01.04.2025 - 21:40
|
Actualització: 01.04.2025 - 21:42
Al parlament balear, un diputat va dir que ahir, primer d’abril, era el “dia de la victòria”. El president de la cambra va somriure, com qui sent un xiquet dient una entremaliadura, i ja està. Ni l’amonestà, ni el féu retractar, ni li cridà l’atenció. Tots dos eren de Vox.
Aquest és, veritablement, un país estrany on resulta que, la primavera del 2025, encara algú pot recordar, impunement i amb un somriure als llavis, un comunicat del 1939 en què Franco deia aquella cosa sinistra de “cautivo y desarmado el ejército rojo…”, i ningú no s’estira els cabells, ni organitza un canyaret ni l’agafa pel coll i el sacseja com es mereix. O gairebé ningú. Després alguns s’han indignat, és clar –no faltaria sinó! Però ja era tard. La impudícia ja havia planat lliurement per l’hemicicle de Palma.
No tinc clar si els lectors més joves ho saben, però la frase del diputat de l’extrema dreta fa referència al dia en què Franco va proclamar el final de la guerra. O, més ben dit, el final de la seua insurrecció. El primer d’abril és una data que commemorava el règim –jo me’n recorde– amb grans desfilades militars i amb una pompa grandiloqüent, pròpia de l’estil celtibèric que sempre ha dominat les mentalitats d’aquest racó de món. Recorde aquestes desfilades i el sentit que tenien: els carrers plens de banderes espanyoles, els uniformes impecables, les botes lluents, la televisió en blanc i negre fent propaganda tot el dia, tot convertit, en definitiva, en una immensa caserna. I al balcó, Franco, com un petit cèsar de províncies –una caricatura ridícula dels seus admirats Hitler i Mussolini–, saludant satisfet les tropes que, en definitiva, l’havien portat fins allí.
Vista des d’aquesta perspectiva, la lamentable anècdota d’ahir al parlament en realitat no és sinó un símptoma, una d’aquestes petites clivelles que de tant en tant deixen entreveure la realitat subjacent. És un lapsus en el guió de la representació democràtica, del teatret que aguantem fa cinquanta anys. Un lapsus ben revelador, això sí.
Però he de dir que és un lapsus que em sorprèn que sorprenga ningú, venint d’on venim. Que a voltes sembla que no siguem conscients del preu que hem pagat i paguem encara per una transició que, en definitiva, va deixar intactes les estructures profundes del règim anterior.
La pervivència del franquisme no és precisament cap secret. La tenim a la vista, com un cadàver insepult que ningú no s’atreveix a enterrar per por d’ofendre’n els devots. Què és la monarquia espanyola sinó el llegat directe i incontestable de Franco? La tenim amb totes les lletres a la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado del 1947. I què me’n dieu, del fet que Espanya continue celebrant com a dia nacional l’anacrònic Dia de la Hispanitat, que Franco va fer servir contra la República i que els demòcrates de pa sucat amb oli van mantenir el 1981? I què és encara l’Audiencia Nacional, sinó el sinistre TOP amb les plaques canviades? O la Guàrdia Civil, braç executor privilegiat del terror i de la repressió franquista, que es manté ací, amb l’estructura intacta. O el Valle de los Caídos, aquest monument faraònic al feixisme, construït amb la sang i el dolor dels presoners republicans que ara diuen que volen canviar de significat, però l’única cosa decent que se’n podria fer seria volar-lo.
Tan sols mirant això, no hauria de sorprendre ningú que de tant en tant apareguen fantasmes vells com el Primer d’Abril. Perquè, en definitiva, són la prova que el passat no passa del tot, si no es fa l’esforç d’enterrar-lo dignament. Cosa que ningú no ha tingut el valor de fer. Mentida: ningú tret del Parlament de Catalunya, que això va fer, molt ben fet, el 6 i el 7 de setembre de 2017.
PS1. El meu article editorial d’ahir ha originat una quantitat poc habitual de respostes, no solament públiques. Ho entenc i vull dir en públic que agraesc molt el privilegi de poder discutir de temes tan complexos amb interlocutors intel·ligents i honrats que, amb els seus arguments, m’obliguen a repensar allò que crec i a dubtar sobre allò que he escrit. És una sensació molt especial.
PS2. Ahir va ser un altre dia terrible per als usuaris del tren. Però la crisi de les infrastructures de transport va molt més enllà, i la AP-7 n’és una prova. Sobre aquesta autopista, Pol Baraza n’ha fet el reportatge titulat “Esvorancs, accidents i col·lapses: la crisi viària que exemplifica la AP-7”.
PS3. El govern d’Andorra i Google van pactar ahir de crear això que s’anomena “núvol sobirà”, és a dir, un núvol instal·lat en el país que permet d’assegurar que la informació –en aquest cas, essencial per qualsevol motiu– es gestiona directament des d’Andorra. És una mostra més que tan sols tenint un estat propi pots enfrontar-te a la complicada realitat actual: “Andorra signa un acord amb Google per a crear un núvol sobirà”.
PS4. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.
