Un delta perplex davant una natura desbocada

«L'Ebre representa millor que cap altre indret dels Països Catalans la generació de consciència col·lectiva a partir de la pertinença a una terra que defineix tota sola el col·lectiu humà»

Vicent Partal
21.01.2020 - 20:51
Actualització: 21.01.2020 - 21:31
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vivim dies d’una gran perplexitat davant la força desbocada de la natura. La llevantada que afecta tot el país causa una enorme inquietud social, més que justificada. Perquè veiem escenes molt insòlites. Onades de dotze metres al cap de Begur, aquesta espectacular bromera que ha envaït Banyuls de la Marenda i Tossa, les dificultats dels veïns de Cullera, Argelers o Portocolom, entorns urbans com el passeig Marítim de València engolits per l’aigua, el perill de desbordament de l’Onyar a Girona i la neu pràcticament arreu del país interior, que ho dificulta tot.

En la nostra cultura la terra la considerem cosa segura, com una permanència inalterable que sempre hi és. I, a diferència d’alguns altres països, no preveiem la possibilitat que un fenomen natural, per més excepcional que siga, l’altere permanentment. Però aquesta vegada això podria passar davant els nostres ulls atònits, especialment al delta de l’Ebre, un paratge singular i clau del país que veu amb angoixa fins i tot la geografia redibuixada. Mentre escric aquest text m’arriben imatges colpidores que mostren que la barra del Trabucador, allà on s’uneixen el delta de l’Ebre i la punta de la Banya, ha desaparegut. La gent del delta, de les Terres de l’Ebre, aguanta la respiració perquè poques vegades hem vist que la geografia canvie de sobte i no ens passa cada dia que una península desapareix per a transformar-se en illa.

Ara és evident que cal concentrar-se a superar aquestes hores, que diuen que seran les darreres del temporal. Cal evitar que hi haja més víctimes i controlar els danys, tant com siga possible. Però tot això, quan haja passat, no ho hauríem d’oblidar.

En primer lloc, perquè de temporals com aquests, de situacions excepcionals com aquesta o com la gota freda de l’octubre passat, situacions límit totes dues, posen en evidència els deures que no s’han fet quan calia. Pujar a un tren de la línia del Maresme ahir esborronava. Hi ha poblacions de l’interior que als anys vint del segle XXI encara es troben absolutament blocades. I que dues-centes mil persones, enmig d’una tempesta com aquesta, es troben sense electricitat a la demarcació de Girona hauria de ser simplement impossible. I ha passat.

Però en el cas del delta, la cosa és molt més greu encara. Sense llevar importància a l’excepcionalitat del moment, cal entendre que aquesta fragilitat en bona part l’hem originada amb les nostres decisions. La combinació de la regressió causada per la insuficiència de sediments i el baix cabal del riu, l’enfonsament del delta per la compactació del terreny i el creixement, indiscutible, del nivell de la mar afebleixen aquest espai natural d’una manera perillosa. Fa dècades que la societat ebrenca clama al carrer i a les institucions, i adverteix de les conseqüències de les males polítiques aplicades sobre el riu Ebre. I és normal que en dies com aquests se senten desemparats –oimés si s’adonen que el govern o els mitjans públics no els dediquen la sensibilitat que mostren a unes altres àrees del país.

L’Ebre representa millor que cap altre indret dels Països Catalans la generació de consciència col·lectiva a partir de la pertinença a una terra que defineix tota sola el col·lectiu humà. I això hi singularitza els efectes de la tempesta. No és anecdòtic que parlem de les Terres de l’Ebre, com si el riu tingués alguna mena de propietat sobre la societat que s’hi assenta. I no ho és, especialment, després d’haver vist i constatat com el moviment en defensa del riu, aquell ‘lo riu és vida’ tan definitori i exacte, va solidificar i va dotar d’orgull i prestigi una comunitat humana que massa sovint, de Barcelona estant, s’ha deixat als marges més literalment geogràfics.

Som un país històricament aferrat a la terra, molt arrapat al territori, segurament perquè la voluntat tossuda d’habitar-lo és allò que en realitat ens ha definit i ens defineix –i no la sang ni conceptes que en unes altres latituds pesen més que no pas ací. I no sembla que siga perquè sí que diem ‘Visca la terra’ en compte de dir ‘Visca la nació’ o ‘Visca la pàtria’, com fan en uns altres indrets. El significat dels mots evoluciona amb el temps, això és evident, però en la formació d’això que som avui la terra, en el sentit més literal, i la manera com la terra va obligar a organitzar la societat, ha estat un factor determinant per a explicar-nos què som, factor que Josep Fontana, entre més intel·lectuals, va analitzar amb molta agudesa. Tenim, acumulada pels segles, una consciència d’allò que ha significat i significa la terra i crec que és per això que sentim aquesta por i aquest dolor, aquesta perplexitat, que les darreres hores tanta i tanta gent comparteix.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
joan rovira
joan rovira
21.01.2020  ·  22:34

Mentre els Països Baixos d’ençà del segle XVI van assecant els terrenys més baixos, fins als pòlders actuals que han permès incrementar la seva superfície fins a un 20%, a Catalunya anem perdent el delta de l’Ebre i fins i tot les platges.

Mentre els Països Baixos es varen desfer de l’imperi castellà de Felip II el 1581 a Catalunya encara se’n duen actualment, impedint i distorsionant el creixement harmònic, la xifra astronòmica de 16.000 M € anuals dels nostres esforços fiscals.

En Jordi Goula escrivia a VilaWeb, presagi de les mancances colossals que patim a la Nació catalana, de Catalunya: “Us heu adonat que en quinze anys han volat d’aquí uns 230.000 milions, que és gairebé tot allò que els catalans produïm en un any?”

Continuava així: “mentre cada català té un pressupost en polítiques públiques educatives, sanitàries i socials de 2.109 euros, al País Basc, que encapçala la llista de comunitats autònomes, la xifra arriba a 3.242.”

“Si s’analitza el grau d’execució de les inversions del sector públic període 2015-2018, el grau d’execució de la comunitat de Madrid és del 113,9%. En canvi a Catalunya, durant el mateix període, és del 65,9%”.

Aquestes dades esfereïdores per a qualsevol societat, mantingudes al llarg de decennis, expliquen la quantitat de persones de tota mena que les permeten d’una manera dòcil; gent de tota mena, metges, treballadors, economistes, pagesos, economistes, venedors, etc.

Cal reaccionar desemmascarant econòmica, psicològica, cívica i sociològica, tanta estagnació que impedeix que circuli la sang pels cervells i pel territori d’una manera harmònica i fluida com a qualsevol país independent i lliure. Visca la terra!

Josep Usó
Josep Usó
21.01.2020  ·  22:40

Esborrona i sorprèn veure com una part del territori que “sempre hi ha estat”, de sobte desapareix. Malgrat tot el que els científics ja fa anys que van dient, el canvi climàtic avança, imparable. I un dels seus efectes, que ja no podem no veure, és que fenòmens que eren extraordinaris, van augmentant de freqüència i també d’intensitat. I aquelles parts del territori que són més fràgils són les primeres que es veuen afectades. I hi ha un problema afegit, en el cas del Delta. Lo Delta és vida. I a més a més s’hi produeix menjar. Si es fa malbé la collita o si ja no es pot cultivar una part, disminuirà la quantitat de menjar produït, però no la quantitat de boques afamades. I mentre, encara hi ha somiatruites que negocien sobre partides econòmiques i parlen de “dretes i d’esquerres”. Pobres ignorants i pobres dels qui es deixen entabanar per ells.

Mercè Viladrich
Mercè Viladrich
21.01.2020  ·  22:44

Brillant Sr. Partal, gràcies sinceres

Miquel d'Arenys
Miquel d'Arenys
21.01.2020  ·  23:04

Això , no és el canvi climàtic, el canvi climàtic dèu ser un altra cosa.
Això passa, ha Passat i tornerà a passar…..és un temporal de llevant.

JOSEFA IGARTUA
JOSEFA IGARTUA
21.01.2020  ·  23:09

La terra l’estimes quan la camines, quan la gaudeixes i la pateixes, quan la rius i la plores. Ara la plorem i despres sentirem la rãbia de confirmar el que tanta gent que la treballa i la viu junt amb la mar que ara la fa patir, veu com els politics junt amb elements que li volen treure tot el suc que poden, han fet les coses tan malament com han pogut.

Alons Navarro
Alons Navarro
21.01.2020  ·  23:39

Avui, com la majoria de nits des que soc subscriptor, tampoc m’he estat de llegir l’avançada de l’editorial de Wilaweb per amarar-me de la sensibilitat com en Vicent Partal ens alliçona quan parla del país i la seua gent. Avui, però, m’ha representat de prop i ha sigut la veu de les Terres de l’Ebre, Cruïlla dels Països Catalans ,i que tot i l’abandonament representa un actiu identitari de primer nivell que se sent com a propi tot el que ve del sud del Sénia, com el de la Franja, com el de més amunt del Coll de Balaguer.

Jordi Artigas
Jordi Artigas
22.01.2020  ·  01:48

Jo estic perplex, però no només de que la llevantada hagi esborrat un bocí del Delta sino de que, en tot l’ editorial no es mencioni, en cap moment, el fons de la qüestió: que aquesta mena de fenomens extrema seran cada cop més freqüents, que poca hi podem fer (excepte deixar d’ urbanitzar les zones costaneres o de fer pantans) i que l’ augment de la temperatura mitjana en 2 graus només d’ aqui vint anys comvertirà el Gloria en una tormenta normaleta,

Matilde Font
Matilde Font
22.01.2020  ·  06:48

Avui estem perplexos en veure la força de la natura quan es revolta a tot arreu amb tanta força. Durant el SXX hem anat construïnt cases i murs on hem volgut sense pensar si això podria ser un problema en algun moment. La nostra “superioritat tècnica” ens ha fet creure que podem construir el que vulguem i on vulguem.
Amb el Delta veiem reflectides les males praxis dels nostres governs en no fer cas als científics i la racionalitat que fa anys que avisen de les necessitats de més aigua i més sediments perquè puga sobreviure físicament.
Segurament el Delta és un dels espais més estudiats del món, però ningú ha posat fil a l’agulla per arribar a fer coses efectives i reals per fer-lo sobreviure. Ara començaran de nou amb la cançoneta dels espigons, barreres dures dissimulades, etc. Ningú anirà a l’arrel de la qüestió, fer que baixen els sediments retinguts als pantans i un cabal més gran que l’actual per arrastrar-los.
Tot el demés són pedaços que serveixen temporalment, i cada vegada menys, com hem vist estos dos últims dies.

Albert Miret
Albert Miret
22.01.2020  ·  08:42

La confluència de l’espoli i el canvi climàtic ens està conduint directament a la impotència desitjada per l’ocupant. Amb menys dels 16.000.000.000 sistemàticament robats cada any, hauríem pogut desfer en només un any les barbaritats fetes al riu deixant que la naturalesa mantingues el delta, i protegint-lo del mar per a evitar que això passes mai més. Però tampoc hem estat prou forts per evitar-ho, desoint els clams que venien del delta. Ens és més fàcil deixar robar el futur dels nostres fills i néts que enfrontar-nos a la bèstia, transformant-nos així de mica en mica en residus socials i en homeless polítics dins del nostre propi país. Unionistes, hooliganistes, feixistes, ultradretistes, equilibristes, ballarines, i els “no entiendo nada” de sempre, formen un conglomerat que està ajudant generosament a l’opressor a ofegar Catalunya física, psíquica i moralment, i si no som capaços de reaccionar davant d’aquesta evidència que la naturalesa ens regala per despertar-nos, no ens podrem ni queixar de la nostra derrota i desaparició. Mentrestant, anirem xiulant i mirant cap a l’altra banda i fent reunions, que és més fàcil.

Àngela López
Àngela López
22.01.2020  ·  09:03

Gracies per aquestes paraules
La veritat ojala mes persones tinguesin tan bona conciencia social pero pel que es perceb som molt egoistes i nomes pensem en nosaltres mateixos i es molt trist molt
Amb aquestes imatges i altres que surten sembla mentida que no reaccionem
Pero la nostre actitud es la que ens esta robant la terra i com be diu nosaltres som deixa terra

Carles Farre
Carles Farre
22.01.2020  ·  09:04

Sr. Partal, a mi el que em causa perplexitat, no es tan les forces desbocades de la natura, si no l’estupidesa de la classe política en general, encegats amb el creixement, amb el PIB etc. no veuen ni volen veure el que se’ns ve a sobre, si algú es pensa que això es una llevantada mes, si algú es pensa que els incendis d’Australia, de California, etc son uns incendis mes…que el desglaç dels pols es una cosa normal i freqüent, que la ràpida desaparició de les glaceres del nostre Pirineu també es quelcom habitual, etc. es que també es un estúpid.
El que passa senyors, es que fins que a un no li toca el rebre en primera persona, es creu que allò que passa a l’altra punta del món, es un fet aïllat, i que a ell no li pot passar, doncs passa, i cada cop passarà amb mes freqüència que tota classe de fenomens extrems sovintejaran, i només podem fer-hi una cosa com a espècie si volem sobreviure a la llarga…adaptar-nos-hi, i això passa, com per altra part he manifestat en repetides ocasions, en no massificar encara mes el territori, a base d’encabir-hi mes i mes gent, ( sobrepoblació ) i estic parlant de Catalunya en general, doncs en un termini que no crec que sigui gaire enllà, aquests fenomens tindran molta incidència en un aspecte molt bàsic que com que ho donàvem per fet, com moltes altres coses, no i parem atenció, i es la producció d’aliments lligats a la terra i a determinats territoris
menys producció d’aliments i mes població…que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. I no només això, si no que moltes altres activitats com el turisme se’n veuran seriosament afectades. No es un deu imaginari qui disposa el que l’home proposa, si no la natura, i amb les nostres febrils i demencials activitats portades a partir de la revolució industrial i notablement intensificades a partir de la globalització, l’hem desestabilitzat fins al punt del no retorn, es a dir que ara viurem les conseqüències del destí que com a col.lectiu ens em creat.

I com a recordatori de quina es la veritable causa de que tot plegat s’hagi intensificat, malgrat molta gent no s’ho acabi de creure:

https://www.youtube.com/watch?v=gCJUiZp5NnE

https://www.worldometers.info/world-population/

I per cert Sr. Partal a quan un article amb cara i ulls sobre els problemes que planteja la sobrepoblació mundial, i en especial a casa nostra?, vostè creu que es sostenible tot plegat a la vista dels esdeveniments actuals i els que vindran?

Salut i cuidem la terra…no en tenim cap altra, i la millor manera de fer-ho, es deixar de ser una plaga per a ella.

https://www.youtube.com/watch?v=sXhw7C_YgdY#t=30

Pep Agulló
Pep Agulló
22.01.2020  ·  09:10

NO ÉS NOMÉS QUE “SEMPRE HI ÉS”…

A Catalunya l’amor i el lligam amb la terra és quasi tan fort o potser més que el lligam amb la llengua. Des de la revolta dels remences s. XV, passant pels segadors de 1640 (visca la terra mori el mal govern), defensors de Barcelona el 1714, els carlins del XIX, els rabassaires i els anarquistes del XX (Terra i llibertat), etc. la defensa de la terra ha estat una constant.

La fidelitat a la terra és el primer tret de la nostra identitat. Aquest lligam de cada bocí de terra a la gent en expressions com els fills de la terra i els defensors de la terra, van més enllà del sentiment de pertinença a un territori, va a l’essència de l’existència humana ben present des de posicions àcrates de base rural a una pagesia rica i culta. Aquest lligam amb la terra era un clar símbol de legitimitat d’un poder polític que era vigilat per la comunitat sota l’amenaça d’una revolta popular.

Terra, llibertat i comunitat o nació, o com vulgueu dir-li, són els pilars de la nostra identitat.

Visca la terra lliure!

PS. Tot llegint el llibre “Tradició i Llibertat”

Eduard Samarra
Eduard Samarra
22.01.2020  ·  10:09

Fa anys que soc una mosca collonera incòmoda que recorda a la gent del seu cercle que l’hora és més greu que mai. Al principi, m’emprenyava davant la passivitat i la inconsciència, però avui entenc que això és tan gros que la gent es queda paralitzada per l’angoixa.

Sovint es parla de la lluita contra el canvi climàtic com una lluita més a afegir a totes les altres: étnica, gènere, drets, habitatge, nacional, etc., però aquesta és la mare de totes les lluites perquè encarna les crues conseqüències del patriarcat blanc capitalista.

Vull fer esment del Carles Farré, a qui estic agraït i amb qui estic molt d’acord, perquè va compartir una entrevista als matins amb Marc Castellnou que es torna avui més rellevant encara. La torno a compartir. El meu titular: “A Austràlia no només han canviat los boscos australians, han canviat les condicions de vida de tota la societat en aquell continent. I ho ha fet en tres mesos.”

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/els-matins/els-incendis-dausralia-com-indicadors-del-canvi-climatic/video/6007446/

Carles Lladó
Carles Lladó
22.01.2020  ·  10:17

–Que la llevantada està destruint el singular perfil, únic al món, del Delta de l’Ebre i a més a més piove? Porco Governo spagnolo!

Agnès Buscart
Agnès Buscart
22.01.2020  ·  10:26

Visca la terra en tots els sentits i visca la Terra.
Que els humans ja ens cuidem d’anar pels nostres interessos.
Veig el Delta com més de pressa del que em podia pensar, va desapareixen.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

QUIM PONS
QUIM PONS
22.01.2020  ·  10:28

Bon dia Sr. Partal, com sempre llegeixo els seus editorials i m’agraden i valoro molt, i m’agradaria si també poguéssiu parlar, analitzar i aprofundir en passeigs marítims de moltes poblacions del Maresme, per exemple el de Pineda de Mar, que cada any, amb les llevantades es malmet i cada any refan i cada any a despilfarrar pressupostos sense mirar alternatives o estudis de viabilitat més duradors. De qui depèn aquest mal fer repetitiu i perquè es fa així?.
Molts gràcies.

Rosa MONTSERRAT
Rosa MONTSERRAT
22.01.2020  ·  10:59

A l’ultim exemplar publicat de la revista “Discovery Salud” hi ha un ampli reportatge sobre “el sí o el no” del canvi climàtic. És molt interessant.

Josep Salart
Josep Salart
22.01.2020  ·  11:46

Llegit l’editorial i els comentaris, interessants tots ells.

Si tothom que tingui els xips de la consciència i de la lógica afinats, i tingués l’oportunitat de llegir i entendre el comentari de l’Albert Miret, a casa nostra sería tot molt diferent. Des del delta de l’Ebre fins el Cap de Creus passant per Vielha, tot sería diferent. Tot voldria que s’entengués toooot.

Lo del canvi climàtic i els incendis d’Austràlia, sí que em preocupa, i molt. Però de la mateixa manera que nomteobo be que una persona fumi pel carrer, penso amb les grandioses industries de Sibèria, Russia en general i la p… Xina, que no paren de contaminar i escalfar la terra i no hi hagi cap ONG (es broma) ni ningú que ho pugui parar. Això és trist i et dónes compte dels quatre individus que controlen el món, verdaders culpables tant com intocables.
Lo d’ Austràlia, em costa entendre sabent que el territori on han cremat els incendis, es pot quadricular amb grandíssims tallafocs, sense trepitjar la vessana del veí que tant be li creixen cada any els pebrots verds.. Manca de planejament flagrant ( i entenc que no ha de ser com bufar i fer empolles, però, ostres una mica de previssió). Un país que pot fer una pista forestal cada vuitanta quilómetres, escatant les herbes…

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
22.01.2020  ·  11:52

Em quedo amb la magnífica descripció que fa en Pep Agulló, a la que també fa referència l’editorial. Sí senyors, visca la terra!!!
El sentiment i l’identitat els tenim, falta l’acció. La consciència pràctica.
El medi ambient, l’urbanisme, el primer sector econòmic, l’energía, el turisme, l’indústria, les infraestructures… No son departaments aïllats, son part d’un tot. Fins que no ho entenguem i tractem així, no farem res. Però, oh desgràcia!!, encara que volguéssim, tan s’hi val, com som una colònia espanyola, quan vàrem voler fer una nova política de l’aigua, pionera a Europa, inconstitucional. Quan aprovem una llei energètica capdavantera, inconstitucional. “Lo riu és vida”, sí, però depèn de la Corporació Hidrogràfica del Ebro (fins i tot la Val D’Aran en depèn, tocat els…!!). Podem seguir amb la llista d’absurds tot el día, però ja s’enten l’idea, no?
La terra es defensa potenciant i protegint la pagesía, la pesca, la ramaderia, cuidant el paisatge, gestionant i aprofitant el boscos,… I sempre de forma sostenible. La sostenibilitat és la paraula màgica. Al “creixement sostenible”, jo l’anomenaría “manteniment del benestar sostenible”, que creixement porta a mal entesos. I per això també ens cal identificar primer el veritable problema, com molt bé exposa Carles Farre al seu comentari, la superpoblació, també a casa nostra.

Pilar Guitart
Pilar Guitart
22.01.2020  ·  13:16

És evident que els nostres representants polítics no estan a l’alçada del poble.
En resum, les nostres necessitats ( les del poble) no són escoltades.

Muntsa Navarro
Muntsa Navarro
22.01.2020  ·  17:13

Dubto que si disposessim dels milers de milions que se’ns cruspeixen els veïns hauríem fet les coses millor. Les decisions s’han pres aquí i la bellíssima costa de què gaudíem l’hem malmès nosaltres.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes