De Perpinyà als Hostalets de Pierola

No sé si aquesta secció es convertirà en una mena d’anecdotari de viatges. La setmana passada us parlava de Sant Feliu de Guíxols i avui voldria evocar els debats que vaig tenir a Perpinyà primer i als Hostalets de Pierola, després. I si us en parlo no és tant pels llocs en si mateixos, sinó per la gent. 

Si l’altre dia us parlava de la funció dels dinamitzadors dels clubs de lectura i dels llibreters com a encarregats de la nostra formació permanent, ara hi torno després d’haver passat per la Llibreria Catalana de Perpinyà. Si no hi heu estat, val la pena que us hi arribeu. La Joana Serra va voler donar continuïtat a una llibreria “normal” en una situació anòmala i ara celebra els deu anys des que va començar aquesta aventura. Impressiona una mica, la veritat, veure aquell grup de gent que sempre hi són i que es resisteixen a ser els darrers parlants. El diàleg amb Joan Peytaví era fins i tot una mica paradoxal. Jo explicava per què el futur del català depèn de nosaltres en conversa amb algú que és la personificació d’aquest fet. Un parlant que ha recuperat la llengua i l’ha transmès als seus fills. Ell mateix feia broma que sempre eren els mateixos. Però aquesta vegada no. Havia vingut un grup de noies molt joves que eren tot un símbol de la continuïtat.

Però a l’altra cara hi érem nosaltres, els del sud. El lloc on ells sempre havien tingut el seu espai per viure en català i ara veuen com també trontolla. Una noia que fa de mestra em deia que la seva mare, que és mestra a Sant Boi de Llobregat, li explicava les mateixes històries amb què ella es troba a Perpinyà. I, fora de l’escola, les mateixes vacil·lacions, les mateixes renúncies, la mateixa sensació d’anomalia d’un fet tan natural com parlar la llengua del lloc. Ni que només sigui perquè ells mantenen la flama encesa, nosaltres no els podem negar l’esperança.

Anar al Casal Català dels Hostalets de Pierola és engegar la memòria. Els Hostalets era una mena de meca cultural i en aquell Casal s’hi van veure tots els treballs de Pepe Rubianes i la Cubana hi portava aquells espectacles on tots formàvem part de l’obra. Allà ens vam trobar amb la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, disposades a dialogar sobre la llengua i les dones i ho vam fer fins que el públic em va fer tornar a Perpinyà.

La Joana Serra m’havia convidat feia temps a presentar El futur del català depèn de tu, però vam haver d’anul·lar l’acte un parell de vegades a causa de la pandèmia. Quan m’ho va tornar a proposar, jo li vaig dir que havia sortit el Som dones… i que el podria presentar. I ella em va dir una cosa sorprenent: “És que això aquí no interessa.” Després em va explicar que la gent d’allà no entenia aquest debat. O sigui, que dediquem hores i hores a un tema que, fora d’aquí, no interessa, ves per on.

Als Hostalets, sorprenentment, mentre parlàvem del gènere el públic va començar a demanar que parléssim del futur de la llengua. A ells tampoc no els interessava això del gènere. Fins i tot un senyor del públic em va dir que no podia entendre que jo perdés tant de temps amb una cosa que ja es veu que no pot durar i em deia que el que era important era que es parlés català.

Ben segur que sí. Suposo que no és incompatible, però em va fer reflexionar aquesta urgència, aquesta consciència de fet, que la situació és greu i que ens hem d’espavilar. Jo crec que em vaig defensar dient que jo el 1999 ja vaig dir que el català era una llengua amenaçada i que no sabia què més podia fer. Però potser sí que perdo el temps amb una cosa que no interessa a Perpinyà ni aquí a tots els que veuen que es poden trobar amb una llibreria catalana en un entorn on la llengua és absent.