E. Viladoms: “Els morts del bàndol dels vençuts els van esborrar de la història”

E. Viladoms és el nom literari d’Enriqueta Hernàndez Farell (Castellar del Vallès, 1958), que acaba de publicar la seva primera novel·la, La casa del Pla (Edicions Albí). La presentació serà avui, 4 d’abril, a dos quarts de set del vespre a l’Espai VilaWeb ( Ferlandina, 43, Barcelona). Hi parlaran l’autora, acompanyada de Marc Antoni Malagarriga, impulsor el banc d’ADN de familiars de desapareguts durant la guerra civil i el franquisme i Assumpció Maresma, editora de VilaWeb.

Mestra durant molts anys, creadora de continguts didàctics, coneguda pels seus microrelats, ha tingut sempre dues dèries: escriure i treure de l’oblit el seu avi mort durant la guerra, que mai no ha pogut ser enterrat. Després d’anys de recerca, d’interrogar el seu entorn per aclarir els enigmes, ha anat trencant el silenci pas a pas. Primer va poder inscriure el seu avi, Josep Farell, al Cens de Persones Desaparegudes durant la Guerra Civil. El seu número va ser el 2.339. Després va obrir una mica més l’escletxa de l’oblit, quan el juliol del 2016 la seva mare, Antònia Farell, va fer la donació d’una mostra de sang i el seu ADN va passar a formar part del Programa d’Identificació Genètica. I finalment ha obert un esvoranc escrivint una novel·la dedicada a aquests personatges a qui han robat el dret de ser història.

“Amb aquesta novel·la he volgut fer reviure tota aquella gent amb noms i cognoms reals perquè la seva mort ens sabés molt de greu. Això és més que recordar-los, és un homenatge. És treure’ls de l’oblit, és tornar-los a posar a la història, perquè els morts del bàndol dels vençuts els van voler esborrar, mentre als guanyadors els feien monuments, homenatges i misses.” Amb aquesta claredat s’explica l’autora quan li demanem el perquè de la novel·la: “Molts dels vençuts no van tenir ni enterrament, ni funerals, ni un lloc on la família pogués deixar-hi unes flors. Va costar que els declaressin difunts. Hi va haver molt de silenci sobre els desapareguts, un silenci que era com una llosa. I la majoria dels que van tornar van fer també del silenci una forma de protecció dels seus descendents. No es parlava de certes coses. Els uns no van poder-ho explicar perquè eren morts i els altres perquè o bé era massa fort allò que havien viscut o per por de la repressió.”

L’autora explica que recuperar la memòria dels seus avantpassats també ha estat una manera de fer un procés de dol: “Fins que no vaig acabar la novel·la no em vaig adonar que fer la recerca per escriure-la havia estat com un procés d’un dol heretat. És increïble, perquè en les presentacions que he fet m’he acabat emocionant. És curiós com ens arriben els sentiments d’una altra generació, els fem nostres i els transformen. Sovint ignorem aquest vincle amb el passat. El tenim guardat ben endins, però quan surt agafa força.” La recerca per a construir la història ha durat anys: “Jo l’he fet com un viatge en el temps, he intentat entendre com se sentien ells davant fets històrics amb què es van trobar, dels quals van acabar formant part.”

La casa del Pla és una història que se situa als anys trenta del segle passat: “El gruix de la novel·la és de l’època en què no vam tenir dictadors, és a dir, del final de la dictadura de Primo de Rivera al principi de la dictadura de Franco. És el retrat de quatre generacions que conviuen a cal Farell. He intentat fer-ho amb el màxim respecte.” En certa manera, tot i que la història se centra molt en una família de Castellar del Vallès, en el text traspua la història de tot el país: “En el que explico, sobretot s’hi pot veure reflectida la gent de les colònies tèxtils, tot i que Castellar no ho fos, però sí que tenia la fàbrica Tolrà, coneguda pels llençols, que era omnipresent.”

Darrere aquesta novel·la d’E. Viladoms hi ha anys a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Està agraïda a aquesta iniciativa, que ja ha donat molts fruits: “Fa molts anys que escric relats i microrelats i això m’ha influït. Els capítols es poden llegir separats, però la manera de lligar-los crea un crescendo d’emocions i de fets. L’ordre cronològic és important. Està escrit de manera que el lector també vagi construint el relat. El primer capítol que no té numeració jo convido a llegir-lo al principi i al final. Crec que té sentit fer-ho així.” A la novel·la també hi ha una feina de recuperació del llenguatge de l’època ben significativa.

Recuperar la vida dels seus avantpassats en aquesta novel·la ha estat un exercici reeixit per a E. Viladoms; recuperar-los en la vida real encara no ha estat possible. L’any 2016 escrivia “Desaparegut 2.339” a VilaWeb. Era el primer pas d’aquesta recerca. Ha passat el temps i tot ha avançat poc. Li sap greu: “En Marc Antoni Malagarriga, un dels impulsors del banc d’ADN de familiars de desapareguts durant la guerra civil i el franquisme, diu que el millor homenatge que els podem fer és un enterrament, però com que aquest enterrament cada vegada el veig menys factible, he fet una novel·la, que valgui per a la memòria de tots. Potser a partir de la publicació d’aquesta història publicada podrem estirar més fils i podrem acabar de confegir el trencaclosques, perquè els descendents d’aquests morts oblidats tenim el dret de saber què va passar. Els supervivents que els van conèixer personalment, aleshores uns nens, els que encara en conserven records, van marxant i el sentit de la recuperació de la memòria històrica i de l’obertura de fosses es perdrà, si ells no ho poden veure. Tinc l’esperança que la meva mare podrà anar un dia a un acte de comiat del seu pare i li podrà portar flors. Però a vegades em ve el desànim i penso en el final del film A la recerca de l’arca perduda, on la caixa trobada queda allà perduda entre mil caixes. El ritme de les exhumacions és tan lent i hi ha tants desapareguts que pots tenir la sensació de l’absurditat de tot plegat.”

En aquesta recreació literària una de les coses que ha colpit l’autora és descobrir que eren una generació d’obrers cultes: “L’un feia fotografia i era un innovador i l’altre feia teatre. Eren uns obrers que llegien. Eren uns joves moderns, volgudament laics. En certa manera van substituir la religió per la ideologia. Ara som més escèptics, però ells creien en la política. No m’agrada la idea que van ser carn de canó i prou. Tenien idees i les van defensar per fer un món millor. No pretenien fer l’heroi, però sí que creien que lluitar contra el feixisme era el seu deure. A vegades es presenten els vençuts com gent que va ser arrossegada i prou. Jo he trobat que era gent amb il·lusions. He completat els records familiars amb la recerca, i hi he trobat allò que no m’havien explicat. Per exemple, la major part dels obrers de la fàbrica eren de la UGT. Ha estat una sort poder consultar la col·lecció de la revista la Farga. Van fer una feina extraordinària.”