve dius: Visca els Països Catalans! Junts.

Roser Caminals
Roser Caminals
06.07.2021  ·  15:34

D’acord amb l’editorial i l’esprit dels comentaris.
L’estat espanyol ens vol aniquilar i els partits independentistes ens volen frenar. És de suposar que l’ANC ens ha desmobilitzat per donar als partits–sobretot a ER–la corda de dos anys que demanen per a la “taula de diàleg.”
Quan es facin públiques les sentències dels tribunals europeus, serà el moment de llançar-se al carrer. Si l’ANC no és capaç de fer-ho, hem de tenir preparada una segona línia d’acció.

Mercè Duran
Mercè Duran
06.07.2021  ·  17:49

La realitat xilena s’assembla a la nostra com un ou a una castanya.
Xile va patir una dictadura sagnant, com la nostra, però al anys 70. Cop d’estat de Pinochet, assassinats i desaparicions massives. A l’igual que el que va passar a l’Argentina i a l’Uruguai i Paraguai.
La gran diferencia és que tots aquests països han encarat aquests periodes dictatorials amb una frase que ho diu tot: MEMORIA, JUSTICIA Y REPARACION. I no només és queda en la frase, s’han desenmascarat els instigadors polítics i els seus executors. S’han portat a judici militars, policies, torturadors i col.laboracionistes amb les dictadures.
S’han convertit edificis de detenció i tortura en memorials amb la història, els noms dels assassins i el de les victimes. Aixó a totes les ciutats, a tots els pobles hi trobes plaques recordant els horrors d’aquells temps. S’han obert i dignificat fosses.
S’ha intentat rescabalar la dignitat dels que van patir tanta ingominia.
Centrant-nos en Xile, els anys de govern de Michele Bachelet no va revertir cap de les lleis antisocials dels pinochetisme. Les pensions són en fons privats i amb les diferents crisi ha quedat reduides a la misėria, no existeix la sanitat pública. Les diferencies de classe s’han agravat i els pobles originaris estàn relegats a l’invisibilitat. El únics que sempre han plantat cara amb determinació i amb violéncia han estat els maputxes, considerats com a terroristes pels governs tant de dretes (Piñera) com d’esquerres (Bachelet) fins que va esclatar tot. En ple confinament, i amb determinació i amb morts i molta repressió.
Les batalles es guanyen al carrer fent caure governs i lleis injustes.
Em sap greu Partal, però per enmirallar-nos en la realitat xilena hem de sortir de la zona de comfort.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes