De les samarretes als dinarots de Puigdemont, una repassada a la carrera de Mónica Oltra

Perfil de la dirigent de Compromís, obligada a dimitir per l'encausament del TSJ

VilaWeb
Esperança Camps Barber
21.06.2022 - 17:05
Actualització: 21.06.2022 - 20:20

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al final del llibre Mónica Oltra o el compromís, de Tomàs Escuder, publicat el 2020 per Lletra Impresa, la vice-presidenta del Consell fins avui i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, respon a un qüestionari Proust per arredonir-ne la descripció biogràfica, pràcticament hagiogràfica, que en fa l’autor. A les primeres respostes, Oltra diu que la característica que més destacaria de la seua manera de ser és la constància; que la qualitat que prefereix en una persona és que siga afectuosa; que valora la lleialtat dels amics i que el seu pitjor defecte és la ira.

Probablement, la constància és el motor que l’ha mantinguda adherida al càrrec d’ençà que va saber que el Tribunal Superior de Justícia valencià l’encausaria. Sabia que quan això passara, tots els focus es dipositarien damunt seu, però també tot el Botànic. Només la constància ha fet que divendres rere divendres s’assegués a la taula de portaveu del Consell, recitant la salmòdia dels acords d’aquell dia tot sabent que cap dels periodistes l’escoltava perquè tots esperaven que acabàs el recital per demanar-li si dimitiria o no, o quan, o si no trobava que…

La constància deu ser això. L’ha poguda mantenir mentre ha durat la lleialtat dels amics. Dels companys de coalició i de govern, en aquest cas. Aquestes setmanes, aquests mesos, s’ha vist com la contundència del suport s’anava dissolent. Primer, de manera poc perceptible, com la mar que de mica en mica erosiona un castell d’arena fet massa a prop de l’aigua. Però els darrers dies, sobretot d’ençà de dijous, quan la van encausar, el bressoleig suau s’havia convertit en un tsunami, una rissaga que pujava i quan es retirava s’enduia tot allò que descobria pel camí. També el capell de color carabassa i les músiques de la festa del llit del riu. “Cap al tercer Botànic” era el lema del míting que Compromís havia organitzat per llançar un nou govern de progrés al País Valencià amb Compromís com a protagonista, amb Mónica Oltra com a cap de llista. Serà el que vulga, repetien els seus companys. Però la mar de fons ja era massa forta. I no hi ha lleialtat que en puga suportar l’embat. Sobretot, quan preservar un nàufrag significa posar en perill la tripulació sencera.

Nascuda a Alemanya, luterana de formació

Mónica Oltra Jarque va nàixer a Neuss, a Alemanya, l’any 1969. Els seus pares eren emigrants, però també una mica exiliats. Anar-se’n de l’estat espanyol va ser l’única manera que tenien de viure en parella quan el franquisme encara penava l’adulteri i tantes altres coses considerades pecat mortal. Juan Oltra, el pare, es va separar de la dona quan la llei del divorci era un somni molt llunyà. Els primers anys de vida, Mónica Oltra va ser Monica Jarque, el cognom de sa mare.

El naixement a Alemanya i el fet de rebre-hi la primera formació fa que Oltra es definesca com a luterana. Aquesta doctrina predica que la rectitud moral és la base del comportament de les persones. N’ha fet bandera, d’això, Mónica Oltra.

La família només va poder tornar a l’estat quan Fernández Ordóñez va fer possible la llei del divorci. Llavors, tant ella com el germà ja podien tenir el cognom de son pare. A la Universitat de València va ser membre del sindicat BEA i de les joventuts comunistes. És en aquesta època quan va conèixer Miquel Real, qui encara avui és el seu fidel escuder, el seu cap de gabinet, la seua ombra lleial vaja on vaja. Sempre tres passes per darrere.

Diu Gustau Muñoz al pròleg del llibre esmentat que Mónica Oltra és una figura destacada del valencianisme pràctic, que no es deté en grans elaboracions, però defensa l’autogovern i l’ampliació de tots els marges possibles.

I més endavant, l’autor reprodueix un fragment en què Oltra reflexiona sobre les seues conviccions més profundes: “Crec més en els pobles que en les nacions. En el dret dels pobles de decidir. L’autodeterminació? És un dret que tenen els pobles. I sóc partidària del mestissatge. A ma casa, hi tinc mostres de tot això. Mon pare, de Quatretonda, la Vall d’Albaida, ens parlava en castellà, no en valencià. Ma mare és de Conca i lògicament parlava en castellà també. Jo als meus fills els parle en valencià, i el meu ex-home, Luis, argentí, els parla en castellà. Vinc d’una família diglòssica i això et fa veure les coses de manera diferent. Vaig nàixer a Alemanya i els anys que hi vaig passar també em permeten una mirada distinta i més comprensiva. En aquest sentit, no m’importen les fronteres ni les banderes. M’interessen les persones. Eixe és el meu nacionalisme.”

Les samarretes, una icona

Mónica Oltra és diputada a les Corts Valencianes d’ençà del 2007, quan el PP governava el País Valencià amb mà de ferro, amb una falta absoluta de transparència i amb una clara tendència de beneficiar només els seus amics amb les decisions polítiques i econòmiques que prenien. L’arribada d’Oltra a les Corts va ser rebuda com una bavarada d’aire fresc. Era l’època en què exhibia samarretes al·lusives als casos de corrupció que criticava. Francisco Camps va ser el seu gran objectiu. Eren els anys de les discussions amb Juan Cotino, que presidia el parlament i la va expulsar unes quantes vegades sense cap motiu. Va ser també quan el mateix Cotino va emprar informació privilegiada que tenia l’obligació de custodiar per a provar d’avergonyir-la davant tothom per l’afer dels seus pares i el fet de ser filla de mare soltera. Allò va ser un bumerang contra Cotino.

Amb Rafael Blasco també va protagonitzar discussions aferrissades, quan es va anar sabent què feia Blasco amb els diners que, en teoria, havien de ser per a la cooperació internacional. Són esfereïdores les mirades de fàstic que l’ex-conseller, condemnat a presó, li feia de l’escó estant.

Encara a l’oposició, el carisma i la imatge de Mónica Oltra van transcendir les fronteres valencianes i, molt aviat, la seua imatge i les seues frases construïdes amb enginy van ser una alenada d’aire fresc a l’adotzenament de la política mesetària. Era habitual veure-la opinar o participar en tertúlies de televisions espanyoles.

Les samarretes de Mónica Oltra s’han fet tan populars que, ja en el poder, diversos col·lectius i organitzacions li n’han continuat regalant i ella les manté exposades al despatx de la Conselleria de Polítiques Inclusives.

El triomf del 2015

Mónica Oltra va ser la cap de cartell per a les eleccions del 2015. Compromís va obtenir uns resultats boníssims, i juntament amb els del PSOE, que van ser els pitjors que havia tingut mai, sumaven la majoria. La celebració d’aquell canvi, amb balls fins a la matinada a l’escenari instal·lat a la plaça del Pilar, van desembocar en el començament d’unes negociacions que van ser duríssimes.

Era el primer Botànic. Les declaracions d’Oltra, donant entenent que no regalaria la presidència a Ximo Puig a canvi de res, van rebre crítiques molt dures. Miquel Real diu, a l’epíleg del llibre esmentat, que fins i tot hi va haver comportaments masclistes i misògins.

Però, finalment, el Botànic va reeixir i ella va ser la vice-presidenta del Consell, la portaveu i la consellera de Polítiques Inclusives. En tots aquests anys, tant en el primer Botànic com en el segon, ha tingut enfrontaments amb companys de gabinet socialistes, com ara Gabriela Bravo, Ana Barceló o Vicent Soler, que fins fa poc era el conseller d’Hisenda i amb qui topava cada any a l’hora d’elaborar el pressupost.

Els “dinarots” de Puigdemont

Mónica Oltra té una gran habilitat per a fabricar frases que es converteixen immediatament en titulars. Sempre sap com fer un gir en una argumentació, com descol·locar l’adversari i com col·locar un missatge. L’any 2019 ho va aconseguir quan va dir, en unes declaracions a elDiario.es, que el president Puigdemont anava pel món “fotent-se dinarots”. La reacció de l’independentisme va ser ferotge contra la vice-presidenta.

El cas que l’ha feta dimitir

Sobre Luis Ramírez, a la biografia autoritzada només es diu que es van conèixer a Alemanya el 1994. “Argentí de Córdoba. Educador social i traductor en terres alemanyes. Es casen i ell es trasllada a viure a València. Finalment, es divorcien. Aquesta relació acaba amb una decepció molt forta i dolorosa per a Mónica.”

Tan forta i tan dolorosa que ha estat la causa per la qual Oltra ara deixa, momentàniament, si més no, la primera línia de la política, la seua passió, el motor que la fa aixecar cada matí.

Ramírez va ser jutjat i condemnat per haver abusat sexualment d’una menor en un centre tutelat per la Generalitat. Per la conselleria que dirigia Mónica Oltra. Els fets van ocórrer quan Oltra i Ramírez encara convivien, tot i que havien començat els tràmits per a separar-se. “Diguem que compartíem el mateix immoble”, va voler matisar a la darrera compareixença de premsa que va fer com a portaveu del Consell.

El cas del marit de Mónica Oltra ha estat el mos que l’extrema dreta, capitanejada pel cap d’España 2000 i Cristina Seguí, no ha volgut amollar. L’acusen de voler encobrir els fets, de no creure’s les denúncies de la menor i de no actuar de manera respectuosa amb la persona agredida.

Ella sempre ho ha negat. Diu que va saber els fets quan va rebre la comunicació judicial i etcètera.

Fins a última hora ha mantingut que el seu comportament havia estat correcte, i que dimitir dels càrrecs seria donar un triomf a l’extrema dreta. “Ells no han de guanyar mai”, va repetir. José Luís Roberto és l’advocat de la jove abusada, és el fundador d’España 2000 i és qui va protagonitzar un escarni a la porta de la casa d’Oltra quan hi havia els seus fills menors. No han de guanyar mai, o les nostres polítiques molesten molta gent, o l’extrema dreta no condicionarà les polítiques del Botànic, és la cantarella amb què s’ha sostingut la presència d’Oltra dins el govern del Botànic. Fins avui, quan ha arribat per sorpresa a la reunió de l’executiva de Compromís tot i haver dit que no hi aniria.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes