De faules i paràboles

Els partits que el 14-F van aconseguir el 52% del vot per la independència van actuar com la guineu de la faula per aconseguir que els electors deixessin caure el formatge del poder que ells es cruspeixen tots sols i sense miraments a través del govern de la Generalitat. (Si cal recordar que un dia se’ls podrà retornar la seva pròpia medicina, recorrerem a una altra faula: la de la cigonya que convida la guineu assedegada a beure d’una fiola en la qual no podrà ficar la llengua.) En conseqüència, no es pot esperar cap autocrítica dels qui han procedit amb engany davant una gent que hi va deixar la pell l’1-O i que el 3-O va arrossegar una majoria als carrers que va obligar l’estat a adoptar el mode franquista de represàlia contra els catalans. D’aquesta posició hipòcrita, se n’ha derivat la fractura entre electors per la independència i parlament, que ja no és vist com a instrument correlatiu del poder expressat a les urnes; i també la fractura entre partits i carrer, perquè aquells s’han desplaçat a posicions de convivència amb un estat que nega la sobirania de la nació catalana, reprimeix el moviment per la independència i utilitza tots els instruments al seu abast per impedir l’expressió democràtica de la població.

Si el moviment per la independència pretén de tancar aquesta fractura, haurà de portar la unitat a un nivell superior de consciència –no delegar el poder que no emani de la seva pròpia pràctica–, de programa –fer d’aquest poder l’expressió del combat per una societat més lliure, més justa i més equitativa–, i d’organització –passar de la mobilització puntual al control territorial. I quan haurà arribat a aquest nivell –no importa tant el “quan”, com el “què” i el “com”–, ha de ser conscient que esdevindrà un corrent històric que ha de topar necessàriament amb la presa de contenció de l’estat per a impedir que inundi el país sencer. Una presa dissenyada amb l’estructura de la constitució espanyola, aixecada amb explosius, ferro, pedra i formigó que coneixem de sobres. Sabem, igualment, que aquesta presa no ens serà mai oberta: per molta aigua que continuem acumulant en distints moments i espais (des de les majories parlamentàries fins a les victòries jurídiques), les estructures de la presa seran reforçades (amb el poder neoautonomista com a uns dels talussos), o, com ja s’ha vist, s’intentarà d’enverinar el cabal abans que permetre’n la lliure circulació fertilitzant. Si volem ser lliures, doncs, la presa haurà de rebentar a pedaços; no es doblegarà, no es dilatarà, no s’aprofundirà: com ha demostrat la continuïtat de les estructures franquistes de poder, la metàfora de “L’estaca” ja no serveix. I, si rebenta la presa, rebentaran les estructures de poder neoautonòmiques, que, captives de la ideologia provincial (recordem: pròpia “de vençuts”), seran arrossegades mentre dormien, com ja els va passar arran de l’1-O.

I és aquí on el moviment per la independència haurà de demostrar que ha après la lliçó de l’1-O: tot allò que no emani de la seva pròpia capacitat, no ho aconseguirà. (Ja que hem començat amb faules, acabem amb la paràbola dels talents, quan Jesús diu “a qui tingui, li serà donat”, o una cosa per l’estil.) Vull dir, que, si el moviment per la independència aconsegueix d’arribar novament, al marge de les institucions (i, si cal, contra elles), a uns nivells tan alts de poder al carrer que amenacin de fer pols la presa de contenció espanyola, haurà de disposar d’un pla real per a aconseguir el poder, desenvolupar-lo i defensant-lo comarca a comarca, i d’una xarxa d’ajudes i solidaritat teixida a consciència. No s’hi valdrà a esperar intermediaris ni pronunciaments que no derivin del poder realment, conscientment, demostrable en viu i en directe, sense deixar-lo en mans inexpertes, dubitatives o esporuguides. Així s’evitaran estratègies ingènues, rutines superades o maniobres subterrànies.

No hi ha dubte que haurem d’ex-posar menys i im-posar més.