dades català

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Els resultats de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics al Principat, publicada el juliol de l’any passat, mostraven que entre el 2013 i el 2018 hi havia hagut una estabilització de certs indicadors favorables al català. Però les categories en què el català obtenia bona nota són sociolingüísticament menys significatives que aquelles en què n’obtenia una de dolenta –o pitjor que fa uns quants anys. I la tendència d’ençà que es publicà el primer informe d’aquesta sèrie quinquennal, el 2003, és d’una davallada greu i preocupant.

L’enquesta ha tornat ara a primera plana amb la publicació d’una ampliació dels resultats que consolida encara més aquesta situació. Són també d’aquest període (2013-2018), però centrats en l’àmbit de Barcelona i, per primera vegada, de l’àrea metropolitana. Les dades no són bones: el català perd pistonada a la capital del Principat i rodalia, on viu el 63,8% de la població del país, i ara com ara hi ha pocs indicis que permetin de confiar en una remuntada.

El castellà ha rellevat el català en els principals àmbits socials

Els resultats generals del Principat mostraven que, durant el període de quinze anys en què s’han fet aquests sondatges, l’ús del català en els àmbits interpersonals s’afebleix progressivament, de manera indubtable i constant. Fora de casa, passa en tots els més importants. Amb els amics. Amb els companys de feina. Amb els companys d’estudi. A l’hora d’anar a comprar. Vegem-ho amb exemples.

Al petit comerç, el 2003 el català era la llengua que emprava el 47,3% dels clients, en contrast amb el 36,9% dels qui hi empraven el castellà. L’ordre es va capgirar amb contundència el 2008, quan el castellà ja encapçalava l’ús, amb el 43,5%, contra el 39,7%. I ara el castellà manté la preponderància sobre el català (42,2% – 37,8%). El fenomen és semblant en el cas dels grans centres comercials, tot i que el primer lloc del català era més ajustat el 2003 (42,7% vers 41,8%), i la diferència és molt més grossa ara (castellà, 46,2%; català, 32,9%).

La tendència es repeteix en la relació amb els companys de feina: el 2003 la llengua emprada era principalment el català (40,5%, 5,2 punts més que el castellà); el 2008 es va capgirar la tendència i així s’ha mantingut fins ara, quan el castellà supera de 9 punts el català, ja només preferit pel 30,4% dels treballadors.

En la llengua d’ús amb les amistats, l’any 2003 hi havia gairebé un empat tècnic entre el castellà (40,3%) i el català (39%). Les xifres van ser demolidores el 2008 (castellà, 42,9%; català, 33,3%), van ser-ho encara més el 2013 (43,8%-30,9%) i ho continuen essent ara (42%-29,8%). El castellà no sempre millora punts, però el català mai. I en el cas de la llengua preferida amb els companys d’estudi (majoritàriament universitaris) es repeteix l’esquema, si fa no fa. És l’única excepció en què el català continua essent la primera llengua. Però el 2008 la distància era molt gran (català, 48,7%; castellà, 26,7%) i, en canvi, els resultats del 2018 mostren una dura reducció del marge: el català obtingué un 36,4% i el castellà un 32,8%, molt lluny del 22% de diferència que els separava una dècada enrere.

Ni inicial, ni habitual ni d’identificació

El paper del català en les interaccions socials passa una crisi i ha perdut el paper principal que tenia dues dècades enrere. Podríem demanar-nos si, com a mínim, el marc mental de la societat reflecteix un canvi que faci pensar que això es pot revertir en els cicles vinents del sondatge. Però si observem els tres indicadors que mesuren la relació dels catalans amb la llengua (amb quina s’identifiquen, amb quina comencen a xerrar o quina creuen que fan servir més), la resposta és que no. Ací el català també s’afebleix.

Per exemple: el 2018, les dades indicaven que el català continuava estable com a segona llengua inicial del Principat, al voltant d’un 31,5%, xifra que no havia tingut cap baixada notable d’ençà del període 2003-2008, quan havia passat del 36,2% al 31,6%. Alhora, el castellà sí que tenia un lleuger retrocés, del 55,1% el 2013 al 52,7%, que es complementava amb un creixement sostingut de l’ús de les altres llengües (4,4% el 2003; 8,8% el 2008; 10,1% el 2013; i 10,8% el 2018).

El català ja patia com a llengua inicial, però encara es dessagnava més en tant que llengua d’identificació. Amb el 44,3%, el 2003 era molt a prop del castellà (47,5%). Però la diferència ja s’anà eixamplant ineluctablement d’aleshores ençà. Gairebé nou punts sota el castellà el 2008, més d’onze punts el 2013. I el 2018, poques expectatives de salvar distàncies: 46,6% el castellà, 36,3% el català. La xifra més baixa en dues dècades, pel cap baix.

Però la dada realment demolidora és, justament, la cabdal: la quantitat de catalans que empren el català com a llengua habitual per a relacionar-se. Ací el 2003 hi havia quasi un empat tècnic amb el castellà: un 47,2% triaven el castellà i un 46%, el català. La baixada va ser molt contundent el 2008 (el català va davallar més de deu punts i el castellà es va més o menys mantenir), i d’aleshores ençà la distància entre totes s’ha mantingut estable en favor del castellà, sense cap indici de remuntada. El 2018, tan sols el 36,1% de catalans feien servir la llengua del país per a relacionar-se, en contrast amb el 48,6% dels qui optaven pel castellà.

Tot plegat, a més, amb Barcelona i l’àrea metropolitana dessota la mitjana de tot Catalunya.

L’esperança dels joves s’esfilagarsa

I això encara no és tot, perquè més enllà de la identificació i de la relació dels catalans amb el català, podria haver-hi escletxes per a albirar una millora. La llengua que parlen les noves generacions, per exemple. El 2013, el cas dels joves –que feien servir més català que la generació precedent– es va interpretar com una esperança. Però tampoc. Si aquesta escletxa s’havia badat una mica, les dades del 2018 a Barcelona i l’àrea metropolitana l’han tancada, novament, una mica més.

Les xarxes socials van restar impressionades per la dada: d’ençà del 2013, l’ús habitual del català entre els joves ha baixat del 30% al 19,6%. O, formulat d’una altra manera que encara esfereeix més i tot: el 80,4% dels joves de 15 a 29 anys que viuen a Barcelona no fan servir la llengua catalana habitualment. Segons les dades del cicle anterior del sondatge, del 2013, aquesta franja de joves superaven, amb un 30%, la freqüència d’ús del català del següent grup, els adults de 30 a 44 anys, que era d’un 26,4%. Aquesta inversió confirma que a Barcelona, ara com ara, com més jove és un grup menys català fa servir.

  • De 15 a 29 anys: 19,6%, català – 60,6%, castellà
  • De 30 a 44 anys: 20,4%, català – 57,5%, castellà
  • De 45 a 64 anys: 30,9%, català – 53,4%, castellà
  • Més de 65 anys: 42%, català – 45,1%, castellà

Aquestes xifres neguitegen, naturalment, i no han mancat explicacions que matisen la patacada. Una de les més esteses és la que l’atribueix parcialment a l’arribada d’immigració, que ha capgirat considerablement la demografia barcelonina. La quantitat de residents a la capital del Principat nascuts a l’estranger pràcticament s’ha duplicat d’ençà que va començar el cicle d’enquestes, el 2003 (llavors, el 12,5%; el 2018, el 24,2%). Però la contribució que aquest fenomen pot haver fet a la davallada no és determinant, perquè entre els joves barcelonins d’entre 15 i 29 anys, el descens de l’ús del català va lligat amb un augment encara més pronunciat de l’ús del castellà, cosa que indicia que hi ha transferència d’una llengua a l’altra. Vegem-ho.

Llengua d’ús habitual entre els joves barcelonins d’entre 15 i 29 anys:

  • 2008: 32,6%, català – 43,2%, castellà
  • 2013: 30%, català – 52,3%, castellà
  • 2018: 19,6%, català – 60,6%, castellà

I en tot cas, malgrat que explicacions demogràfiques o tècniques permetessin d’afirmar amb seguretat que la baixada de parlants joves habituals de català no és tan pronunciada, la baixada hi és, és significativa i aferma una dinàmica. D’ençà del 2013, hi ha uns quants milers de joves menys que fan servir el català habitualment a Barcelona. No és pas que hi hagi menys joves que sàpiguen la llengua, sinó més joves que, sabent-la, deixen de fer-la servir. Aquest fenomen, combinat amb la caiguda lliure de la presència del català en entorns com ara els companys d’estudi o les amistats, no deixa espai per a gaires maniobres de relativització. I es repeteix a escala catalana.

La transmissió intergeneracional és realment un símptoma significatiu a celebrar?

La dada que s’ha presentat com un tercer indici de bona salut del català és la transmissió de la llengua de pares a fills. L’informe del 2018 reflectia que un 7,1% més de catalans parlen més català amb els seus fills que no pas amb les seves mares, un percentatge superior al del 2013 (un 6,2%). A més, la franja d’edat que té més fills, la dels qui tenen entre 30 i 44 anys, obté l’indicador més alt de transmissió lingüística favorable al català (8,9 punts). Però aquí, tornem-hi, hi ha una explicació per a congelar la celebració d’aquestes xifres com si fossin un remei de futur.

Segons les definicions dels processos de substitució lingüística, el fenomen que revela una sentència de mort gairebé segura per a una llengua és, precisament, que els pares deixin de transmetre-la als fills i els eduquin i s’hi relacionin en una altra llengua que té les condicions socials per a substituir-la a gran escala. El castellà, en el nostre cas. La interrupció de la transmissió intergeneracional és la segona fase en un procés de substitució,  després de la primera, coneguda com a “ordinària”, en què es desenvolupa un procés de bilingüització que pot allargar-se durant segles. En la tercera fase, la final, ja tan sols resten “quatre o cinc parlants que la coneixen, els quals, quan moren, s’emporten la llengua amb ells”.

Les xifres són positives a Catalunya quant a transmissió intergeneracional del català. Però la fase que la llengua travessa ara com ara en el procés de substitució en favor del castellà no és pas la que afecta aquesta categoria, sinó la primera, la bilingüització. I en la primera fase són més significatives les dades referents als usos socials, que sí que poden preparar el terreny perquè un dia, tal volta, les noves generacions de pares catalanoparlants considerin més pràctic adreçar-se als fills en castellà. A més, si mirem el còmput global de l’evolució de l’ús del català amb els fills d’ençà del 2003, percentualment observarem que ha deixat de ser la primera llengua transmesa de pares a fills (38,5%) i ha estat avançada pel castellà (44,1%).

Hi ha raons per a l’optimisme? Les dades de què es feliciten les institucions

Entre els motius de congratulació de la Direcció General de Política Lingüística hi ha, per exemple, que el coneixement de català augmenta lleument tant en la quantitat de residents que l’entenen (94,4%), com en la dels qui el llegeixen (85,5%), com en la dels qui el saben parlar (81,2%) com, potser més distingidament –amb un augment del 5%–, en la dels qui el saben escriure (65,3%). Però el fet cert és que, tal com apunten els sociolingüistes, aquestes dades no són significatives per a mesurar la salut del català, sinó que on cal fixar-se és en l’ús, perquè no tothom qui el sap parlar el parla. De fet, aquests quatre percentatges, igual com en el català, també creixen en el castellà, l’anglès i el francès.

Una altra dada que es recull com una bona notícia és l’elevada i creixent disposició dels nouvinguts a aprendre català. Quan es pregunta a la població adulta si “vol aprendre o millorar els seus coneixements de català”, un 35,7 % de la població respon que sí. I en el cas concret dels estrangers, és un 61,7%. És, sens dubte, una bona notícia per al català que els immigrants el percebin com una llengua necessària per a la cohesió i la integració. Però, tal com hem explicat, és encara més crucial que els mateixos parlants la considerin útil o fins i tot prioritària en els àmbits fonamentals de socialització. I això no és tan clar que passi.

També s’ha dit que és un bon senyal que –tant a Barcelona com a l’àrea metropolitana– la xifra de ciutadans que fan servir el català durant el dia (vora un 73%) sigui tan superior a la dels qui la tenen com a llengua inicial (vora un 25%). Però això no és necessàriament un èxit consistent ni significatiu. Per començar, per la subjectivitat de les gradacions permeses en les respostes (“poc”, “mitjanament”, “força”, “molt”). En segon lloc, perquè si hi restem els qui responen “poc” i “mitjanament”, l’augment és amb prou feines d’un 3%. En tercer lloc, perquè vora el 26,5% dels habitants de totes dues zones declaren no fer servir mai el català i, en canvi, amb el castellà, això passa tan sols en poc més d’un 2% de la població. I en quart lloc, novament, perquè aquesta dada s’ha de combinar amb la dels catalans que passen al castellà en les converses, però aquesta dada no l’ofereix pas l’enquesta.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.