El debat sobre el referèndum acordat

Deixeu-me que us cride l’atenció sobre l’entrevista de Josep Casulleras a Javier Pérez Royo, probablement l’intel·lectual espanyol més sòlid i independent d’avui.

La conversa que Casulleras té amb aquest catedràtic de dret constitucional retrata bé la magnitud del moment actual. La política pot ser, a voltes és, una cosa molt avorrida i lenta. Però, de sobte, quan el simple fet de deixar passar els dies esdevé clarament insuficient, es facilita el pas a idees fortes i apareixen grans conceptes que posen en qüestió la nostra realitat i obren vies allà on ningú no veia cap camí. És el cas del que exposa Pérez Royo.

A l’entrevista, amb la lucidesa que el caracteritza, Pérez Royo va tancant portes i més portes fins que arriba a dibuixar l’única eixida possible per al conflicte entre Catalunya i Espanya: que l’estat espanyol autoritze la Generalitat a fer un referèndum d’independència. Tot el que no siga això, diu, no funcionarà –ni tan sols una DUI o un referèndum unilateral, als quals tampoc no dóna cap possibilitat d’èxit.

Tot i la meua discrepància evident en aquesta part del seu enfocament, vull remarcar-ne allò que em sembla essencial. A Espanya, amb Pérez Royo, s’alça una veu molt consistent que diu que la sentència contra l’estatut va destruir la constitució i que constata que l’estat ara ja ha fet tard per a reformar-la. I com que aquesta reforma no arribarà de cap manera, no hi ha, segons ell, cap més eixida que el referèndum acordat.

Accepte que aquesta possibilitat del referèndum acordat avui ens sembla impensable, però al mateix temps constate que l’anàlisi és tan cartesiana i difícil d’atacar que crec que farà forat. A Madrid ja no els toca la camisa a la pell i les divergències són com més va més agudes i públiques. A les màximes altures de l’estat, les coses ja no són on eren fa tres mesos, quan encara esperaven que ens barallàssem entre nosaltres o que ens desinflàssem. Ni l’una cosa ni l’altra. I que això ha canviat és una obvietat que només els unionistes més fanàtics no veuen, o no volen veure. A la Moncloa s’han quedat sense cartes per a jugar i encara que la que els queda no els agrade, resulta que és l’única que tenen. A hores d’ara, és improbable que ells guanyen el referèndum, sobretot si és un referèndum acordat, però en el tant per cent de possibilitat que encara els resta a favor tenen l’única eixida possible. Acordar-lo faria creïble que l’estat ha canviat i amb això podrien provar de bastir una coalició pel no que anàs més enllà del pacte PP-Ciutadans-socialistes.

Un referèndum acordat seria, des d’aquesta perspectiva, l’única eixida possible al Principat, però sobretot seria l’única manera de no fer miques des de Catalunya tota l’arquitectura política de l’estat. Pérez Royo descriu perfectament en la seua entrevista com això que alguns anomenen ‘el problema català’ en realitat evidencia un enorme problema espanyol que pot acabar essent més perillós per a Espanya que la independència del Principat i tot. La gravetat amb què s’expressa, àdhuc la solemnitat, no és gens impostada i, per això mateix, exerceix una pressió enorme sobre els poders de l’estat. I avui, dilluns 12 de desembre, ja saben que té tota la raó.

(PD. Per si algú encara en té cap dubte: que ells comencen a acceptar la idea que és possible un referèndum acordat és una de les conseqüències de l’escac i mat en què es troba la partida, del qual parlava en l’editorial de divendres. De manera que nosaltres cap al ‘referèndum o referèndum’. Sense gens de por.)