Closcadelletra (CXIX): Vull l’ull interior extern que hi vegi alhora pertot

  • «I malgrat això l’essencial és aquí, molt a prop, d’una senzillesa extrema: un dringueig, un alè, una carícia, quasi res»

Biel Mesquida
25.03.2018 - 22:00
Actualització: 25.03.2018 - 22:17
VilaWeb

La meva mirada voldria tocar, capturar, agafar el cos que veu i també l’ànima.

En aquests temps d’extenuació i salvatgeria cal ser crític, àcid, dissolvent, destructor i eminentment moral en la amoralitat pròpia.

Desembullar les arrels humanes enganxades pel capitals dels rics i les seves guàrdies pretorianes en els regnes de la injustícia, la falsedat, la presó i la tortura. Totes les formes de la mortor com assassinat.

En un segon i quasi sense témer-nos-en passam per damunt segles de civilització.

Tot és hipòcrita i tot és d’una violència constant.

Sota les flors, els punyals. Sota les fesomies, els becs. Sota els somriures falsos, els claus vampírics del cinisme. Sota la comèdia, el cor tràgic.

Cal una renovació en fondària del cos i de l’esperit i de l’ànima en la Història (en la combativa i escorxadora Història d’ara mateix) i d’aquí sortiran els borrons novells.

Cal una altra retina, un altre tímpan, una altra pituïtària, un altre gust, un altre tacte, un altre alè.

No us n’adonau?

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Algun dia us podeu témer que heu viscut la vida sense haver-la viscuda més que per procuració, repetició, convenció o abandó.

Vull inventar una màquina que teixeixi temps diferents en plena actualitat. Trobar el meu temps lluny dels cronistes o dels historiadors que em petrifiquen.

Els actors de la Història creuen viure i són viscuts. Pensen dir i són dits.

Tot és fecund, tot és perillós.

L’ésser que seré després de la meva mort no té més raons de recordar-se de l’home que som des del meu naixement, com aquest darrer no es recorda del que era abans d’aquell naixement.

Arreu cossos agitats, subjectivitats molles, ones de xiuxiuejos, de mormols, d’aparences: realisme, actualitat, viscut, periodisme, crits, profusió documental, estrèpit tècnic, però no és el Temps que parla.

I malgrat això l’essencial és aquí, molt a prop, d’una senzillesa extrema: un dringueig, un alè, una carícia, quasi res.

Evitam el pròxim, el més simple. Encara que és allà on es troba el més vast, el més ric, aquell nosaltres mateixos del qual no en volem saber res, ignorat de nosaltres mateixos. Més aviat tones de renou i barbàrie que aquest quasi res. Val més voler cosa que no voler res.

En un sarcòfag vaig trobar una inscripció llatina que sempre m’acompanya: “Jo no he estat, jo he estat, jo no som, jo no me´n faig problema.”

I em ve a la nit del cap i de la veu (la veu està molt a prop de l’ànima) una imatge euforitzant: Som una espira entre dues foscors.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any