El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, se la va jugar ahir anant a veure el president nord-americà, Donald Trump, cinc dies abans del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. La jugada podia sortir-li bé o molt malament. I és evident que Rajoy en va sortir escaldat, de la Casa Blanca. Sort que el seu equip ja havia anunciat que no divendres assistiria a la cimera europea de Tallinn, perquè el risc era encara més gran. El cas és que en la conferència de premsa, Trump va respondre les preguntes sobre l’1-O a Catalunya amb molts comentaris que posaven Rajoy en evidència i que la Moncloa no es devia pas esperar.

La resposta
La primera cosa que cal observar és que va ser Rajoy que es va afanyar a donar la primera paraula a un periodista espanyol, el corresponsal de l’agència EFE, que va fer la pregunta tal com convenia al govern espanyol: què en pensa de la situació de Catalunya? Dóna suport a l’actuació del govern espanyol? La resposta de Trump: ‘Espanya és un gran país i hauria de continuar unit. Hem anat veient com avança la situació, que fa segles que va avançant. No sabem si votaran. El president Rajoy dirà que no, però crec que la gent s’hi oposarà. És només una opinió personal meva, però crec que Espanya hauria de continuar unida.’

En una segona pregunta sobre com resoldria la situació de Catalunya, Trump va dir: ‘Crec que la gent de Catalunya s’estima Espanya. Jo votaria per una Espanya unida. Crec que la gent de Catalunya es quedarà a Espanya, seria una bajanada no fer-ho. En un país tan bonic i tan històric…’ Trump no es va pronunciar en cap moment sobre la deriva repressiva i autoritària de l’estat espanyol per mirar de frenar el referèndum.

Un afer no gaire intern
Abans d’entrar al contingut de la resposta de Trump, és bo d’observar que hauria pogut resoldre la pregunta amb un ‘això és un afer intern d’Espanya que han de resoldre les seves institucions’. El màxim desig de la diplomàcia espanyola era obtenir aquesta mena de resposta, que ajuda a minimitzar el problema. Quan és impossible d’obtenir declaracions contra de la voluntat democràtica dels catalans, l’estat espanyol ha quedat satisfeta molt sovint amb aquesta mena de respostes. Però ahir, quan va arribar el moment de la conferència de premsa, Trump tenia ganes de respondre i l’afer intern deixava de ser intern, una vegada més.

Frase de manual
Com és lògic, la diplomàcia espanyola havia tractat de la qüestió de Catalunya en les reunions de preparació de la trobada entre els dos presidents. És possible que també en parlessin ells mateixos en la conversa que van tenir al despatx oval (més protocol·lària que no pas decisòria). Per tant, era normal que Trump expressés una fórmula convinguda –com també va fer Obama en l’última visita de Rajoy a Washington– de l’Espanya ‘unida i forta’. Amb aquesta frase, la presidència nord-americana satisfeia els mitjans del règim espanyol per a poder titular amb aquestes paraules. Tanmateix, Trump tenia ganes de parlar una mica més.

Un conflicte polític històric
Després de la frase de rigor, el president nord-americà feia una declaració sorprenent: el conflicte de Catalunya és un conflicte que avança des de fa segles. El relat de Rajoy i els seus ajudants és que això que passa a Catalunya és el resultat d’una obsessió d’uns quants dirigents que han aconseguit manipular una minoria activa de la població per mitjà de TV3 i les escoles. Però Trump en té un altre, de relat. Concretament, el ‘suflé’ que observa el president nord-americà ve inflat de fa ‘segles’.

La impotència de Rajoy
Si amb aquest reconeixement de l’origen històric del conflicte no n’hi havia prou, Trump hi afegia que sabia que Rajoy no volia que es votés, però que la gent no el seguiria i votaria igualment. Dir que diumenge la gent s’oposaria a la prohibició del president espanyol és una manera indirecta de reconèixer la voluntat de decidir dels catalans. A més, Trump deixava anar, a pocs metres de Rajoy, que seria incapaç de frenar la voluntat dels ciutadans. Es fa difícil de saber fins a quin punt el president dels EUA era conscient que posava en relleu la impotència de Rajoy dins l’estat espanyol.

Rebaixes presidencials
Un altre moment de la resposta de Trump que devia preocupar molt els qui estaven convençuts que aquesta visita podia ser una bona idea fou quan va deixar clar que a continuació expressaria una ‘opinió personal’ seva. Tot un president nord-americà, quan havia de pronunciar-se sobre la voluntat d’independitzar-se dels catalans, deixava clar que la idea que ‘Espanya hauria de continuar unida’ era una expressió personal. Per tant, no era pas una posició oficial dels Estats Units sobre el conflicte de l’estat espanyol amb Catalunya. La rebaixa del valor d’aquella frase de Trump no podia ser més gran en el llenguatge diplomàtic.

Aval implícit al referèndum
Si amb tots els detalls anteriors no n’hi havia hagut prou, en la segona resposta de Trump, el president nord-americà afegia una nova idea: ell votaria per ‘una Espanya unida’. És clar, si li havien demanat pel referèndum de diumenge, respondre que votaria per una Espanya unida era una manera implícita d’avalar la participació en el referèndum. Trump votaria, tot i que votaria no. Tenint en compte que la lletania de l’estat espanyol consisteix a dir que votar és il·legal i que no s’ha de participar en el referèndum, una afirmació com la de Trump –’jo votaria’– era un torpede a la línia de flotació de l’estratègia espanyola contra l’1-O.

Arguments del no
Finalment, la resposta de Trump sobre Catalunya contenia una última aportació al debat sobre la independència. El president nord-americà decidia explicitar per quina raó la gent de Catalunya hauria de votar a favor de quedar-se a Espanya: perquè és un país bonic i històric. Contra tots els pronòstics, l’argument del president nord-americà no era que l’estat català restaria segles navegant per la galàxia, ni que perdria el 20% del PIB, com auguren algunes veus de Madrid. L’argument del president Trump era la bellesa i l’antiguitat d’Espanya.

La relliscada de Rajoy
A banda la resposta de Trump, que Rajoy seguia amb l’auricular de la traducció simultània cada vegada més neguitós, el president espanyol també va haver de respondre alguna pregunta incòmoda. I, poc habituat a una situació com aquella, es va fer un bon embolic i digué una cosa que qualsevol assessor li hauria aconsellat d’estalviar-se. En una resposta sobre la possibilitat d’una declaració d’independència unilateral, Rajoy va dir: ‘La decisió de declarar unilateralment la independència no em correspon a mi, com és evident. És una decisió que haurà de prendre, o no, el parlament català.’

Vegeu-la ací:

 

Per lògica, Rajoy no pensa que el parlament tingui el dret de proclamar unilateralment la independència. Però en un dels seus embolics habituals, va deixar oberta la porta a aquesta ‘idea desgavellada’.

Entre l’una cosa i l’altra, Rajoy n’ha sortit ben galdós, d’aquesta visita, que era evident que presentava riscs per al govern espanyol. I una de les demostracions del fracàs de Rajoy fou la reacció dels grans diaris espanyolistes, que van col·locar la notícia (evidentment, amb la frase de l’Espanya unida) en un segon pla de les portades digitals. La diplomàcia espanyola se’n va anar a dormir escarmentada, després d’afegir a aquesta patacada a Washington les comparacions amb la repressió turca feta pels corresponsals dels grans mitjans a Brussel·les, davant el portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas. Dia negre per a l’estat espanyol en el front internacional.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb