De qui depèn?

  • La valoració de la llengua atenyé les cotes més altes els anys vint i trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera, malgrat les restriccions de l’ús del català, cap escriptor de nivell no hi renuncià

Joan Ramon Resina
11.02.2024 - 21:40
Actualització: 12.02.2024 - 18:31
VilaWeb
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Un supòsit del procés era que en una república independent hi hauria més llibertat i més bon govern. Mai ningú no ha pogut aportar indicis racionals d’aquesta esperança. És un article de fe, no un teorema demostrable que ni tan sols recolza en cap memòria verificable. La llibertat és un tema molt complex, del qual potser m’animaré a parlar-ne un altre dia. Però la presumpció d’una renovació política calcada dels ideals obliga a preguntar-se en quines premisses se sostindria. Quan fou la darrera vegada que els catalans s’autogovernaren amb alguna eficàcia? En quina fase de la història d’aquest país pot dir-se que la solidaritat ha prevalgut sobre les passions particulars? En quin moment, per breu i fugisser que fos, el poble ha vist en el govern l’intendent d’una finalitat superior? Si n’hi ha hagut, d’aquests moments –el 14 d’abril de 1931, potser el primer d’octubre del 2017–, han passat vertiginosament, deixant un rastre de desencís.

Comprenc que hi hagi lectors que es rescabalen de les males notícies carregant contra el portador. No cauré pas en la niciesa de respondre que els fets són els fets. La idea que hi ha fets pelats, sòlids, indefugibles, no contaminats per la mirada de l’observador ni aureolats per la interpretació és un mite en què han caigut legions d’historiadors. N’hi ha que confonen la materialitat dels documents amb la pretesa objectivitat dels “fets” documentats, com si la tinta i el pergamí garantissin l’estatus ontològic d’allò que consigna la lletra. Quan critiquem determinats periodistes per tergiversar la realitat, menystenir el context dels esdeveniments, descurar les relacions entre els fets i ignorar l’evidència no ho fem pas en virtut d’un criteri de veracitat definitiu. Allò que denunciem és la dissonància –i en el cas de les fake news la disconformitat deliberada– amb el criteri professional d’escrupolositat i fidelitat a les dades. Un criteri que no sols forma part de la deontologia sinó també de la metodologia vigent al periodisme.

Amb això vull dir que una perspectiva poc falaguera sobre “l’estat de la nació” pot tenir a veure amb l’articulació de conceptes que reflecteixen una visió decantada per l’experiència, en el meu cas determinada per lectures que sens dubte han alterat l’ordre dels interessos i la jerarquia de les valoracions en un context aliè a les urgències de la militància política. Tanmateix, aquesta visió, afectada pels models d’anàlisi i les idees prevalents en l’ambient en què visc i penso, està sotmesa a determinats criteris d’escrupolositat, i és respecte d’aquests criteris i amb metodologies homologables que cal discutir i, si escau, “falsar” l’anàlisi presentada.

L’escepticisme ja no és pecat i el pensament disruptiu és el preàmbul del pensament creatiu. Per tant, insisteixo a preguntar: quins motius hi ha per a pensar que en una república independent els governants serien d’una pasta més selecta, més congruent amb els ideals declarats? I m’atreveixo a respondre: gairebé cap, atès que els polítics són els que són i governen o aspiren a fer-ho d’acord amb la voluntat lliurement expressada dels electors. A què treu cap, doncs, renegar-ne en conjunt? Res no avala que la concurrència de nous partits promogui una classe política més qualificada. Els addictes al tot o res estan convençuts que el remei de tots els mals consisteix a arreplegar noms i posar-los en una llista per anar-los canviant fins que soni la flauta. Especular és de franc; per tant, especulem a cor què vols sobre allò que hauria d’haver passat l’octubre del 2017 i no va passar. Però per a entendre el present només hi ha un camí: analitzar el passat i contrastar-lo amb les condicions actuals. Sensibilitzats per les diferències entre llavors i ara podrem distingir què caracteritza l’experiència contemporània.

Posem d’exemple la situació de la llengua. A final del segle XIX, els autors catalans responien creativament a la prescripció d’incorporar una quota de castellà a les representacions teatrals —disposició similar a l’actual d’un percentatge mínim de castellà a les aules. Per complir la llei, els dramaturgs provocaven la hilaritat del públic fent parlar en castellà els personatges més odiosos: policies, jutges i més funcionaris de l’estat. I el cas és que actuant així no defugien la representació objectiva de la realitat, perquè aquelles professions concentraven l’ús del castellà i la coacció d’emprar-lo. Acatant la imposició amb ironia i enginy, els escriptors desprestigiaven la llengua de l’opressor i prestigiaven la pròpia.

La valoració de la llengua atenyé les cotes més altes els anys vint i trenta. Durant la dictadura de Primo de Rivera, malgrat les restriccions de l’ús del català, cap escriptor de nivell no hi renuncià. L’excepció d’Eugeni d’Ors, trànsfuga per motius personals coneguts i mai prou lamentats, confirma la regla. En un passatge de la seva correspondència durant la guerra, Joan Sales explica que, amb l’arribada de refugiats de les regions espanyoles, al centre de Barcelona es començava a sentir el castellà. La substitució de l’idioma arrencava doncs abans de la caiguda de la ciutat. En tornar de l’exili a la primeria dels anys setanta, Mercè Rodoreda trobà el paisatge lingüístic tan alterat que decidí d’anar a viure a Romanyà de la Selva. Qui compari la situació del català al final de la dictadura  amb la d’avui té motius de sobra per a lamentar el resultat de la “normalització”.

En aquest tema convé ser clars: el català desapareix per manca de defensors. Políticament s’ha passat de la indolència de CiU al sabotatge d’ERC fins a arribar al fracàs més sonat de la democràcia. Això ha estat possible perquè els catalanoparlants, quan encara eren majoria i podien decidir, van haver de triar entre objectius incompatibles. O restablir el català com a mitjà de comunicació per defecte, o estalviar-se d’encórrer l’enuig de l’immigrat. La majoria va triar l’opció més còmoda i més pusil·lànime sense tenir en compte les implicacions, que ara es mostren amb tota cruesa.

Els alumnes de tercer d’ESO d’un institut de Girona són en peu de guerra, perquè la mestra els obliga a parlar en català a classe de català. En qualsevol altre país els alumnes es revoltarien si l’instructor es negués a emprar l’idioma normatiu, però Catalunya és un país anòmal. El problema no és tan sols la diglòssia sinó una educació aberrant. Aquest episodi il·lumina de sobte la insolvència del sistema educatiu i el fracàs de la societat. Considereu per analogia una variant en què els alumnes es revolten perquè a classe de matemàtiques han de resoldre problemes d’àlgebra i a classe de química han d’aprendre la taula dels elements i els noms de les cadenes de carboni. O, més a prop de la qüestió, perquè a la classe d’anglès els fan practicar la dicció en aquesta llengua. Si ja és prou greu haver d’ensenyar la llengua autòctona com a estrangera, la negativa dels alumnes a practicar-la durant la instrucció revela un principi d’autoritat enfonsat i l’incompliment de la primera condició de l’aprenentatge. A l’autoritat que emana del mestre quan domina la matèria respon l’alumne amb voluntat d’aprendre. Sense aquest afany l’autoritat és infecunda. Sine reverentia nulla auctoritas.

L’autoritat del docent s’empara en la solidaritat de tot el sistema educatiu, en la complicitat dels altres mestres, l’assistència de la direcció, les atribucions del Departament d’Educació i, en darrera instància, la responsabilitat de la presidència del govern. Però quan totes i cada una d’aquestes instàncies, per inhibició o per demagògia, es demostren incompetents, l’últim recurs són els usuaris del sistema. És la gent que té la darrera paraula i determina el tarannà de la societat. Són els individus que decideixen en cada incident si toleren la deixadesa i es resignen a l’abús o pressionen les institucions a fi de redreçar-les. No hi ha lloc on amagar-se. L’anarquia desfermada en un replec del sistema és un indici infal·lible de l’anomia general.

Sovint m’he preguntat per què els dos milions i escaig de persones que van votar el Primer d’Octubre no repeteixen la gesta davant les institucions, empreses i comerços que lesionen els drets lingüístics i ofeguen la llengua. La causa no és menys noble que la del referèndum i el risc és menor, car protegir el català és legítim i fins i tot legal, en tant que deure reconegut a la constitució. Sense ser tan vistoses com les dels Onze de Setembre, les manifestacions dirigides contra objectius concrets donarien resultats més tangibles i probablement més profitosos per a la pervivència de la catalanitat. Penseu en l’efecte de desenes de milers de persones manifestant-se davant els jutjats que imposen quotes de castellà amb el pretext de satisfer la demanda d’un grapat de famílies. O encerclant l’escola on la mestra, sense suport de la direcció, no gosa suspendre l’alumnat rebec a l’assignatura. O l’efecte que tindrien milers de persones ocupant les clíniques, els hospitals i els CAP on el personal es nega a atendre els pacients catalanoparlants. O la senzilla i indolora decisió de no patrocinar cap establiment que no serveixi ni cap producte que no es comercialitzi en català. Ni comprar cap llibre en castellà, especialment d’autors catalans que irreflexivament, per interès o indiferència promouen la substitució lingüística. I a l’hora de votar, en lloc de desfullar la margarida d’un independentisme que als partits sobiranistes se’ls suposa tant com el valor als soldats no batejats amb foc, caldria distingir entre els polítics que paguen al comptat i els que sols paguen amb paraules la defensa de l’única expressió concreta i autèntica de la catalanitat.

Alguna vegada se m’ha retret que no solc oferir arguments propositius. Acabo de suggerir-ne uns quants, sense posar cap fe en l’aprofitament. Però qui sap llegir del dret i del revés no ha de tenir cap dificultat a endevinar que al revers de la crítica hi ha una proposta latent, igual que al dors de les monedes sempre hi ha una creu.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any