L’Ana tenia dinou anys quan es va suïcidar, dissabte passat, a la cel·la on es trobava en aïllament. Feia deu dies que havia arribat al Departament Especial de Règim Tancat (DERT) de Brians 1. La seva mort i la de dos interns més en pocs dies ha tornat a posar el focus sobre els suïcidis a les presons, en un any en què a Catalunya han crescut com mai. Què va fallar amb l’Ana? Aquest suïcidi s’hauria pogut evitar? Qüestions com aquestes planen sobre una mort que també torna a obrir el debat sobre l’aïllament i els greuges que han de suportar les dones en el sistema penitenciari català.

L’Ana havia estat condemnada a vint-i-set mesos de presó per cinc causes acumulades, cinc trencaments d’ordres d’allunyament. La consellera de Justícia, Lourdes Ciuró, va apuntar que el seu cas no s’havia encarat com calia, tenint en compte que tenia penes per violència filioparental, per haver agredit la seva àvia; que provenia d’un entorn completament desestructurat, amb uns pares que també havien estat a la presó; i que tenia problemes de salut mental: “Segurament no era la presó el seu lloc, sinó que el seu seguiment s’hauria pogut fer molt més bé i molt més acurat amb un règim obert”, va admetre en una compareixença al parlament.

La jove feia deu dies que estava en aïllament. L’havien classificada en primer grau, el règim més restrictiu i alhora el menys habitual. A hores d’ara, hi ha 144 presos en aïllament, d’un total de 7.067, segons dades del Departament de Justícia. En concret, a Brians 1 hi ha sis dones en primer grau dins el DERT. Aquest és el centre penitenciari de referència per a dones classificades en primer grau a Catalunya. L’Ana hi va arribar el 25 de juny provinent de Mas d’Enric, segons fonts penitenciàries consultades per VilaWeb. Feia uns quants dies que havia tingut un incident molt greu al centre penitenciari tarragoní: per aquesta raó va ser aïllada provisionalment el 14 de juny, durant dues hores. Després li van aplicar més mesures preventives, però va continuar en segon grau, el règim ordinari. La junta de tractament va classificar-la en primer grau el 23 de juny, després d’atendre el parer dels professionals multidisciplinaris que la van tractar (metge, psicòleg, educador, pedagog). Va ser precisament per a ingressar al DERT que va arribar a Brians 1. Vuit dies després, el dissabte 3 de juliol, es va suïcidar. El seu cas és investigat judicialment. Serveis Penitenciaris ha obert una informació reservada, que ara és en fase d’instrucció, i el Síndic de Greuges també investiga d’ofici aquesta mort, com totes les morts en règim tancat.

Les seqüeles psíquiques de l’aïllament

Un pres pot acabar en aïllament per la classificació de la junta de tractament o a conseqüència de sancions quan és en segon grau, dues causes regulades legalment amb condicions diferents. “Què té l’aïllament? Et posa en una situació límit. Els fenòmens psicològics de qualsevol persona es multipliquen, es polaritzen, es porten al límit”, diu Andrés García Berrio, codirector d’Irídia. El cas de l’Ana té semblances amb el de la Raquel, una presa que es va suïcidar a Brians I el 2015, després de més de mig any seguit en aïllament.  “El suïcidi de la Raquel va ser la crònica d’una mort anunciada –diu García Berrio–. Ella va anunciar que no podia més, que s’acabaria matant i ningú no va actuar, la van deixar morir.” El codirector d’Irídia va acompanyar la seva família als tribunals perquè la Generalitat fos declarada responsable de la mort, però no se’n van sortir: el procediment penal es va arxivar. Ho van intentar per la via patrimonial i la justícia tampoc no els va donar la raó. Al final no van obtenir la petició de perdó que la filla de la Raquel cercava, però el seu cas ho va remoure tot. “Hi ha una part de raó que ja ens l’han donada –subratlla–. Tots els factors que van dur la Raquel a la mort s’han canviat. Es van destituir els responsables de la presó en aquell moment, es va reformar la normativa d’aïllament i es va reconèixer que passaven massa temps a la cel·la. Es va permetre que fessin activitats, també es va fer un programa per a presos amb trastorn límit de la personalitat, com el que tenia la Raquel, i es va exposar que no era gens recomanable l’aïllament per a aquestes persones. També s’ha reformat el protocol de prevenció de suïcidis.”

Un funcionari de presons al Departament Especial de Règim Tancat (DERT) de Brians 1 (fotografia: ACN).

Les institucions van moure fitxa, sobretot, entre el 2016 i el 2017. El parlament va constituir un grup de treball sobre els DERT i el Departament de Justícia va aplicar un pla específic. Ara, en primer grau, el mínim d’hores fora de la cel·la és de sis i abans era de quatre. I s’ha reduït d’un terç el temps mitjà en què els presos són en primer grau (de 141 dies a 99), segons les últimes dades disponibles pel departament, del 2019. Al DERT de dones de Brians I, la mitjana ha passat de 140 dies a 74. Aquesta darrera dècada també s’ha reduït a la meitat el nombre de presos en règim tancat. Les sancions d’aïllament, amb tan sols dues hores a l’exterior de la cel·la, tenen una durada mitjana de 6,5 dies.

Però un 5% de les sancions supera els 14 dies. És una xifra clau, perquè les regles Mandela de l’ONU estableixen un màxim de 15. A partir d’aquí, les seqüeles psicològiques i físiques poden ser irreversibles. Aquestes normes també indiquen que s’ha de considerar un aïllament prolongat el que duri més, sempre que hi hagi un mínim de 22 hores diàries de tancament. Però les sancions es poden acumular fins a 42 dies, segons García Berrio. I, a banda, hi ha els primers graus prolongats. Les organitzacions de drets humans demanen que es posi fi a l’aïllament penitenciari perquè consideren que és l’única manera de garantir un model compatible amb el dret de salut, de dignitat i d’integritat física i moral dels interns.

El Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura, després d’haver entrevistat recluses, va elaborar un informe el 2017 en què destacava els efectes extrems que pot tenir el fet de romandre tantes hores tancades en una cel·la. És recurrent –diu el document– que les preses “s’hagin plantejat autolesionar-se, fins i tot internes que mai no havien tingut aquest tipus d’idea”. De vegades, el temps que desencadena el suïcidi en règim tancat és molt ràpid. Fins i tot més que el de l’Ana. Fou el cas d’en Lewys, també denunciat per Irídia. Era un jove de vint-i-nou anys que el 2017 es va suïcidar a Brians després de cinc dies d’aïllament. El seu cas, com el de la Gina el 2018 i el de tants altres de qui no sabem el nom, és un percentatge petit en les estatístiques. Però n’hi ha, i les darreres dades són alarmants. El 2020 els suïcidis a les presons van pujar d’un 60%. Van arribar a 11 i les xifres habituals oscil·laven entre 7 i 8 l’any. Enguany ja n’hi ha hagut 8.

Es pot posar fi al règim tancat?

“Realment al segle XXI té sentit aquest règim de vida en una presó de manera permanent? O caldria crear mòduls petits, amb més control si cal, amb més videovigilància, amb més intervenció de professionals…? Perquè si hi ha presos que han de tenir un altre règim de vida, perquè no són al règim ordinari a la presó, no podem deixar-los tancats en una cel·la i dedicar-los menys recursos que a la resta. Considerem que, si de cas, hauria de ser al revés”, diu García Berrio, que reclama la necessitat d’aplicar un pla pilot que posi fi a l’aïllament. També exigeix més atenció psicològica. Malgrat que el protocol de prevenció de suïcidis hagi anat millorant i s’hagi actualitzat, ha esdevingut insuficient per a eradicar-los. “Pots tenir el millor protocol de prevenció de suïcidis del món, però la crisi psicològica que pot tenir un pres en aïllament de vegades pot ser absolutament imprevisible i es continuen produint aquestes morts”, diu el codirector d’Irídia. L’aïllament és la presó dins la presó, tal com el definia un reportatge del 30 minuts de TV3, de Sònia Calvó Carrió i João França.

Però, malgrat la duresa d’aquest règim, els representants sindicals dels treballadors de les presons el troben imprescindible. “Per garantir la seguretat d’un centre penitenciari, nosaltres necessitem que aquests interns, que no segueixen les normes ni el reglament penitenciari, estiguin separats de la resta –diu Xavier Martínez, d’UGT–. La dedicació amb els interns classificats en primer grau és més profunda que no amb la resta, perquè s’intenta reconduir la conducta de l’intern inadaptat perquè pugui tornar a la vida ordinària normalitzada i que no torni a tenir conductes violentes.” Contradient allò que denuncia Garcia Berrio, Martínez al·lega: “Els donen totes les eines perquè puguin incorporar-se de manera normalitzada a la presó.” El problema, segons que diu, és que molts no ho volen fer i no surten de la cel·la.

Malgrat els punts de vista oposats, les organitzacions de drets humans i els sindicats coincideixen a demanar més professionals per a les presons. El codirector d’Irídia subratlla que la taxa de psicòlegs és molt baixa i que també s’hauria de revisar quina mena d’intervenció hi fan. Martínez assenyala la falta de personal de rehabilitació i de vigilància. “Molt sovint els efectius no arribem on hauríem d’arribar, i això és responsabilitat absoluta del Departament de Justícia, de no reconèixer que falta personal i de no decidir-se fermament a augmentar les plantilles dels centres penitenciaris”, afegeix.

“Les dones són les grans oblidades”

Martínez troba que el cas de l’Ana era molt difícil d’evitar: “Havia estat evidentment visitada pel psiquiatre del centre i anteriorment al Mas d’Enric i cap facultatiu no li havia detectat cap conducta que donés pistes d’una possibilitat de suïcidar-se. Els funcionaris, tampoc. La seva conducta no tenia l’aspecte ni feia tenir sensacions que passés.” Per això considera que és difícil de trobar-hi un responsable. Però el cas de l’Ana també posa de manifest les discriminacions de les dones pel fet de ser una minoria en el sistema penitenciari català.

Una persona es repenja en una finestra de la presó de dones Wad-Ras a Barcelona, l’abril del 2019 (fotografia: ACN).

“La primera pregunta que ens hem de fer és què fa una noia de dinou anys en un centre penitenciari d’adults”, diu Martínez. El responsable sindical d’UGT de presons constata que les dones no poden ingressar al centre de joves dels Quatre Camins, on habitualment hi ha els interns fins a 21 anys o 22. Els departaments de dones són petits dins les presons d’homes i només n’hi ha una exclusivament de dones: Wad-Ras, majoritàriament per a les preventives, que al mateix temps és una presó “obsoleta, anacrònica, i que necessita un trasllat urgent”. En aquest context, moltes dones acaben aterrant a Brians 1, com l’Ana. Ací hi ha un únic mòdul de dones i, segons que explica Martínez, hi conviuen dones “amb condemnes llarguíssimes, inadaptades, que no volen rehabilitar-se mai, amb internes que han de complir una condemna de poc temps, amb l’interès principal de sortir com més aviat millor”. I afegeix: “Es fa molt difícil que tant els professionals de rehabilitació com els de vigilància puguin gestionar un departament com aquest.” Alhora, insisteix que fa molt de temps que reclamen la construcció d’un centre penitenciari de dones, que tingui una separació física d’acord amb la classificació de les recluses, com qualsevol centre penitenciari d’homes: “Les dones, al sistema penitenciari català, són les grans oblidades.” Les dones eren el 7% de la població reclusa, segons les últimes dades disponibles del Departament de Justícia, del maig de l’any passat.

L’experiència dels presoners polítics pot millorar les presons?

L’ex-presidenta del parlament Carme Forcadell va denunciar reiteradament els greuges amb què es troben les dones a la presó. Caldrà veure si l’experiència dels presoners polítics i les crítiques públiques que han fet al sistema penitenciari català, com en el cas de Forcadell, es transformen finalment en millores. És més difícil, en canvi, que alguns altres presos sense altaveus mediàtics tinguin ressò en l’esfera pública. Dies abans del suïcidi de l’Ana, el 27 de juny, va morir al Puig de les Basses Mohamed Choulli el Hosni, també al DERT, per un incendi a la cel·la. El Hosni havia denunciat maltractaments quan era al Mas d’Enric i ja havia provat de suïcidar-se anteriorment. Diverses organitzacions de drets humans han recordat que El Hosni havia participat en el grup de treball al parlament sobre els DERT, el 2018 va ser visitat pel Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa, i la denúncia seva de l’any passat va fer que l’Organització Mundial contra la Tortura emetés una crida urgent instant les autoritats espanyoles i catalanes a prendre totes les mesures necessàries per a salvaguardar la seva integritat física i psicològica. Pocs dies abans que ell, es va suïcidar a Brians el creador de l’antivirus McAfee, John McAfee, que esperava ser extradit als Estats Units.

Qui era Mohamed Choulli el Hosni, el pres mort a l’incendi del Puig de les Basses?

Després d’aquestes tres morts, i el mateix dia que funcionaris del Puig de les Basses van impedir que se suïcidés un altre pres, va dimitir el secretari de Mesures Penals, Amand Calderó. Durant la seva direcció s’havien introduït les millores en l’aïllament, s’havia impulsat la instal·lació de càmeres de videovigilància en punts foscos dels centres penitenciaris, s’havia impartit una formació sobre el Protocol d’Istambul i s’havien establert mesures com ara la limitació de la contenció mecànica en règim tancat, que implica la immobilització total del pres. “El sistema penitenciari és modèlic i garantista, però no perfecte”, deia ahir Ciuró, al parlament. El suïcidi continua essent la primera causa de mort a la presó, sobretot entre els joves. El 60% dels presos, a més, tenen problemes de salut mental i per aquesta raó són més vulnerables que no la població general. “Cal que fem més”, admetia la consellera.

“El factor d’encarcerament constitueix una causa comuna de mort a la presó que porta a qüestionar la responsabilitat dels professionals que hi intervenen”, conclou un informe del Síndic de Greuges del 2018. Segons el mateix text, malgrat que cap organització ni cap programa de treball no és infal·lible, els estudis demostren que es pot prevenir el suïcidi identificant-ne els factors de risc i les variables intrínseques i extrínseques dels qui es predisposen al suïcidi, sobretot els primers dies i setmanes de l’ingrés i en persones especialment susceptibles per les seves característiques psíquiques i socials. Amb l’Ana, el sistema va fallar. El temps aclarirà si la seva mort, com tantes altres, farà de revulsiu per a evitar que n’hi hagi més.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.