closcadelletra

La tardor pren com foc.

Entenc sense entendre.

Quan entr dins el bosc de pins i ullastres, milers d’esdeveniments suren dins l’aire amb el perfum de podridura noble.

M’agenoll, grat la terra devora el tronc d’una mata i acot el cap per ensumar aquell humus, encara fresc per les darreres pluges, que m’ensenya la llengua dels absents i de les coses que manquen.

Potser l’única traça que deixa l’aparició dels invisibles és un encantament sonor que només percep l’orella del cor.

Estic vora un abeurador d’ocells, un d’aquests llocs que volen dir-nos alguna cosa, o ja ens l’han dita, o estan a punt.

Aquesta imminència d’una revelació que no es produeix, deia l’amic Borges, és, potser, el fet estètic.

L’escriptura s’enfonsa en el cap de la lectora com una agulla de puntaire per fer-hi entrar el miracle de la carícia compartida.

El cel és de llum ramificada.

Pler i refinament.

No m’atur de llegir l’alfabet dels núvols.

És inexplicable.

Devor amb fruïció pàgines de clarors.

El primer rovell de les fulles de la vinya m’engata.

Fotografia: Jean-Marie del Moral

Mir una bona estona la Serra com canvia de vestit, i no sé com agaf el Puig Major dins les mans i l’acost als meus sentiments molt de temps. Després l’amoll amb extrema delicadesa i el col·loc, avivat, al seu lloc precís.

Conec bé les angoixes dels humans que s’ofeguen en la fugida dins les aigües mediterrànies tenyides de sang color de mort. Ara mateix!

Sent els cops de peu a la porta que peguen els policies quan van a detenir presumptes terroristes secessionistes. Ara mateix!

Veig els interrogatoris salvatges dels guàrdies i escolt les paraules d’innocència d’uns humans terroritzats. Ara mateix!

De ben petit vaig descobrir les clavegueres de l’estat dictador i no he oblidat mai les gàbies de tortura.

Crec que escric per salvar algú o alguna cosa.

La lletra arriba sempre al seu destinatari encara que no la hi enviïs o que el destinatari no hi sigui.

L’humà és un teixit que s’esqueixa molt fàcilment.

Dispòs els anys al meu voltant per tenir més força. Me’n cal molta per a no fer res. Els poders ens volen sempre molt ocupats.

La lectura és un bitllet d’absència, una sortida del món.

Un conreu d’il·lusions.

Voldria treure diamants de la ganga dels llenguatges: fer dels mots una pastura més necessària que el pa.

Aquesta vibració cerca en l’escriptura la imperceptible inquietud d’un cos viu i en pau.

Escolt el món, el lluc i el traduesc sobre el teixit ple de grops de cada plana.

S’enramen la trama i l’ordit en dansa.

L’art de la sacsejada no m’és estranger.

Hi ha coses petites i lleugeres que ho porten tot: el pol·len d’una veu, la il·limitada obertura d’un bri, el gest d’una carícia, l’inacabable somriure d’un infant, una flor de gessamí seca dins un llibre que embauma l’aire.

Estoig, intacta, la meva feblesa.

Pas temps i llavor en néixer i renéixer cada dia.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb