Article de Maria Obelleiro, directora de NósDiario

Les lletres, sempre en gallec

Martxelo, Vicent, el 17 de maig celebrem el Dia de les Lletres Gallegues, una jornada de reivindicació nacional. Deia Castelao que si som gallecs és “per obra i gràcia de l’idioma”, perquè la llengua és un dels principals traços que ens fan nació. El 17 de maig vam sortir al carrer per mostrar que volíem viure en gallec els 365 dies de l’any. Hi ha qui aprofita la jornada, a manera de ritual, i porta la llengua pròpia de Galícia a les portades. Només un dia l’any, que no sigui dit! De les subvencions que reben aquests mitjans de comunicació per redactar en gallec un 10% dels seus continguts ja en parlarem un altre dia.

Aquesta vegada el 17 de maig s’escau amb l’aprovació recent, i per unanimitat del parlament, d’una iniciativa per a crear un canal Xabarín, és a dir, un espai dins els mitjans públics de Galícia amb continguts en gallec destinats a la població infantil i juvenil. També fa poques setmanes que es féu públic l’estudi de la Reial Acadèmia Gallega (RAG) –del qual ja vam parlar– que evidencia l’escàs ús que fan de la llengua pròpia els alumnes d’ESO i demostra el desastre que és per al gallec el decret de plurilingüisme aprovat per Feijóo. Una norma que prohibeix que els professors imparteixin assignatures científico-tècniques en l’idioma de Galícia i que va fer que pràcticament desaparegués en l’etapa d’educació infantil.

Aquest 2021 és Xela Arias l’escriptora homenatjada amb el Dia de les Lletres. Una poetessa subversiva, transgressora, que va reivindicar el gallec com a llengua literària. De cap a cap del mapa hi ha centenars d’actes que recorden l’autora que va pouar en el Vigo de les protestes de la naval.

Però aquests dies també trobem dotzenes d’homenatges a Emilia Pardo Bazán, amb motiu del centenari de la seva mort. És ben curiosa la reivindicació d’aquesta figura per les institucions gallegues. La comtessa, una gran de la literatura espanyola, era d’aquelles “gallegues a l’espanyola”. Tot i que nascuda a Corunya, ni va escriure en l’idioma propi ni es va identificar amb Galícia. Més aviat al contrari. En vista d’aquesta campanya de “reconversió”, a Feijóo li serà fàcil de dedicar-li el Pazo de Meirás –propietat de Pardo Bazán– en compte de destinar-lo a espai nacional de la memòria. Si en veurem, de coses!


Article de Martxelo Otamendi, director de Berria

L’hora de ressuscitar Galeusca?

Dimarts passat, l’associació Hamaika Gara em va donar l’oportunitat de moderar la taula rodona digital “Galeusca: hiru herri erabakitzeko bidean” –”Galeusca: tres pobles en el camí de decidir”. Els ponents van ser Maria Xosé Bravo de Via Galega, Marcel Mauri d’Òmnium i Amalur Álvarez de Gure Esku. Galícia, Catalunya i el País Basc, fent-se conèixer i debatent. Tres realitats diferents i, doncs, tres camins diferents per a arribar al mateix lloc; cadascun al seu ritme, amb la seva metodologia i els seus recursos… És important de conèixer-se.

Durant anys han estat els escriptors d’aquests tres pobles que han mantingut Galeusca, tot informant en les seves reunions de la producció de cada un i obrint debats sobre temes comuns. Abans que els escriptors, els partits polítics havien signat diversos pactes, d’ençà del 1923, amb aquest nom o amb noms semblants. Generalment eren pactes conjunturals i teixits d’acord amb els interessos de cada moment, sovint interessos electorals.

Segons que van subratllar els participants de la taula, podria ser efectiu que els agents de tots tres pobles que comparteixen un mateix objectiu –portar de la teoria a la pràctica el dret d’autodeterminació– organitzessin galeusques sectorials en els àmbits respectius, en els innombrables àmbits d’actuació: cultura, sindicalisme, investigació, universitats, política lingüística, esport, economia, relacions exteriors…

La platja es forma per l’acumulació de grans d’arena; nosaltres, els tres mitjans de comunicació, hem activat Galeusca en dos àmbits aquestes darrers anys, de manera humil: les narracions d’estiu i aquesta pàgina del cap de setmana. I, igual que nosaltres, molts altres agents també poden emprendre aquests projectes, que ens enriquiran i ens ajudaran a construir i consolidar ponts entre nosaltres.

Sempre costa de donar embranzida a aquests projectes, perquè ja tenim prou feina en les nostres tasques quotidianes, però sens dubte l’esforç que es fa donarà fruit. De la Sota, Cambó, Irujo, Agirre, Castelao i molts més noms tenen relació amb Galeusca. Per què no ara?

 


 

Article de Vicent Partal, director de VilaWeb

Acrobàtic

El nostre col·lega Francesco Olivo, un excel·lent periodista del diari torinès La Stampa, va escriure una vegada que la política catalana és “acrobàtica”. Els periodistes italians –ja ho sabeu, Maria i Martxelo– tenen una gràcia literària única. Saben escriure molt bé i troben sempre aquell adjectiu que et fa obrir els ulls.

I a més l’encerten. Perquè no sé si a Europa hi ha cap política més acrobàtica que la del meu país. Com tornem a comprovar aquesta setmana.

Les negociacions per a formar govern han arribat a un punt que ja no sabem on són. El cap de setmana passat Junts va dir que eren molt a prop de repetir el govern de coalició ERC-Junts. I Esquerra va reaccionar-hi anunciant que trencava les negociacions i que intentaria un govern tota sola. Llavors va començar converses amb els comuns per afegir-los a l’acord que ERC ja té amb la CUP. I quan semblava que ERC, comuns i CUP encarrilaven un acord, llavors la CUP demana una reunió a Junts i ERC per arribar a un acord de mínims entre les tres forces independentistes. I aconseguit aquest acord, llavors són els comuns que trenquen la negociació. Per acabar-ho de complicar, i espere que a hores d’ara no s’hagen perdut els lectors de Berria i NósDiario, el PSC proposa a ERC un acord amb els comuns per formar un govern, però presidit per Illa.

Això últim pot sorprendre, però l’aritmètica és clara. ERC no va guanyar les eleccions. Per poc, però les va guanyar el PSOE. Esquerra pot presentar candidatura a la presidència si encapçala el bloc independentista, perquè aquest bloc és coherent i té prou vots. Però si no se cerca un govern independentista, llavors per què hi té més dret Aragonès que Illa?

La situació, doncs, torna a ser acrobàtica. I el rellotge es va acostant a un punt crític. El dia 26 de maig és l’últim dia en què és possible la investidura.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.