De la minifaldilla al tapagots

La qüestió és posar l’ull en la víctima: si es droga, perquè es droga; si la droguen, perquè l’han drogat

Marta Rojals
13.06.2022 - 21:40
Actualització: 13.06.2022 - 23:36
VilaWeb
Fotografia: Ira Lee Nesbitt / Pixabay

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No me’n sé avenir i me’n sé avenir alhora: diu que una vintena de discoteques de Barcelona i Eivissa repartiran tapes per als gots perquè ningú no hi pugui ficar drogues per a violar ningú. La idea no és nova. La de les tapes, tampoc.

A final de l’any passat, el Regne Unit va viure una onada de casos de noies drogades en pubs i discoteques: en dos mesos, vora dues-centes a través de la beguda i vora una seixantena directament amb xeringues (!). Com a protesta, clientes de cinquanta ciutats van iniciar campanyes de boicot als locals per reclamar mesures de seguretat, entre d’altres, tapes per al beure, testos gratuïts per a detectar-hi drogues i, també, (més) escorcolls als hòmens. L’exemple del Regne Unit va ser molt noticiat perquè ho té tot, però el nombre de casos –de denúncies– no para de créixer a totes les ciutats europees. A Catalunya, els Mossos parlen d’un “problema greu”, i que no hi ha cap setmana que no se’ls adrecin una o dues persones que han patit una agressió sexual després que les hagin drogades.

Per a un violador, l’anul·lació de les percepcions de la presa és el mètode que l’acosta més al crim perfecte: la possibilitat de no ser vist, sentit, ensumat ni recordat per la víctima supera la fantasia de la capa d’invisibilitat. Fins i tot l’arma primera del crim –la química, que precedirà la física– s’esvaeix de l’“escenari” del crim sense deixar rastre: les substàncies conegudes popularment com a “drogues dels violadors” només es mantenen unes quantes hores al cos per on han circulat. Si ja es fa difícil de denunciar una agressió sexual amb tots els sentits de punta, aquesta modalitat té el perill de quedar-se en xifres per a l’estadística.

Per a treure ferro al debat, molts cunyats ens recorden que drogar gent per aprofitar-se’n és una cosa que s’ha fet sempre. Però, amb el recordatori, toquen el moll de l’os sense voler: perquè mentre el “com” es diversifica i se sofistica, el “què” roman intacte a través dels temps. De fet, els diferents “com” són fruit de l’afany per a fer més fàcil el “què”: satisfer-se un hom(e) amb un cos que no el vol, quan ell vol i perquè pot. I per a això no cal pensar en predadors foscos i parafílics amb una bosseta o una xeringa a l’infern de la gavardina, perquè el “com” del qual s’aprofiten més agressors per al seu “què” és l’alcohol, droga universal i transversal, que no entén de classes ni de condicions.

I és que, amb la droga dita alcohol, fa l’efecte que la pel·lícula canvia. Estirem una mica la veta, a veure si és veritat, i anem fins un parell de mesos enrere, a les paraules que es van fer virals de l’streamer ElXokas, ídol d’un milió de seguidors a Twitch, sobre el “trucàs” d’uns “col·legues” seus que “s’emportaven les paies col·locades i tal”: “si tu estàs serè”, va dir, és “xupat!”. (Allò que dèiem del “què” atemporal: a la meua època, hom parlava entre rialles d’esperar a l’última hora per passar el rasclet a la discoteca –i la resta, he-he, es donava per entesa.) Així descrivia l’streamer un seu “amic” que, amb la tàctica, “se n’anava amb una paia sempre”: “un crac, un fora de sèrie, de puto pro”. A quin públic s’adreçava? Doncs a nanos com els vostres fills i néts. Quin era el missatge implícit? Que si no hi ha consciència per a consentir, no hi ha problemes amb el consentiment: “trucàs!”, compares.

Perquè és de consentiment, que parlem des del primer paràgraf: aquest invent de les feministes que, amb cada dret a favor de la llibertat sexual de totes, fa sortir doctors cum laude en Cultura de la violació a demanar si per sucar el melindro hauran d’acabar signant un paper davant de notari. Com a mínim, amb la submissió química la seua condemna és unànime: gràcies a Déu, una dona amb els sentits anul·lats no dóna peu al ventall de matisos i interpretacions androcèntriques que els suscita el rebuig d’una femella conscient –interpretacions provinents, en el millor dels casos, d’una ignorància profunda del funcionament del desig femení.

Encara més: quan es tracta d’una violació per submissió amb drogues, el focus canvia màgicament de costat segons si la violada havia estat drogada sense voler o si, fent ús de la seua llibertat, s’havia drogat tota sola. Ara mateix, mentre la societat encara responsabilitza les víctimes que havien pres drogues desinhibidores com l’alcohol, el consum d’aquestes substàncies resulta un atenuant per als seus agressors. Coses del codi patriarcal, també dit penal, que considera la submissió química un agreujant quan es tracta d’un robatori, elevant-lo a robatori amb violència, mentre que una violació amb el mateix sistema només la considera “abús sexual”, perquè no hi ha violència ni intimidació ni cap “no” que pugui ser interpretat com a tal. Senyores, no hi ha al món prou contenidors per cremar.

Justament, moltes víctimes renuncien a denunciar les agressions amb submissió a causa de la culpabilització social per haver consumit substàncies desinhibidores. La qüestió és posar l’ull en la víctima: si es droga, perquè es droga; si la droguen, perquè l’han drogat. Per la vella lògica de culpar la minifaldilla, que és la que encara ens fa culpar el mam, ves que no acabem responsabilitzant de la submissió química a qui no s’ha tapat el got. I així, mentre anem parlant del “com”, que va variant, ens continuem distraient del “què” de sempre, que no sé quina solució té i que només puc deixar-lo en interrogant; perquè no sé entendre què fa que un individu pugui trobar desitjable penetrar un cos mort, una carn inerta, desposseïda de la capacitat de sentir i de consentir, i que l’endemà pugui tornar a treballar, a estudiar, a dinar a cals sogres, a ballar a la festa major, i que de saber-se’n capaç no li vingui l’instint de tirar-se daltabaix d’un pont.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €