Contra el reformisme: no deixem que el 2021 siga un 1977

A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d'estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent hi ha també una part de l'independentisme

Vicent Partal
13.09.2021 - 10:18
Actualització: 13.09.2021 - 12:18
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El 25 d’octubre de 1977 el govern d’Espanya, els principals partits polítics, les patronals i el sindicat Comissions Obreres –curiosament, no la UGT– van signar els anomenats pactes de la Moncloa. Uns pactes que Adolfo Suárez, que fins un any abans havia estat ministre secretari del Movimiento franquista i en aquell moment era president del govern espanyol, va dir-ne “el pacte de l’estabilitat”. Els pactes de la Moncloa van marcar els límits de la democràcia postfranquista i van establir un ordre econòmic que és el fonament del terrible model extractiu que la nostra societat ha de suportar avui.

Entre la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, i la signatura d’aquells pactes va passar un temps que tots els qui el vam viure crec que recordarem com un dels més difícils però també dels més il·lusionadors de la nostra vida. Després de quaranta anys de dictadura, de sobte tot semblava possible. No solament del punt de vista democràtic, sinó també vital, quotidià, cultural, social. Especialment, a les zones més demòcrates de l’estat espanyol l’ambient va canviar profundament i molt de pressa. I vam poder viure un any de la llibertat que, tanmateix, fou tancat i barrat a partir de l’aplicació del pacte d’estabilitat. Era un pacte que estabilitzava el règim i estabilitzava Espanya, en canvi dels somnis de tots o de molts. Els qui no ens vam integrar en la reforma, com ara l’anarcosindicalisme, el maoisme i altres grups a l’esquerra del PCE-PSUC i l’independentisme, vam passar a ser perseguits.

L’anàlisi del procés per a aconseguir, en un sol any, de desarticular l’oposició democràtica i encarrilar la continuïtat maquillada del poder franquista ha estat feta a bastament. I hi ha una peça essencial que sempre es destaca. Bona part de la culpa era deguda al fet que el moviment popular d’oposició al franquisme era molt escàs, numèricament parlant, i que els partits polítics, començant sorprenentment pel PCE-PSUC, van tenir molta pressa a integrar-se a la reforma i deixar de viure les dificultats que implica ser dissident. La premsa hi tingué un paper fonamental, sobretot amb la creació del diari El País, per a vestir a gran escala el relat d’allò que es va vendre com una reforma modèlica però que avui sabem perfectament què és.

L’Assemblea de Catalunya, al Principat, era sens dubte el moviment més arrelat, plural i consistent de tot l’estat espanyol. Al País Basc ETA carregava a l’esquena l’oposició, però fent servir la lluita armada. I a la resta dels Països Catalans, a Galícia, a les Canàries i a Espanya els moviments de resistència eren volenterosos i admirables, però no tenien la penetració social de l’Assemblea de Catalunya, ni de bon tros. L’Assemblea no podia ser dissolta per l’estat, però va ser dissolta pels partits i per la jugada d’acceptar el retorn del president Tarradellas, orquestrat de Madrid estant. Lluís Maria Xirinacs –al costat de més gent, però ell d’una manera molt especial– ho ha explicat ben clarament.

Salvant les distàncies, hem de ser conscients que ara tornem a ser ací. El postfranquisme, ja ben esgotat, va tenir dos grans moviments de dissidència la dècada passada, el 15-M i el moviment per la independència de Catalunya. El primer, domesticat mitjançant Podem, ja és un cadàver. No en resta res. El segon, molt més sòlid, molt més transcendental, roman viu però es troba enmig d’una embranzida reformista molt potent, això que Ramón Grosfoguel anomena encertadament “el junquerisme transversal“. A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent també hi ha una part de l’independentisme.

L’any i mig de la pandèmia ha deixat molt d’espai als polítics reformistes catalans, que és ben evident que volen fer del 2021 un nou 1977. Amb els mateixos mètodes i tot. Inclòs el control ferri dels mitjans i la criminalització dels dissidents. Però, sortosament, la resistència, la dissidència, avui té molt més gruix, som molts més, com es demostrà en l’extraordinària manifestació de despús-ahir. A Catalunya hi ha un moviment popular per la independència real i multitudinari; el 1977 no va arribar a existir un moviment equiparable, ni tan sols per la democràcia. I aquest és el fet més important de tot això que passa. Ja cal que en siguem conscients.

Per això la màxima urgència és reforçar-lo. Reforçar aquest moviment en tots els fronts. Per acorralar el reformisme, com fou acorralat dissabte als carrers de Barcelona. Cal reforçar imperiosament els grups locals, de barri o de poble, aquella força extraordinària, el pilar més sòlid del país, que tant munta paradetes com organitza conferències o posa dempeus tota mena d’activitats. Això ho podeu fer tots, avui mateix, no cal esperar cap senyal diví. I s’han de fer circular els missatges i les anàlisis crítiques com ho hem fet sempre, de baix estant, sense preocupar-se gaire de què diuen els mitjans guardians de l’ortodòxia. Cal que les accions convocades per l’Assemblea Nacional Catalana el cap de setmana del Primer d’Octubre siguen un altre gran èxit. I cal gaudir d’aquest ímpetu renovat que ens ha regalat la gran manifestació de la Diada, compartir-lo, estendre’l, socialitzar-lo.

Jo confie molt en una cosa. El 1977 no teníem precedents ni memòria, gairebé,  perquè el franquisme s’havia mantingut quaranta anys llargs, infinits, en el poder i els records d’una altra manera de viure eren molt tènues. Però avui sabem perfectament què va passar a final dels setanta i patim, en la nostra pell, on ens ha conduït el reformisme. Ho patim amb els atacs a la llengua però també en la factura de la llum. Ho patim amb l’actuació dels tribunals però també amb la llei mordassa. I sabem amb quina barra ens hi han menat i com hi vam caure de quatre potes. Somniàvem el Portugal de Grândola i els clavells i ens vam despertar atrapats en la monarquia corrupta de Juan Carlos. Que no torne a passar. Que ens ha costat molts anys de tornar a alçar el cap. Que no torne a passar.

PS. Avui us recomane l’article “Inconsistència” d’Ot Bou. Fulminant. I, com cada dilluns, l’article de Joan Ramon Resina, “Aquell altre Onze de Setembre“.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
jaume vall
jaume vall
12.09.2021  ·  22:07

Cal saber amb quins generals comptem, perquè unes divisions sense tàctica compartida, no serviran de molt.
Una pista : cap dels que han passat per la presó tenen autoritat moral per esdevenir màxims oficials.
A partir d’aquí, d’acord amb l’anàlisi de l’editorial. Ara bé, el que cal, una vegada s’ha explicat bé, és ajudar a organitzar el “confrontament intel·ligent”. No volem una nova transició elitista d’esquena al ciutadà. Però no siguem ingenus. El 10% sovint acaba enredant el 90%, perquè tenen diners, altaveus, i menys escrúpols.

Josep Usó
Josep Usó
12.09.2021  ·  22:26

Cadascú de nosaltres hem de fer tant com puguem per enfortir els grups propers. Ens hem de moure de baix cap amunt. I el primer pas és ser conscient que el poble, encara que només ens mantinguem units per a consumir allà on ens convinga a nosaltres i no a ells, tenim molt de poder. D’allò que s’anomena “les elits”, especialment d’aquells que tot ho veuen difícil, no es pot esperar res. Ells només esperen tindre un sou del país veí. I aquell els el vendrà molt car.

joan rovira
joan rovira
12.09.2021  ·  22:35

La planificació predeterminada per l’establishment castellà fa coincidir l’inici del curs amb el viatge a la Meseta dels col·laboradors catalans per tal de complaure l’espectacle audiovisual castellà i distreure l’atenció dels catalans.

Per tant, la paraula clau que volen una vegada més manipular és l'”atenció dels catalans” per fer-nos girar el cap, coincidint amb aquesta subversió del Primer d’octubre i, fer-nos aturar del nostre propi caminar.

La Diada, malgrat aquests esforços per aturar-nos, va caminar d’una manera decidida cap endavant, perquè el referèndum s’ha fet i guanyat i; per tant, ara estem en el procés de descolonització de Catalunya.

La qual cosa suposa conèixer i haver entès per la majoria del poble alguns aspectes essencials:

1/ que les bases dels partits a Catalunya són espanyoles o catalanes. La diferència rau en com integren el canvi generacional que explica qui hi ha al darrere. Els castellans creen nous partits que després són reabsorbits pels majors. Mentre que els partits catalans són més d’acampada a la natura i en tornar a les ciutats els hi costa compartir-ho.

2/ que les diferències ideològiques actuals són la manera d’amagar la pertinença forçada de Catalunya i tots els Països catalans sota la corona i constitucions castellanes; que res tenen a veure en com érem i volem ser els catalans per garantir el progrés social, econòmic, cultural i lingüístic del nostre país.

3/ que cal estar molt amatents a la dissonància cognitiva amb què els polítics i la majoria dels mèdia informen per tal de crear una duplicitat mental simultània que substitueixi el fet de caminar propi de tot el poble per uns quants que malden per suplantar la voluntat dels (2.044.038) votants del SÍ.

4/ el 1997 també teníem qui ens va avisar i no vàrem escoltar com a poble. Aquesta vegada hem avançat en la nostra tasca i a més tenim veus que ens ho recorden, com l’editorial d’avui, d’una manera desacomplexada i nítida sobre les temptacions del junquerisme transversal. Molt d’acord.

Maria Rosa Guasch
Maria Rosa Guasch
12.09.2021  ·  22:52

Bona editorial, Vicent! Cal tenir-ho en compte per no cometre errors repetits. Sempre cal mirar la història per tenir referents i ara més que mai en necessitem. De la gent del poble també. Més lleials i compromesos. Més fiables.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
12.09.2021  ·  23:29

Estimat director, seguint el seu consell he llegit l’article del sr. Bou i realment la inconsistència s’hi fa present a l’eludir l’autor citar el partit al qual pertany la Sra Geis. Després de denunciar ERC, a tort i a dret, no ha estat capaç de dir que JuntsxCat també va fent tentines. Cosa, per altra part, ben evident.
El paper aguanta moltes coses. El problema apareix quan cal passar del paper al carrer, als Ajuntaments, als Consells Comarcals, a les Diputacions, al Parlament, al Govern, al Congreso, al Gobierno i així anar pujant l’escala que duu a la Llibertat.
Els discursos abrandats poden dur-nos de cero fins a l’infinit en uns minuts però després cal pujar cada graó cada dia i, de tant en tant, entrepussar, retrocedir i continuar amunt. O és que algú creu que som super-herois infalibles?
Potser fora hora que meditessim sobre la vella dita: Si sempre fas el mateix és molt probable que sempre obtinguis els mateixos resultats.
De moment, al meu parer, estem atrapats en el bucle del 1-O. Val la pena que mirem de sortir-ne pel bé de tots.

JORDI SERRA
JORDI SERRA
12.09.2021  ·  23:42

«Entre la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, i la signatura d’aquells pactes va passar poc menys d’UN any, […]»
Em sembla que on diu que entre la mort de Franco i la signatura dels pactes de la Moncloa va passar poc menys d’un any, hauria de dir-hi que «van passar poc menys de dos anys», perquè és des del 20 de novembre de 1975 fins al 25 d’octubre de 1977.

Dídac Gordillo
Dídac Gordillo
12.09.2021  ·  23:43

En general subscric el que posa el Sr. Partal, però en les dues línies que parla d’ETA no puc estar més que en desacord. No era una oposició ni una lluita armada. Era un grup terrorista que es dedicava a matar gent, o bé per ser de les Forces d’Ordre Públic o de les Forces Armades, o bé pel càrrec polític que ostentaven, o bé a opositors ideològics, o directament a gent que no havien pogut extorquir. Perquè feien extorsió d’empresaris bascos, també. Inclús van exportar el terror pertot, i a Catalunya ho sabem prou bé, més d’una vegada i més de dos.
No és comparable la lluita obrera o la dels estudiants, amb manifestacions, tancades, etc, amb una “lluita armada” que generava terror. Que impedia la lliure circulació de les persones (uns quants se’n van anar del País Basc per no ser víctima d’aquells terroristes), que impedia emetre opinió perquè depenent de quina era se t’assenyalava i podies ser-ne víctima (inclús altres independentistes bascos), i que obligava a gent en càrrecs o treballs perillosos, per ser-ne víctimes potencials, a prendre mesures de seguretat, a més de patir emocionalment per tot això.
No vulguem blanquejar uns fets i unes actituds que no tenen res a vore amb el que s’ha viscut a Catalunya, un moviment pacífic i no violent. És insultant referir-se a aquesta “lluita armada” com a simple oposició. Simplement era terrorisme.

Joan Mollà
Joan Mollà
13.09.2021  ·  00:24

La meva opinió és que deixar la política en mans dels professionals de la política és com deixar l’amor en mans dels professionals de l’amor: en fan un lloc de treball, mercadeig, negoci i banalització.
I no oblidem com a positiu, que fer política en el sentit més noble del terme és un acte d’amor als conciutadans i al País.

Josep Jallé
Josep Jallé
13.09.2021  ·  00:27

Llestos per a tornar a sortir l’1-O … i tantes voltes com s’escaigui.
I, per als de la “Transició” del 1977, ni oblit ni perdó.
De Transició a Traïció, ves per on.
Salut!.

Jaume Riu
Jaume Riu
13.09.2021  ·  00:35

AIXÒ NO S’HA ACABAT
Els reformistes pactes de la Moncloa de 1977 (gairebé dos anys després de la mort física del dictador Franco), i que van consolidar la monarquia franquista en forma pacte d’estabilitat i va fer possible el règim del 78 amb un sistema de govern extractiu, són la referència més encertada que es pot fer avui del nou pacte d’estabilitat que han inventat des del govern de la Generaliat Autonòmica sempre intervinguda i el govern PSOE del regne d’Espanya, amb alló que en diuen taula de negociació, o de diàleg.
Cada dia passen coses molt importants, i avui trobo que l’editorial de Vicent Partal ho és.
La Diada de l’11 de setembre ha comportat des del carrer una condemna explícita d’aquest govern de la Generalitat Autonòmica sempre intervinguda, que actuava com acusació particular i llençava els Mossos contra les manifestacions dels ciutadans independentistes.
Molta atenció doncs al proper 1-O i també el 3-O, que cada dia passen coses i això no s’ha acabat.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
13.09.2021  ·  01:16

D’acord amb tot Vicent, excepte amb que al País Valencià teníem la “Taula de Forces Polítiques del País Valencià”, la correlativa de “l’Assemblea Nacional Catalana”.

Si al Principat tinguérem L’Estatut de Sau, al País Valencià, tinguérem, sengles esborranys estatuts d’Elx i el d’Alaquàs.

Si la manifestació per la “La Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia”, la famosa del milió, que el col·lectiu contrastant s’encarregà de fixar en 750.000 persones, amb un Principat de 6 milions de persones; la manifestació a València pel mateix motiu i lema fou de 500.000 persones, amb una població de 4’5 milions. Per tant, els percentatges que assolírem foren similars.

Malgrat que els valencians no teníem un recolzament d’una classe empresial que teníem al Principat.

Fet aquest que encengué totes les alarmes a Madrid i s’engegà la “Batalla de València” com tu mateix vas denunciar fa una pila d’anys a El Temps:

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/vicent-partal-fa-uns-20-anys/

O la resposta d’en F. González a Raimon, quan aquest l’interpel·là sobre les maldats inflingides per l’estat español contra els valencians:

“España se puede permitir el lujo de tener una Cataluña, pero no dos”.

o del vici-president de Suárez, Fernando Abril Martorell:

“Después del nacionalismo catalán, el más peligroso es el valenciano”.

Paraules pronunciades per Fernando Abril Martorell, després de veure la manifestació del 9 d’Octubre de 1977, en la què mig milió de valencians estan recorrent els carrers de València en reclamació dels seus drets socials i nacionals. I en això, L’Estat Español, activà i posà en marxa la “Batalla de València”.

I n’afegí, n’Abril Martorell, tot seguit:

” A los gigantes se les mata desde pequeñitos”

https://blocs.mesvilaweb.cat/josepblesa/despues-del-nacionalismo-catalan-el-mas-peligroso-es-el-valenciano/

Tot això que hem viscut al Principat des de 2014, ja ho vam viure des de 1978-82, cosa que des dels meus blocs a VilaWeb venia advertint des de 2006.

Però, també, en multitud de trobades amb col·lectius, associacions, partits, etc. d’ arreu de la nació venia informant de com era la imatge autèntica i capteniment criminal de l’estat español per molta anestèsia pujoliana al Principat i canyellista o antichista a les Illes ens volgueren administrar.

Josep Blesa (València)

Ramon Perera
Ramon Perera
13.09.2021  ·  01:51

Trobo molt convenient el missatge de l’editorial i el subscric. Només voldria afegir-hi un parell d’observacions:

– “…i entre aquesta gent també hi ha una part de l’independentisme.” Jo no diria que els aludits siguin independentistes. Els aplicaria aquella dita catalana de “El nom no fa la cosa”. O la castellana “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda.”

– No em preocuparia a l’hora planificar i actuar, en el moment que som, de lo que puguin pensar o dir a Espanya o a la resta de l’estranger, sinó de que arribés el missatge a la nostra classe política i al conjunt de la societat catalana de que la cosa va de veres.

Carles Soler
Carles Soler
13.09.2021  ·  02:04

Estem en una transició no només a Catalunya sino al món sencer. L.escassetat de recursos fossils-canvi climàtic tensarà l.escenari molt i la deriva serà cap al feixisme o cap a apronfundir en l.autoorganització local o les dues confrontades. El món digital ens obre oportunitats inedites però la partitocracia cultural no ens ajuda. Cal una reinaxença politica cultural i organitzativa.

Núria Castells
Núria Castells
13.09.2021  ·  03:11

Sí, hi tornem a ser, una nova Transició/Traïció ens amenaça, però hi ha diferències, com ja exposes, Vicent. Algunes, a favor. Sembla.
Però, d’acord amb Carles Soler, crec que és imprescindible tenir en compte aquesta altra diferència -d’importància creixent i sembla que imparable-: la crisi climàtica i energètica que fa, encara, més necessari sortir-nos-en, com a país, i guanyar la llibertat, segurs com podem estar que, sotmesos a Espanya, el futur es presenta tenebrós.

Voldria també fer un reconeixement públic a l’ANC, que no és pas perfecta, però és la millor eina que tenim, ara mateix. Col·laborar-hi és una bona opció, I més necessària que mai.

I, finalment, agrair el magnífic article d’Ot Bou.
Per cert, q no comparteixo la crítica del Sr. Camprubí. Si es llegeix bé l’article, especialment els paràgrafs finals, veurà que pentina igual Junts que Esquerra.
O, potser, més.

Núria Castells
Núria Castells
13.09.2021  ·  03:11

Sí, hi tornem a ser, una nova Transició/Traïció ens amenaça, però hi ha diferències, com ja exposes, Vicent. Algunes, a favor. Sembla.
Però, d’acord amb Carles Soler, crec que és imprescindible tenir en compte aquesta altra diferència -d’importància creixent i sembla que imparable-: la crisi climàtica i energètica que fa, encara, més necessari sortir-nos-en, com a país, i guanyar la llibertat, segurs com podem estar que, sotmesos a Espanya, el futur es presenta tenebrós.

Voldria també fer un reconeixement públic a l’ANC, que no és pas perfecta, però és la millor eina que tenim, ara mateix. Col·laborar-hi és una bona opció, I més necessària que mai.

I, finalment, agrair el magnífic article d’Ot Bou.
Per cert, q no comparteixo la crítica del Sr. Camprubí. Si es llegeix bé l’article, especialment els paràgrafs finals, veurà que pentina igual Junts que Esquerra.
O, potser, més.

Núria Castells
Núria Castells
13.09.2021  ·  03:11

Sí, hi tornem a ser, una nova Transició/Traïció ens amenaça, però hi ha diferències, com ja exposes, Vicent. Algunes, a favor. Sembla.
Però, d’acord amb Carles Soler, crec que és imprescindible tenir en compte aquesta altra diferència -d’importància creixent i sembla que imparable-: la crisi climàtica i energètica que fa, encara, més necessari sortir-nos-en, com a país, i guanyar la llibertat, segurs com podem estar que, sotmesos a Espanya, el futur es presenta tenebrós.

Voldria també fer un reconeixement públic a l’ANC, que no és pas perfecta, però és la millor eina que tenim, ara mateix. Col·laborar-hi és una bona opció, I més necessària que mai.

I, finalment, agrair el magnífic article d’Ot Bou.
Per cert, q no comparteixo la crítica del Sr. Camprubí. Si es llegeix bé l’article, especialment els paràgrafs finals, veurà que pentina igual Junts que Esquerra.
O, potser, més.

Maria Rosa Biadiu
Maria Rosa Biadiu
13.09.2021  ·  03:39

D’empeus i sempre i quan calgui! No defallirem.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
13.09.2021  ·  04:30

A la diada no va sortir cap transició. Vam exigir, si exigir el mandat de l´1-O. Aquests dirigents mediocres no tenen alternativa a obeir al poble-o a la paperera.
Reaccioneu aviat abans que ens obligueu a empenyer-vos.

josep soler
josep soler
13.09.2021  ·  04:49

Per què en diu en Partal “reformisme” a la contrarevolució que lidera ERC?

Intentar reprogramar la opinió pública amb opinió publicada que anomena “el passat” el Primer d’Octubre, sembla un plat cuinat en els fogons de la FAES. Jo opino que el que està intentant fer “el junquerisme” no és pas una reforma sinó retornar a l’època d’en Pujol & Duran Lleida, quan la Puta & Ramoneta venien el peix passat.

Retornar al temps d’aquells titulars on el Duran des de l’hotel Palace anunciava una bon llobarro al cove, però quan estava a l’alçada dels Monegros, els “trileros” del PSOE ja li havient fotut per una altra banda i el cove tornava ha estar buit.

Joan López
Joan López
13.09.2021  ·  05:28

El resultat d’aquet 11-S moltissima gent no ho esperava, uns perque volian finiquitar l’independentisme,altres perque son negatius d’anima fins i tot els que van anar no pensaven que serìan tants. Medis europeos se han fet resò, el problema català es viu. Ves per on que als cabrejats que es van quedar a casa,ara sorpress han agafat forçes per sortir de nou al carrers. El enemic ja a utilitzat totes les armas que tè a l’abast(mentidas,calumnias,atentat,violencia,compra de relats,etc) i ara utilitza la ùltima,els traidors situats a la politica al periodisme,als mossos,i cal posar noms i cognoms,que la vergonya sels mengi.
Ara tenim al 1 de octubre per vàlidar aquesta diada,sius plau “pesimistas” agafeu unas vacançes d’opiniò.
Visca Catalunya Lliure !!!

PAU BOLDU
PAU BOLDU
13.09.2021  ·  07:15

Per fer mal a la querida españa del junqueras, cal que els politics catalans estripin l’estatutet.merdeta del Maragall, tanquinel Parlament de joguina i nomines, i enviiin la COMUNIDAD AUTONOMA de la Cataluña venezolana a les escombreries. Enviar el sistema PORNO.AUTONOMIC AL CARAJO es la primera obligació dels catalans que no viuen de les nomines Aragones

Francesc Gaspar
Francesc Gaspar
13.09.2021  ·  08:05

ER és el cavall de Troia que tenim els catalans, i no és fàcil combatre’l; té tot el suport de l’estat, o si més no del PSOE. Compte en el seu poder amb els mitjans de comunicació propis (els catalans) i amb els espanyols, que desvergonyidament els hi donen peixet a canvi de vots i de submissió. El que no acabo d’entendre és la conformitat dels juntaires en tot això; que com a mínim, van a remolc.

Josep Calbet
Josep Calbet
13.09.2021  ·  08:26

A banda de l’ ANC, hi ha una eina més potent per evitar que es repeteixi el parany del 77. És el Consell per la República. Vull pensar que els independentistes de debó, i alhora es queixen de que no és prou transversal, estan preparant unes candidatures prou potents perquè a les eleccions de finals d Octubre hi hagi 3, 4, … vegades més d’ associats que avui.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
13.09.2021  ·  08:41

V. Partal: “A Catalunya hi ha gent interessada a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya, i entre aquesta gent també hi ha una part de l’independentisme”,

Ras i curt, quins volen una estabilitat amb Espanya no són independentistes. No entenc tots aquests circumloquis o som independentismes i marxem, o qui vulgui un pacte amb Ñ i es vol quedar, és evidenent que no ho és.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
13.09.2021  ·  08:50

El reformisme de finals dels anys 70 i que ara practiquen Junqueras, Jordi Sànchez, Aragonès, Puigneró i altres, ens ha portat on som ara: al naufragi de les idees i la llibertat de la nostra única Nació.

**ERC es reivindica com l’independentisme “inclusiu” que “abraça a tothom”

**Jordi Sànchez diu que l’1 d’octubre no volia la independència.

**Marta Vilalta prioritza el diàleg com a part del “camí per guanyar”.

Impossible més confusió. Potser hem de pensar que ja hem perdut per sempre més i serem espanyols pels segles dels segles.

Pep Agulló
Pep Agulló
13.09.2021  ·  08:57

DUES PUNTUALITZACIONS

1/ L’oposició als pactes de la Moncloa a banda dels citats anarquistes i independentistes hi havia tota la constel·lació de grups trotskistes i marxistes leninistes oposats a l’estalinisme del PSUC que van ser actors importants. Fins hi tot més majoritaris que l’independentisme en aquells moments de la “transición”.

2/ Quan es fa la crida que “cal reforçar imperiosament els grups locals, de barri o de poble…” no hagués estat de més citar explícitament els consells locals per la República que amb migrats mitjans materials i humans pugnen per sortir a la llum…

enric llopis
enric llopis
13.09.2021  ·  09:35

Tinc la sensació de despertar cada dia en el “dia de la marmota”. No hi ha manera d’avançar amb vent de cara.

Anna Batlle
Anna Batlle
13.09.2021  ·  09:39

Qui té poder de convocar és la ANC, com hem vist aquest dissabte. Però els actes que ha preparat per l’1-O no podran ser un èxit tal com els han pensat, no sé si expressament. Últimament ja dubto de tothom.

Víctor Torguet
Víctor Torguet
13.09.2021  ·  09:39

Estant ja a l’etapa post-vaccí, els Carrers han de tornar a ser nostres !!
Fent accions organitzades i amb conseqüències (i sempre no-violentes).

Tenim ja les xarxes per a una organització descentralitzada i efectiva (digues-li “Resistència”) que n’ha donat fruits impressionants (logística de l’1-O, iniciatives del Tsunami Democràtic, organització de les “Marxes per la Llibertat” i Diades 11-S, accions “marca CDR”,…), només queda crear un “ens” aglutinador i coordinador de tot això que ja tenim, aprendre de l’experiència (com minimitzar la reacció punitiva i repressora de l’enemic) i fer un ús adequat de les actuals tecnologies.

No crec que l’ANC pugui ser aquest “ens”, té massa visibilitat, però sí que pot ser un jugador important dins l’organització. Una peça catalitzadora, un canal potent de comunicació i motivació.

Deixem definitivament fora els partits “fake-indepes”, donem una darrera oportunitat (i no més) al CxR perquè es reformuli i deixi de ser una caricatura de cartró-pedra.

Construïm un Nou Partit Indepe 100% transversal i plural que vagi creixent, acompanyant i representant institucionalment (el mínim necessari), i mai liderant, el re-néixer de la força del Poble. Que faci confrontació efectiva i debiliti encara més l’estat colonialista espanyol.
Acabem amb el Col·laboracionisme d’ERC (principalment) i Junts.

Aquest dissabte ens vam confirmar a nosaltres mateixos (que som els que hem de guanyar la nostra Llibertat) que seguim sent molts i que ja no podem confiar més que en nosaltres (ni Generalitat, ni partits indepes farsants, ni d’altres entitats indepes “consolidades”, ni europa,…). Som prou per organitzar-nos. Som prou per trobar-ne gent compromesa i amb el coratge de pagar el preu de la confrontació. Només cal una millor organització independent i del Poble.

Fem camí ferm i decidit cap a la Independència !!!

Roser Caminals
Roser Caminals
13.09.2021  ·  09:43

Fem difusió de la cobertura que VW i altres mitjans comparables fan de la Diada. La contranarrativa que la vol minimitzar és molt insidiosa.
100,000 participants haurien cabut al Camp Nou. Tots sabem que no hi cabíem.

Carles Serra
Carles Serra
13.09.2021  ·  10:09

Gràcies Vicent per l’editorial; aquesta estabilitat que denunciés també per part d’una part de l’independentisme; aquesta part es fa dir independentista, com Convergència i unió es feia dir nacionalista, però la realitat són col.laboracionistes amb l’opressor, espoliació i aniquilació de la nostra cultura/llengua; aquest Vicent no els hi pots dir independentistes, és com es segueix dient PSC, quan TOTS sabem que és el PSO€ de Catalunya, gent d’obediència en el sistema franquista/partit que viu APALANCANT-LO.
Cal ser clar i no autoenganyar-nos Vicent.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
13.09.2021  ·  10:09

Ser o no ser . Aquesta es la questió. Ja ens ho han deixat plasmat molts grans mestres al llarg de la llarga historia de l’humanitat.

Ser en un present a ser posible agradablament. Si SOM SEREM. Si NO SOM NO SEREM. Cadascú hauria de decidir el seu ser . Tot el que son DNI. Passaports , i més bla,bla bla son tant sols questions administratives dels Estats en general doctrinaris i tirànics . Malgrat som al segle XXI aquestes actituds son ben vigents . Les essencies cadascú les coneix i no son objecte de transacció o negoci.
Per aixó es veu tan clar el fer dels que son espanyols en essència encara que hagin nascut , visquin a Catalunya i es diguin catalans. Ni millor ni pitjor. Son essències diferents , com entenem quan ens posem a mirar sense prejudicis els tarannàs del diferents pobles del planeta. Ningú pot decidir sobre aquesta subtil questió, tant sols un mateix.

¿Perqué uns han de viure sotmesos al que altres entenen com a ùnic ? Espanya te aqui una dificultat cognitiva de tamany descomunal. Es en realitat un problema el que te aquesta entelequia anomenada Espanya de caira quasi irracional, en el sentit de que no entra en raons. Viu de visceralitat anclada en dogmes caducats . Hi ha qui ho sent la seva essència. Per altres això es troba anys llum del ser entendre i sentir. ¡Se sent cómoda i justificada en destruir el que no es “ella” ! Però ¿Que es Espanya en realitat sino un trànsit secular de despropòsits imperials , inquisitorials, doctrinaris, dogmàtics , en molts casos genocides ? Quan intentan arreglar-ho no poden . No coneixo el perqué però el fet es que els surten les essències fonamentalment castellanes. Una pena de gestió humana de la realitat.
Espanya no m’ha d’explicar res ho he viscut – com tants de vosaltres que feu les vostres aportacions – en primera persona i en molts àmbits. Puc respectar -la però en cap cas acceptar-la al menys tal com es mostra en el moment present inclús deixant de banda els seus obscurs passats .
En fí el millor futur per Catalunya es retornar a les seves essències que van ser mutilades el 1714 .

Francesc Subiràs
Francesc Subiràs
13.09.2021  ·  10:27

Al 77 va pasar el mateix. En contra de la gran majoria, una ‘oligarquia ilustrada’ va vendre la força del poble a la baixa, a canvi de situar-se en el poder. Ara passa exactament el mateix. I, creieu-me: ho tornaran a fer.

Jaume Abelló
Jaume Abelló
13.09.2021  ·  10:32

Una puntualització en relació al comentari del Sr Dídac Gordillo: El terrorisme deixa de ser-ho a partir del moment en que guanyes. La historia n’es plena de terroristes (bàrbars, rebels, maquis) i tot alló que va en contra del poder establert, utilitzant mitjans violents amb la finalitat que el terror faci el seu efecte en l’enemic. Sense anar mes lluny, el maxim representant de l’acció exterior de la UE ha comentat, fa molt poc, que s’ha de parlar amb tothom (talibans) ja que entre d’altres coses han guanyat la guerra. En una demostració clara que es mes perillós posar una urna que tallar caps.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
13.09.2021  ·  10:52

La desfeta del 1714 té a veure molt amb la decepció del Tractat d’Utrecht que va deixar sols els catalans davant de la primera potència europea de l’època, França. Al 1939 molts esperaven que els aliats farien fora l’únic règim feixista que quedava, però no va ser així perquè feia més por una república inestable en un país pobre ple d’anarquistes i comunistes. I, efectivament, a la mort de Franco l’esperança va durar molt poc perquè la poca resistència antifranquista es va dissoldre en el nou règim, com el sucre en el cafè. Els pactes de la Moncloa són: us deixo una mica del pastís perquè us “col·loqueu” uns quants, maquillem el país de democràcia i deixem les estructures franquistes i les “famílies de sempre” amb el seu patrimoni i maquinària extractiva intactes. Hi ha un fil roig que no s’ha trencat que va des del PSUC -que va arreplegar engrunes del pastís- fins al Podemos o comuns actual, passant per l’antiga Iniciativa per Catalunya. No cal dir res dels socialistes que se’n van endur la part millor d’aquest petit retall de pastís. Aquest són els que mantenen la monarquia i el règim del 78. La força de l’independentisme en els darrers 10 anys fins l’actualitat -no sembla que es desinfli- és dramàticament més potent en nombre i creativitat que el moviment antifranquista que, recordem-ho, no va aconseguir enderrocar el règim. El gruix de l’independentisme actualment no té lideratge, això es va veure molt clar en la manifestació d’aquest 11S. Hi ha reformisme tant a ERC com a JxCat, si a la paraula reformisme la traduïm com a gradualisme. Els gradualistes pensen que encara no en som prou i que la taula de diàleg és també una exigència de les cancelleries europees que no veurien bé, abans de parlar, accions unilaterals. És per això que Marta Rovira diu que si la taula no va bé estarem més legitimats. Personalment crec que la força que tenim actualment l’hem de fer servir en accions que posin l’estat entre les cordes, tant com puguem i, en aquestes condicions, parlem i negociem. Una part de l’independentisme està interessat a assolir un nou pacte d’estabilitat amb Espanya?. En aquest moment no sé què pensar. Si penso amb Marta Rovira, Carme Forcadell, Josep-Maria Terricabras o Raül Romeva no ho acabo de veure perquè no els veig com a traïdors.

Berta Carulla
Berta Carulla
13.09.2021  ·  11:10

Senyor Aregall, són represaliats, no sabem de quines terribles amenaces poden haver estat objectes i és una irresponsabilitat gravíssima que continuïn en la vida política i pública. Me’n faig creus com els ho permetem. Nosom unaONG sinó un paísassetjat i colpejat en molts fronts per un ocupant poderós sense escrúpols.

Voldria posaren valor el comentari d’en Dídac Gordillo que acaba així:

‘No vulguem blanquejar uns fets i unes actituds que no tenen res a vore amb el que s’ha viscut a Catalunya, un moviment pacífic i no violent. És insultant referir-se a aquesta “lluita armada” com a simple oposició. Simplement era terrorisme.’

Feu-vos mirar la basquitis patològica que patiu molts catalans.

Com sempre el comentari de Pau Boldu contundent i fent diana.

Victor Serra
Victor Serra
13.09.2021  ·  11:15

Des de la mort de Franco fins als pactes de la Moncloa va ser de tot menys idil.lic. Hi va haver molta repressió, els grisos estaven molt actius i hi havia tortures cada dia. La Transició per mi es va espatllar amb el cop d’Estat del 81 i la victòria del PSOE el 82. Allà, el que per molts era un punt de partida per anar avançant es va convertir en un punt i final per anar involucionant. Fins avui.
I avui ? No farem res si no anem units i som capaços de teixir una estratègia conjunt . Si el “Junquerisme transversal” té cert èxit és perquè els de la unilateralitat i l’enfrontament intel.ligent són incapaços de pasar de les proclames a un pla d’acció concret i viable. I aquesta és la situació on estem ara.
Almenys ens hauriem de posar d’acord en no posar-li les coses fàcils a Sánchez perquè a més de fer fracassar la taula de diàleg, a sobre ens pugui donar la culpa als independentistes.

Josep Gualló
Josep Gualló
13.09.2021  ·  11:18

ELS PROFESIONALS DE LA POLÍTICA HAN ESDEVINGUT PRFESIONALS DE LA PROSTITUCIÓ

Aquesta és una teoria que molta gent comparteig i que Joan Mollà en el seu comentari explica de manera molt didactica i procurant no faltar al respecte.

La teoria es compleix en bona quantidat de politics però no pas en tots ni en el mateig % en els polítics de tots els partits (pero haberlas hay-las).

Aquest no és l’eix sobre el que es mou l’editirial d’avui (tot i que i passa molt aprop). És mou sobre la seva eterna mentida en que es manté des de que va inventar lexpressió, “Independentisme Reformista”. Que és una contradicció en ella mateixa.

Si no fos per aquesta obsessió a no voler dir el nom real de la cosa en questió, estaria d’acord en tot l’editorial d’avui.

Mireia Costa-Pau
Mireia Costa-Pau
13.09.2021  ·  11:33

(Sóc Daniel Bonaventura)

Molt oportuna la referència del director de Vilaweb a Xirinacs, autor d’un assaig de títol encertadíssim, ben vigent, que contribueix a fonamentar el nostre relat: “La traïció dels líders”. Aquesta és una trilogia que conté “La sembra laboriosa” (abril, 1993), “Una pedregada seca” (abril, 1994) i “La collita perduda” (abril, 1997). L’enyorat Manuel Costa-Pau va ser-ne l’editor (Llibres del Segle). L’obra es va tornar a publicar el 2015 en format electrònic per la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs i el Centre d’Estudis Joan Bardina en un sol document. És una trilogia de memòries polítiques exhaurida des de fa anys en l’edició de paper, que potser caldria reeditar.

Aquí podeu donar un cop d’ull a la magnífica portada de “La traïció dels líders”, una traïció que hem d’evitar que es torni a produir.

http://bardina.org/tliders/LMX_La_traicio_dels_liders_complet_r2.pdf

Valentí Ferran
Valentí Ferran
13.09.2021  ·  12:34

Junquerisme = Petanisme = col·laboracionisme.

Albert Miret
Albert Miret
13.09.2021  ·  12:42

Facin el que facin, sempre serà mentida i dolent per a nosaltres. Aquesta gentussa ens odia, però al mateix temps ha de viure de nosaltres, de la nostra suor i ens retalla i escurça la vida exigint-nos per la força que ens deixem prendre el pa que guanyem amb el nostre treball. No pot ser, que una generació darrera una altra hàgim de treballar per a ells regalant-los el 60% del que guanyem. No pot ser ni un dia més, i ens enfrontarem com calgui als polítics que es venen al poder central.

Daniel Mir
Daniel Mir
13.09.2021  ·  12:59

Cal fer fora Espanya per saltar-se totes les normes i pel seu constant joc brut. Cal treure-li la targeta vermella. Moltes targetes vermelles. Centeners de milers de targetes vermelles.

Ja tens la teva? demàna-la al Consell per la República.

L’1 d’octubre podria ser un bon dia per fer-ho

Rosa Gispert
Rosa Gispert
13.09.2021  ·  15:48

D’acord, Partal. Com vostè diu: “cal reforçar aquest moviment en tots els fronts. Per acorralar el reformisme, com fou acorralat dissabte als carrers de Barcelona”. Per això seria bo i veure com VW arracona les cròniques del reformistes fetes pels colaboradors del diari, inclosos a la nòmina -imagino- degut al “control ferri del mitjans de comunicació”.

També seguint les vostres paraules esperem que es facin “circular els missatges i les anàlisis crítiques com ho hem fet sempre, de baix estant, sense preocupar-se gaire de què diuen els mitjans guardians de l’ortodòxia”.

El triomf del reformisme el 1977 va ser en bona part gràcies a la manipulació dels mitjans de comunicació. Esperem que aquest 2021, a més del moviment popular organitzat tinguem mitjans de comunicació que no “emblanquinin el reformisme” amb l’excusa que “també” són independentistes.

david graupere
david graupere
13.09.2021  ·  17:39

de baix estant, de baix pujant… cal una plataforma interassembleària: Òmnium-ANC-Consell. Cal una articulació militant que sigui un veritable contrapès als partits polítics.

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
13.09.2021  ·  18:47

Com molt bé expliqués, la base està a això mateix, barri a barri, assamblea a assamblea, com Xirinacs va proposar i explicar quan es va plantar a la plaça de Sant Jaume.
Des de baix cap amunt, construint, el poder popular.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
13.09.2021  ·  20:12

Doncs, retornem als fonamentals.

Lluís Maria Xirinacs.

Gràcies.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes