Daniel Marcelo Piano Bassi: “A Espanya, no aconseguirem res”

Aquest nou català nascut a l'Argentina ha escrit dos llibres per a convèncer no independentistes

VilaWeb
Daniel Marcelo Piano Bassi, a Barcelona, aquest dimecres (fotografia: Adiva Koenigsberg).
Redacció
30.10.2021 - 11:51
Actualització: 30.10.2021 - 13:51

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Daniel Marcelo Piano Bassi (1954) és un nou català nascut a Buenos Aires que amb gairebé cinquanta anys va arribar al país i s’ha convertit en un independentista convençut. Ara, ha escrit dos llibres, que s’ha autopublicat –Catalunya, un país segrestat (Letras de Autor) i Catalunya hacia la República (Letras de Autor)–, per mirar d’explicar i convèncer dels motius de l’independentisme. VilaWeb ha volgut saber-ne una mica més, de la història personal i els motius d’aquest economista, que porta la Sagrada Família tatuada al braç; una història de superació personal.

Qui és Daniel Marcelo Piano Bassi?
—Sóc un dels molts argentins que, cansat de la inseguretat i la falta de perspectiva a l’Argentina, un dia va prendre la decisió d’emigrar. L’Argentina és un lloc molt bufó per a anar-hi de turista, però no per a viure-hi. Vaig viure molts robatoris a mà armada i tot i que mai no es va disparar cap tret, vaig dir: “Prou, no vull continuar jugant amb la meva sort.” Vam arribar amb la dona quan la filla tenia quinze anys i el fill, tretze. I això va ser fa vint anys, el 2002. Sempre dic que vaig venir a Espanya, però em vaig establir a Catalunya.

Us guanyàveu la vida, fent d’economista, a l’Argentina?
—Sóc “contador público”, una professió que aquí no existeix. L’equivalent seria auditor de comptes. Tenia bon càrrec, era gerent d’auditoria en un despatx mitjà a l’Argentina.

I els vostres pares?
—La meva mare va ser sempre mestressa de casa i el meu pare treballava per a l’Agència Tributària argentina. La meva germana, mestra de guarderia. Classe mitjana.

Com és el començament a Catalunya?
—Al començament, allò que em va obrir moltes portes va ser el futbol. Vaig ser entrenador de futbol base a Vilassar de Mar. Però també vaig fer classes d’anglès, de figurant de cinema –amb tota la família–, vaig vendre aliments congelats, vaig treballar en la construcció, vaig fer de cambrer. Sense perdre mai l’objectiu de revalidar el títol d’auditor públic aquí. I ho vaig aconseguir l’any 2015. Vaig fer un màster d’auditoria a la Universitat de Vic. Ara sóc auditor de comptes. Tinc un despatx i clients. Em guanyo bé la vida. I visc la política intensament, tot i que com una afecció.

Com descobriu l’independentisme?
—Vaig començar a llegir-ne, a mirar vídeos de YouTube i a escoltar economistes no catalans com ara Juan Martín Rallo, madrileny i liberal. I després vaig comprar el llibre de Josep Borrell Las cuentas y los cuentos de la independencia. Vaig parlar amb Borrell, una vegada que me’l vaig trobar a Barcelona. Com a bon auditor que sóc, estic format per a tenir pensament propi. Si Espanya recapta 51.000 milions a Catalunya, i en retorna 34.000, evidentment n’hi ha 17.000 que es queden pel camí. Com pot ser, això? Em vaig convèncer que hi havia un problema de finançament. Després, va venir la qüestió de l’estatut i vaig veure-hi la injustícia, sobretot quan se’n van declarar inconstitucionals 14 articles, que, a més, tenien el mateix redactat que en unes altres comunitats autònomes com ara Andalusia, les Illes, el País Valencià, Castella-la Manxa i l’Aragó. I vaig dir: “No, aquí hi ha una doble moral, aquí hi ha alguna cosa que no funciona”, i això em va fer prendre partit per l’independentisme. I és quan vaig decidir d’escriure tots dos llibres.

Catalunya, un país segrestat.
—Aquest és la història de la guerra civil, i després tot allò que va ser el procés, la instrucció del procés, el funcionament de la justícia i el Consell General del Poder Judicial, i els paranys que fan sempre. Quan a Espanya no poden aconseguir una cosa per dret, fan paranys. I després va venir el segon llibre.

Segon llibre: Catalunya, hacia la República.
—Hi explico el judici i la meva proposta. Allò que crec que hauríem de fer.

I què hauríem de fer?
—A Espanya, no aconseguirem res. El referèndum d’autodeterminació, no el donaran mai. Hi ha un vídeo d’Eduardo García Serrano, periodista i feixista de llibre, dient que encara que a Catalunya el 105% dels catalans estiguessin a favor de la independència, Espanya no la donaria. Perquè si Espanya dóna la independència a Catalunya, es mor. És l’instint de conservació que té aquesta gent. La meva proposta és continuar insistint amb el Consell per la República, que em sembla una idea excel·lent. Tenim els tres eurodiputats, a qui obren la porta a Europa. I a Catalunya hauríem de mirar d’ampliar la base de votants, arribar al 60% o el 65%. Per aconseguir-ho, cal fer un treball docent, i per això escric els llibres. I que puguem explicar-ho als socialistes, als comuns i als estrangers que coneguem. I hauríem de recollir totes les barbaritats, tots els abusos als quals Espanya ens té acostumats, i portar-ho a Europa perquè vegin qui són els espanyols, que ja ho deuen saber. A més, Espanya deu molts milions a l’economia europea, al Banc Central Europeu. És un deute impagable. Catalunya sí que pot contribuir a pagar-ne una bona part. Seria una manera de comprar la independència. L’altre dia, el divendres, casualment, vaig estar amb Jordi Turull, que va fer alguna una xerrada a Vilassar de Mar, hi vaig anar i vaig parlar amb ell. Crec que d’ací a dos anys, tindrem la independència, però hem de fer les coses bé, amb una bona estratègia, i evitar de cometre errors. Aquest és el problema de Catalunya, i de tot a la vida. Hem comès moltíssims errors i per això estem com estem.

El primer d’octubre de 2017, el dia del referèndum, on éreu?
—Vaig anar a votar a Vilassar de Mar, on visc. Per mi va ser molt emocionant perquè em sentia que formava part de la història,

Quina informació arriba a l’Argentina?
—Hi arriba allò que publica el diari El País. I el problema més gran és que hi ha molta ignorància, molt de desconeixement. Recordo que moltes vegades em deien: “Però com pot ser que Catalunya vulgui la independència? És com si la província de Buenos Aires la volgués.” I els dic: “No, no és igual. Els catalans no tenen res a veure amb els espanyols, ni els bascs, ni els gallecs. I, a més, hi ha una història d’abusos, una història de maltractament.”

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies