De ‘Let it be’ a ‘Get back’, o com explicar el final dels Beatles

Joan Josep Isern ens explica els darrers mesos dels Beatles com a grup, ara que se n'ha estrenat un documentari de tres episodis dirigit per Peter Jackson

VilaWeb
Joan Josep Isern
03.01.2022 - 20:51
Actualització: 03.01.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Les sessions de preparació de Let it be, l’últim disc dels Beatles que va sortir a la venda, varen tenir ocupat el quartet de Liverpool durant tot el mes de gener del 1969. Desconec per quines raons algú –Paul, potser?– va tenir la pensada d’autoritzar el cineasta Michael Lindsay-Hogg a filmar el desenvolupament d’aquelles jornades, però és indubtable que, vist amb perspectiva, la decisió va ser un encert.

De tot aquell munt d’hores de filmació va sortir un documentari de vuitanta minuts que es va dir com el disc, que va passar força desapercebut, tant per la crítica com per la taquilla, i que es va poder veure als cinemes de casa nostra uns quants anys més tard. Un documentari que, sí, es tancava de manera espectacular amb el concert que els Beatles varen fer al terrat de l’edifici de la companyia Apple, però que abans ens mostrava les interioritats d’un grup en procés de descomposició. Mentre Paul McCartney era qui sense embuts assumia el lideratge d’aquelles sessions tot aportant noves cançons i marcant criteris d’exigència, Ringo Starr feia tant com podia per passar desapercebut i no fer gaire nosa, George Harrison es mostrava cada vegada més marginat amb la decisió de fer-li vores com a compositor per a la banda i John Lennon era la pura imatge de la indiferència, reforçada amb la inquietant presència d’una Yoko Ono enganxada tota l’estona al seu costat com a convidada de pedra.

Ho repeteixo: una vegada remetia l’entusiasme de l’espectador pel concert que tancava aquells vuitanta minuts, la impressió general que deixava Let it be era que Lindsay-Hogg havia filmat de la primera fila estant l’agonia del grup, i que els grans culpables de tot plegat eren la parella Lennon-Ono.

Un lloc en la història de la música

Tan sols havien passat set anys entre el moment en què els Beatles, sense cap mena de dubte el grup més influent de la història de la música contemporània, enregistraven el seu primer disc –un senzill amb “Love Me Do” i “PS I Love You”– i aquestes sessions de comiat. Set anys intensos i trepidants que es van materialitzar en tretze discs i un munt de concerts, rondes, films, sessions de catequesi a l’Índia i, fins i tot, l’any 1965, un nomenament de Cavallers de l’Imperi Britànic que atorgava automàticament a aquells quatre xicots nascuts a Liverpool durant els anys foscs de la Segona Guerra Mundial el títol de Sir.

Del punt de vista musical, aquell any mateix de la condecoració, els Beatles varen prendre una decisió fonamental: deixar les rondes i concentrar-se solament en la creació de nous discs. És precisament en aquest context que varen aparèixer dos enregistraments molt diferents de tot allò que havien fet fins aleshores –Rubber Soul (1965) i Revolver (1966)– i que varen ser el preludi del gran esclat que sens dubte va representar la publicació, el 1967, de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, la consagració definitiva del grup. L’any següent va ser el del mític àlbum blanc en la gestació del qual ja es varen posar en evidència les primeres diferències entre tots quatre músics. De fet, si el disc va acabar essent doble va ser per la impossibilitat d’arribar a acords a l’hora de seleccionar el material enregistrat per fer-ne un sol disc. Del mateix 1968 és també Yellow submarine, un disc força heterogeni i desigual que es va publicar com a compilatori de temes enregistrats en discs senzills (a la cara A) i com a banda sonora del film d’animació del mateix títol (a la cara B). Una banda sonora orquestral de caràcter clarament simfònic l’autoria de la qual no correspon al tàndem Lennon-McCartney, sinó a George Martin.

Vuit hores amb Get back

En aquest context –que ja començava a ser força enrarit– arribem al mes de gener de 1969. Un moment al qual ja m’he referit en començar aquest comentari però que ara tenim l’oportunitat de conèixer bastant més a fons gràcies a Get back, la sèrie de tres capítols dirigida per Peter Jackson amb un total de vuit hores estrenada fa un parell de mesos al canal Disney.

Jackson va aconseguir el permís dels dos Beatles supervivents i dels hereus dels altres dos per entrar a fons en el material que havia enregistrat Michael Lindsay-Hogg –gairebé seixanta hores de vídeo i cent quaranta d’àudio– i fer-ne un nou muntatge. El resultat és un document que interessarà a tothom, però que és especialment indicat per als seguidors dels Beatles –els nouvinguts i, sobretot, els d’aquella època– que sabran valorar en la justa dimensió la gran feinada a què s’ha encarat el director.

La generositat del nou metratge dóna ara molt més joc al material filmat per Lindsay-Hogg i permet que el resultat final respiri millor. Podem veure, doncs, com de bon començament els quatre músics no tenien gaire clar què volien fer: un gran espectacle per a la televisió, un concert en l’espai monumental d’unes ruïnes romanes a Líbia, un altre film o, simplement, un reportatge sobre la manera com els Beatles enregistraven un disc. Amb la intuïció tàcita que, malgrat la murga de tenir uns quants micròfons i càmeres pendents de qualsevol conversa, moviment o prova musical, aquella seria probablement la darrera vegada que els seus seguidors els veurien junts.

El cas és que al llarg del metratge aquelles impressions que desprenia el Let It be inicial ara poden ser revisades gràcies a un muntatge que difumina bastant la primera responsabilitat atribuïble només a la parella Lennon-Ono. La presència de la japonesa continua essent constant, sí, però tret d’un parell o tres de moments que es posa a diguem-ne cantar davant un micròfon, el seu capteniment general és summament discret. O, dit d’una altra manera, el seu protagonisme ja no és exclusiu, perquè també podem veure sovint Linda Eastman, la parella de McCartney amb qui pocs anys després formaria el grup Wings i, amb menor freqüència, les parelles dels altres dos Beatles.

En aquelles setmanes de gener varen passar coses importants que l’ull de la càmera va saber enregistrar oportunament i que ara podem reviure: penso en el moment que s’incorpora a les sessions el teclista Billy Preston i que permet que el projecte faci un notable salt endavant quant als aspectes musicals. Penso també en l’emprenyament de Harrison que va acabar engegant a dida els seus companys i el projecte que portaven entre mans fins que uns dies després el problema es va resoldre amb una solució adoptada en la intimitat; és a dir, que les converses-negociacions per al retrobament es varen fer sense càmeres al voltant. Sense deixar Harrison, penso que val la pena de fixar-se, per exemple, en la seva manera de vestir-se (i de calçar-se!) o en les diverses declaracions en què expressa la seva admiració incondicional cap a Eric Clapton. I penso, sobretot, en aquella llei no escrita del món de la música que diu que quan es troben uns quants professionals i es posen a tocar junts s’acaben de cop totes les manies i els malentesos que podia haver-hi entre ells. Precisament una de les gràcies de Get back és, a parer meu, veure com els quatre Beatles improvisen, toquen estàndards del rock i del blues, remenen els temes que van preparant, s’intercanvien els instruments i es van retroalimentant amb l’experiència compartida.

Un concert al terrat de casa

I després d’un munt de vacil·lacions i canvis, la gran decisió: fer una actuació per sorpresa al terrat de l’edifici i filmar-la, sense demanar, és clar, cap permís a les autoritats municipals. Una idea insòlita acceptada gairebé in extremis després de descartar l’una rere l’altra totes les ambicioses propostes prèvies. Però allò que no es podia imaginar ningú és que aquells tres quarts amb els transeünts aturats a Saville Row, el carrer de les sastreries de prestigi londinenques, i amb una patrulla de bobbies provant d’aturar el concert van passar a la història com un dels moments culminants de la música de la dècada dels seixanta.

Aquell concert, fet el 30 de gener, era el punt final de la feina de Michael Lindsay-Hogg, però el cas és que l’endemà, ja fora de càmeres, als quatre Beatles els quedava encara un munt de feina per enllestir.

De tot plegat, sabem que les sessions de treball van continuar amb uns resultats que, en principi, van superar les expectatives més pessimistes. I aquell 1969, preludi de l’any que significà el final definitiu del projecte Beatles, la seva productivitat els va permetre d’enllestir els temes del disc Let it be i, aprofitant l’embranzida, continuar després amb un altre vinil que ningú no havia previst inicialment, Abbey Road, que va sortir ràpidament a la venda el 26 de setembre de 1969. Així doncs, tenim la paradoxa que les últimes cançons que els Beatles van enregistrar van publicar-se de seguida i, en canvi, les que tenien preparades d’abans no van veure la llum fins el mes de maig de 1970, cosa que va convertir Let it be en l’últim disc publicat, però no pas el darrer enregistrat pel quartet de Liverpool.

Ara potser diríem que tot plegat va ser una imposició del departament de màrqueting, però el fet és que un dels motius d’aquells mesos de retard va ser la decisió de John, George i Ringo de contractar, d’amagat de Paul, els serveis de l’inefable Phil Spector que va sucar-hi pa a l’hora d’aplicar el seu famós “mur de so” de cap a cap del disc. Una jugada que Paul va neutralitzar molts anys després –més concretament el 2003–, quan va publicar Let it be… naked, és a dir, el disc amb el so original abans que Spector hi fiqués la grapa.

1970: el final de tot

La història –sempre freda a l’hora d’exposar les dades– ens explica que el 1970 va ser l’any de la dissolució. El mes de març Ringo Starr publicava Sentimental journey, el seu primer disc tot sol; això mateix va fer Paul just un mes després, amb el disc McCartney. De fet, la data oficial de defunció dels Beatles és el 10 d’abril, quan Paul va anunciar que abandonava el grup –poc abans ho havia anunciat John Lennon– i que, per tant, ni quedava ciri ni hi havia processó. La prova de tot plegat la tenim el mes de maig quan, per una banda, es va publicar finalment el disc Let it be i, per una altra, es va estrenar a Londres el documentari del mateix nom sense que cap Beatle hi fes acte de presència.

El mes de novembre del 1970 George Harrison va sorprendre tothom amb un àlbum triple –All things must pass– que demostrava que el seu talent com a compositor era superior al que fins aleshores tothom li suposava i un mes després era John Lennon que publicava John Lennon/Plastic Ono Band, un disc que, de fet, no es pot definir en sentit estricte com el del seu debut fora dels Beatles perquè entre el 1968 i el 1969 ell i Yoko Ono havien enregistrat una trilogia de caràcter experimental (molt experimental, diguem-ho clar) titulada genèricament Unfinished music.

Entre Let it be i Get back ja han passat cinquanta anys i un munt de coses. I més que mai els Beatles són una referència instal·lada en la llegenda que ningú no gosa discutir. D’aquell llunyà 1970 recordo que molta gent no s’acabava de creure que aquella separació no fos més que un estratagema comercial per a estimular un futur disc de reconciliació. I una ronda, fins i tot. Però no va ser així. El món ha canviat, i el de la música encara més. El concepte “disc” i els sistemes de treball dels grups són tan diferents dels d’aleshores com la nit i el dia. I, tanmateix, la contemplació de les prop de vuit hores que dura el muntatge de Peter Jackson –basat, tinguem-ho present, en el material filmat per Michael Lindsay-Hogg– ens remet a un temps i a unes maneres de treballar que crec que ben pocs espectadors deixarà indiferents.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes