Avui us oferim una altra de les entrevistes que publiquem aquests dies per a ajudar a entendre el món que la pandèmia va creant, una conversa amb Susanna Siegel, professora de filosofia de la Universitat Harvard. I hi fa dues reflexions que em semblen molt adients per a la tasca, que hauria de ser urgent, de repensar el projecte independentista. Per a entendre com s’ha de repensar tot enmig d’aquesta situació tan extraordinària.

Diu, invocant Hannah Arendt, que l’estabilitat dels governs autoritaris depèn de la capacitat que tinguen d’excloure’ns de la realitat, de fer creïble la realitat fabricada en què ells viuen ‒i quina definició més magnífica no és aquesta de l’actitud del govern espanyol actual! Però recorda, immediatament després, que tots els governs autoritaris tenen el problema que no pretenen de ser funcionals per al conjunt de la societat, sinó únicament treballar pel seu guany, cosa que impedeix que el seu poder siga estable. I, de fet, ara són més inestables que mai precisament perquè la gent escolta els experts sota la pressió de la por personal i íntima i s’adona, partint d’ací, de les limitacions gravíssimes del sistema.

On duu tot això? En la meua opinió, hi ha dues lliçons que l’independentisme n’hauria d’extreure. En una crec que tots estarem d’acord ràpidament: hem de ser conscients que l’estat espanyol viu en una situació límit, molt pitjor que la del 2017, amb la conjunció de la crisi catalana, la corrupció de la monarquia, la domesticació de l’esquerra per l’Íbex, de l’avarícia insaciable d’aquest darrer, de la descomunal crisi econòmica que causarà el coronavirus i del desastre de la gestió sanitària. Ara, crec que n’hi ha una altra que no és tan òbvia però que és més imprescindible encara: l’independentisme també eixirà tocat de la pandèmia i l’única oportunitat que té, però que és molt més gran que la del 2017, és representar la ruptura, no solament geogràfica. Els independentistes no volem fer un nou estat i prou, sinó crear-lo per fer possible, de manera ràpida, una nova societat.

En relació amb això, l’experiment d’aquests darrers tres anys és fallit i pot passar una factura alta. El ‘govern efectiu’ en realitat és un ‘govern impotent’, com precisament enmig d’aquesta crisi es veu més que mai. I no podem passar per alt que representa també, ni que siga en petit, molts dels defectes principals visibles en el govern de Madrid, sobretot aquesta sensació tan desagradable que alguns polítics són gent que viu de la política i en vol viure i que per això dóna una importància tan gran al partit com a empresa i es dedica obsessivament a provar de controlar el cicle mediàtic en favor seu. Fa molt de mal sentir les conferències de premsa del govern sempre demanant a Madrid, sempre implorant, amb poca capacitat de fer gran cosa real i efectiva en favor de la població. L’article, magnífic, d’Andreu Barnils de diumenge m’estalvia de fer-ne més comentaris: ell ho diu tot.

Barnils considera, a conseqüència d’allò que explica: ‘A Catalunya l’independentisme superarà el 50% dels vots a les eleccions vinents gràcies als errors descomunals del PSOE, els comuns i els seus militars. L’independentisme és un moviment reactiu. Quan Espanya fracassa l’independentisme creix. I el fracàs actual és majúscul i letal.’

Jo crec que és una hipòtesi sensata, però a condició que l’independentisme puga desmarcar-se d’aquesta etapa de ‘govern efectiu’ i siga capaç de tornar a una etapa com la que van significar les eleccions del 27-S. És a dir, que torne a ser el moviment rupturista que proposa a la gent de canviar completament la societat.

La gran oportunitat per a l’independentisme és de ser la màquina que farà possible la ruptura, però això implica per força de construir una alternativa creïble, a tot estirar, a les eleccions que vindran després de la pandèmia. Si en aquestes eleccions s’hi presenta per continuar gestionant l’actual Generalitat autonòmica, enfrontat internament i barallat i sense cap guia transparent i clara, sense full de ruta sobre la manera com s’ha de fer efectiva a curt termini la República Catalana i es pot convertir en un instrument de ruptura i transformació, potser sí que es guanyaran les eleccions, però no estic segur ni d’això. Potser el cansament envers aquesta Espanya serà prou, però en tot cas servirà de poc perquè així no eixirem del forat. Per a eixir-ne cal un pla i unes accions i personalitats independents i de prestigi disposades a jugar-se-la i a no deixar que els partits adormen el projecte.

Cal, en definitiva, l’independentisme més revolucionari, perquè hi ha les condicions més revolucionàries que no hem vist mai. I que ningú no s’espante amb la paraula ni em malinterprete. Sartre explicà fa dècades quina era la gran diferència entre els extremistes i els radicals ‒posar-se a l’extrem aïllats de tothom sense servir per a res a efectes pràctics contra anar a l’arrel profunda de les coses. L’independentisme, la primera meitat de la dècada passada va saber fer un exercici intel·lectual enorme d’anàlisi sobre l’estat espanyol i el seu règim. I a partir d’això va convèncer la societat que no es podia continuar allà dins sense córrer tots els perills del món. Després va intentar un primer assalt que va reeixir per més que es vulga negar, però que, evidentment, no va ser prou. I ara fa tres anys que està empantanat entre el retorn a allò que era, a allò que el va convertir en una màquina potent de transformació social, capaç de fer el Primer d’Octubre, o la consolidació de les burocràcies administratives i la desconnexió del carrer.

No propose, per tant, l’extremisme revolucionari ‘rebentista’ i prou, sinó la radicalitat revolucionària que ja vàrem saber practicar com a societat. Radicalitat en la crítica al model que tenim, radicalitat a l’hora de determinar què cal canviar i què no i radicalitat en la manera de pensar com aconseguir-ho i en la manera d’organitzar-nos per aconseguir-ho. Cal tornar urgentment a l’etapa més audaç, preparada, brillant i transgressora de l’independentisme. Perquè hi haurà poques oportunitats de la dimensió d’aquesta que ve.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.