“Cristoteràpia”: el gran escàndol en una comunitat de monges que sacseja Itàlia

  • Una investigació del diari Fanpage sobre els abusos d'una famosa comunitat religiosa dedicada, en teoria, a rehabilitar gent ha mogut un gran escàndol a Itàlia · VilaWeb us ofereix el vídeo amb càmera oculta i el relat traduït al català

VilaWeb
Fanpage
19.04.2023 - 21:40
Actualització: 20.04.2023 - 09:04

[Trova la notizia originale in italiano su FanPage]

La comunitat Shalom es troba a mig camí entre Brescia i Bèrgam, amagada a la ruralia de Palazzolo sull’Oglio. És una comunitat de rehabilitació per a toxicòmans i alberga unes 250 persones cada any. El mot hebreu shalom significa ‘pau’, però per a centenars de nois i noies aquesta comunitat ha significat violència de tota mena: psicològica, verbal i física. Segons els testimonis que ha recollit l’equip d’investigació de Fanpage.it, els insults i els maltractaments formen part integrant del mètode desenvolupat per la fundadora d’aquesta comunitat, la germana Rosalina Ravasio.

L’equip d’investigació Backstair de Fanpage.it, després de recollir el testimoniatge de tretze persones que, majoritàriament, no es coneixen, que han viscut en aquesta comunitat en anys diferents i que relaten violències i càstigs al límit de la imaginació, s’ha infiltrat en la comunitat per descobrir la veritable naturalesa de Shalom, que fins ara ha aconseguit de mantenir-se fora dels focus, tant dels mitjans de comunicació com de la justícia.

En gairebé quaranta anys d’activitat, Shalom ha acollit milers de persones procedents de tot Itàlia, especialment de la Llombardia, el Vènet, el Piemont i l’Emília-Romanya, però també del Laci i la Campània. Va ser fundada per una monja a final dels anys vuitanta, quan Itàlia s’enfrontava a l’auge de l’heroïna. Es diu sor Rosalina Ravasio i la seva creació és Shalom.

La comunitat de recuperació VIP
La germana Rosalina s’ha fet un nom amb el temps, teixint relacions amb els poders locals i eclesiàstics. En els pocs dies l’any que la comunitat obre les portes al món exterior, els salons de Shalom són freqüentats per batlles i regidors de municipis veïns, magistrats, policies fora de servei, adinerats empresaris locals, homes i dones de fe. Però sor Rosalina, amb decennis d’activitat, ha anat molt més enllà de les fronteres de la província de Brescia, i ha atret personalitats destacades.

Molts rostres coneguts han sovintejat i sovintegen la comunitat. L’entrenador de la selecció italiana de futbol, Roberto Mancini, ha estat unes quantes vegades a Shalom, l’última durant les vacances de Pasqua d’enguany. Sor Rosalina assegura fins i tot que el 2019 va profetitzar que Mancini guanyaria l’Eurocopa perquè seria protegit per la Mare de Déu. Gràcies a aquesta connexió, els nois de la comunitat van tenir l’oportunitat de jugar un partit contra la selecció italiana. També Marco Masini i Francesco Renga han visitat la monja i la seva comunitat qui-sap-les vegades; Giuseppe Povia ha cantat en diversos concerts organitzats per sor Rosalina; i Luisa Corna, originària de Palazzolo i germana d’una de les voluntàries de la comunitat, va decidir de casar-se dins Shalom i deixà l’organització del seu casament directament a mans de sor Rosalina.

“Sor Rosalina és Déu”
Per a molts, la primera impressió que causa la comunitat Shalom és positiva, un lloc on joves que perillaven han trobat el camí recte gràcies a la pregària i la pedagogia de la germana Rosalina. “Quan arribes, sembla que ets en un petit oasi –expliquen antics hostes–, però la sensació celestial dura poc.” Qui ha experimentat la vida comunitària a Shalom té opinions dispars sobre la seva fundadora. “La germana Rosalina és Déu”, diuen alguns. Uns altres la descriuen com a autoritària i despòtica: “És una manipuladora, una persona que no té res a veure amb la religió”, diu algú que ha estat en contacte estret amb ella durant anys i ara se’n vol distanciar.

Un antic hoste, que hi va entrar essent menor i en va sortir al cap de tres anys, té un record de malson del seu pas per Shalom: “Aquesta comunitat sembla un món utòpic, que viu de la providència, on els nens estan molt bé i sempre somriuen, on ocorren miracles: hi entres amb un problema i en surts guarit. Però ningú no diu la veritat, que és que els qui en surten continuen tenint problemes. La gent no sap què hi passa, realment, allà dins.”

La infiltració
Per veure amb els nostres ulls què hi passa, dins les parets d’aquest lloc, vam decidir d’infiltrar-nos-hi, dient que estàvem interessats a treballar-hi com a voluntaris. Només d’arribar, un jove ens va presentar la comunitat com un petit poble. Hi ha la zona de treball, amb els tallers i el menjador. Els animals corrent pel jardí, net i polit, contribueixen a fer que aquest lloc sigui encantador i acollidor.

Travessar la porta de Shalom vol dir deixar tota la vida fora. “Només d’arribar-hi, després d’una entrevista, em van demanar que em tragués la roba”, ens diu un antic hoste. Igual que en un centre de detenció, els hostes són sotmesos a un escorcoll. Les maletes només poden ser admeses després d’un examen minuciós. “Volen comprovar que no portes cap substància a dins, de manera que també et demanen que t’ajupis una mica per comprovar les teves parts íntimes. Vaig haver de fer-ho davant de vint persones”, continua.

Però l’entrada a Shalom encara pot ser més traumàtica. Un dels testimonis amb qui vam parlar va estar sis anys dins la comunitat de la germana Rosalina: “La meva entrada va ser una pallissa espantosa. Tenia disset anys, estava enfadada, no volia ser-hi i vaig escridassar la monja: set persones van saltar sobre meu i van començar a clavar-me puntades de peu i cops de puny, sense que ella mogués ni un dit. A partir d’aquell dia, em van treure les sabates i vaig haver d’anar amb mitjons de l’octubre al gener; amb sabatilles a la neu. Sempre tenia els peus morats. Em vaig adonar que m’havia de quedar al meu lloc i així ho vaig fer durant els sis anys següents.”

Després de l’escorcoll, l’hoste és conduït a la cambra on dormirà: “Les habitacions són per a 8-10 persones, totes són lliteres i no pots ni aixecar el cap de tan poc espai que hi ha. Dorms tancat a la nit i l’encarregat de l’habitació té la clau. Cada vegada que has d’anar al bany has de demanar permís i aconseguir que t’obrin –explica un antic hoste–. A cada jove que acaba d’entrar se li assigna un ‘vell’ personal que el segueix durant els primers mesos. També el segueix fins al lavabo i has de deixar la porta oberta.”

La jerarquia interna
Aquest “vells”, per als testimonis, són una peça de la rígida jerarquia ideada per sor Rosalina. Els gnari (‘joves’, en dialecte brescià) són els últims d’arribar. Els mezzani són els hostes que han arribat un any o un any i mig abans, a qui la monja comença a donar responsabilitats. Els ‘vells’ són persones que fa cinc anys pel cap baix que són a la comunitat i tenen una confiança especial de la monja, fins al punt que tenen funcions d’organització i control.

La vida dins la comunitat no és fàcil. “No hi havia calefacció a les habitacions –ens expliquen–, vaig viure-hi dos hiverns sense calefacció. Mentre treballàvem portàvem guants sense dits, de manera que teníem les mans encetades. També teníem els peus congelats. I, durant el dinar i el sopar, és clar, a taula no podies dur l’edredó i també t’havies de treure la jaqueta.”

Els hostes expliquen que els obligaven a menjar aliments caducats –fet que van documentar els carrabiners el 2012–, a racionar les cigarretes (tres el dia els homes, zero les dones, que no poden fumar) i fins i tot a no escoltar música: “Només música sacra. Però de vegades, quan sortíem, convencíem un avi i d’amagat escoltàvem la ràdio uns quants minuts”, explica un noi, que relata aquests episodis com uns moments de conquesta i transgressió. Tot això forma part de la idea de la teràpia de sacrifici i penitència que té la monja.

Cristoteràpia, treball i pregària
El mètode terapèutic desenvolupat per la monja s’anomena “cristoteràpia”. Els testimonis parlen de dies sencers plens de salms i oracions: “Si la monja sabés que no reses, t’insultaria de totes les maneres”, “l’oració és obligatòria”, “a Shalom estàs de genolls fins a quatre hores seguides fent adoració; fins i tot els nens estan obligats a fer-ne”.

La ideologia que hi ha darrere d’aquesta proposta terapèutica la resumeix molt bé una de les monges que, durant el temps que estem infiltrats a la comunitat, ens explica: “L’educació sempre és correctiva, del bastó i la pastanaga. No cal sentir pena per aquestes persones: són així perquè van voler ser així, van tenir mala sort, ara en paguen les conseqüències. No són xaiets, són uns malparits que intentem de transformar perquè deixin de ser unes guineus i uns jonquis.”

Hi ha uns quants càstigs que es perpetren dins dels tallers, un dels quals és el del silenci. Durant la nostra estada a la comunitat, sovint veiem les nenes en un racó: de cara a la paret, aïllades de la resta del grup. Una de les dones velles que supervisa les nenes ens explica què passa: “Estan en un moment de reflexió. Han de reflexionar perquè han abusat de la llengua.” Aquesta reflexió implica un període d’aïllament, com confirmen uns altres testimonis, malgrat que les normes de la comunitat diuen que “és prohibida qualsevol forma d’aïllament: la vida en comunitat es basa a compartir plenament les dificultats que cadascun afronta i els resultats positius que aporten”.

L’ús de psicofàrmacs
Molts antics hostes ens van informar que dins de Shalom van ser sotmesos a teràpies farmacològiques molt fortes. “Tremolava, m’inflava, no podia estar dret. A la nit, em cagava a sobre perquè no em despertava”, ens explica un antic hoste que va romandre sis anys a Shalom. És aquest mateix hoste qui ens explica que hi havia un psiquiatre –encarregat de receptar psicofàrmacs i de seguir els hostes– especialment temut: “Aquest metge ens donava un tractament que ens doblegava. Solíem anomenar-lo ‘Dr. Mort’.” Aquestes teràpies van continuar quan el metge va deixar Shalom.

Un altre ex-hoste ens diu: “Prenia 150 gotes de valium, 50 al matí, 50 a la tarda i 50 a la nit, més 6 de propixol al matí, 6 a la tarda i 12 a la nit, més dues pastilles a la nit. La gent no m’entenia quan parlava, bavejava, quan menjava em queia el menjar de la boca.” I també: “Em deien que era fràgil i no aturaven la teràpia: vaig sortir de Shalom amb una teràpia de cavall. T’han de sedar perquè si no et rebel·les i per això et mantenen en aquest estat de semiinconsciència.” A Shalom els psicofàrmacs, en contra de la normativa, no són administrats per personal sanitari, sinó pels anomenats “vells”.

Els nens de Shalom
Dins Shalom també hi ha un grup de mares amb fills, totes obligades a complir les mateixes normes. “Si crees un problema, encara que siguis mare, t’envien a detenció i reps el càstig.” Parla una antiga hostessa de la comunitat, que va fugir de la seva parella violenta i va arribar a la comunitat amb una nena i embarassada de pocs mesos. “M’han castigat unes quantes vegades: una vegada, embarassada de quatre mesos, només perquè havia demanat l’alta a la comunitat, convençuda que aquell lloc no era adequat per a criar les meves filles. Em van aïllar al llenyer, en estricte càstig. Quan em van castigar, la meva filla petita, de pocs anys, va quedar a cura d’una altra mare convidada a la comunitat. La meva filla no em va veure durant quatre mesos, la van apartar de mi i només la podia veure a la nit, mentre dormia.” Els nens de Shalom viuen una infantesa a mitges: van a l’escola i després, quan tornen a la comunitat, la seva vida s’acaba. No poden practicar cap esport, no hi ha festes d’aniversari amb els amiguets.

Càstigs i pallisses
Però la violència psicològica no és l’única entre els murs de Shalom. “Totes les pallisses que vaig veure allà dins no les havia vistes mai fora. Quan un noi causava problemes, primer venia la monja i després et portaven al llenyer.” El llenyer és el lloc on els antics hostes expliquen que els anomenats “vells” els maltractaven físicament. Com explica un “ex-vell”, tornar-se violent era una qüestió de supervivència: “Havies d’aplicar els càstigs, no podies triar, era una ordre que havies de complir; altrament et castigaven a tu. La mentalitat d’aquell lloc et tornava violent.” Antics hostes ens parlen d’autèntiques pallisses si desobeïes: “Quan em negava a fer el que m’ordenaven, em pegaven. De vegades, com a càstig, m’havia de quedar despert a la nit treballant, però passava que de vegades, com que estava cansat, no podia tenir els ulls oberts. Llavors m’agafaven el cap i me’l copejaven contra la taula. Era una agonia.”

També és testimoni d’aquesta violència física un vídeo que va arribar a mans de Backstair –filmat pels carrabiners el 2012–, en què es veu un home carregat per quatre persones i després colpejat per un dels “vells”. Tot i això, les normes de la comunitat estableixen explícitament que dins de Shalom “són prohibides totes les formes de violència i intimidació física i la violència verbal ha de ser degudament discutida i verificada”.

La violència dins Shalom, sigui com sigui, roman amagada al món exterior. Els sis primers mesos, els hostes no es poden reunir amb la família; a partir del sisè mes les famílies només poden entrar a la comunitat una vegada el mes. Fins i tot en aquests casos són els vells els qui controlen les reunions. “La pressió psicològica és tan forta que ningú no s’atreveix a revelar la veritat –ens diuen–. Un pare es tallaria les venes per no tenir el seu fill tòxic. Ella se n’aprofita i fa que els pares facin allò que ella vol”, ens explica una hostessa. “Jo parlava amb el meu pare i li explicava què passava allà dins, i ell no m’escoltava –diu un altre noi–; no em creia, perquè la monja l’havia engalipat. Ella parla amb els pares i els convenç que això que expliquem és mentida, perquè només som drogoaddictes.” “Quan era dins repetia que volia sortir –diu un altre–, de manera que la monja va trucar al meu pare i li va dir que vingués. Quan el vaig veure, no em va saludar i em va clavar una bufetada. Em vaig quedar mut. Més tard em va explicar que la monja li havia dit que em clavés una bufetada per fer-me comprendre que m’equivocava de voler marxar, que la bufetada era pel meu bé.”

La família, espectadora passiva
Per tant, la família continuava essent espectadora passiva d’allò que veia durant les reunions. Ho confirma una mare: “La família era exclosa de qualsevol projecte educatiu, si no era per a escoltar les reprimendes de la monja, les seves acusacions.” Per a la monja, “la família era considerada la causant d’aquest desastre que era el noi en qüestió i havia de mirar i agrair que existís la instal·lació que podia salvar la vida dels hostes.” Així i tot, sor Rosalina sempre deia que el paper de la família era decisiu per a l’èxit del procés, fins al punt de presumir de veritables trajectòries paral·leles amb familiars. La mare d’un noi relata: “Els membres de la família també érem objecte de càstigs. Si, per exemple, s’organitzava una reunió un diumenge determinat, però calia castigar algú, els familiars no hi eren convidats, per decisió discrecional de la monja, i això significava haver d’esperar un altre mes per poder veure un ésser estimat. No has fet bondat? Es cancel·la la reunió amb els pares.” Aquesta mare explica que la seva filla, després de tots aquells anys a Shalom, va sortir-ne “plena de ràbia i sense eines per a encarar la vida”. I afegeix: “Al final del viatge, la família ha de tornar a lluitar, amb la consciència d’haver fet malbé molts anys.”

“Fa trenta-quatre anys que sóc a la terra –diu un ex-hoste que va deixar Shalom fa deu anys–, però me’n van robar sis. El que em dol, després d’anys d’estar fora, és que ens feu passar per mentiders. En dir-te aquestes coses em tremola la veu, és un trauma. Encara em passa que, almenys dues vegades o tres el mes, somnio que torno a la comunitat a veure els altres nois i penso ‘ara torno a casa’. Somnio que no me’n puc escapar i em desespero.” El trauma d’aquesta persona és el de molts antics hostes que continuen vivint amb el fantasma de Shalom, la ràbia per haver desaprofitat anys de la seva vida i la frustració de no poder redimir-se’n. “No vull venjança –ens torna a dir– només desitjo que ningú més hagi de viure l’infern que vaig haver de viure.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor