‘Los Angeles, 2019.’ Així comença Blade Runner, estrenat el 1982. I ja hi som. Un dels films de culte del segle XX i un dels principals referents del cinema de ciència-ficció de tots els temps, Blade Runner ha estat fortament aclamat, sobretot, per haver-se avançat en qüestions que han esdevingut fonamentals aquest segle XXI, com ara la globalització, el canvi climàtic, la intel·ligència artificial i la superpoblació. Però no veiem pas que hi hagi robots amb forma humana pràcticament indistingibles de nosaltres i que treballin esclavitzats a les colònies que hi ha a l’espai exterior, ni tampoc cotxes voladors. Quines prediccions s’han acomplert, doncs, d’aquell món distòpic que va dibuixar Ridley Scott?

És un debat que fa anys que dura i que molts films i sèries del gènere posteriors han mirat d’actualitzar. Per exemple, la recent ‘Westworld’, d’HBO, aprofundeix en la relació entre humans i els robots fets a semblança seva que es rebel·len contra la condició d’éssers esclaus i mancats de sentiments i de futur. Aquest és l’esquema de Blade Runner, una projecció de les angoixes i els temors de la societat nord-americana de començament dels anys vuitanta, marcats geopolíticament per la por de la guerra nuclear i per la destrucció mútua en un món de blocs.

Imatge de ‘Blade Runner 2049’, de Denis Villeneuve.

La visió negativa sobre el futur amara tot el film, que presenta un món deshumanitzat i fosc. La segona part del film, Blade Runner 2049, que va sortir el 2017, actualitza en certa manera les angoixes que Ridley Scott exposava tres dècades abans, bo i mantenint-ne els eixos fonamentals: què és real i què no ho és? Qui és real i qui és una reproducció? I en un món en què tot són reproduccions d’alguna cosa original, és possible que aquest original encara existeixi? Com podem saber si som reals si tot és reproduït? La ciència-ficció ha aprofundit en aquesta qüestió al cinema i la literatura, i els amants de les sèries en trobaran una bona mostra a ‘Westworld’.

La solitud
La seqüela de Blade Runner, dirigida per Denis Villeneuve i amb Ryan Gosling acompanyant un Harrison Ford força més gran, posa l’accent en els temors sobre les relacions socials en l’era digital. Uns quants anys més tard del primer film, Los Angeles ha esdevingut una metròpoli encara més gegantina, una mena de favela enorme amb llums de neó, com la descrivia Steve Rose a The Guardian; una ciutat pleníssima de gent però sense interaccions socials, pràcticament. Potser els cotxes voladors ens grinyolen, però no pas el temor de viure en una societat urbana solitària i hiperindividualitzada.

La intel·ligència artificial
A més de qüestions sociològiques i filosòfiques, també n’hi ha de tecnològiques. Aquestes les va repassar a la BBC el periodista científic Jonathan Amos en un reportatge coincidint amb el trentè aniversari del film. D’entrada, i a primer cop d’ull, podem dir que no hem arribat pas a Orió, però hem començat l’any amb la notícia de l’arribada d’una sonda a un objecte rocós de trenta quilòmetres de longitud, el més llunyà explorat mai per la humanitat, molt més enllà de Plutó: Ultima Thule. I hem vist arran de terra una part de la cara oculta de la Lluna, gràcies a la sonda xinesa Chang’e 4. No hi ha en el nostre 2019 cap megacorporació tecnològica com la Tyrell Corporation que fabriqui replicants, androides de vida curta clavats en aparença als éssers humans; tenim, en compte d’això, empreses com la Tesla d’Elon Musk que revolucionen el món de la tecnologia en camps com el transport i amb investigacions ambicioses en intel·ligència artificial. I hi ha gent que ja explora la possibilitat que un ordinador iguali la intel·ligència humana, la Singularitat.

Amos parlava a la BBC d’una de les imatges icòniques de Blade Runner, la de l’examen de retina per a determinar si un individu és un humà o un replicant, el test Voight-Kampff. Salvant la distància, hi ha proves per a determinar els avenços en intel·ligència artificial. La qüestió és quan passarà un robot o un ordinador el test de Turing, la prova que serveix per a demostrar que una màquina posseix intel·ligència humana. El reconeixement de l’iris ja té actualment una aplicació, tot i que per a un propòsit ben diferent: el control en aeroports i punts fronterers.

La privatització de l’exploració espacial
Blade Runner es va imaginar un món en què la majoria dels éssers humans havia fugit a colònies fora de la Terra, més plaents per a viure-hi, gestionades per empreses privades. L’any 1982 era difícil de pensar que empreses com SpaceX, d’Elon Musk, Blue Origi, de Jeff Bezos, i Virgin, de Richard Branson, tinguessin l’empenta actual. Aquestes companyies han començat a assumir una bona part de la despesa anual en exploració espacial arreu del món i tenen projectes molt ambiciosos, però és clar que són ben lluny de colonitzar planetes. Enguany, no podem pas dir que hi hagi d’haver emigracions interplanetàries.

La publicitat omnipresent
Als espectadors de Blade Runner del 1982 els va sorprendre la presència de panells d’anuncis gegants i lluminosos de productes a tots els racons de l’obscura i plujosa Los Angeles del film. És clar que podem trobar al món grans ciutats, com Tòquio, Nova York i Londres, amb grans panells publicitaris. Però el film suggeria, més aviat, la capacitat dels anuncis d’interferir en la quotidianitat de la gent. Un fet que podem dir que s’ha acomplert, si bé d’una manera diferent com ho imaginava Ridley Scott: passa amb les mil i una accions i interaccions a la xarxa que fem cada dia, utilitzant el big data i les dades que conscientment o inconscientment deixem com a rastre de la nostra activitat. En efecte, la publicitat és omnipresent el 2019.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb