Cas Juvillà: la desorganització planificada de la democràcia

A l'estat espanyol es fa una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que aquesta funcione

Vicent Partal
Vicent Partal
27.01.2022 - 20:51
Actualització: 27.01.2022 - 20:26
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La Junta Electoral espanyola va ordenar ahir al Parlament de Catalunya, i més en concret a la presidenta de la cambra, que retiràs la condició de diputat a Pau Juvillà en un termini de cinc dies. I encara, per si la intromissió no era prou greu, avisà Laura Borràs de les “conseqüències jurídiques” que implicaria que s’hi negàs. És a dir, que la va amenaçar. Amb la qual cosa assistim a un intent claríssim de desorganització planificada de la democràcia.

Una democràcia, qualsevol democràcia, es fonamenta en la separació de poders: el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Però aquesta separació no implica, no ha implicat mai, la igualtat d’aquests tres poders. En una democràcia tots tres fan de contrapès entre si, es vigilen mútuament i ofereixen vies d’eixida constitucional a situacions complexes. Però no hi ha desordre respecte de l’exercici de la democràcia. Depenent del sistema, presidencialista o parlamentari, el parlament tot sol o bé el parlament i el president tenen la preeminència política i d’ells es deriven els altres poders, que no poden ni suplantar-los ni ordenar-los, si no és en l’exercici estricte de les seues limitades funcions. I aquest ordre general, universal i bàsic és el que el règim espanyol prova de desorganitzar d’ençà del 2015 per a fer front a la revolució democràtica catalana.

Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial. Amb la pretensió que duga a terme una acció política impròpia per a impedir allò que l’estat no pot impedir democràticament per les vies normals.

Això és d’una gravetat enorme, com veiem cada dia. I qüestiona completament que Espanya siga una democràcia. Perquè en una democràcia parlamentària, allò que en teoria diuen que és l’estat espanyol, el poder emana del parlament. El parlament n’és la font. I ho és perquè és l’òrgan triat de manera (més o menys) igual per tots els ciutadans. I la prova que això és així és ben senzilla: el govern, el poder executiu, no pot existir desvinculat del parlament. El govern naix al parlament, amb la votació d’investidura, i mor al parlament, o en tot cas a les urnes. Per aquesta raó un país pot no tenir govern, de manera provisional durant un temps, però no pot mancar de parlament.

El parlament, per tant, és la cúspide del poder polític en democràcia. En els règims presidencialistes o semipresidencialistes, com és el cas de l’estat francès, aquesta cúspide és repartida entre el president i el parlament, però això reclama sempre l’elecció directa del cap de l’estat. En absència d’aquesta elecció el parlament mana i decideix i la resta ha d’obeir –per això no pot ser president de la Generalitat ni primer ministre espanyol algú que no tinga prou vots a la cambra.

Hi ha finalment el tercer poder, el judicial. És un cas encara més simple d’explicar i de situar a lloc. En una democràcia el sistema judicial aplica i interpreta les lleis sobre situacions concretes en nom de l’estat. No fa res més sinó això. Aquestes lleis les crea el parlament –els jutges no poden crear lleis al marge del parlament– i la defensa de les lleis recau en el poder executiu. Excepte en els països de dret anglosaxó, que tenen una tradició diferent, els tribunals s’han de limitar, per tant, a interpretar les lleis que els vénen del parlament segons cada cas concret que se’ls presente.

El desplegament d’una democràcia, doncs, sempre parteix del parlament, el reconeix i el situa en la posició més alta. I per això podem explicar i demostrar que això que es fa a l’estat espanyol, en realitat, és una desorganització planificada de la democràcia per a impedir que funcione.

En el cas del Parlament de Catalunya la cosa encara és més greu, perquè la Junta Electoral espanyola no és cap poder de l’estat, sinó un simple òrgan administratiu. I la prepotència amb què actua aquest òrgan és, per això, simplement inaudita. Que un òrgan administratiu qüestione o amenace el parlament, en qualsevol democràcia seria un escàndol monumental, inconcebible. Però ací, ja ho veieu, ací és el pa de cada dia.

I ho és per dues raons. La primera, perquè el desordre ja és imparable i creix exponencialment, impulsat per la maniobra surrealista de Mariano Rajoy el 2015, que consistí a atorgar capacitats punitives al Tribunal Constitucional amb el propòsit explícit de frenar el procés d’independència català. D’aquesta manera trencà la norma que establia que el Tribunal Constitucional només havia de ser, com només és en qualsevol democràcia, un ens d’interpretació de la llei –recordeu l’explicació del començament: el que defensa l’aplicació general de la llei és el poder executiu, no pas el judicial.

Però hi ha una segona raó encara més important. El Parlament de Catalunya no és sobirà. I si bé durant uns anys va aparentar ser-ho i l’estat espanyol li va respectar un cert àmbit de sobirania, avui d’això ja no en queda res. L’autonomia catalana, de fet, ja és una quimera inexistent; aquella autonomia política de què van gaudir Pujol o Maragall per a dir-ho de manera que s’entenga. I en conseqüència, com es va veure ahir, fins el darrer uixer del darrer organisme de l’estat es veu amb cor de riure’s i amenaçar l’òrgan que, en canvi, hauria de ser la cúspide del sistema democràtic al Principat. Per aquest motiu, la independència és l’única eixida si volem tornar a l’ordre democràtic.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Ramon Prats
Ramon Prats
27.01.2022  ·  22:07

Estic en total acord.
Però, i ?
Molt bé de dir-ho, de llegir-ho, de compartir-ho, ja que molts ho veiem, ho sabem i ho patim.
Però, i?
aquesta és una simple pregunta ,i d’una sola, repeteixo d’una sola lletra: i?

Josep Usó
Josep Usó
27.01.2022  ·  22:17

I ací ens ha dut el recular i fer bondat, tot esperant que l’amo ens done alguna engruna. Hem arribat a la plenitud de la democràcia consolidada espanyola. I a partir d’ací, se’ns aplicarà el dret de l’enemic, que és el que ells saben i volen fer. Poca broma.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
27.01.2022  ·  22:44

La independència no és la solució.

La independència no és possible perquè hem vist com d’espanyolitzats estan gairebé tots els polítics de Catalunya.

Hem comprovat dia a dia com els interessos tant de Junts com d’ERC i Comuns no són democràtics sinó que tots s’alimenten de la corrupció i de manera espanyola de distribuir els nostres diners.

No coneixem cap polític que estigui disposat a prescindir del repartiment de diners basat en la falta de transparència de l’estat espanyol. Excepció feta d’algú de la CUP i de Josep Costa.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS IMPOSSIBLE.
Els polítics volen seguir sent espanyols.

Jaume Riu
Jaume Riu
27.01.2022  ·  22:55

COLONIALISME INCOMPETENT
El parlament és la cúspide del poder polític en democràcia, i la junta electoral espanyola què és doncs, si mana més que el parlament?
És molt elegant això de dir-ne desorganització planificada de la democràcia, i aquesta expressió benèvola encara grinyola més quan fa uns dies gaudiem a l’altre extrem amb allò de la democràcia radical que consisteix a cedir el poder polític al vot directe amb la possibilitat de retirar la confiança quan els elegits no satisfan les necessitats i les expectatives de la població.
Al regne d’Espanya no practiquen una desorganització planificada de la democràcia, no arriben a tant, practiquen directament un colonialisme incompetent, i en diuen democràcia.
Ja és inviable el colonialisme en el segle XXI i dins de la UE, però si ensems el practiquen de forma incompetent, aleshores és una malaltia terminal.
No se’n sortiran perquè no s’adonen de la seva incompetència, i cada dia ens estan fent més independentistes.

joan rovira
joan rovira
27.01.2022  ·  22:55

Tan senzill com fer-se la pregunta: Ho vull de debò? Doncs, perquè no es quedi en un relat; fes-ho activament, diàriament. Sempre.

PS. Practiquem el do natural de viure per un mateix de manera logarítmica, tal com ho fa la vida. No de manera lineal, ni diacrònica. La vida brolla d’una altra manera. Comencem per conèixer, entendre i practicar l’espontaneïtat. No fem complicat el que és complex. No fem simple el que és senzill. No substituïm el comportament pel llenguatge. Apartem la fullaraca. Deixem verdejar a les noves generacions.

Josep Jallé
Josep Jallé
28.01.2022  ·  00:03

Ah! … però, alguns encara ens volien fer creure en una autonomia “real”, en una taula de diàleg?.
Si us plau colonitzats … deixeu de fer-nos les trampes al servei del colonitzadors!. Fa anys que no ens mamem el dit, pocavergonyes col·laboradors per activa o per passiva – molt pitjors – com aquells de la guàrdia jueva, del gueto de Varsòvia. Caretes fora i … salut!.

Gerber van
Gerber van
28.01.2022  ·  00:12

Gràcies per tornar a explicar com funciona la democràcia. Crec que els Catalans, gràcies a la manca d’això, som com cap altre europeu conscient del que realment significa la democràcia.

Avui ha estat notícia la mort del fotògraf René Robert, que va caure al carrer i va morir d’hipotèrmia al centre de París. Fins a les sis del matí es va quedar immòbil perquè ningú el va mirar. El periodista Michel Mompontet va tuitejar: “Assassinat per indiferència”. Avui vivim en aquest món. Ningú mirarà a Catalunya ni a Espanya perquè aquí s’està assassinant la democràcia. (Si no és perjudiqui la mateixa Europa en els seus interessos, és clar.) Ho haurem de resoldre aquest problema tot nosaltres mateixos.

I és evident que quan ja no hi ha democràcia, no hi ha autonomia. Ja ho vam veure quan Rajoy, completament inconstitucional i contrari a l’Estatut, va acomiadar el Govern i desoldre el Parlament en l’octubre del 2017. Què és pot esperar d’un Estat així?

Joaquim Campanyà
Joaquim Campanyà
28.01.2022  ·  00:29

Però el nostre Parlament no és del poble, és del partits polítics, partito-cràcia no demo-cràcia. Així no hi pot haver divisió de poders.
Un treball que parteix d’una hipòtesi falsa sempre dóna un resultat equivocat.

Pere-Andreu Ubach
Pere-Andreu Ubach
28.01.2022  ·  01:01

Coincideixo amb en Josep Maria Martín:
“La independència no és la solució”

La solució és la revolució. Però encara hi ha massa poca gent a qui no li faci mandra de reconèixer-ho; i encara menys que sàpiga en què consisteix veritablement una revolució.

Per cert, parlant de poders… com a integrants del quart poder, ens podeu aclarir per quins set sous no esteu informant de la marxa impressionant que està succeïnt al Canadà cap a Ottawa enmig del fred hivernal canadenc en contra de les mesures draconianes per obligar a que la gent es pseudo-vacuni? Tinc entès que teniu una secció que se’n diu “Món”…

¿O és que per allò que us interessa feu servir el Twitter, i per allò que no us interessa feu servir el teletip?

Ed Garrido
Ed Garrido
28.01.2022  ·  02:40

Excel.lent anàlisi Sr Partal

Francesc Rosés
Francesc Rosés
28.01.2022  ·  06:03

“Tot té una explicació ben simple: com que Espanya no pot controlar Catalunya amb les urnes i des de les urnes –perquè l’espanyolisme és minoritari en termes electorals–, aleshores l’estat atorga unes funcions que no són lícites en democràcia als altres poders, molt en concret al poder judicial.”

I li funciona com un rellotge gràcies als nostres polítics que actuen com a xaiets no fos cas que perdessin els privilegis que comporta el càrrec.

I alguns diran que també es culpa de la gent que no exigeix i tindran part de raó. Però resulta que les anomenades entitats civils estan recolzant aquests polítics i resulta que quan dónes la cara per ells, et denuncien i et foten a la presó. T’adones que l’enemic el tens a casa i que, ara per ara, no el pots foragitar perquè no hi ha manera de reemplaçar-lo. I si no votes, és igual perquè sortiran igual. A veure qui té nassos de demanar-me que doni la cara per aquests polítics.

Estem davant d’una gent que és incapaç de defensar la llengua. Que tenen els nassos de dir que muntaran una campanya per fomentar l’ús del català com a resposta a la ingerència directa més important d’Espanya contra la llengua des de Franco. Aquest és el nivell dels nostres polítics.

Si treballessin en una empresa, faria temps que els haurien acomiadat.

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
28.01.2022  ·  06:04

Bé, Sr. Partal. Diu el que molts portem temps dient. Benvingut al club. Efectivament l’autonomia no té ni contingut real ni virtual. No en té de virtual perquè qualsevol llei és immediatament recorreguda, en fan una que la trepitja o en bloquen d’una o altra manera l’aplicació. I no en té de real perquè fins i tot decisions tan nímies com atorgar una medalla, decidir un ordre de vacunació o convocar unes eleccions són qüestionades i abolides (se solen abolir malgrat les evidències simplement per demostrar qui mana). I això ho fa tothom. Fins i tot els ex-ministres franquistes, que obliguen tot un ajuntament a homenatjar-los. I el que és fins i tot més greu, amb Catalunya s’atreveixen fins i tot personatges de la poca talla moral i política de Lambán. O malànimes com Carrizosa, representant d’un partit moribund que- solet- s’ha carregat la llengua i la convivència i ha convertit l’unionisme en un viver de feixistes gens dissimulats.

Però és que una bona part de la responsabilitat és de la pulsió suïcida de la nostra classe política, preocupada per robar-se la cartera els uns als altres i disfrutar de quatre molles de poder en comptes d’arriscar o com a mínim fer la seva feina, i del poble per no continuar havent-los saber pressionar. Després que el 2017 ens enviessin a casa i més o menys els féssim cas, ha estat un no parar ple de paranys. El trist és que amb coses com el Tsunami i la repressió orquestrada des de la mateixa Generalitat via mossos, els encarregats de fer la feina bruta de l’estat espanyol ha estat l’estructura que teòricament havia de protegir mínimament el poble de Catalunya. Talment sipais colonials.

El que és, a més, més trist de tot és que- deixant de banda ja qualsevol vel·leitat independentista- són un absolut desastre negociador. Gabriel Rufian és una autèntica plaga d’Egipte. Incapaç d’extreure un mínim compromís o de fer-lo complir. Aconsegueixen més els bascos d’EH Bildu o el PNB en mitja hora que ell amb els seus twits i frases lapidàries en tres mesos. I és clar, si, a més, es dediquen a esbudellar-se públicament amb JxCat i són incapaços de posar-se d’acord en una mínima estratègia negociadora a Madrid, el desastre està servit. Lluny queden els dies de la “Minoria catalana”.

Sembla mentida que la gent no sigui capaç de llegir història (començant pel president d’ERC, per cert). A tots ells els recomanaria el darrer llibre de Paul Preston sobre la corrupció a Espanya: cap de les arbitrarietats a què ens estan sotmetent és nova. Cap dels esglais (o ja indiferència) que ens agafa cada cop que es rebrega una norma o s’empresona un innocent, es viola la separació de poders, s’afavoreix un grup empresarial o es deixa sense recursos el país no ha passat abans. Fins i tot de forma molt més bèstia. De fet la monarquia restaurada de fa 40 anys i el regnat de l’emèrit i ara del seu fill s’assemblen com dues gotes d’aigua el regnat d’Alfons XIII. Això ens hauria de donar claus sobre què fer i què ens espera, però no n’hem après.

Molts pensàvem que el procés independentista del 2017 anava seriosament. Si més no precisament per aquest motiu: és conegut què fa Espanya amb qui gosa desafiar-la i baixa els braços i no lluita. Havíem de guanyar o almenys provar-ho perquè no hi ha ni hi ha hagut mai pietat amb els vençuts (Vae Victus, que diria el genial Sánchez Piñol) per part d’un dels nacionalismes més tòxics i brutals d’Europa com és el castellà. Per això no tenen ni tindran una Commonwealth hispànica. i per això mateix, mentre els països que s’independitzaren de l’Anglaterra protestant, com ara USA, Austràlia, Canadà, Nova Zelanda… són democràcies avançades i pròsperes, els països colonitzats per Espanya que ara són lliures són- en general- un absolut desastre, tot i tenir recursos a dojo: simplement varen copiar la forma de ser de la metròpoli.

Durant molts anys en Jordi Pujol, que encara que mal m’estigui dir-ho perquè sempre l’havia considerat un personatge ratllant la corrupció (fins que s’ha demostrat que efectivament ho era) i un fre a la llibertat del país, va bastir les bases del poc país que tenim. Aquest país no ha aguantat ni cinc minuts l’atac d’Espanya, cosa que demostra la feblesa del que es va construir. Però se li ha de reconèixer, almenys, que, a nivell de guanys palpables, la seva estratègia del “fer veure” va servir d’alguna cosa durant un temps. Sincerament-i creia que mai no ho diria- els dóna 50 voltes a qualsevol dels polítics que diuen representar-nos i que, en realitat, només es representen a sí mateixos (un cop escollits i durant 4 anys, és clar fins que torna tocar fer veure que serveixes al poble).

Perdut per perdut, fem foc nou. I sobretot resistim. Individualment- perquè col·lectivament i política ja es veu que caldrà que passi molt de temps- però resistim.

Albert Miret
Albert Miret
28.01.2022  ·  06:56

Abandonats per una Unió Europea inservible per a defensar la democràcia, amb un “govern” en mans de quatre traïdors desesperats que no han estat mai elegits per ningú sinó que són senzillament càrrecs de confiança, amb un Parlament que te una por cerval a tot i no s’atreveix ni a contradir l’amo deixant-lo que ens fustigui a gust i tant com vulgui. Amb una Justícia Europea que només exerceix a llarguíssim termini, per amagar que per llei hauria d’atacar directament a un membre que només ho va poder ser enganyant i mentint en totes les seves promeses, com demostra diàriament orinant-se sobre els tractats europeus que va signar. Buits de poder i sent l’ase dels cops dels pecats espanyols, essent els jueus perseguits d’una espanya clarament nazi, no ens queda cap més camí que deixar-nos de somriures i excuses si no volem ser la riota dels nostres fills i nets, i enfrontar-nos a l’enemic abans que ens hagi xuclat fins i tot la memòria i la dignitat.

Mati Sancho
Mati Sancho
28.01.2022  ·  07:06

“I haurà un moment que no podrem més i llavors ho podrem tot”.
Espere que el CxR faça realment la feina que digué en un primer moment que faria i siga l’instrument que ajudarà a portar la independència (tot sol no pot, sí pot liderar o coordinar).
I després? Sistema parlamentari i eleccions a persones, no partits.
Gràcies per l’editorial!

Enric Roca
Enric Roca
28.01.2022  ·  07:20

La millor prova d’aixó ès sens dubte l’aberrant sentencia de l’Estatutet 2006 a mans d’un Tribunal Constitucional (Castellanista imperial) o sigui una llei orgánica votada i aprobada al Congreso “Español” rere un simpatic*Cepillado*(Castellanista imperial Sr Guerra dixit) fou reduida a poc mès qué no RES per una colla de jutges triats de forma i manera qué l’UE ja fa temps diu qué NO ès la qué pertoca.INDEPENDENCIA.

Teresa Pou
Teresa Pou
28.01.2022  ·  07:24

Molt encertada aquesta editorial ! Molt d’acord amb en Miquel Gilibert . Aquest govern no es res més que una colla de assalariats que aprofiten el moment per assegurar-se una bona pensió , no tenim polítics d’altura , s’ha perdut tot . Ja no inspiren cap respecte per ningú .

Josep Castellsagué
Josep Castellsagué
28.01.2022  ·  08:08

Anàlisi clar i contundent.
Però realment la fallida no és un dels poders que intenta manar sobre un altre.
La fallida és en el Parlament de Catalunya. En aquest diputats que es diuen independentistes i que es deixen robar el poder que nosaltres els hi hem donat.

Albert Parés
Albert Parés
28.01.2022  ·  08:23

Totalment d’acord. La pregunta és, fins quan els nostres polítics s’empassaran les arbitrarietats de la JEC i el poder judicial? Al no plantar-se davant d’aquestes resolucions i sentències manifestament injustes s’està pervertint la democràcia mateixa. M’agradarà veure l’actuació de la presidenta Laura Borràs, que durant la campanya va fer gala de defensar la sobirania del Parlament.

Pep Agulló
Pep Agulló
28.01.2022  ·  08:23

FINS QUAN…

Estem tan avesats a ser trepitjats que emprem frases rebaixades per a descriure funcionaments propis del feixisme, com ara: “desorganització planificada de la democràcia”. En aquest cas, entenc que la frase és descriptiva i serveix, però no cal ser elegants en la denúncia, cal ser grollers amb l’enemic perquè en viuen de les formes, del vernís civilitzat (aquest famós estat de dret) per actuar com feixistes.

Que un òrgan administratiu de l’Estat amenaci al parlament català és gravíssim, és feixisme a ralentí: ara la llengua, ara la sobirania, ara la llibertat d’expressió… A poc a poc acabarem a l’olla bullent.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
28.01.2022  ·  08:27

Molt bon aclariment. Ells juguen a enterbolir-ho tot, i d’això volen crear la norma, una norma deforme i fosca que no ens ha de permetre caure en el seu parany.

Victor Serra
Victor Serra
28.01.2022  ·  08:30

Amb aquest descarament Espanya demostra que en realitat som una colònia i que els catalans no tenim drets polítics reals. El nostre vot no val res. Es una autèntic cop d’Estat Judicial. No calen eufemismes.

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
28.01.2022  ·  08:43

Ara és el moment de desobeir al Parlament, a hisenda i a l´escola. Si un ho fa se la carrega però si ho fem un milió, ens carreguem el franquisme d´una vegada.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
28.01.2022  ·  09:12

El poble té la solució que peti tot, votar amb blanc o no votar no se que seria el millor, però que governi la dreta apart del català no crec que res aniria pitjor del que va.
Estem reprimits represaliats judicialitzats i expoliats.
Amb el vist i plau dels nostres.

Alfons Tur
Alfons Tur
28.01.2022  ·  09:22

Espanya no ha estat, ni és, ni serà mai una democràcia perquè el tarannà de la majoria d’espanyols és autoritari. L’alternativa és la independència, que ens creiem que teníem a tocar l’any 2017, però ara com hi arribem? amb qui? o més ben dit qui ho pilotarà?
això és el que ara no veig gens clar.

Maria C. Colomer
Maria C. Colomer
28.01.2022  ·  09:42

I fins que ens revoltem tothom. En silenci, tenir el pla, les estructures i la decisió. Que algú avisi del pas i endavant.
Recordeu que a la JEC ( junta electoral central) hi ha Manuel Marchena, jutge. Que arribar fer preguntes, no pertinents, com: “Què pensava vd. quan”… I també “Què sentia vd. quan la policia apallissava els votants?”

Joan Aymamí
Joan Aymamí
28.01.2022  ·  09:46

Només recordar que el 2013 el propi Parlament va aprovar una resolució segons la qual el poble català era declarat “subjecte polític i jurídic sobirà”: 85 vots a favor i 41 contra.
Imagino que els que varen votar NO (PSC,PP,CS) consideren la seva pròpia elecció com una pantomima, no com l’expressió de la “sobirania popular”. És el que deia el 1933 José Antonio, en la fundació de Falange, allò del “nefasto Rousseau” i el seu Contrat Social.
Per altra banda, diuen a Espanya que “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.” És prou fàcil de deduir-ne que “el poble català” no és com “el pueblo español”: no té Estado i els seus “poderes”.
Evidència: des-d’Espanya, Catalunya no és més que les Provincias del Nordeste, (amb un fort accent colonial).

Josep Sivillà
Josep Sivillà
28.01.2022  ·  10:18

Entenc que estem patint d’una desorganització planificada de la democràcia. El problema és que els funciona. No és democràcia plena però no els passa res.
Encara que no és una democràcia plena, en tenen l’aval d’organitzacions internacionals.
I la meva pregunta és que hem de fer el nostre bàndol perquè en paguin el preu d’aquesta falta de democràcia. A on podem assistir? A on podem influir?
1 En la opinió pública. Parlant clar i a nivell institucional.
2 Denunciant a la justicia espanyola.
3 Denunciant a la justicia europea.
4 Denunciant als organismes de validació internacionals.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
28.01.2022  ·  10:47

Ja som al cap del carrer, efectivament, el Parlament de Catalunya no és sobirà, si, és una quimera inexistent. Fa pena i a voltes ràbia però és veritat que qualsevol s’hi veu en cor de riure’s. El més patètic és veure als polítics remenant la cua i fingint que això no és així, que som un Parlament Nacional, com deia en Benach, i tot plegat per una cosa tan prosaica com mantenir un sou de privilegi i formar part d’una maquinària de subordinació de poder i influència, amb permís de l’estat, evidentment. Així s’entén que el President Torra el deixessin sol i perdés l’escó –Torrent ets un venut- i que malgrat tantes paraules –buides- a favor de la immersió ens mengen el 25% i el què calgui i els Jocs d’Hivern –déu nos en guard- s’hauran de compartir amb Aragó o res i … Ho diem cada dia: independència, però ens han mullat la metja i no hi ha qui l’encengui. Els socis de Vilaweb ja ho sabem tot això però estem ancorats repetint aquesta cantarella cada dia sense veure ni sentir cap proposta concreta ni tangible de cap banda, només el lament d’un desig que sembla impossible i la ironia dels que s’ho miren de lluny i se’n riuen. El cas Juvillà acabarà com Torra, ho sabem tots.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
28.01.2022  ·  10:58

En part i en el subconscient , hem esperat i continuem esperant que Europa s’implique en favor del nostre procés per justícia, però no ho farà si no es veu obligada pel nostre empeny just i democràtic , reclamant-li-ho i emplaçant-la a respondre implicant-s’hi. En el fons, llavar-se les mans li és el més cómode mentre no hi veja una molt ferma disposició de part nostra a enfrontar-se inclús amb ella si és menester. Tanmateix, la part resolutòria del conflicte per nostra independència és qüestió nostra. A més del “qui li posarà el cascavell al gat”, hem de tindre clar i decidit el “com”.

Carles Serra
Carles Serra
28.01.2022  ·  11:22

I tant Sr. Josep Maria Martín 22:44
300 anys de colonització no passen en va, si a més afegim que apartir dels anys 60 ens varen venir 2.000.000 de ciutadans de diferents pobles d’espaÑa, amb la cultura de la natalitat, han ajudat el fet de l’espanyolització segons fa esment.
Descobrir ARA que la societat espaÑola té pocs valors democràtics, això vol dir que l’història i els fets de poc serveixen.
Ja fa molt de temps que algú va dir que dintre de cada espaÑol hi havia un petit franco; com en Pla que fa també molt de temps que va dir: lo més semblant a la dreta espanyola és l’esquerra espanyola.
Però com dic, l’història serveix de poc.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
28.01.2022  ·  11:28

D’acord Partal. Encara que ja sabem tot el que diu, convé, cal, que sovint ho resumim i algú ens ho recordi. La democràcia és això que vos dieu, que no té res a veure amb el regim politic vigent a España, on les coses van a l’inrevés: es pensa amb els peus i es camina amb el cap! De democràcia plena res dxe res; en tot cas és una democràcia consentida, tolerada i vigilada d’aprop, on els vcots dels ciutadans no serveixin ni comptin per a res, i per tan els Parlaments tampoc. O sigui una “democràcia plena” si votes el que cal o el que toca, no el que vulguis.

Tot això, l’anomenat procés català ha tingut la virtut de evidenciar-ho cruament i contundent. I la UE agafada a contrapeu i amb els calçotets bruts…

Aleix Gaus
Aleix Gaus
28.01.2022  ·  12:01

Si el poder judicial fa la feina de de una institucio com és el Parlament no anem bé. Per tant per mi la solució és independéncia

Josep Almar
Josep Almar
28.01.2022  ·  13:09

La Presidenta ha de demandar la JEC per amenaces i usurpació de funcions.

Mònica Vidal
Mònica Vidal
28.01.2022  ·  14:51

La pregunta clau és què farà la sr. Borràs presidenta del Parlament hipotèticament sobirà. Desobeir o fer d’anyell autonòmic (és un dir); apoltronar-se a la cadira o fer un gest de lideratge a fi de que nosaltres poguem respondre des del carrer. Perquè si la presidenta del Parlament està disposada a passar per l’aro d’un òrgan administratiu al servei de la unitat d’ñ, no es mereix el càrrec que ostenta.

Josep Soler
Josep Soler
28.01.2022  ·  17:22

També em sumo a la consciència general de que els catalans estem controlats per un règim que de demòcrata no en té res, que les nostres institucions són menys que uns broma però que per sort (almenys sembla que això és el que satisfà als polítics que ens representen, especialment pel que diuen darrerament a traves dels
medis informatius de que disposen) que això de ser cornuts i pagar el gasto, si no ens agrada completament del tot, almenys amb uns mica de paciència, ens hi podrem acostumar.
Amb tot a la Presidenta Laura Borràs se li presenta un problema que – sense donar-me les de profeta – auguro que acabarà com acaben tots els altres.
Ho és que algú – com per exemple el Sr. Torrent o algú d’ERC, seràn els que treuràn la cara per defensar-la?. Insisteixo si l’encausen per donar suport al Pau juvillà tindten un màrtir més i així successivament.

Josep Marrasé
Josep Marrasé
28.01.2022  ·  18:18

Vicent, aquesta vegada et felicito. La teva visió de tot el que passa i passarà a Catalunya, és tot un tractat de democràcia i de com cal tractar-la. Ara, la perplexitat em depassa. Resulta que la independència ja no és la solució. Causes? Doncs, segons qui, ho justifica en el fet que els elements humans instal·lats a la Generalitat, manquen de fe i convicció independentistes, són segons aquest criteri una colla de feixistes. I per això no val? Què val doncs? Continuar com ara? A mi no m’agrada massa el personal instal·lat ara a la Generalitat, però si aquest personal fos capaç de reeixir, ja m’estaria bé. Si els catalans considerem no vàlid el govern actual, hem de fer possible de substituir-lo per un que ho sigui, sense renegar del nostre ple sobiranisme. Amb això, el que vull dir que la independència ha de ser l’objectiu, sempre. I no altra cosa.

Pere Planella
Pere Planella
28.01.2022  ·  20:32

Comentaristes fem igual que els polítics molta xerrameca per res de res , fa uns dies vaig fer un comentari diem que diferent seria que el CxR tingues tot el suport dels votants del 1-O, que jo sàpiga no s ha produït cap increment de suport al CxR, comentaris de molta xerrameca per no fer res.

Salut Carbonell
Salut Carbonell
28.01.2022  ·  21:18

L’últim comentari d’en Pere Planella la clava. A veure si despertem d’una vegada i ens comportem com persones que no solament diem i repetim que amb Ñ no hi ha rés a fer i que la independència és la única solució sinó que a més donem suport als que a fora de les urpes de l’Estat lluiten.

jaume vall
jaume vall
28.01.2022  ·  22:56

“Estic en total acord.
Però, i ?
Molt bé de dir-ho, de llegir-ho, de compartir-ho, ja que molts ho veiem, ho sabem i ho patim.
Però, i?
aquesta és una simple pregunta ,i d’una sola, repeteixo d’una sola lletra: i?”

Llegeixo aquest primer comentari, de Ramon Prats, i me’l faig meu.

I?
Quan volguem, a més a més de tenir raó, guanyar la nostra raó de manera efectiva, pràctica i no només simbòlicament i teòrica, potser ens en sortirem. Però no sembla que aquells que han d’estirar del carro s’atreveixin / ho sàpiguen fer / ho vulguin fer.

Si aquests a qui nosaltres hem atorgat poder de representació i lideratge no ens fan cas, i continuen sent votats, s’arriba a una conclusió. Quina ?

Ja la sabem : al cap d’un temps raonable, cada societat té el grau de llibertat i de poder que es mereix. Aquell per al qual ha lluitat. Sigui amb intel·ligència, sigui amb agressivitat.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies