Carmina Andrés: “Dir Països Catalans, les Illes, Catalunya, País Valencià, fa por, ara”

  • Entrevista a Carmina Andrés Lorente, la filla de Vicent Andrés Estellés, l’any del centenari del naixement del poeta

VilaWeb
Esperança Camps Barber
31.03.2024 - 21:40
Actualització: 01.04.2024 - 11:31

En el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés parlem amb la seua filla, Carmina Andrés Lorente. Ella, el seu germà Vicent, els seus fills i la seua parella treballen de manera incansable perquè la figura del poeta ocupe el lloc que li correspon. La visitem a casa seua, que va ser la casa dels pares. La sala és atapeïda de llibres, fotografies i records. La figura del poeta és a cada racó. La llum entra molt generosa. Carmina Andrés s’asseu a terra, damunt l’estora. Diu que és la manera que Llac, el gos recollit d’una gossera, estiga una mica tranquil quan hi ha estranys. Voldria jugar, ell, i es fixa en el trípode i el fotògraf.

Carmina Andrés té un avantatge a l’hora de respondre les preguntes, i és que sempre té a mà els versos d’Estellés que hi escauen. Els diu de carrereta, a vegades, de manera lliure, saltant-se alguna frase o alguna paraula… I és que a ella, que recorda que el dia que Franco es va morir Ovidi Montllor va dormir al sofà de casa, l’han alimentada amb el pa sencer i no amb les molles.

Aquests dies, que coincideixen amb l’aniversari de la mort, Carmina Andrés té molta activitat perquè d’ací i d’allà la reclamen perquè participe en alguns actes, entrevistes o aplecs. “El meu pare era del poble”, diu quan li demanem què en pensa de les institucions que el menystenen. Li interessa tota la gent que treballa perquè Estellés, el poeta, siga reconegut. Entre els polítics, cita els noms de Ximo Puig, de Joan Baldoví i de Paco Teruel, del PP, batlle de Benimodo i diputat de Cultura de la Diputació de València.

Com us trobeu quan veieu que el centenari d’Estellés s’ha convertit en un escenari de lluita política, amb tanta gent que el vol menystenir i tanta gent que el reivindica.
—Mira, a la gent que en parla malament no els faig cas. Sempre hi han estat, i jo, endavant, pel camí recte. Faig el que crec, i estic molt orgullosa de la plataforma, de totes les associacions, de la gent, dels polítics com Ximo Puig, Paco Teruel, Joan Baldoví… Aquests són els més coneguts, però hi ha un munt de gent darrere, em sap greu no poder dir tots els noms. I això és important, la resta de coses, no.

Us imaginàveu que el centenari se celebraria així?
—La veritat és que no havia arribat a pensar mai en el centenari, sincerament. Pensava que ja se n’encarregarien els meus fills. Però mira, sí. La veritat és que és un orgull i n’estic molt contenta.

Finalment, les institucions valencianes es neguen a celebrar el centenari, però la gent sí que el celebra.
—És que mon pare era del poble. Mon pare pertanyia al poble i deia que n’era la veu “i jo sóc ningú i ningú no m’anomene”. No pots esperar certa resposta d’unes persones que pensen d’una altra manera i el que fan és manipular-lo per carregar-se unes altres històries.

Com hauria reaccionat si hagués vist això?
—Mon pare, igual. Recorde el dia del colp d’estat del 23 de febrer. Érem tots a casa i el meu germà i jo posàvem les notícies. I de sobte, apaga el televisor i diu: “Tots a dormir, que demà cal alçar-se i continuar.” I té un poema que m’agrada moltíssim que fa: “Demà al matí em llavaré la cara, tancaré la porta i seré al camí. No tinc casa, no tinc llit, no tinc pàtria, però seré al camí.” Era la seua manera de pensar. Davant tot el que vivia, continuava dient això. I jo ho he après. Importància, la mínima.


—A veure, m’hauria agradat que hagués estat de tot el país, però, per a començar, el país està prohibit o volen prohibir-lo.

El Ministeri de Cultura espanyol sí que ha fet una programació per a celebrar Estellés. N’hi ha prou?
—Crec que fan moltes coses. Ens han cridat de l’Institut Cervantes, el ministre és una persona encantadora. Després tenim, com sempre, la societat civil, associacions, i crec que entre tots eixirà una cosa molt digna. I tampoc espere uns Jocs Florals, la veritat.

Una de les coses fonamentals a parer de la Plataforma Pro Fundació Estellés és la creació d’un centre d’estudis. Entre les coses que l’altre dia va presentar el ministre Urtasun, això no hi era.
—En parlem i mirem què es pot fer.

El llegat físic continua a la Casa de la Cultura de Burjassot?
—Crec que sí. L’ajuntament és qui el cuida, de moment. Al ministre li vaig dir, un llibre en una prestatgeria és un llibre mort. Això és el que viscut a casa. La gent ha de poder treballar, aprendre, corregir, que continue viu.

Estellés és el gran poeta del segle XX, però l’altre dia em va sobtar que quan el ministre en parlava, en cap moment el va relacionar ni amb la cultura, ni amb la llengua ni amb la literatura catalanes. En canvi, sí que va dir que era un imprescindible de la cultura d’Espanya.
—Pot ser vergonya o pot ser por. És que els Països Catalans fan por. Les Illes, Catalunya, País Valencià, fa por, dir-ho… De tota manera, t’he de dir que ara la Diputació de València traurà una antologia que vaig fer jo que es diu Mort i pam. Mort i pam és un joc de xiquets, i també ho vaig veure en una falla que li feia un homenatge, i vaig pensar, “Mort i pam, però amb mon pare no podreu”, i entre els poemes que vaig triar hi ha aquell que fa: “Em moriré escrivint els millors versos en idioma català en el segle XX…”

Carmina Andrés

Deu ser una pregunta que us han fet moltes voltes, però no me’n puc estar. Com era, el vostre pare, a casa?
—Un trasto! No podia ser pitjor que un infant. Jugàvem tota l’estona. Ens feia cinquanta mil barrabassades. Ens feia trampes quan jugàvem al parxís. Era increïble com li agradava gaudir molt dels fills. I a nosaltres, estar amb ell. Cada vespre tornava a casa cap a les tres de la matinada del diari. Primer arribava un company seu que vivia a la mateixa finca, i quan sentia l’ascensor, em feia l’adormida i en sentir el pany que obria la porta, li deia: “Papa, aigua.” Ell s’asseia al meu llit i em preguntava com havia anat el dia. A vegades em contava coses si ho havia passat malament. Em donava aigua i ja apagava el llum i es posava a teclejar. Eixe teclejar rítmic ha estat la meua cançó de bressol.

L’obra del vostre pare és molt extensa. Tornava tard del diari, teclejava de matinada. Quantes hores dormia?
—No ho sé! Perquè, a banda d’escriure, de treballar, llegia molt. Cada diumenge ens duia a la llibreria Dávila, que era darrere l’Ajuntament de València. Allí es reunia amb Joan Fuster, Vicent Ventura, Paco Dávila, que era el llibreter, i el seu fill. Era sagrat. Cada diumenge ens comprava un llibre. Després anava al port i treia les guardes del llibre, i era un altre llibre, amb un altre títol. Eren llibres censurats. Fuster, ell i Vicent Ventura pretenien que em casara amb el fill de Paco Dávila perquè així tindrien accés a la llibreria. Ho passava fatal. [Riu.]

Quants anys teníeu?
—Quatre, o cinc, o sis. [Riu.]

Joan Fuster, com el recordeu?
—Ai, tenia una cara molt, ai, era molt alt i em feia por. A vegades anava aferrada de la mà i pensava que era mon pare i aixecava el cap i era ell, i em mirava i em feia: “Ai senyor!” Fuster em va batejar.

I això?
—La dona de Vicent Ventura era la meua padrina i es van ajuntar i van anar a l’església i els va tocar un rector que era andalús. Li van demanar que per favor em batejara en valencià, però l’home no en sabia. I Joan Fuster es va oferir a traduir-ho tot. A les fotografies els veus a tots mirant cap a un costat o cap a l’altre, rient. Mon pare sempre em deia que no estava batejada.

I la vostra mare, com era?
—Ma mare era una dona amb molta formació, molt divertida, estava acostumada a tot això, però era la que posava seny quan el tema es destarifava perquè ens pegàvem. De sobte, jo tirava els llibres a mon pare i ell m’estirava una cama, me la mossegava, jo l’agarrava a ell…

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Quin dia penseu que va ser el més feliç de la vida del vostre pare?
—Mon pare sempre era feliç. Només l’he vist plorar una vegada o dues. Quan es va morir el mestre Palau, mai l’havia vist plorar i li vaig preguntar què li passava i em va respondre que s’havia mort un gran amic i em va besar. I quan es va morir Joan Fuster, ell estava ingressat a l’hospital i es va quedar quiet, amb el cap acotat i no va dir res.

El vostre pare escriu molt sobre la mort de la vostra germana Isabel, però a casa se’n parlava?
—Sí, se’n parlava molt, de la meua germana. Al principi jo era menuda i no ho entenia prou, però després he viscut i he crescut amb això. Sé tots els llibres que li ha dedicat. Hi ha molts versos que la recorden i passa desapercebut, però l’anomena. Com quan parla del meu germà o de mi.

Us contava contes o rondalles o facècies?
—S’ho inventava. Ens comprava contes, al meu germà i a mi, i ell començava i després ens deia, continua tu. O, per exemple, el tema de la rima, que el teníem molt assumit a casa. Jugàvem amb paraules de rima fàcil i després la cosa es complicava i no ens calia contar síl·labes perquè picàvem amb la mà sobre la cama, i quan perdies el ritme ja estava malament.

Sobre el menjar, és curiós que un poeta tan gran siga conegut per uns versos dedicats a un pimentó torrat.
—És molt fort!

Estellés era un poeta conegut, com ho vivia?
—Crec que no es dedicava a mirar-se. Es dedicava a mirar què passava fora. Hi ha un poema que m’agrada molt que diu: “La mort de Manolete en els fulls del diari, mentre a Benimaclet jo t’estava esperant…” Va barrejant una cosa i l’altra. No li importa allò que li passa a ell, sinó que reflecteix allò que passa a la resta del món.

No sé si us puc demanar si teniu un poema o un vers preferit del vostre pare?
—Tinc un poema per a cada dia. Depèn de com m’alce veig a mon pare i el trobe. Diuen que no, però ell escrivia com parlava, jo l’entenia perfectament. M’agrada molt eixe de “Demà al matí em llavaré la cara…”, la vida contada a un nen del veïnat, però sobretot, i el tinc en la tauleta de nit, a l’habitació, “Sonata d’Isabel”. [En recita els primers versos de manera lliure] “He aixecat, mentre escrivia, el cap, i he vist enllà, en un racó, una fotografia, de fa mil anys o de fa quatre dies: tu i jo Isabel, feliços del nostre amor…” La tinc allí i cada dia, quan m’alce, la veig.

Tinc una flaca pel poema titulat “Educadament, Misser Mascó, 17”, en què descriu com era el pis on vivia, com imagina els veïns… Cada dia passe per aquest carrer en el 32 i em gire, a veure la finca d’on el poeta veia la mar…
—Jo no vaig viure en aquell pis. Havia mort la meua germana, havia nascut el meu germà, el meu pare no estava bé, i amb l’ajuda de la família vinguérem ací. El poema també m’agrada molt. El meu pare jugava amb les paraules. Quan diu, “el primer pis venint del cel era el nostre”, saps quin és?

M’imagine que era l’àtic, perquè deia que veia la mar d’allí estant.
—Sí, era l’àtic, no diu l’últim pis, diu, el primer pis venint del cel… La mar sempre va ser la seua obsessió.

Per això teníeu la casa del Perelló.
—Era l’única casa que teníem en propietat. Era un apartament.

Burjassot, València, el Perelló, Benimodo… la família anava canviant de casa i de lloc de residència…
—Ací, a Burjassot, la casa on va viure no era dels seus pares. Es canviaren al costat. Després, es canviaren davant. Després anaren a València, a Misser Mascó. I en acabat se’n tornaren ací darrere per estar a prop de la família, perquè a mon pare li havien d’amputar una cama i el meu germà es quedà en casa dels avis i jo, que tenia mesos, em vaig quedar amb ells. En morir el meu avi, vinguérem ací. Ací baix viva la meua àvia… Quan mon pare eixia del diari no hi havia tren i es quedava en un banquet de l’estació del pont de fusta. I li van oferir la possibilitat d’entrar a Pintor Peiró, llogat, i entrava i eixia i podia descansar més. I quan el despatxaren del diari, calia xafar terra perquè allí ja no podíem viure-hi. Anàrem a Benimodo i li van començar a oferir treballs en uns altres diaris, i es van hipotecar i compraren la casa de Ceramista Ros.

Carmina Andrés

 

Fa la impressió que Estellés era un home amb mala salut, ho heu esmentat en aquesta entrevista, però res no li va impedir de ser tan i tan productiu. Com ho feia?
—Cafè, pastilla i tabac. Si t’agrada, bé, i si no, també. Això era el que feia. I en els darrers poemes diu “i aquest mal de cap”.

Li agradava ser periodista? O ho feia perquè havia de guanyar un sou?
—Havia de cobrar un sou. Perquè també hi ha un poema que diu: “Per fi he pogut comprar molts llibres, avui sóc molt feliç…” No sé si diu els títols, però també diu: “Em falta una setmana per arribar al final de mes. Hauré de parlar de Grace Kelly, d’Ava Gardner, hauré de fer això…”

Com va reaccionar a l’acomiadament de Las Provincias?
—Estava molt malament. Vaig veure la seua reacció, vaig veure la reacció de ma mare. El tema era molt negre, però es va imposar la raó. Teníem l’apartament del Perelló, anàrem a Benimodo, després ell continua escrivint…

Va ser María Consuelo Reyna qui el va fer fora directament?
—Una persona que ja ha faltat em va dir que quan li van donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, María Consuelo Reyna li va dir: “D’aquesta, Estellés se’n recordarà.” I també recorde que jo tenia el costum d’anar a veure’l al diari quan eixia de l’escola. I allà hi havia el bidell, que es deia Agustín i em saludava molt amablement cada dia. Però un dia, anava vestit amb uniforme i gorra i em va demanar en castellà com em deia, i què hi anava a fer, allí, i a qui havia de veure… Jo estava a punt de plorar. Al final, em va fer entrar en una saleta amb sofàs d’escai i vaig esperar prou. Quan mon pare va venir, tenia els ulls rojos. M’agarrà, m’abraçà, em féu un bes i em va dir, vés a casa… Però jo sabia una altra porta per on entraven els treballadors i els rotllos de paper, i vaig continuar anant-hi d’amagat a veure’l i a dur-li un entrepà per a sopar…

A casa, notàveu que políticament estava molt compromès?
—No sé com dir-ho. Tu coneixes ton pare de casa, no tota la seua història. Em vaig adonar que estava molt compromès quan vaig veure en una llibreria els llibres de Joan Fuster, els de mon pare… I dic, ai senyor, els publiquen tot el que xarren, perquè eren molt divertits. Quan es va morir Franco, la consigna era que cadascú havia de ser a casa. Mon pare va baixar a treballar al diari i a casa ens quedàrem ma mare, el meu germà i jo. I de sobte, van tocar a la porta. Ma mare ens va fer un gest perquè ens amagàrem i va anar a obrir i era Ovidi, que s’havia quedat despenjat. Ma mare li va dir: “Vicent no hi és”, i quan ja se n’anava, ma mare li diu: “Queda’t, que avui és el meu sant i m’agradaria convidar-te a sopar.” Ovidi es quedà tota la nit. Mon pare pujava i baixava i en eixe moment vaig ser conscient que pertanyia a un grup. A casa no hi havia telèfon, però va dir a Ovidi: “Demà, a les set o les vuit, baixa, que hi haurà un taxi”. I era Didín Puig, que tampoc no tenia telèfon. Per tant, no sé com feien la connexió… I això ja et dóna una imatge de què feia.

Sanchis Guarner i Joan Fuster van rebre bombes; el vostre pare va rebre moltes amenaces. L’afectava gaire?
—Per Nadal va venir un nebot de Sanchis Guarner per avisar que a Sanchis li havia arribat una bomba. A casa arribaven caixes de regals, com era típic, i mon pare li va dir al porter de l’edifici que si arribava res sense remitent, que no ho agafara. A Burjassot li feren un homenatge a la plaça que es deia País Valencià, li posaren un bust. Josep Renau va fer el cartell, va venir Sanchis Guarner i un munt de gent. Va ser increïble i al cap de poques setmanes, el bust va aparèixer a la séquia i hi van posar una merda. L’ajuntament no va saber què fer i un dia van venir de Benimodo i van veure el bust i se l’endugueren a la Casa de la Cultura, i ara presideix tots els actes.

Aquells versos de “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”… Hi és, ara, el poble unit i combatiu?
—Depèn. Un part sí, però una altra part, no ens enganyem, crec que espera. Espera veure per on ixen les coses. Recorde que fa molts anys llançaven poemes de mon pare dient: “Això és el que escriu aquesta persona”, en castellà, evidentment. I la gent hi estava en contra, però no deien qui eren els traïdors del nostre país. L’han manipulat contínuament. Ara la gent està més a l’aguait. Hi ha gent molt forta i molt valenta, però hi ha una resta que ha triat i ha votat. I és el que tenim.

Una majoria ha triat que l’extrema dreta governe. Quin sentiment us causa?
—Pena. Molta pena. Només cal veure la situació mundial. Què fa Israel amb Palestina. Què passa? Fa pena.

Carmina Andrés

 

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any