De llengües ressuscitades: reconstrucció, invenció o resistència?

Quan fem activisme per les llengües amenaçades sovint diem que preservar llengües és important perquè aquestes vertebren la comunitat cultural que les fa servir i serveixen de pilar de la identitat d’aquests col·lectius. Què passa, però, quan una llengua ja s’ha deixat de parlar, i els descendents dels parlants volen recuperar-la (ressuscitar-la, en argot sociolingüístic) i revitalitzar-la? Com es pot recuperar una llengua que ja no es parla i per quins motius? A continuació en veiem dos exemples.

Els ahom són un grup ètnic que tradicionalment habita el nord-est de l’Índia, concretament, l’estat d’Assam. Amb arrels provinents de l’actual Birmània, van arribar a la regió cap al segle XIII, on van establir el regne d’Ahom, que va durar fins al segle XIX. Els ahom es van anar assimilant gradualment a la població local fins que van adoptar majoritàriament l’assamès (una llengua indoària, estretament emparentada amb altres llengües del nord del subcontinent indi com ara l’hindi o el bengalí). Així, la llengua ahom (pertanyent a la família tai-kadai, parenta del tailandès i del lao), va ser completament substituïda.

Segons els lingüistes, l’extinció de l’ahom va passar fa vora dos segles, i la seva recuperació va començar a finals del segle XIX per a alguns usos litúrgics limitats, alhora que es van iniciar esforços perquè les autoritats colonials britàniques reconeguessin els ahom com a comunitat diferenciada. En les últimes dècades, també s’ha vist un interès creixent en l’aprenentatge de la llengua per a usos més variats.

Tanmateix, l’antropòleg i estudiós de les llengües tai-kadai Barend Jan Terwiel ha posat en dubte que el codi lingüístic utilitzat per aquest moviment sigui realment ahom. Crítiques semblants se senten sovint d’altres propostes de revitalització lingüística arreu del món, i no només de llengües que s’han deixat de parlar. Segons l’antropòleg, el codi lingüístic que usen els ahom avui dia seria una mena d’argot que barreja paraules de llengües diverses i que ignora l’estructura gramatical de l’ahom clàssic. Segons un article publicat per l’antropòleg, “hi ha marcades diferències entre l’ahom dels documents antics, que en termes de gramàtica i vocabulari és fàcilment recognoscible com una llengua que pertany al grup shan de les llengües tai, i el que els revitalitzadors anomenen ahom, que ha abandonat completament les regles de la gramàtica tai i que sovint fa servir paraules ahoms en sentits que no són idiomàtics”.

Així, Terwiel qualifica de “pseudo-ahom” aquest codi revitalitzat i argumenta que els qui s’ocupen de la revitalització de l’ahom no s’han pres el temps d’interioritzar una gramàtica i un vocabulari d’estil tai i han creat frases principalment amb l’ajuda de diccionaris, en absència de gramàtiques completes. Considera, a més, que les raons lingüístiques de la redacció ràpida de documents i pregàries van quedar relegades per raons polítiques. A més a més, Terwiel no només qüestiona els documents creats, sinó les fonts des d’on es van crear: un dels diccionaris d’ahom en realitat contindria paraules provinents del tailandès i de dues altres llengües tai-kadai més petites. Com dèiem, però, els processos de revitalització lingüística sempre comporten el foment de sistemes lingüístics més o menys allunyats del sistema que es va abandonar en un moment donat. En aquests casos, la “puresa” del codi se sacrifica a favor de la recuperació d’un codi distintiu que compleixi funcions identitàries.

Sense sortir de l’antic domini de l’imperi britànic, ens movem ara a l’illa de Tasmània, on abans de la colonització es parlaven llengües indígenes que es van extingir al segle XIX, juntament amb l’extermini físic de la majoria dels parlants. De les llengües de Tasmània, només se n’han preservat uns quaranta-quatre vocabularis, que, tanmateix, no permeten d’esbrinar quantes llengües es parlaven a l’illa. Segons la lingüista Claire Bowern, en molts d’aquests vocabularis no hi ha cap informació sobre la provinença geogràfica de les paraules, aparentment recollides de manera aleatòria i no pas com un treball lingüístic sistemàtic.

Malgrat l’escassetat de documentació, alguns aborígens de Tasmània, organitzats en el Tasmanian Language Centre, van crear un codi lingüístic a partir d’aquests vocabularis, que van anomenar “palawa kani”, juntament amb una llista de topònims, alguns dels quals s’han acabat cooficialitzant, com per exemple el mateix nom de l’illa de Tasmània, Lutruwita en palawa kani.

Els activistes del Tasmanian Language Centre insisteixen que es tractaria d’una reconstrucció lingüística –és a dir, la recuperació d’un sistema lingüístic mitjançant les inferències dels materials disponibles– i no de la creació d’un nou argot –és a dir, la creació de lèxic l’estructura del qual recorda els registres d’allò que ha quedat de les llengües que s’han deixat de parlar. Tanmateix, i contràriament a allò que defensen els activistes, sembla poc probable que el palawa kani reflecteixi gaires elements reals de les llengües tasmanianes històriques. Tot això fa que estudiosos com l’antropòleg Christopher Berk postulin que el palawa kani és més aviat un “artefacte cultural” que no pas un sistema lingüístic amb possibilitats comunicatives. Ara per ara, però, amb els materials disponibles aquest “artefacte cultural” és de les poques coses a què els tasmanians poden aspirar. Alguns estudiosos descriuen aquest tipus de pràctiques com a manteniment postvernacular. El sociolingüista Ghil’ad Zuckermann, que ha treballat en diversos projectes de resurrecció lingüística a Austràlia, afirma que aquest tipus de “reclamació” pot millorar el benestar de les comunitats que l’apliquen.

Aquests dos exemples, juntament amb altres exemples semblants arreu del món, fan reflexionar sobre la recuperació de llengües que s’han deixat de parlar. En primer lloc, mostren com les llengües sovint compleixen funcions identitàries clares molt més enllà de complir funcions comunicatives, fins i tot després de l’extinció. Les funcions identitàries i polítiques són precisament les que solen desencadenar projectes de recuperació de llengües. Els criteris de la fidelitat gramatical a la llengua que es va deixar de parlar solen ser menys importants.

En relació amb això, en segon lloc, tots dos exemples mostren com, després de l’extinció d’una llengua, les pèrdues irreversibles són molt més grans que no ens podem imaginar en tant que els materials i el registre lingüístic que roman no solen ser prou per a recuperar un codi lingüístic semblant al que es va perdre quan la llengua es va apagar. La conclusió evident de tot plegat és que, a banda de redoblar els esforços per a documentar totes les llengües del món, el més important sempre seguirà sent lluitar perquè cap llengua no es deixi de parlar.

Saim Dušan Inayatullah i Albert Badosa Roldós són membres del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).