Desterrar el pensament màgic

Si el segle XVIII passà a la història com a segle de les llums, és perquè alguns pensadors feren l’ingent esforç de deixar de banda les idees rebudes i atenir-se a les dades empíriques, sotmetent-les a l’operació racional –ço és, lògica– de la ment. Les llums en qüestió eren una metàfora de la victòria de la raó sobre el mite, que havia governat totes les societats fins llavors conegudes. A La flauta màgica, Tamino canta: “O ew’ge Nacht! Wann wirst du schwinden? Wann wird das Licht mein Auge finden?” (O nit eterna! Quan t’esvairàs? Quan trobarà la llum el meu ull?”). L’òpera acaba amb Sarastro anunciant: “Die Strahlen der Sonne vertreiben die Nacht, zernichten der Heuchler erschlichene Macht!”(Els raigs del sol foragiten la nit i esmicolen el poder subreptici de l’hipòcrita”).

Pensar fora de les categories heretades no és fàcil, perquè l’herència és constitutiva de l’hereu. Tothom és allò que hereta, encara que no en gestioni la propietat. Hi ha pobles sense sobirania, així com hi ha monarques sense tron. Però tant els uns com els altres continuen pensant-se com allò que estaven destinats a ser. Són presoners d’unes idees normatives que topen amb la realitat. Per alliberar-se de les manilles categorials, el pensament ha de regirar-se contra ell mateix, resistir-se a la fluïdesa de les idees espontàniament disponibles. Cada pensament nou és un triomf d’autodomini. Per això l’argument central de La flauta màgica és la prova —segons els historiadors, correspon a una iniciació maçònica— a què Tamino se sotmet, seguit de Papageno, l’home natural, que de primer fa el ronso però acaba anant-hi empès per l’instint. Contemplat amb les categories heretades, el món sempre ens sembla natural.

Si el segle XVIII dugué la victòria de la racionalitat contra la superstició i el segle XIX cregué possible d’adaptar el descobriment de les lleis de la natura a la societat, el segle XX fou el segle en què el mite refluí sense topalls a les societats més avançades. Europa, el continent que havia expulsat la superstició i coronat la raó i la ciència, es lliurà sense reserves al pensament mític. Feixisme i marxisme, nazisme i anarquisme alçaren una vegada més el pensament màgic enmig d’una civilització tècnica. Malgrat l’aparent antagonisme, tots aquells “ismes” eren variacions d’un desig col·lectiu personificat en deïtats i dimonis amb rostre secular. Com els déus antics reviscolats durant el Renaixement, les icones polítiques del segle XX encara són objecte de culte i d’exorcisme en el XXI.

El desig de les multituds fa del líder l’equivalent dels mags i els sacerdots de les cultures pre-modernes. Amb una diferència cabdal: avui el lideratge ja no és el producte de la selecció natural. Ha esdevingut sintètic, com els olis, les vitamines o els teixits. Gràcies a la feina dels spin doctors, avui els mites es fan a mida amb mètodes derivats de l’anàlisi del mercat. En el seu important estudi sobre la creació dels mites polítics moderns, el filòsof alemany Ernst Cassirer ja observà que el primer pas per a generar un mite polític consisteix a canviar la funció del llenguatge. En totes les societats, diu, la paraula ha exercit sempre dues funcions bàsiques: la funció semàntica i la funció màgica. En les societats primitives la funció màgica té un pes enorme i més que per a descriure coses o relacions entre coses serveix per a alterar el curs dels esdeveniments naturals. En les societats modernes els mites polítics es generen no sols alterant els valors ètics, sinó transformant el llenguatge perquè hi predomini la paraula màgica. Ordinàriament, el llenguatge comunica significats, però quan s’adapta a la funció màgica transmet sentiments i passions violentes. Quan de les paraules se’n fa un ús màgic, el significat queda segrestat per l’ambient emocional que les envolta. Aquest ambient no hi ha cap metallenguatge que el pugui descriure; s’ha de conèixer capbussant-se en el clima d’opinió que el genera.

Quan els catalans criden “independència”, la temperatura emocional és molt alta. Sentiments com els del “Cant de la Senyera” al Palau de la Música són impossibles de sentir per qui no hagi votat en el referèndum del 2017 i viscut les humiliacions posteriors, o simplement qui no sigui hereu de la història de repressió que conforma la identitat catalana. Ningú no neix català, ens en fan els qui construeixen l’alteritat per poder esclafar-la. El “fet diferencial” és una diferència inculcada, com la de qualsevol minoria. La marginalitat s’incorpora als reflexos més inconscients a còpia de ser posats “al seu lloc”. L’espessor de l’ambient, que de tan acostumat resulta invisible, explica el masoquisme polític dels catalans, l’abjecció amb què sovint rematem les rauxes de dignitat que ens sorprenen i espanten a nosaltres mateixos una vegada cada segle.

Com ha passat d’ençà del 2017, començant per la conducta d’un grapat de presos polítics. Des de la formació del govern posterior a l’aplicació del 155, hi ha prou símptomes que la independència ha esdevingut un reclam ritual més que no pas un objectiu de la lluita política. Per compensar l’abjecció i fingir una revolta inexistent, molts s’aferren a un dels mites més manyuclats de la política moderna: el de l’esquerra i la dreta, primitives nocions cardinals com les de la brúixola, el contingut semàntic de les quals ha estat substituït per valoracions d’origen religiós, gairebé totèmic.

Dins l’atmosfera emocional de la política catalana, supeditar-se a les categories mítiques en què recolza l’estat espanyol mina les forces necessàries per a resistir l’escomesa. Si el catalanisme dit conservador –i què podria ser sinó conservador el sentiment de fidelitat a les tradicions heretades?– ha estat considerat històricament l’enemic de l’estat, com ho prova la persecució sota les dictadures espanyoles del segle XX i la persecució indiferenciada actual, una estratègia que oposi un “independentisme de dreta” essencialista, egoista i generalment malèvol a un “independentisme d’esquerra” que treballa per a un règim polític dotat de totes les garlandes i fistons del paradís terrenal és tan especulativa i tan perillosa com els mites del segle XX que acabaren en els camps de concentració de l’Europa central, de Sibèria, de la Revolució Cultural xinesa i dels khmers roigs. Com tots ells, el mite d’una república igualitària, multicultural, multiètnica, anticapitalista, plurilingüe i insolidària amb el seu passat pot acabar en la persecució d’una minoria estigmatitzada per la marca d’origen, ja sigui “burgès”, “liberal” o simplement catalanoparlant. I en una desvergonyida revisió de la història. Com advertí Walter Benjamin, ni els morts no estaran a recer de l’enemic, si aquest triomfa. La realitat és encara pitjor: són sobretot els morts que estan amenaçats si triomfa una visió maniquea de l’independentisme.

L’actual propagació del maniqueisme ideològic en un independentisme que comença a preferir el nom de republicanisme, serveix al líder que mimetitza millor la funció profètica dels antics sacerdots. Vull dir el més disposat a prometre any rere any l’arribada del mil·lenni. Els estrategs que condicionen la llibertat de Catalunya al triomf d’un republicanisme d’esquerra sobre un altre de dreta, no sols han renunciat als fonaments del catalanisme. Militant contra la solidaritat nacional en nom d’una comunitat postnacional, que en realitat sols pot ser anacional, posen en mans de l’estat una eina molt eficaç per a reeixir en la seva guerra secular contra la nació catalana.

Si vol heretar el país, el catalanisme per força ha de pensar amb les categories heretades. Per a sortir de l’atzucac secular, però, cal obrir noves perspectives en aquelles categories. Ara, mai cap renovació no ha vingut dels hereus escampa. Per transcendir els límits de la tradició cal sotmetre els llocs comuns, els idola fori, a les proves d’una nova il·lustració que no degui res als mites de l’antiga. Perquè la llibertat no és patrimoni de cap ideologia ni tampoc és l’herència natural de les persones. És una tasca permanent que, com tota herència, abans de gaudir-ne és indispensable de crear-la. Desterrar el pensament màgic és un propòsit escaient per a l’any nou, que de segur que ens durà proves atzaroses. Bon 2023 i molt de coratge a tothom!