El 25 d’octubre de 1977 el govern d’Espanya, els principals partits polítics, les patronals i el sindicat Comissions Obreres –curiosament, no la UGT– van signar els anomenats pactes de la Moncloa. Uns pactes que Adolfo Suárez, que fins un any abans havia estat ministre secretari del Movimiento franquista i en aquell moment era president del govern espanyol, va dir-ne “el pacte de l’estabilitat”. Els pactes de la Moncloa van marcar els límits de la democràcia postfranquista i van establir un ordre econòmic que és el fonament del terrible model extractiu que la nostra societat ha de suportar avui.

Entre la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, i la signatura d’aquells pactes va passar un temps que tots els qui el vam viure crec que recordarem com un dels més difícils però també dels més il·lusionadors de la nostra vida. Després de quaranta anys de dictadura, de sobte tot semblava possible. No solament del punt de vista democràtic, sinó també vital, quotidià, cultural, social. Especialment, a les zones més demòcrates de l’estat espanyol l’ambient va canviar profundament i molt de pressa. I vam poder viure un any de la llibertat que, tanmateix, fou tancat i barrat a partir de l’aplicació del pacte d’estabilitat. Era un pacte que estabilitzava el règim i estabilitzava Espanya, en canvi dels somnis de tots o de molts. Els qui no ens vam integrar en la reforma, com ara l’anarcosindicalisme, el maoisme i altres grups a l’esquerra del PCE-PSUC i l’independentisme, vam passar a ser perseguits.

L’anàlisi del procés per a aconseguir, en un sol any, de desarticular l’oposició democràtica i encarrilar la continuïtat maquillada del poder franquista ha estat feta a bastament. I hi ha una peça essencial que sempre es destaca. Bona part de la culpa era deguda al fet que el moviment popular d’oposició al franquisme era molt escàs, numèricament parlant, i que els partits polítics, començant sorprenentment pel PCE-PSUC, van tenir molta pressa a integrar-se a la reforma i deixar de viure les dificultats que implica ser dissident. La premsa hi tingué un paper fonamental, sobretot amb la creació del diari El País, per a vestir a gran escala el relat d’allò que es va vendre com una reforma modèlica però que avui sabem perfectament què és.

L’Assemblea de Catalunya, al Principat, era sens dubte el moviment més arrelat, plural i consistent de tot l’estat espanyol. Al País Basc ETA carregava a l’esquena l’oposició, però fent servir la lluita armada. I a la resta dels Països Catalans, a Galícia, a les Canàries i a Espanya els moviments de resistència eren volenterosos i admirables, però no tenien la penetració social de l’Assemblea de Catalunya, ni de bon tros. L’Assemblea no podia ser dissolta per l’estat, però va ser dissolta pels partits i per la jugada d’acceptar el retorn del president Tarradellas, orquestrat de Madrid estant. Lluís Maria Xirinacs –al costat de més gent, però ell d’una manera molt especial– ho ha explicat ben clarament.

Salvant les distàncies, hem de ser conscients que ara tornem a ser ací. El postfranquisme, ja ben esgotat, va tenir dos grans moviments de dissidència la dècada passada, el 15-M i el moviment per la independència de Catalunya. El primer, domesticat mitjançant Podem, ja és un cadàver. No en resta res. El segon, molt més sòlid, molt més transcendental, roman viu però es troba enmig d’una embranzida reformista molt potent, això que Ramón Grosfoguel anomena encertadament “el junquerisme transversal“. A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent també hi ha una part de l’independentisme.

L’any i mig de la pandèmia ha deixat molt d’espai als polítics reformistes catalans, que és ben evident que volen fer del 2021 un nou 1977. Amb els mateixos mètodes i tot. Inclòs el control ferri dels mitjans i la criminalització dels dissidents. Però, sortosament, la resistència, la dissidència, avui té molt més gruix, som molts més, com es demostrà en l’extraordinària manifestació de despús-ahir. A Catalunya hi ha un moviment popular per la independència real i multitudinari; el 1977 no va arribar a existir un moviment equiparable, ni tan sols per la democràcia. I aquest és el fet més important de tot això que passa. Ja cal que en siguem conscients.

Per això la màxima urgència és reforçar-lo. Reforçar aquest moviment en tots els fronts. Per acorralar el reformisme, com fou acorralat dissabte als carrers de Barcelona. Cal reforçar imperiosament els grups locals, de barri o de poble, aquella força extraordinària, el pilar més sòlid del país, que tant munta paradetes com organitza conferències o posa dempeus tota mena d’activitats. Això ho podeu fer tots, avui mateix, no cal esperar cap senyal diví. I s’han de fer circular els missatges i les anàlisis crítiques com ho hem fet sempre, de baix estant, sense preocupar-se gaire de què diuen els mitjans guardians de l’ortodòxia. Cal que les accions convocades per l’Assemblea Nacional Catalana el cap de setmana del Primer d’Octubre siguen un altre gran èxit. I cal gaudir d’aquest ímpetu renovat que ens ha regalat la gran manifestació de la Diada, compartir-lo, estendre’l, socialitzar-lo.

Jo confie molt en una cosa. El 1977 no teníem precedents ni memòria, gairebé,  perquè el franquisme s’havia mantingut quaranta anys llargs, infinits, en el poder i els records d’una altra manera de viure eren molt tènues. Però avui sabem perfectament què va passar a final dels setanta i patim, en la nostra pell, on ens ha conduït el reformisme. Ho patim amb els atacs a la llengua però també en la factura de la llum. Ho patim amb l’actuació dels tribunals però també amb la llei mordassa. I sabem amb quina barra ens hi han menat i com hi vam caure de quatre potes. Somniàvem el Portugal de Grândola i els clavells i ens vam despertar atrapats en la monarquia corrupta de Juan Carlos. Que no torne a passar. Que ens ha costat molts anys de tornar a alçar el cap. Que no torne a passar.

PS. Avui us recomane l’article “Inconsistència” d’Ot Bou. Fulminant. I, com cada dilluns, l’article de Joan Ramon Resina, “Aquell altre Onze de Setembre“.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.