De la descripció a la documentació: nous mètodes de treball amb llengües amenaçades

"La documentació lingüística és pensada perquè qualsevol interessat disposi de mapes que li permetin navegar per aquests universos"

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
22.01.2022 - 20:51
Actualització: 22.01.2022 - 21:37
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A la fi de segle XX va sorgir una conscienciació global sobre la pèrdua de la diversitat lingüística. Des de llavors, el món ha vist florir un gran nombre de projectes en els quals un lingüista viatja a un lloc remot del món per documentar una llengua en risc de desaparició. Aquest tipus d’iniciatives no ha tingut gaire visibilitat al nostre país, on la documentació lingüística continua sent una disciplina relativament poc coneguda, malgrat els seus vint-i-cinc anys d’existència. La disciplina compta, no obstant això, amb revistes acadèmiques internacionals, conferències especialitzades i amb diversos centres de formació distribuïts pel món, tal com observa el lingüista Peter Austin en aquest article. Avui explorarem alguns dels mètodes i objectius de la documentació lingüística.

L’equipatge d’un lingüista de camp a punt de viatjar a una comunitat ens dóna algunes pistes sobre aquest ofici. Entre les seves eines destaquen una gravadora i diversos tipus de micròfons. Un dels seus objectius consisteix a realitzar enregistraments d’una llengua la documentació de la qual és escassa o nul·la. Com que es tracta d’una llengua amenaçada, és probable que aquests enregistraments siguin els únics que se’n facin i, per tant, és crucial que siguin de la millor qualitat possible. Entre el seu equipatge també trobem una càmera de vídeo, una càmera de fotos, un ordinador i diversos discos durs en els quals s’emmagatzemen còpies de seguretat dels valuosos enregistraments. Però tot això no és completament nou: abans de l’aparició de la documentació lingüística, els antropòlegs i els lingüistes ja viatjaven a comunitats remotes per gravar-ne i investigar-ne les llengües. Què és, llavors, allò que distingeix la descripció lingüística tradicional de la documentació?

Segons un dels manuals més influents de la documentació, l’objectiu principal consisteix a crear un registre “representatiu, multifuncional, i durador” d’una llengua. Per buscar la representativitat, el lingüista recull mostres de diferents tipus d’esdeveniments comunicatius de la vida diària d’una comunitat. Aquests esdeveniments inclouen converses, històries del passat, contes tradicionals, cançons, endevinalles, però també descripcions de plantes i animals locals, o instruccions sobre com teixir, construir cases tradicionals o pescar. Alguns projectes prioritzen, a més, la documentació de registres lingüístics propis i característics d’una comunitat, com ara els cants èpics Hudhud de l’ètnia Ifugao a les Filipines, que poden durar hores i que alguns parlants reciten de memòria, o els registres xiulats i instrumentals dels Gavião al Brasil, que emulen els sons de la llengua mitjançant xiulades o amb instruments.

Pel que fa a la multifuncionalitat, la documentació lingüística proposa un canvi important respecte d’allò que succeïa tradicionalment al llarg del segle XX, quan la majoria dels enregistraments es feien amb el propòsit específic de respondre preguntes de recerca específiques i quedaven posteriorment “oblidats en els calaixos d’algun departament universitari”. Segons la disciplina actual, els materials enregistrats han d’estar habilitats perquè els puguin fer servir diferents persones amb objectius i propòsits diversos. Per això es prioritza la recopilació i posterior difusió de dades primàries, és a dir, dades sense processar, recollides directament amb la comunitat de parlants. Per buscar aquesta multifuncionalitat, el lingüista inverteix la major part del temps durant el treball de camp en l’anotació dels enregistraments, un procés en el qual necessita la supervisió constant d’un parlant natiu. La forma més bàsica d’anotació consisteix a dividir cada enregistrament en frases, a les quals s’afegeix una transcripció i una traducció a l’anglès o a una llengua franca. Aquest tipus d’anotació bàsica permet que qualsevol persona interessada pugui comprendre el contingut dels enregistraments, però també investigar-los i citar-los. El conjunt d’enregistraments anotats per un lingüista al llarg dels seus viatges de camp forma una “col·lecció anotada” o un “corpus de documentació lingüística”.

Una vegada ha tornat a casa, el lingüista utilitza aquesta col·lecció per investigar la llengua de manera sistemàtica i elaborar-ne una gramàtica. Paral·lelament, acaba de preparar la col·lecció per a enviar-la a un dels arxius de la xarxa DELAMAN, especialitzada en llengües amenaçades. Arxius com ELAR (Alemanya), Paradisec (Austràlia) i TLA (Holanda) tenen un paper central per la documentació lingüística, atès que són els encarregats de facilitar l’accés d’altres usuaris a les col·leccions i, sobretot, de garantir-ne la durabilitat perquè les futures generacions puguin accedir-hi. En consultar els catàlegs d’aquests arxius pot semblar que s’hagi fet molta documentació però en queda moltíssima més per fer. Queden encara moltes llengües que necessiten documentació i, avui dia, encara s’identifiquen llengües de les quals no es tenia constància, com per exemple el jedek, una llengua de la família austroasiàtica parlada a prop de les selves tropicals de Malàisia.

D’una altra banda, les llengües que compten amb una col·lecció anotada només han estat parcialment investigades, ja que molts dels projectes de documentació es limiten a produir una gramàtica i un lèxic digital de la llengua. En una guia de la col·lecció anotada de la llengua Syuba (Nepal), la lingüista Lawren Gawne no només anima uns altres lingüistes a treballar amb la seva col·lecció, sinó que indica amb claredat les àrees de la llengua que encara estan per investigar. A més, assenyala quines parts de la col·lecció poden ser molt útils per a antropòlegs o historiadors, i afegeix que el material té la qualitat suficient per a ser utilitzat per cineastes. Això últim ha estat demostrat en diverses ocasions per l’equip de Chouette Films, com pot apreciar-se en aquest minidocumental de la cultura de les abelles en els Syuba. Lawren Gawne destaca finalment que els usuaris més importants de la seva col·lecció són els parlants de la llengua. La col·lecció anotada, juntament amb la gramàtica, poden servir de base per a crear materials pedagògics que estimulin la transmissió de la llengua. És més, gràcies al paper dels arxius lingüístics, les futures generacions de la comunitat Syuba podran accedir al catàleg de vídeos dels seus avantpassats al seu antull, sense contactar amb ella.

Podem observar que, des del seu sorgiment, la documentació lingüística ha tingut un impacte molt positiu en diversos àmbits del coneixement. Permet, per exemple, que un estudiant de màster o doctorat pugui fer una tesi sobre una llengua o cultura remota sense necessitat de fer viatges de camp, o que una lingüista d’un lloc o època diferents pugui accedir a una col·lecció anotada per a verificar si una anàlisi lingüística o una afirmació sobre una llengua és correcta. Això no sols és positiu sinó necessari, ja que la majoria de les llengües que es documenten compten amb un únic lingüista –les més afortunades, amb un petit equip–, malgrat que cada llengua representa un univers gegantí de coneixement. Imaginem per exemple la quantitat de professionals amb els quals compten llengües com l’anglès o el francès. Fins a on pot arribar una sola persona en comparació? Aquí radica una de les grans aportacions de la documentació lingüística: mentre que sota el paradigma tradicional les dades recollides servien per a un sol propòsit i no solien compartir-se, la documentació lingüística és pensada perquè qualsevol interessat disposi de mapes que li permetin navegar per aquests universos.

Alex García Laguía és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies