25.01.2020 - 21:50
L’any passat, Club editor feia conèixer l’obra de Charlotte Delbo, supervivent dels camps d’extermini, amb La mesura dels nostres dies, en una traducció del francès de Valèria Gaillard. Va ser tota una descoberta, perquè la seva força narrativa, crua alhora que plena d’intel·ligència i elegància, era impactant i va arribar als lectors. Aquest primer volum era part de la trilogia Auschwitz i després, que ara Club editor ha completat amb els dos títols restants, que ha aplegat en un sol volum: Cap de nosaltres tornarà, que inclou el llibre del mateix nom i Un coneixement inútil.
Delbo, nascuda a França el 1913, no era pas jueva. Va ser deportada per motius polítics. De jove es dedicava al teatre i va arribar a ser la mà dreta de Louis Jouvet. Va afiliar-se a les Joventuts Comunistes i allí va conèixer a qui seria el seu marit. Amb l’ocupació nazi, tots dos van entrar a la resistència i van formar part d’una xarxa clandestina. Fins que el 1942 van caure en una batuda. Els van empresonar i al seu marit el van afusellar. Ella, després de sis mesos empresonada i sense que se n’entengui gaire el perquè, va ser deportada a Auschwitz. Era un grup de 230 dones que passaren per diversos camps, també el de Ravensbrück. En fou alliberada el 23 d’abril de 1945 –enguany en farà setanta-cinc anys. Ella va ser una de les 49 supervivents del grup.
Una vegada lliure, la primera intenció de Charlotte Delbo va ser tornar a fer vida normal i reincorporar-se a la tasca teatral, al costat de Jouvet. Però no va poder. Aleshores se’n va anar a Suïssa, a un sanatori per a preses polítiques. Allí s’hi va estar força temps. Durant el 1946 va escriure d’una manera febril Cap de nosaltres tornarà. Una novel·la sobre la vida als camps d’extermini, a partir de flaixos, sense ordre cronològic. Explica Maria Bohigas, responsable de Club editor: ‘Delbo fica el lector dins del camp ja d’entrada. No traspassa les portes de l’horror, ens hi trobem dins.
D’entrada hi ha un petit homenatge als jueus i immediatament després interpel·la al lector. I després arriben uns poemes que són com fuetades. I deixa anar flaixos, que no es troben ordenats, i no sabem en quin moment dels vint-i-set mesos que va passar dins els camps li va succeir cadascun. Perquè la part important és que la unitat de la novel·la és un dia dins el camp. I això es veu molt bé en els títols de la taula, que per això els hem deixat. Resistir un dia dins del camp de concentració.’
Continua Bohigas: ‘La novel·la és molt física, és important el cos. Les companyes es toquen i es cuiden, es preocupen de les unes i les altres, es tenen les unes a les altres, i això les manté vives, perquè la temptació de deixar-se morir pel fred de la neu –una mort dolça– en aquelles condicions era molt temptador. Però entre elles, quan alguna tenia la temptació de deixar-se anar, hi havia una mà que l’agafava.’
Delbo no va publicar Cap de nosaltres tornarà immediatament després d’haver-lo escrit. Va guardar-lo durant vint anys. Una versió diu que durant aquest temps no el va tocar. Una altra versió diu tot el contrari, que se l’emportava a tot arreu i que el va anar refent. Finalment, va publicar el volum el 1965.
Després, Delbo es va posar a escriure Un coneixement inútil, segon volum de la trilogia Auschwitz i després, que publicaria el 1970. ‘A diferència del primer –diu Bohigas–, en aquest segon Delbo també parla del camp de concentració, però ja no és una escriptura d’immediatesa, sinó que és una escriptura per sedimentació.’ I quan feia vint anys de l’alliberament, va tornar a visitar les companyes i va atrapar literàriament les seves vides després de l’Holocaust a La mesura dels nostres dies. És l’últim de la trilogia, publicat el 1971.
Tanmateix, Bohigas va decidir publicar-lo el primer. L’editora és ben sincera a l’hora d’explicar la publicació desordenada dels volums: ‘Ningú no vol llegir sobre Auschwitz ni submergir-se en històries tan cruentes. És ben comprensible. Però nosaltres volíem arribar als lectors, que coneguessin aquesta autora gegant. Per això vam començar pel retorn, pel llibre que mostrava què va passar a les supervivents després de l’horror, després d’haver estat alliberades del camp i quan van tornar a casa. I el públic ha respost. I ara que tenim els lectors atrapats per Delbo, ara publiquem aquest doble volum.’
Charlotte Delbo no és una escriptora que només vol deixar el testimoni de l’horror, no és una qüestió de records només, diu ella, sinó de treballar les paraules, perquè no fos una obra menor. Delbo ho va expressar en una entrevista de Jacques Chancel: ‘Un esdeveniment tan extraordinari no pot inspirar obres mediocres. Aquí teniu la meva gran pretensió.’ Per Bohigas, ‘llegir els grans escriptors que han escrit sobre el camp és llegir filòsofs de la nostra època, que saben molt bé com funcionen els grups humans. I ella és una poeta, una gran poeta.’
I després de la trilogia, vindrà més Delbo?, preguntem a Maria Bohigas. I ens diu que ara tocaria dur-la a l’escenari: ‘Ella va estrenar la seva peça teatral sobre la deportació, Qui restituirà aquestes paraules? Però també podria atraure algun dramaturg o director teatral i que en fes un treball d’adaptació de les novel·les. D’una altra banda, també m’agradaria publicar una de les biografies que s’han escrit sobre Charlotte Delbo, perquè va tenir una vida apassionant.’
