El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El text que llegireu a continuació és un manuscrit inèdit d’Eva Serra, que he trobat entre els meus papers. Així és com raonava l’independentisme d’esquerres fa quaranta-tres llargs anys, després de la celebèrrima i triomfalista Diada de Sant Boi de 1976. Em permeto d’oferir-ne una part, a falta d’espais més propicis, a fi de refrescar la memòria, ajudar a reflexionar sobre les nostres limitacions històriques, i desterrar el pessimisme que les claudicacions precipitades, el pensament reaccionari i l’estat espanyol volen induir en el moviment popular per a la independència dels Països Catalans.

El poble català ‘no és un poble revengista’

«Catalunya ha estat presentada de fet per l’home del Consell de Forces Polítiques com a compatible amb el marc institucional que, precisament, garanteix la continuïtat del sistema de domini.

L’accidentalisme en relació amb l’estat de la monarquia de Juan Carlos ens permet de concloure que el ‘compromís històric’ a Catalunya facilita l’operació d’integració política de les aspiracions populars sense canviar la base de dominació econòmica i social, que, al mateix temps, permet el manteniment intacte de l’aparell de repressió i obvia tota mesura encaminada a la depuració –o a la legítima exigència– de responsabilitats polítiques.

L’afirmació d’un poble català ‘no vindicatiu’ ni ‘revengista’, com una virtut popular sense ‘esperit malsà de demanar comptes’, és donar per descomptada la renúncia popular a atacar frontalment l’aparell de l’estat capitalista espanyol heretat per Juan Carlos. Segons el portaveu del Consell, cal superar, doncs, el passat sense liquidar l’aparell d’hegemonia capitalista espanyol.

Aquesta presa de posició es donava, a més, en el marc de la utilització oportunista de la tolerància de l’estat juancarlista en relació amb l’acte, que pressuposa la creació d’unes noves formes d’articulació d’un consens popular amb la potenciació de l’electoralisme com a única eina de lluita; i pressuposa, així mateix, rebaixar plantejaments, emetre opinions genèriques i, a la pràctica, induir en les classes populars la renúncia de tota alternativa present en la lluita que alteri l’alternativa hegemònica de poder de l’oposició; i pressuposa, en definitiva, col·laborar, sobre la base del control del moviment popular, en l’operació de continuisme monàrquic bo i contribuint a donar una imatge falsament reformista dels interessos de les classes populars.

La mediatització política d’interessos no estrictament populars ha obert un ‘espai de llibertat’ –la jornada de Sant Boi– en el si del qual s’ha diluït el contingut de classe del fet nacional i ha permès a la burgesia mitjana i a un sector de la gran capitalitzar políticament el moviment nacional, inqüestionablement de base popular.

En aquest ‘espai de llibertat’, creat per l’espiral de negociació que repetidament es reprodueix a Catalunya, hem assistit a un esforç de manipular la potencialitat nacional-popular de la lluita present; a un intent de recuperació per part de les forces de la democràcia burgesa de la jornada més significativa de la lluita contra l’opressió nacional; i a un intent de reforçar la direcció burgesa del moviment nacional polític present.

L’actitud d’abandó de l’esquerra ha facilitat l’operació: d’una banda, l’esquerra reformista, a causa de la seva estratègia democràtico-espanyola, s’ha mostrat solidària amb la seva burgesia democràtica i, mentre els fets no demostrin el contrari, aquí comença i acaba per a aquesta esquerra la seva estratègia de poder a Catalunya.

Pel que fa a les forces polítiques d’esquerra no enquadrades en cap instància unitària, i teòricament a l’esquerra de l’Assemblea de Catalunya, encara més deficitàries en relació amb una estratègia nacional-popular catalana –i, en aquest sentit, reformistes en relació amb el fet nacional aquí, al País Basc i a Galícia– han eludit formar part de la Comissió Plenària i s’han apuntat individualment i tàcticament a la Diada.

Els esforços embrionaris de creació d’una estratègia nacional-popular s’han trobat marginats per les condicions hegemòniques descrites, és a dir, pel tractament formal del fet nacional per l’esquerra hegemònica, que permet la participació en la lluita de la classe obrera i popular, deslligades del paper de direcció, i l’abandó, a causa d’un plantejament més tàctic que no pas estructural, d’una alternativa estratègica nacional-popular catalana que permetés trencar la correlació de forces actual en favor d’una direcció popular de la mateixa. Així es reforça una cohesió interclassista en el marc de la qual les classes populars es troben disgregades i escindides i, per tant, una cohesió sense clara direcció popular malgrat –i a desgrat– de la base popular present en la lluita.

Però aquestes condicions d’hegemonia descrites ens permeten revelar, ja des d’ara, i en el si de les condicions actuals de lluita, els elements de contradicció que s’han reflectit en el marc d’aquesta Diada:

El discurs de l’Assemblea de Catalunya ha mantingut amb contundència, malgrat les limitacions del plantejament unitari i legalista, la reafirmació del programa mínim popular reivindicatiu i ha posat en primer pla la qüestió de l’amnistia sense exclusions; a la vegada, ha remarcat que el protagonisme popular en la lluita de quaranta anys és l’autèntic creador del potencial nacional-popular present. Les masses reunides a Sant Boi han explicitat un rebuig força ostensible i significatiu a la intervenció del representant de les forces polítiques no enquadrades en cap instància unitària, és a dir, de les forces a la dreta del Consell.

A la Diada, també hi han estat presents lluites ‘marginals’ a l’acte de Sant Boi, durament reprimides en la mesura que representaven un contingut més directament popular i que fugien de la mediatització i del marc negociador. Dins d’aquest tipus de lluita, de contingut menys mediatitzat i més directament nacional-popular, cal incloure, segurament, la Marxa per la Llibertat, que, val a dir, no ha tingut el suport que es podia esperar de les organitzacions polítiques i, en una aparent paradoxa, ha estat perseguida sense treva durant tot l’estiu pel seu caràcter de mobilització popular itinerant, perillosa per als marges permissibles de l’estat juancarlista.

Finalment, la presència de proletariat –sovint, catalans immigrats– és un factor necessari a destacar, si bé hom no pot afirmar que no respongués més a consignes formals i a l’assumpció tàctica del fet nacional dels partits d’esquerra que no pas a un aprofundiment real del fet nacional i de la missió que li reserva la història al proletariat en relació amb la direcció del moviment nacional. En tot cas, només es podria afirmar que aquesta presència, i l’existència d’un cos teòric d’ideologia nacional present i no totalment assimilat per la burgesia, pot esdevenir l’element clau de la contradicció en el si del moviment nacional per a bastir l’eix d’una estratègia que cohesionés aquest moviment en una direcció popular.»

Comentari

El comentarista voldria remarcar, sobretot, el segon, el tercer i el quart paràgraf de l’escrit de l’Eva Serra. En ells, queda dibuixada en filigrana una qüestió indubtablement teòrica, però amb uns efectes pràctics que arriben fins avui, no solament perquè traçaven el camí dels quaranta anys d’autonomisme, sinó, igualment, perquè els problemes que planteja continuen vius i ben vius. Es tracta de les diferències entre una crisi històricadel poder de les classes dominants i una crisi institucionald’estat.

Quan es produeix una crisi històrica del poder, la unitat de les classes dominants ja no es realitza en l’estat, sinó fora de l’aparell institucional, com a producte del xoc entre aquelles classes dominants i unes classes subalternes dotades d’història, de pràctiques i d’organitzacions pròpies. Aquestes crisis plantegen la necessitat de posar sobre la taula i d’analitzar l’esbós d’hegemonia de les classes subalternes, en el sentit gramscià que la ‘filosofia espontània de les masses’, en les condicions del moment històric present, sigui capaç de fer una ‘reforma intel·lectual i moral’ de la qual es desprendria la construcció d’un nou bloc històric i un partit revolucionari.

En canvi, una crisi institucional de poder només afecta el tipus d’estat, però no pas la unitat de les classes dominants. En aquest cas, el domini o l’hegemonia sobre la societat no són posats en dubte i les classes dominants poden canviar el tipus d’estat resolent les contradiccions al si de la institució: canviant-ne la forma (per exemple, de dictadura a democràcia liberal). Això necessita, òbviament, que les contradiccions al si de la societat civil restin situades en un marc propici a les classes dominants, cosa que vol dir concedir una autonomia nova per a les classes subalternes en forma d’organitzacions o moviments inclosos en el nou estat (eleccions, partits, sindicats), però renunciant a una transformació moral i intel·lectual de les masses per obrir una nova hegemonia de les classes dominants: per això, Eva Serra parla de ‘donar per descomptada la renúncia popular a atacar frontalment l’aparell de l’estat capitalista espanyol’ i de ‘la mediatització política d’interessos no estrictament populars’.

La qüestió que sorgeix del text de l’Eva, escrit quaranta-tres llargs anys enrere, és si els tres anys clau del transformisme franquista en monarquia (1975-1978) representaven una crisi històrica de les classes dominants espanyoles o no. La resposta és òbvia: no, per la senzilla raó que l’anomenada oposició –tant l’espanyola, amb el PCE i el PSOE al capdavant– com la catalana –amb els partits ‘a la dreta del Consell’: Convergència Democràtica de Catalunya com a element clau– van ajudar les classes dominants forjades durant el franquisme a unir-se dins el nou estat –Unión de Centro Democrático, Aliança Popular–, en comptes d’atiar la lluita contra elles al si del mateix estat –contra la monarquia i pel desmantellament de tots els aparells franquistes– i al si de la societat civil –creació d’alternatives de poder popular. Com és lògic, aquesta ajuda a les classes dominants per a refer la seva unitat en un nou estat, controlat sota l’hegemonia social del capitalisme corporativista, protegit i corrupte del franquisme, convertia el que hauria pogut ser una crisi històrica del poder en una mera crisi del tipus d’estat: per això, l’Eva assenyala ‘l’operació d’integració política de les aspiracions populars sense canviar la base de dominació econòmica i social (…) la renúncia popular a atacar frontalment l’aparell de l’estat capitalista espanyol heretat per Juan Carlos (…) la creació d’unes noves formes d’articulació d’un consens popular amb la potenciació de l’electoralisme com a única eina de lluita’. No pas per casualitat, un cop en dansa el poder autonòmic català, les pràctiques clientelars i la corrupció institucional van prendre les mateixes característiques que les de l’estat que s’havia ajudat a refer.

A continuació podem plantejar-nos si el procés ha significat una crisi històrica del poder espanyol sobre Catalunya o, contràriament, si no deu haver causat una mera crisi institucional de la qual poden haver tret profit les classes dominants espanyoles i catalanes per mantenir el control d’aquell poder. Enric Juliana, analista de referència a La Vanguardia, remarca significativament els moviments tàctics i estratègics que hi ha: ‘Torra continua al seu càrrec, en espera que el Tribunal Suprem decideixi sobre la inhabilitació; els polítics catalans presos comencen a obtenir permisos penitenciaris; es prepara una taula de diàleg sobre Catalunya que l’home de Waterloo tensarà tant com pugui; només Vox qualifica de ‘il·legítim’ el govern espanyol; Casado es reuneix amb Sánchez a la Moncloa’. Uns moviments tàctics i estratègics que componen un tríptic amb un article de Fèlix Riera al mateix diari: ‘Si la dreta espanyola no aconsegueix consolidar un projecte reformista, que pugui ser compartit també per bona part del centreesquerra polític, Espanya viurà en tensió i enfrontada en cada nova legislatura’, i amb un article de Roger Graells a VilaWeb: ‘Els comuns empenyen el PSOE perquè la rebaixa de les penes o la derogació de la sedició permeti l’alliberament dels presos polítics’.

Les actuacions dels partits nominalment independentistes al Principat, de dos anys ençà, donen raons sobrades per a témer que s’hagi perdut una ocasió històrica en benefici d’una mera crisi institucional: no serem en una reedició d’allò que l’Eva anomenava ‘col·laborar, sobre la base del control del moviment popular […] a donar una imatge falsament reformista dels interessos de les classes populars’? Per poder-ho escatir, potser caldrà començar a parlar dels Països Catalans com a nació subalterna, amb la contradicció de contenir dintre seu, igualment, classes subalternes, i, amb elles, totes les conseqüències que se’n deriven enfront del poder d’Espanya i al si de les respectives societats –serà un altre dia, Deo mediante.

Tot plegat, però, es miri com es miri, deriva de l’enorme potencial de ruptura històrica del moviment nacional-popular als Països Catalans, que, malgrat ‘l’espiral de negociació que repetidament es reprodueix a Catalunya’, com ja denunciava l’Eva el 1976, és arribat fins avui i encara hi té molt a dir.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.