biel mesquida

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ahir mentre em passejava pels jardins de la literatura vaig trobar una bellíssima flor d’Oscar Wilde: “Els Grecs han assegurat que Homer era cec per fer entendre que la poesia no ha de ser visual sinó auditiva.”

Quan dic una paraula en veu alta agafa un relleu, una melodia, una lluentor que fa que la senti amb una energia, amb una bellesa i amb una intensitat que no té quan està damunt el paper.

Des que vaig saber que tenia un destí literari vaig aprendre que em passassin les coses que em passassin, bones o dolentes, tot a la llarga es convertiria en mots.

Especialment les fetes dolentes, perquè els moments de joia són un fi en si mateixos.

Avançava pel Camí de Passatemps dins l’horabaixa tardoral que encenia els núvols de coloracions daurades i grisoses, i pensava que totes les coses que arriben a l’escriptor (i també al lector que practica un altra i alta forma d’escriptura) li són donades per atènyer un determinat objectiu. 

És igual que siguin desgràcies, traïcions, desencontres, humiliacions, bregues, vexacions o afrontes, tot li ha estat entregat com un material viu per al seu art.

I aquí és quan cal agafar les paraules gastades i estimadíssimes de la tribu i carregar-les, amarar-les, fragilitzar-les, polir-les, reviscolar-les, escatar-les, repastar-les, vivificar-les, esquarterar-les, endurir-les, transfigurar-les, trencar-les, oscar-les, mutar-les i transmutar-les perquè a partir de tot allò que hem viscut es convertesquin en materials que aspiren a ser eterns.

Dins la paraula pou la felicitat.

Dins la paraula pou el saber.

Dins la paraula pou el gust.

Dins la paraula pou la gaitud.

Dins la paraula pou la creació.

Dins la paraula pou l’ara i l’etern.

Cant el mot com a font de salut!

Cant el mot com a font de bellesa!

Cant el mot com a font de consol!

Cant el mot com a font de creactivitat!

Cant les paraules alades i lleugeres!

‘Je ne fais rien sans gaieté’, deia el mestre Montaigne.

La paraula és una forma d’alegria i de coneixement. I aquest prodigi el vaig descobrir de ben petit,

Quan era un nin, i mon pare em va fer un abecedari de fusta amb les lletres pintades de blau i de verd. Quantes d’hores i dies i anys vaig fer servir aquelles lletres de joguina per bastir tota casta de paraules que escrivia i aprenia amb aquells colors epifànics. Un cop em pegava per fer les paraules blaves, un altre cop verdes i moltes de vegades combinava els dos colors perquè els mots agafassin tonalitats singulars, úniques. Tocava els mots, bastia els mots, jugava amb els mots, somniava els mots! Vivia dins el paradís dels mots!

I descobria que cada paraula era única i singular però podia jugar-la de mil  i una formes.

I em llançava cap a la invenció de paraules noves, que ningú no havia dit mai, que ningú no havia escrit ni pensat mai.

I les deia fort, i les recitava i les cantava en lletanies inacabables.

I desfeia les paraules en síl·labes que pronunciava a crits o amb dolçors sobtades.

I confegia les paraules unes amb les altres per dir coses, per expressar coses, per inventar coses, per explorar coses. Per dir-me, per fer-me, per trobar-me, per consolar-me, per inventar-me.

Les paraules barataven com el riu heraclità i sempre em semblaven nounades, noves de trinca per molt que les hagués escoltat, emprat i repetit.

Vivim dins les paraules!

I si no estàssim tan tancats per la duresa dels temps, si no anàssim tan a les totes per les necessitats dels temps, si no tinguéssim tanta de por per l’horror dels temps, si no ens sentíssim tan perduts per la incertesa dels temps podríem trobar en els mots uns amics fidels que ens ajudarien a bastir un humil i noble art de viure en temps de pandèmia, un refugi benigne amarat de savieses, una estora voladora sobre les tempestes del món.

No ho oblideu mai: cada paraula és un regal, un tresor, un gaudi, una obra poètica.

Cada paraula és un amulet humanal, salvador.  

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.