La diferència entre els comuns i Carles Puigdemont és aquesta: el president actual no fa càlculs, tira pel dret i tant li fan la carrera i el partit. Ell només té al cap la independència. No com altres. Per això tanta gent diu que no sembla convergent. Els comuns, en canvi, cada vegada s’assemblen més a l’antiga convergència i la seva ambigüitat. Tants anys essent els anticonvergents per excel·lència, i aquí els tenim: llegint Enric Juliana a La Vanguardia i sense mullar-se. Ja ho deia Nietzsche: si et passes quaranta anys lluitant contra el drac, acabes tornant-te drac.

Ahir vam tornar a veure’n un exemple. Els comuns van constituir el seu partit, un partit que aconsegueix fer allò que durant molts anys va ser marca de la casa dels convergents: l’ambigüitat. Aquí, mentre una part del país vol quedar-se dins Espanya, i l’altra vol crear una república catalana, els comuns va i diuen que no renuncien a res: defensen una república catalana, però la ‘volen’ dins Espanya. Com que Espanya és una monarquia, les bromes es van disparar a les xarxes socials.

Ara, he de dir que el verb és important, perquè tal com explicàvem aquí, la versió anterior dels comuns afirmava que la república catalana ‘havia de’ crear-se dins Espanya. Els independentistes dels comuns, en canvi, volien deixar-ho molt més obert, i que es digués que la república ‘es podrà’ crear dins Espanya, i ja ho veurem, tu. Doncs, al final, ni ‘s’ha de crear’, ni ‘es podrà’ crear. Han decidit que ‘es vol’ crear. I així no es mullen del tot.

Si passem al tema del referèndum, fan el mateix. Uns defensem la via unilateral, uns altres, la pactada, i ells, ni una cosa ni l’altra. Parlen de referèndum vinculant. Però a diferència de la independència, no poden evitar que les dues ànimes es mostrin. Així, Gerardo Pisarello, ahir mateix, defensava clarament el referèndum unilateral: ‘Volem fer un referèndum sense demanar permís’. Nuet, en declaracions recents, també fa una defensa claríssima de la unilateralitat. En canvi, sembla que Xavier Domènech vulgui el pactat i prou. I totes dues ànimes, ben còmodes dins el mateix partit.

Convergència s’ha refundat a la casa dels comuns. Ahir en vam veure el darrer episodi.