El terme forense, que prové de forum, remet a tot allò que dóna suport als jutges. De les diverses especialitats que el fan servir, el creixement més espectacular ha estat el de la genètica forense. El seu desenvolupament va lligat al de la biologia molecular, de la qual empra les tècniques resultants del salt qualitatiu en la seqüenciació genètica i la bioinformàtica. Des de començament del segle XX, en la identificació de persones es feien servir les empremtes dactilars, que són perennes, immutables i discriminadores, però que no permeten determinar parentius, ni realitzar inferències ètniques, ni caràcters fenotípics, cosa que sí que permet el material genètic. La discriminació ve donada per tres principis de la genètica. El primer és que l’empremta genètica individual discrimina individus (excepte en bessons idèntics). El segon, que totes les cèl·lules (llevat dels gàmetes) duen la mateixa informació genètica. I el tercer, que el material genètic és hereditari.

Tenim dos tipus de material genètic: el DNA nuclear i el mitocondrial. El nuclear es compacta entre els cromosomes sexuals (XY) i els autosomes (aquells cromosomes que no són sexuals). Als autosomes es localitzen els marcadors que s’estudien en la major part dels casos d’identificació de persones. Els marcadors del cromosoma Y, així com del DNA mitocondrial, no discriminen individus, sinó que reflecteixen llinatges paterns (Y) o materns (DNA mitocondrial). Una propie­tat interessant del DNA mitocondrial és que, com que es troba en les mitocondries, uns orgànuls abundants en totes les cèl·lules, es preserva millor que el DNA nuclear, per la qual cosa es pot fer servir en els casos en què no hi ha a penes DNA nuclear. L’estudi del cromosoma Y s’empra en la investigació d’agressions sexuals, perquè acostuma a discriminar entre el material de la persona agredida i el de l’agressora, ja que de les mostres preses a les cavitats o en les ungles de la víctima s’obté una barreja de ­cèl·lules d’ambdós.

El primer cas criminal en què es va aplicar la genètica forense va ser resolt al Regne Unit el 1986. Els assassinats de dues noies, un ocorregut el 1983 i l’altre el 1986, compartien característiques que feien pensar en un sol assassí. Fins i tot un home va admetre ser el causant del segon crim; però el seu perfil genètic no coincidia amb l’obtingut de mostres de semen recuperades del cos de les dues víctimes, que sí que era coincident. Un any més tard es va fer un estudi genètic massiu i voluntari a quatre-mil homes de l’entorn, d’entre disset i trenta-quatre anys. En cap dels casos no es va trobar coincidència. Ara bé, una trucada va alertar la policia d’una conversa sentida en un pub: un veí es vantava d’haver guanyat 200 lliures per suplantar el forner en el mostreig massiu. Finalment, el forner Colin Pitchfork va acabar confessant els crims.

L’escena del crim

L’evolució de la genètica forense ha anat lligada a un aprenentatge per assaig-error a mesura que se superaven els obstacles en les interpretacions. Així, els protocols s’han anat afinant, com també les acreditacions dels laboratoris que en fan. Els responsables de realitzar la inspecció del lloc dels fets saben que cal prendre les mostres de manera molt precisa i documentada, i que el camí fins al laboratori també ha de ser acurat; un cop allà se segueix un rigorós protocol de recepció i custòdia. La defensa d’O. J. Simpson, jugador de futbol americà acusat d’assassinar la seva exdona i un amic el 1994, va aconseguir que el jurat rebutgés les proves genètiques que l’inculpaven d’haver estat en el lloc del crim, després de sembrar dubtes de defecte en la cadena de custòdia.

Un dels casos més antics en què es va aplicar aquesta tècnica a Espanya va ser el de les nenes d’Alcàsser (València), succeït el 1992. Les mostres de pèls recollits en una manta trobada al cotxe on les van transportar no van poder ser utilitzades ni ben atribuïdes per manca de rigor en la recollida. Així doncs, el cas no va poder ser resolt per genètica forense, però va servir d’aprenentatge dels problemes associats de contaminació, que pot succeir en qualsevol moment. Per tant, una de les precaucions és obtenir el perfil genètic de les persones involucrades en l’obtenció, la trajectòria i el tractament de les mostres.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Cristina Junyent.

Què és Mètode?

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb