En la crisi catalana, la UE no fa justícia a l’exigència pròpia de ser una unió de ciutadans, ans al contrari, defensa, com una associació d’estats a l’estil antic, els interessos d’aquests estats. Si cal, contra els ciutadans.

La Unió Europea actual es diferencia essencialment –no tan sols per la importància econòmica i política, sinó també pel que fa al dret– de les organitzacions ‘clàssiques’, en les quals els estats, des de la segona meitat del segle XIX, s’associaven per assolir uns determinats objectius d’una manera més efectiva. Un tret distintiu fonamental és la relació jurídica del ciutadà individual amb l’organització suprastatal. En el cas de les organitzacions ‘clàssiques’ –com les Nacions Unides i el Consell d’Europa–, no hi ha relació directa entre l’organització i l’individu: l’organització, amb els seus actes jurídics, només pot obligar i donar facultats als estats membres, però no als ciutadans d’aquests estats. Els actes jurídics de l’organització, de primer, han de ser fets efectius als estats membres dins el dret nacional de cadascun, és a dir, esdevenen obligatoris per als ciutadans en tant que dret nacional.

Ciutadans i estats són subjectes de dret de la UE
Per contra, des dels seus orígens –en temps de la Comunitat Europea–, el dret de la UE es caracteritza per la possibilitat de la ‘validesa directa’: el dret de la Unió pot establir directament –sense la mediació dels estats membres– drets i deures dels individus, als quals poden apel·lar davant jutjats nacionals i europeus. Al veredicte fonamental del cas Van Gend & Loos, del 1963, el Tribunal Europeu subratllà que el funcionament del mercat comunitari afecta ‘de manera directa els individus que pertanyen a la comunitat’; el conveni sobre la comunitat econòmica europea és ‘més que un pacte, que solament estableix deures recíprocs entre els estats signants’. La comunitat és més aviat ‘un nou ordenament jurídic del dret internacional, a favor del qual els estats […] han limitat els seus drets sobirans, un ordenament jurídic, els subjectes del qual no solament són els estats membres sinó també els individus’.

Aquest concepte fundacional posava èmfasi també en l’article primer del tractat constitucional del 2004: ‘Guiats per la voluntat dels ciutadans i dels estats d’Europa de construir conjuntament el seu futur, aquesta constitució és la base de la Unió Europea.’ Encara que aquest tractat no hagi entrat en vigor, la formulació descriu exactament la dualitat de la titularitat del dret de la UE: qui sosté la UE són els ciutadans i els estats de la Unió. Ja a la fase fundacional de la Comunitat Europea, experts en dret com ara el jurista germano-americà Wolfgang Friedmann hi veieren un possible exemple innovador per a més regions del món i un aspecte d’un ordenament dels drets dels pobles fonamentalment canviant.

Enfortiment de la ciutadania de la Unió
Posteriorment, la jurisdicció de la UE ha anat afermant la posició dels ciutadans: amb el tractat de Maastricht (1992) es creà la ciutadania europea, que s’afegí a la ciutadania nacional respectiva. S’oferia, entre més coses, el dret de moure’s i romandre lliurement dins tota la UE, com també el dret de vot actiu i passiu a les eleccions del Parlament Europeu i a les eleccions municipals del lloc de residència. El tractat de Lisboa (2007) atorgà directament als ciutadans els drets i llibertats fonamentals dels ciutadans de la Unió, tal com havien estat proclamats a la Carta dels Drets Fonamentals de la UE.

La UE defensa la posició d’Espanya com a estat membre
Tanmateix, en la crisi d’aquesta tardor a Catalunya, la UE fins ara no ha superat la prova quant a ‘unió dels ciutadans’. Del nou ordenament jurídic, els subjectes del qual també ‘són els individus’ no se’n veu res, en el cas dels catalans. Dels drets i interessos dels 7,5 milions de ciutadans de la Unió a Catalunya, ni una paraula. Per contra, la UE defensa com una organització internacional de l’estil antic –exclusivament i sense compromisos– la posició d’un estat membre, Espanya. Als catalans, Brussel·les no els envia res més sinó amenaces i admonicions. Des del mandat de José Manuel Durão Barroso, la comissió de la UE repeteix sense parar que, en cas d’independència d’Espanya, Catalunya sortiria ‘automàticament’ de la UE, deixaria de pertànyer a la zona monetària de l’euro i hauria de sol·licitar l’entrada com ‘qualsevol altre estat’, malgrat que els tractats de la UE no tenen reglamentada enlloc l’eventualitat de l’escissió d’un territori d’un dels estats membres. ‘De manera automàtica’, la població de Catalunya també perdria la ciutadania de la Unió. Entre línies s’afirma, amenaçadorament: la reentrada de Catalunya a la UE no serà possible perquè cal l’assentiment de tots els estats membres, és a dir, que pot ser impedida i serà impedida per Espanya.

Defensa de ‘l’imperi del dret’?
El dia 2 d’octubre de 2017 el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, qualificà el referèndum d’independència català del dia abans de ‘il·legal segons la constitució espanyola’. Segons ell, és un ‘afer intern d’Espanya, en el qual s’ha de actuar d’acord amb l’ordre constitucional d’Espanya’. L’endemà passat, el primer vice-president de la Comissió, Frans Timmermans, afegí davant el Parlament Europeu que, segons ell, tots els governs tenen l’obligació de defensar ‘l’imperi del dret’ –també amb l’ús de la violència, mentre sigui proporcionat. Amb aquestes paraules aprovava la utilització de la violència de la policia espanyola el dia del referèndum, en què foren ferides més de vuit-centes persones. El president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, donà les gràcies a la Comissió per la seva ‘presa de posició clara’. En nom de la majoria parlamentària declarà que ‘decisions unilaterals, declaracions d’independència incloses’, contravenen l’ordre jurídic europeu. El conegut parlamentari Elmar Brok digué que el referèndum era una ‘violació de la llei’ i advertí: ‘Els catalans han de saber amb què es trobarien’ si realment declaressin la independència.

No hi té res a dir el dret europeu sobre Catalunya?
Per a la Comissió Europea, en el cas de Catalunya, la rule of law és idèntica amb el dret espanyol. La Comissió no es cansa de repetir en altres situacions que el dret de la UE té prioritat davant el dret dels estats membres (incloent-hi el dret constitucional); tanmateix, aquesta vegada això no es té gens en consideració com a criteri regulador. No hi té absolutament res a dir el dret constitucional europeu, tan reiteradament invocat, sobre els esdeveniments de Catalunya? No hi ofereixen cap referència la protecció jurídica europea dels drets fonamentals i de les llibertats de tots els ciutadans de la UE o els drets de les minories nacionals? Quina importància tenen ‘a escala regional i local’ el principi de subsidiarietat, també posat en relleu a l’article 5, punt 3 del tractat de la UE, o l’objectiu de la Unió de preservar la ‘riquesa de la diversitat cultural i de llengües’ (article 3, punt 3 del tractat de la UE)? Quina importància té per al dret europeu l’estatus de Catalunya com a regió, els representats de la qual són membres del comitè de les regions de la UE? L’obligació de la UE respecte del dret dels pobles i de la carta de les Nacions Unides no inclou també el respecte al dret d’autodeterminació dels pobles? El dret de la UE preveu de sancionar ciutadans de la Unió que defensen simultàniament la independència de la seva regió i la continuïtat de la seva pertinença a la UE?

La unió dels ciutadans és només una façana trencadissa?
El missatge de Brussel·les és inequívoc i en prendran nota no únicament els catalans. En un conflicte polític entre ciutadans de la UE i el seu estat la ciutadania de la Unió no val res. La relació directa dels ciutadans amb la ‘seva’ Unió ha de recular davant el dret de l’estat membre, la cuirassa de la sobirania de l’estat-nació és restablerta. Qui no se sotmet al dret nacional és exclòs de ‘l’espai de la llibertat, de la seguretat i del dret’, que la UE diu que és, encara que es confessi europeista convençut. Resulta, doncs, que la Unió Europea de ciutadans, posada a prova, és només una façana trencadissa? És veritat que, en cas d’emergència, no es tracta dels ciutadans sinó dels interessos dels estats o, com es manifestà en l’acta fundacional de la Confederació Germànica de 1815, es tracta només de ‘la tranquil·litat i l’equilibri d’Europa’? La crisi catalana de l’any 2017 podria esdevenir per al futur de la UE com a comunitat de dret més important que no sembla que es percep ara mateix a Brussel·les i Estrasburg.

Bardo Fassbender, catedràtic de dret internacional, dret europeu i dret públic de la Universitat de St. Gallen, Suïssa.

(Traducció de l’alemany d’Anna Maria Torrents i Lladó. Podeu llegir la versió original, publicada a la pàgina web de la Universitat de Sankt Gallen, ací)

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb